Polifonia
De Viquipèdia
La polifonia és l'art de juxtaposar dues o més línies melòdiques que interactuen. L'aparició de l'art polifònic va suposar la creació d'un nou llenguatge musical. La monofonia constituïda per una sola línia melòdica del cant gregorià, senzill i auster, representa en la música el que l'arquitectura romànica significa per a l'art de la construcció, mentre que el nou art polifònic esdevé com l'art gòtic. En els tímids inicis de la polifonia, que té el seu origen documentat a França, els oients no quedaven indiferents. Pot afirmar-se que el nou llenguatge adquireix categoria artística cap a finals del segle XII i començaments del XIII.
Les primeres formes polifòniques de la música occidental són:
- L'organum, que consisteix en afegir una nova veu sobre el cant gregorià a una distància de 4a o 5a. En l'organum primitiu, les veus es mouen per moviment paral·lel.
- El discantus o discant, on les veus ja no es mouen per moviments paral·lels sinó per moviments contraris, normalment nota contra nota
- El motet, compost per tres veus o més, i amb la melodia gregoriana, anomenada tenor, se situa en la veu més greu.
Pel recurs literari homònim, vegeu Polifonia (literatura)
  |
Aquest article és un esborrany sobre música. Podeu ajudar-nos ampliant-lo a partir de fonts fiables. |
