Ferruccio Busoni

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Ferruccio Busoni
Naixement 1 d'abril de 1866
Empoli
Defunció 27 de juliol de 1924 (als 58 anys)
Berlín

Dante Michaelangelo Benvenuto Ferruccio Busoni (Empoli, 1 d'abril de 1866 - Berlín, 27 de juliol de 1924) va ser un compositor, pianista, professor i director d'orquestra italià. Anualment se celebra a la ciutat italiana de Bolzano un concurs internacional de piano que porta el nom de Ferruccio Busoni.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Busoni era fill de dos músics professionals: sa mare era una pianista ítalo-alemanya i son pare un clarinetista italià. Durant la infantesa de Ferruccio a Trieste, els pares van haver d'absentar-se regularment a causa de les seues gires de concerts.

Busoni era un infant prodigi. Va donar el seu primer concert públic acompanyat pels seus pares a l'edat de set anys. Alguns anys després, va interpretar algunes de les seues pròpies composicions a Viena, on va tenir l'oportunitat d'escoltar Franz Liszt al piano, i d'entrevistar-se amb ell, així com amb Johannes Brahms i Anton Rubinstein.

Després d'un breu període d'estudis a Graz, l'any 1886 va traslladar-se a Leipzig. Immediatament va obtenir diversos treballs com a professor, el primer l'any 1888 a Hèlsinki, lloc on va conèixer la seua futura esposa, Gerda Sjöstrand. L'any 1890, va ensenyar a Moscou i des del 1891 al 1894 als Estats Units on també va actuar com a pianista virtuós.

L'any 1894 es va instal·lar a Berlín, on va donar concerts com a pianista i com a director d'orquestra alhora. Es va distingir particularment com a promotor de la música contemporània i va continuar el seu treball d'ensenyament donant un gran nombre de cursos magistrals a Weimar, Viena i Basilea. Entre els seus nombrosos alumnes cal destacar Hugo van Dalen, Claudio Arrau, Rudolf Ganz, Percy Aldridge Grainger i Egon Petri.

Ferruccio Busoni cap al 1900

Durant la Primera Guerra Mundial, Busoni va viure a Bolonya on es va ocupar de la direcció del Conservatori, i després a Zuric. Va rebutjar actuar en qualsevol país bel·ligerant. Tornà a Berlín l'any 1920 per ensenyar composició. Alguns dels seus deixebles van esdevenir cèlebres; el primer dels seus deixebles fou Theodor Szántó[1] i entre d'altres va tenir Georges Frederick Boyle,[1] Kurt Weill, Edgar Varèse i Stefan Wolpe.

Busoni va morir a l'edat de 58 anys a Berlín a causa d'una malaltia renal. Està soterrat a l'Städtischen Friedhof III, Berlín-Schöneberg, Stubenrauchstraße 43-45. A Berlín se li va dedicar una placa commemorativa, que està situada en la façana de la seua darrera residència a la ciutat: Berlín-Schöneberg, Viktoria-Luise-Platz 11. Va deixar diverses gravacions importants així com una série de rolls per a pianola. En els anys 1980 va haver-hi un renaixement de l'interès per les seues obres.

Estil[modifica | modifica el codi]

La música de Busoni és d'una complexitat típicament contrapuntística, altrament dit, està construïda amb diferents línies melòdiques entremesclades. Tot i no ser completament atonal en el sentit de Schönberg, les seues obres tardanes es dintingeixen sovint per emprar una tonalitat indeterminada, com en el cas de les darreres obres de Franz Liszt. En les notes del programa per a l'estrena de la Sonatina seconda, l'any 1912, Busoni manifestava que aquesta peça era "senza tonalità" (sense tonalitat). Hom considera Johann Sebastian Bach i Franz Liszt com les principals influències de Busoni, tot i que la seua música recull elements neoclàssics, incloent-hi melodies d'estil mozartià. Va compondre nombroses peces per a piano.

Algunes idees desenvolupades per Busoni en les seues obres de maduresa van ser arreplegades en el seu manifest de l'any 1907, Esbós d'una nova estètica de la música, una obra que va ser controvertida a l'època de la seua publicació. Busoni hi discuteix sobre els àmbits poc explorats com ara la música electrònica i la música microtonal (tècniques que ell mateix mai no va utilitzar), però hi afirma igualment que la música ha de destil·lar l'essència de la música del passat si vol pretendre atènyer quelcom d'innovador.

Nombroses obres de Busoni es basen en música del passat, en particular en Johann Sebastian Bach. Va arranjar diverses obres de Bach per al piano, entre d'altres la Toccata i Fuga en re menor (composta originalment per a orgue), així com la xacona de la sonata en re menor per a violí. Des de llavors ha estat considerat per alguns com l'origen del neoclassicisme musical.

La suite de Busoni per a orquestra Turandot (1904), probablement el seu millor treball orquestral i més popular, era expandit a la seva òpera Turandot el 1917. Busoni va completar altres dues òperes, Die Brautwahl (1911) i Arlecchino (1917). La seva òpera més coneguda, Doktor Faust també la componia per aquesta època (1916), deixant-la inacabada a la seva mort. Fou acabada pel seu estudiant Philipp Jarnach, el qual va treballar a partir d'uns esbossos de Busoni, però durant els anys 1980 Anthony Beaumont, l'autor d'una biografia Busoni, va crear un acabament expandit i millorat basant-se en documentació a la qual Jarnach no hi va tenir accés. També va escriure una molt bona biografiaa d'aquest músic el musicògraf angles Edward Joseph Dent.

  1. 1,0 1,1 Enciclopèdia Espasa, suplement de l'any 1934, pàg. 909 (ISBN 84-239-4583-9)