Fidelio

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Fidelio
Karina Kitz com a Leonora i Günther Treptow com a Florestan
Karina Kitz com a Leonora i Günther Treptow com a Florestan
Llengua original: alemany
Gènere: singspiel
Música: Ludwig van Beethoven
Llibret: Joseph Sonnleithner i Georg Friedrich Treitschke
Font literària: Léonore ou l'amour conjugal, de Jean-Nicolas Bouilly (1798)
Actes: dos
Època de composició: 1803-1805
Estrena: 20 de novembre de 1805 (primera versió)
Teatre: Theater an der Wien, Viena
Estrena al Liceu: 11 de gener de 1921
Personatges:
  • Don Fernando, ministre (baríton)
  • Don Pizarro, governador d'una presó de l'Estat (baix-baríton)
  • Florestan, un presoner (tenor)
  • Leonora, la seua muller, sota el nom de Fidelio (soprano)
  • Rocco, carceller (baix)
  • Marzelline, la seua filla (soprano)
  • Jaquino, porter (tenor)
  • Presoners, oficials, guàrdies, poble (cor)

Fidelio, op. 72, és una òpera en dos actes de Ludwig van Beethoven, l'única òpera del compositor. El llibret alemany va ser escrit per Joseph Sonnleithner basat en la comèdia Léonore ou l'amour conjugal, de Jean-Nicolas Bouilly. L'òpera narra la història de Leonora, que disfressada com un guardià de presó amb el nom de Fidelio, rescata el seu marit Florestan, condemnat a mort per motius polítics.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Com en moltes altres ocasions en la carrera de Beethoven, aquesta òpera va causar grans problemes al compositor, que va haver de realitzar-ne diverses versions successives fins a aconseguir l'èxit.

Es tracta d'una obra central de l'anomenat "període mitjà" de la producció de Beethoven, i com molta de la seua música d'aquesta època posa l'èmfasi en el tema de l'heroisme. El tema de Bouilly va atraure Beethoven sens dubte per l'oportunitat de retratar actituds heroiques en els personatges principals. També va captivar els sentiments del compositor envers la lluita per la llibertat política, que aleshores tenia lloc pertot Europa.

Com en la resta de la música vocal de Beethoven, ací la música no és especialment amable per als cantants. Les parts principals, de Leonora i Florestan, requereixen gran destresa i resistència per a poder transmetre la necessària intensitat del drama.

Entre els fragments més notables cal destacar el Cor de Presoners, una oda a la llibertat cantada per un cor de presoners polítics; l'al·lucinació de Florestan veient a Leonora com un àngel que ve a rescatar-lo; i la intensament melodramàtica escena del rescat. El finale celebra la valentia de Leonora amb contribucions del cor i dels solistes.

Representacions[modifica | modifica el codi]

Estàtua commemorativa a la ciutat de Viena en record de l'estrena de l'obra.

L'òpera va ser estrenada al Theater an der Wien de Viena, en una versió de dos actes el 20 de novembre de 1805, amb representacions addicionals les següents dues nits. L'òpera no va tenir èxit, probablement perquè en aquells moments Viena es trobava sota l'ocupació de l'exèrcit francès, i molts dels espectadors eren oficials militars francesos. El 29 de març de l'any següent es va reestrenar amb el nom de Leonore, oder Der Triumph der ehelichen Liebe (Leonore, o el triomf de l'amor conyugal),[1] component-ne també una nova obertura (avui dia coneguda com la Leonora núm. 3; vegeu més avall). En aquesta nova versió va ser tenir un gran èxit. No es van poder fer més representacions a causa d'una disputa entre Beethoven i la gerència del teatre.

Vuit anys després, el 1814, Beethoven va revisar-la de nou, amb addicionals canvis en el llibret deguts a Georg Friedrich Treitschke. Aquesta tercera versió es va estrenar al Kärtnertortheater el 23 de maig de 1814, sota el títol definitiu de Fidelio. Franz Schubert, de 17 anys, es trobava entre el públic després d'haver venut els seus llibres de text per poder-se pagar l'entrada. Un Beethoven ja bastant afectat per la sordesa va dirigir l'orquestra, "assistit" per Michael Umlauf, que després es faria càrrec de la mateixa tasca en l'estrena de la Novena Simfonia. El paper de Pizarro va ser interpretat per Johann Michael Vogl, que després esdevindria cèlebre per la seua col·laboració amb Schubert. Aquesta darrera versió de l'òpera va suposar, finalment, un gran èxit per a Beethoven, i Fidelio ha esdevingut des de llavors una peça cabdal del repertori operístic.

No es pot dir que Beethoven gaudís de les dificultats de compondre i representar una òpera. En una carta a Treitschke va dir, «Us assegure, benvolgut Treitschke, que aquesta òpera em farà guanyar la palma del martiri. Amb la vostra cooperació heu salvat del naufragi allò que era millor. Per tot això us estaré eternament agraït».

L'òpera va ser publicada en totes tres versions, com l'Opus 72 de Beethoven.

Les obertures de Fidelio[modifica | modifica el codi]

Beethoven va patir per obtenir una obertura apropiada per a Fidelio, amb el resultat final de quatre obertures diferents. Hom creu que el primer intent, per a l'estrena de 1805, va ser l'actualment coneguda com a Leonora núm. 2. Després va revisar aquesta per a les representacions de 1806, creant la Leonora núm. 3. Aquesta darrera és considerada generalment com la millor de les quatre, però la seua gran intensitat dramàtica i la concepció simfònica tenen el defecte d'enfosquir les escenes inicials de l'òpera. Beethoven va experimentar una versió més breu, tallant certs passatges, per a una planejada representació a Praga l'any 1807; aquesta és la que es creu que correspon amb l'actualment denominada Leonora núm. 1. Finalment, per a la recuperació de l'òpera l'any 1814, Beethoven va començar de nou, i amb material original va compondre la que avui dia es coneix com l'obertura de Fidelio. Atès que el seu caràcter més lleuger sembla adaptar-se millor que la núm. 4 per a obrir l'òpera, la intenció final de Beethoven és generalment respectada en les produccions contemporànies.

Gustav Mahler va introduir la pràctica, habitual fins a mitjan segle XX, d'executar la Leonora núm. 3 entre les dues escenes del segon acte, i alguns directors d'orquestra continuen fent-ho així. En aquesta localització, funciona com una mena de recordatori de l'escena del rescat que tot just acaba de tenir lloc.

Personatges i orquestració[modifica | modifica el codi]

Fidelio, Playbill of the Worldpremiere, Vienna, Kärntnertortheater, May 23, 1814
Estrena, 20 de novembre de 1805
(dirigida per Beethoven)
Estrena de la versió definitiva,
23 de maig de 1814
(Michael Umlauf)
Florestan tenor Friedrich Christian Demmer Giulio Radichi
Leonora soprano Anna Milder Anna Milder-Hauptmann
Rocco baix Rothe Carl Friedrich Weinmüller
Marzelline soprano Louise Müller

Theresa Bondra

Jaquino tenor Caché Früwald
Don Pizarro baix-baríton Sebastian Mayer Johann Michael Vogl
Don Fernando baix Weinkopf Ignaz Saal
Dos presoners Tenor i Baix Desconeguts Desconeguts
Soldats, presoners, poble

Nota: la segona versió de l'òpera s'estrenà el 29 de març de 1806 amb el mateix repartiment que la primera, llevat de Joseph August Röckel com Florestan. Només va haver-hi una segona representació de la segona versió, el 10 d'abril de 1806.

L'orquestra està formada per 1 piccolo, 2 flautes, 2 oboès, 2 clarinets, 2 fagots, contrafagot, 4 trompes, 2 trompetes, 2 trombons, timbals, i instruments de corda. Hi ha una trompeta addicional sobre l'escenari.

Argument[modifica | modifica el codi]

Lloc: una presó prop de Sevilla
Temps: darreries del Segle XVIII

Acte I[modifica | modifica el codi]

Jaquino i Marzelline estan sols. Jaquino pregunta a Marzelline quan acceptara de casar-se amb ell, però ella respon que mai, perquè s'ha enamorat de Fidelio (Jetzt, Schätzchen, jetzt sind wir allein ["Ara, estimada, estem sols"]). Jaquino se'n va, i Marzelline expressa el seu desig de convertir-se en la muller de Fidelio (O wär ich schon mit dir vereint ["Si ja estiguera unida a vós"]). Rocco i Jaquino entren, buscant a Fidelio. Fidelio, que en realitat és Leonora disfressada, entra portant una feixuga càrrega de cadenes recentment reparades. Rocco felicita Leonora pel seu treball, i malinterpreta la seua modesta resposta com una amagada atracció per la seua filla. Marzelline, Leonora, Rocco, i Jaquino canten un quartet sobre l'amor que Marzelline sent per Fidelio (Mir ist so wunderbar ["Un meravellós sentiment m'envaeix"]). Rocco diu a Leonora que tan prompte com el governador se n'haja anat a Sevilla, podrà casar-se amb Marzelline. No obstant això, diu a la parella que no podran ser feliços si no tenen diners (Hat man nicht auch Gold beineben). Leonora diu que desitja una altra cosa més que els diners: saber per què Rocco no la deixa ajudar-lo a les masmorres, més encara quan sempre torna sense alè. Rocco li diu que hi ha una masmorra subterrània on no pot portar a ningú, on hi ha un presoner tancat des de fa dos anys pels seus poderosos enemics. Marzelline suplica al pare que evite a Fidelio aquesta horrible visió. Rocco i Leonora canten al valor (Gut, Söhnchen, gut), i aviat Marzelline s'uneix a les seues aclamacions.

Surten tots llevat de Rocco. Sona una marxa i Pizarro arriba amb la guàrdia. Rocco dóna a Pizarro un missatge alertant-lo que el ministre planeja una visita sorpresa per a l'endemà, per a investigar les acusacions que Pizarro és un tirà. Pizarro exclama que no pot permetre que el ministre descobrisca l'empresonat Don Florestan, a qui tothom creu mort. Per evitar-ho, Pizarro decideix assassinar Florestan (Ha, welch ein Augenblick! ["Ah! Quin moment!"]). Pizarro ordena que sone una trompeta a l'arribada del ministre. Ofereix diners a Rocco perquè assassine Florestan, però aquest hi refusa (Jetzt, Alter, jetzt hat es Eile!), després li ordena que cave una tomba en l'enderrocat pou que fa de masmorra de Florestan. Leonora ha vist Pizarro, però no ha pogut sentir allò que ha dit. Està agitada, però els pensaments sobre el seu marit calmen el seu esperit (Abscheulicher! Wo eilst du hin?. . . Komm, Hoffnung, lass den letzten Stern).

Jaquino suplica a Marzelline que es case amb ell, però ella s'hi nega. Leonora, esperant trobar Florestan, demana a Rocco de traure als presoners al pati perquè puguen gaudir del bon oratge. Marzelline també li ho suplica, i Rocco accepta distreure Pizarro mentre els presoners gaudeixen d'aquest moment de llibertat. Els presoners, exaltats per sortir a l'aire lliure, canten amb joia (O welche Lust), però, recordant que podrien ser tornats a la cel·la, aviat callen. Rocco reapareix i conta a Leonora que ha reeixit a convèncer Pizarro: Pizarro permetrà el matrimoni, i a Leonora li serà permès accedir a les rondes de vigilància per les masmorres en companyia de Rocco (Nun sprecht, wie ging's?). Ambdós es preparen per anar a la cel·la d'un pobre home que, segons conta Rocco, serà executat i enterrat aquell mateix dia. Leonora es troba tan agitada que Rocco intenta persuadir-la de no anar amb ell, però ella insisteix a acompanyar-lo. Quan s'estan preparant per a anar-se'n, Jaquino i Marzelline apareixen de sobte i diuen a Rocco que isca: Pizarro s'ha assabentat de la sortida dels presoners i està enfurismat (Ach, Vater, Vater, eilt!). Abans que hi puguen reaccionar, apareix Pizarro demanant una explicació. Rocco inventa que estaven celebrant l'onomàstica del rei, i aconsella a Pizarro que estalvie la seua ràbia per al presoner de la masmorra subterrània. Pizarro li ordena que s'afanye a cavar la tomba, perquè el presoner serà executat immediatament. Rocco, Leonora, Jacquino i Marzelline, de mala gana fan entrar de nou els presoners a les cel·les.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Florestan es troba sol a la seua cel·la, en la profunditat de la masmorra. Primer canta la seua fe en Déu, després té una visió de Leonora venint a salvar-lo (Gott! Welch Dunkel hier! ["Déu! Quina foscor hi ha ací"]. . . In des Lebens Frühlingstagen ["En la primavera de la vida"]). Defalleix i s'adorm. Rocco i Leonora penetren per a cavar la seua tomba i el troben adormit. Mentre caven, Rocco demana a Leonora que s'afanye (Wie kalt ist es in diesem unterirdischen Gewölbe! ["Quin fred fa en aquesta cambra subterrània"] ... Nur hurtig fort, nur frisch gegraben). Florestan es desperta, i Leonora el reconeix. Ell demana que li siga portat un missatge a la seua muller, Leonora Florestan, però Rocco diu que és impossible. Florestan suplica quelcom per beure, i Rocco diu a Leonora que li'n done. Florestan no reconeix Leonora, i li diu que serà recompensada al cel (Euch werde Lohn in bessern Welten). Ella suplica a Rocco que li permeta donar a Florestan un tros de pa, i aquest hi accepta. Florestan menja.

Apareix Pizarro i pregunta si tot està enllestit. Rocco assenteix i demana a Leonora que se'n vaja, però ella s'amaga. Pizarro revela la seua identitat a Florestan, qui l'acusa d'assassí (Er sterbe! Doch er soll erst wissen ["Matem-lo! Però primer ha de saber"]). Quan Pizarro brandeix un punyal, Leonora s'interposa entre ell i Florestan i declara que abans de matar Florestan, Pizarro haurà de matar la seua muller. Pizarro assaboreix l'oportunitat de matar-los als dos, però Leonora treu una pistola.

Tot just en aquest moment sona la trompeta que anuncia l'arribada del ministre. Arriba Jaquino seguit per un grup de soldats, per a anunciar que el ministre està esperant a la porta. Rocco demana als soldats que escorten el governador Pizarro escales amunt. Florestan i Leonora canten la seua victòria mentre que Pizarro declara que se'n venjarà i Rocco expressa la seua por pel que pot passar (Es schlägt der Rache Stunde). Plegats, Florestan i Leonora canten un duet d'amor (O namenlose Freude!).

Ací s'executa de vegades l'Obertura Leonora núm. 3.

Els presoners i la gent del poble canten que ha arribat el dia i l'hora de la justícia (Heil sei dem Tag!). El ministre, Don Fernando, anuncia que la tirania ha arribat a la seua fi. Entra Rocco amb Leonora i Florestan, i demana a Don Fernando que els ajude (Wohlan, so helfet! Helft den Armen!). Rocco explica com Leonora disfressada com Fidelio ha salvat el seu marit. Marzelline està estupefacta. Rocco descriu la maquinació de Pizarro i aquest és empresonat. Florestan és alliberat de les seues cadenes per Leonora, i la gentada lloa Leonora, la lleial salvadora del seu marit (Wer ein holdes Weib errungen).

Acollida[modifica | modifica el codi]

El director d'oquestra Wilhelm Furtwängler va declarar a Salzburg l'any 1948, no molt després del final de la Segona Guerra Mundial i la caiguda del nazisme:

« L'amor conjugal de Leonora apareix, davant de l'individu modern armat amb realisme i psicologia, irremeiablement abstracte i teòric.... Ara que els esdeveniments polítics han restaurat a Alemanya el vertader significat dels conceptes de dignitat i llibertat humanes, aquesta és l'òpera que, gràcies a la música de Beethoven, ens proporciona consol i coratge.... Certament, Fidelio no és una òpera en el sentit que estem acostumats a entendre, ni Beethoven és un músic de teatre, o un dramaturg. És bastant més, un músic complet, i més encara, un sant i un visionari. El que ens corprèn no és un efecte material, ni el fet de l'«empresonament»; qualsevol pel·lícula pot crear el mateix efecte. No, és la música, és Beethoven mateix. És aquesta «nostàlgia de llibertat» que ell sent, o millor encara, que ens fa sentir; això és el que ens fa plorar. El seu Fidelio té més de Missa que d'òpera; els sentiments que expressa provenen de l'esfera d'allò sagrat, i divulguen una «regilió d'humanitat» que mai no vam trobar tan bella ni necessària com avui dia, després de tot el que acabem de viure. Ací rau el singular poder d'aquesta òpera única.... Independentment de qualsevol consideració històrica ... l'encès missatge de Fidelio corprèn pregonament.

Ens adonem que per a nosaltres els europeus, i per a tothom, aquesta música representarà sempre una crida a la nostra consciència.

»
— Wilhelm Furtwängler

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. (castellà) ALIER, Roger. Guia Universal de la ópera. Barcelona, 2007, Ediciones Robinbook. ISBN 978-84-96924-03-1

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fidelio Modifica l'enllaç a Wikidata