Ragtime
De Viquipèdia
| Ragtime | |
|---|---|
| Orígens del gènere: | Cakewalk, Jig, Música clàssica |
| Orígens culturals: | 1890s als Estats Units |
| Instruments comuns: | piano sobretot; ocasionalment banjo |
| Popularitat: | 1900s, 1910s i 1970s |
| Gèneres derivats: | Stride, Honky tonk |
| Gèneres de fusió | |
| Jazz - Bluegrass | |
El Ragtime és un estil i un gènere de música de ball desenvolupat als Estats Units cap a finals del S. XIX. Es va convertir principalment en un gènere pianístic en què destaca una melodia sincopada a la mà dreta sobre un compàs uniforme en estil de marxa (2/4 o 4/4) a la mà esquerra.
El compositor més famós de rags per piano va ser Scott Joplin (1868-1917) i entre les composicions més destacades es troben: Maple Leaf Rag (1899), Elite Syncopations (1902) i The Entertainer (1902).
El ragtime és un estil procedent d'Europa i les seves característiques pròpies (és una música totalment escrita que exclou la improvització i que dona independència a les dues mans) van ser elements importants en l'aparició del jazz.
Stravinsky va compondre dues peces inspirades en el ragtime: Ragtime per a onze instruments (1918) i Piano-Rag-Music (1919). George Gershwin també compta amb una obra anomenada Rialto Ripples rag.
El ragtime (acrònim dels mots anglesos time, que significa temps, i rag, que significa esquinçat, destrossat) és un gènere musical sorgit en els últims anys del segle XIX i vinculat a la cultura negra o afroamericana què, a diferència del blues, el gospel i els espirituals del sofriment per la condició esclava, gèneres característics per l'espontaneïtat, nasqué com una elaboració rigorosa, relacionada amb el piano i els ritmes sincopats.
De fet, el ragtime fou el producte cultural d'una elit de persones afroamericanes cultivades i intel·lectuals, coneixedores de la música i influïdes per les composicions romàntiques europees, especialment les obres pianistiques de Chopin, Liszt i Schubert, entre d'altres.
Malgrat aquestes diferències amb els gèneres citats anteriorment, el ragtime forma part dels orígens del Jazz, malgrat que alguns dels seus més destacats autors intentaren separar-se d'aquest últim gènere i oblidar les arrels culturals africanes.
La expansió del ragtime, als Estats Units, se situa entre 1880 i 1920, encara què aquesta etapa no en resten documents enregistrats. Com dèiem, la sincopa és un tret distintiu d'aquest gènere, característica a la que incorporà ritmes creuats d'origen netament africà; així el feren llurs creadors, com Willie Joseph, Samuel Goldon i Walter Gold, entre altres, els quals viatjaren pel territori estatunidènc interpretant al piano les seves pròpies composicions.
La musicologia actual distingeix quatre corrents dintre el ragtime, de fet amagades entre si: l'escola de Harlem, especialment notable pel seu estil pianístic vigorós, el subgènere stride, que va tenir autor importants en Fats Waller, James Johnson, Clifford Jackson i un iniciat Duke Ellington, autor de la coneguda peça Soda fountain rag (1918), els quals recolliren l'herència de precursors dels que a penes en queda rastre documental (Fats Harris, Abba Labba, Th. Wilkerson, Eubie Blake, etc.); l'escola de Sedalia (Missouri), organitzada al redós d'un dels pares indiscutibles del ragtime, Scott Joplin, el qual a llegat peces com Original Rags, The entertainer, etc., difoses pels seus deixebles Arthur Marshall, Brun Campbell, etc.,; l'escola de Nova Orleans, més pròpiament jazzística, i vinculada a la persona de dos grans autors i intèrprets, Tony Jackson, autor de la cèlebre peça Naked dance, i Ferdinand Joseph La Mothe, conegut amb el pseudònim de Jelly Roll Morton, que enregistrà nombroses peces entre 1923 i 1940 (entre elles la famosa Perfect rag), i finalment l'escola de St. Louis, que girà en torn l'editor Johnny Stark, el qual animà a nombrosos músics com Tom Turpin, autor de St. Louis rag i Buffalo rag; Artie Matthiws, autor de Pastime rag, Charles Johnson, Charles Hunter, Louis Chauvin, Joseph Lamb, etc.
Des del seu epicentre estatunidènc, el ragtime, per llur sensualitat, va tenir ràpida i fàcil difusió a Europa, especialment en ciutats com Londres, Berlín, Budapest, Barcelona, París, Roma i Praga, poc temps abans d'esclatar la Primera Guerra Mundial (1914), en una etapa en la què, junt amb el piano, començà a actuar l'acordió i el banjo. Per aquells mateixos anys, el ragtime evolucionà vers la creació d'orquestres, especialment a Nova Orleans i Nova York, on proliferaren nombrosos conjunts entre 1900 i 1920.
De totes aquelles orquestres la més cèlebre fou la d’Arthur Prior, destacada pel seu domini de la sincopa, malgrat que la de John Phillip Sousa va tenir grans èxits a Europa, i formà part dels programes inaugurals de la exposició universal celebrada a París el 1900.
Desprès de la Primera Guerra Mundial (1918) el ragtime es consolidà, i algunes de llurs peces foren adoptades per orquestres militars i orquestres zíngares, mentre llur fusió amb el jazz pròpiament dit no es produí fins el període 1940-1950, sent Fats Waller un dels seus màxims impulsor.
[edita] Referències
- Tom A-Z, pag, nº. 1124-1125, de l'enciclopèdia Espasa.
