Beniamino Gigli

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Beniamino Gigli.

Beniamino Gigli (Recanati, 20 de març de 1890 - Roma, 30 de novembre de 1957) va ser un tenor italià, considerat com el successor d'Enrico Caruso.

Carrera[modifica | modifica el codi]

Durant els anys 1920 i 1930, Gigli no va tenir rival entre els tenors italians. La seua carrera es va iniciar amb el seu triomf en un concurs internacional realitzat a Parma l'any 1914.

El seu registre de tenor agut de timbre agradable li donava especial qualitat sonora en les parts líriques i de tenor spinto, també a causa de la suavitat, a la potència i a la fluïdesa de les seues interpretacions.

Va interpretar una gran quantitat de papers protagonistes, entre els que cal destacar el de Nemorino en L'elisir d'amore de Donizetti, el del Duc de Màntua en Rigoletto de Verdi, el del cavaller des Grieux en Manon Lescaut de Puccini, i el de Mario Cavaradossi en Tosca, també de Giacomo Puccini.

Va estudiar a Roma amb els mestres Agnese Bonucci, Cotogni i Rosati. El seu debut va tenir lloc l'any 1914 amb La Gioconda d'Amilcare Ponchielli.

L'any 1919, per primera vegada, va visitar Amèrica del Sud. Des de 1920 fins a 1932, va mantenir un contracte per a cantar en el Metropolitan Opera de Nova York, on cantà diverses òperes amb la soprano espanyola Angeles Ottein.

El seu paper més cèlebre va ser el de Faust en el Mefistofele d'Arrigo Boito, tot i que també va destacar en el de Lohengrin, en l'òpera homònima de Wagner. A més, Gigli, va portar al disc, tal com ho havia fet el seu antecessor Enrico Caruso, una bona part del seu repertori. És així com han quedat enregistraments de fragments d'òperes de Francesco Cilea, de Gaetano Donizetti, d'Umberto Giordano, de Ruggero Leoncavallo, de Pietro Mascagni, d'Arrigo Boito, de Giacomo Puccini i de Giuseppe Verdi, entre altres.

Es va retirar l'any 1955, en un concert ofert al Constitution Hall de Washington.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Beniamino Gigli Modifica l'enllaç a Wikidata