Aïda

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
No s'ha de confondre amb Aída.
Aïda
L'Escena Triomfal del segon acte. Producció d'Aïda per la companyia Opera Pacific, l'any 2006
L'Escena Triomfal del segon acte. Producció d'Aïda per la companyia Opera Pacific, l'any 2006
Títol original: Aida
Llengua original: italià
Música: Giuseppe Verdi
Llibret: Antonio Ghislanzoni
Font literària: argument escrit per l'egiptòleg francès Auguste Mariette
Actes: quatre
Estrena: 24 de desembre de 1871
Dirigí l'orquestra i cors Emanuele Muzio
Teatre: Khedivial Opera House del Caire
Estrena a Catalunya: 16 d'abril de 1876, Teatre Principal (Barcelona)
Estrena al Liceu: 25 de febrer de 1877
Personatges:
  • Aïda, una princesa etíop (soprano)
  • El rei d'Egipte (baix)
  • Amneris, filla del rei (mezzosoprano / contralt)
  • Radamès, capità de la guàrdia (tenor)
  • Amonasro, rei d'Etiòpia (baríton)
  • Ramfis, gran sacerdot (baix)
  • Un missatger (tenor)
  • Veu d'una gran sacerdotessa (soprano)
  • Sacerdots, sacerdotesses, ministres, capitans, soldats, oficials, etíops, esclaus i presoners, egipcis, animals (cors i extres)

Aïda és una òpera en quatre actes de Giuseppe Verdi, escrita a partir d'un llibret en italià d'Antonio Ghislanzoni, basat en un argument escrit per l'egiptòleg francès Auguste Mariette. És l'òpera que més vegades s'ha representat al Liceu, amb 442 representacions.

Va ser el resultat d'un encàrrec d'Ismail Pasha, governador d'Egipte, a Verdi per 150.000 francs. Tot i que havia de ser estrenada el gener de 1871, a causa de la Guerra Francoprussiana, el públic no la va poder veure fins al 24 de desembre d'aquell mateix any a la Khedivial Opera House del Caire. Aïda va ser rebuda amb gran acceptació del públic i, de fet, continua essent un clàssic del repertori operístic. A Barcelona va ser estrenada per primer cop al Teatre Principal, el 16 d'abril del 1876.

Argument[modifica | modifica el codi]

Aïda, filla d'Amonasro, rei d'Etiòpia, havia estat capturada pels egipcis, feta esclava i posada al servei d'Amneris, la filla del faraó. L'esclava Aïda i la princesa Amneris estan enamorades del mateix home: Radamès, que estima Aïda. Radamès és un militar que encapçalarà les tropes egípcies en guerra contra els etíops.

Figurí de Francesc Soler Rovirosa per al personatge del Rei d'Egipte, pare d'Aïda. Any 1877 (MAE)

Acte I[modifica | modifica el codi]

Quadre 1[modifica | modifica el codi]

Una sala del palau reial, a Memfis. Després d'un breu preludi, el gran sacerdot Ramfis confessa al jove capità Radamès que l'exèrcit etíop es disposa a envair la vall del Nil i amenaça Tebes. També li diu que la deessa Isis ja ha designat aquell que comandarà l'exèrcit egipci per aturar l'enemic. En restar sol, Radamès somia de ser el cap de l'exèrcit i vèncer l'agressor. Així podrà, també, demanar en recompensa Aïda, l'esclava etíop d'Amneris. Radamès estima secretament Aïda, però ignora que aquesta és filla del rei d'Etiòpia, Amonasro. Enamorada de Radamès, entra Amneris, seguida d'Aïda. Davant el rubor d'aquesta en veure Radamès, Amneris endevina el sentiment que existeix entre els dos jóvens. Gelosa, pregunta a la seua esclava per conèixer la veritat, i després l'amenaça. Un missatger duu una terrible notícia: la ciutat sagrada de Tebes es troba amenaçada per l'exèrcit etíop, comandat pel temible Amonasro. "Mon pare!" crida Aïda, però ningú no la sent enmig del trasbals. Seguint l'elecció de la deessa Isis, el rei designa Radamès per dirigir l'exèrcit egipci. Amneris clama a Radamès que torne vencedor, crit repetit per tots els presents, incloent-hi Aïda. En restar a soles, aquesta es reprotxa a si mateixa d'haver desitjat la victòria de Radamès, sinònim de desfeta per a son pare i per a la seua pàtria.

Quadre 2[modifica | modifica el codi]

El temple de Vulcà, a Memfis. Després dels càntics i danses dels sacerdots i les sacerdotesses, Ramfis invoca el déu Ptah i lliura solemnement a Radamès el gladius sagrat, emblema del seu comandament.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Quadre 1[modifica | modifica el codi]

Els apartaments d'Amneris, a Tebes. Als seus apartaments, Amneris espera amb impaciència el retorn de Radamès. Ni tan sols la dansa dels petits esclaus moros aconsegueix de distreure-la dels seus pensaments. La seua gelosia reviscola amb l'aparició d'Aïda. Volent esbrinar si vertaderament la seua esclava estima Radamès, li anuncia brutalment la mort d'aquest. La desesperació d'Aïda és eloqüent. Amneris li revela llavors que es tractava d'una mentida: Radamès és viu; i després deixa esclatar la seua fúria davant l'alegria de l'esclava. L'eco llunyà d'una fanfara de trompetes, anunciant el retorn de l'exèrcit egipci, posa fi a l'enfrontament entre les dues dones.

Quadre 2[modifica | modifica el codi]

La gran plaça de Tebes. El poble aclama calorosament l'arribada del sobirà acompanyat d'Amneris, Ramfis i Aïda. Precedides per les trompetes, les tropes egípcies desfilen davant del rei. La desfilada acaba amb l'arribada triomfal de Radamès. El rei ret homenatge al salvador de la pàtria i es compromet a complir els seus desitjos. Radamès, primer de tot, demana que siguen duts els presoners. Aïda reconeix son pare entre els captius. A mitja veu, Amonasro li ordena que no en revele la identitat i després implora la clemència dels vencedors. Rep l'ajuda de Radamès, qui demana l'alliberament dels presoners. Complint la seua promesa, el faraó allibera els captius, malgrat l'advertiment de Ramfis, i concedeix la mà de la sa filla al cap victoriós. Mentre Amneris deixa esclatar la seua joia, Radamès i Aïda es mostren desesperats, i alhora Amonasro rumia la seua venjança.

Acte III[modifica | modifica el codi]

La riba del Nil, prop del temple d'Isis. Acompanyada de Ramfis, Amneris hi ve a invocar la protecció de la deessa Isis abans de les esposalles amb Radamès i penetra al temple, seguida del gran sacerdot. Per altra banda, Aïda espera Radamès, qui l'ha citada al mateix lloc. Aïda evoca amb nostàlgia els records del seu país natal, quan és interrompuda per l'arribada d'Amonasro, que s'ha assabentat del secret de la seua filla i pretén de treure'n profit. En efecte, els etíops han reiniciat les hostilitats i es disposen a tornar-se a enfrontar a l'exèrcit egipci de Radamès. Atiant la gelosia d'Aïda, tot i fent-li somiar amb el retorn a la pàtria, Amonasro intenta de convèncer-la perquè utilitze la seua influència sobre Radamès per tal que aquest li revele la ruta que seguirà el seu exèrcit. Davant el refús horroritzat d'Aïda, Amonasro maleïx sa filla, en renega i la qualifica d'esclava dels faraons. Angoixada, Aïda acaba cedint-hi. En sentir l'arribada de Radamès, Amonasro s'amaga. Radamès renovella les seues declaracions d'amor i Aïda li demana que fugi amb ella a Etiòpia. Davant els dubtes de Radamès, Aïda li declara fredament que ell no l'estima, que ell es casarà amb Amneris! Aleshores, oblidant la seua pàtria i el seu deure, Radamès decideix de seguir Aïda. Fingint temor, Aïda li pregunta quin camí prendre per evitar l'exèrcit egipci. Després que Radamès caigui al parany i li indique que les tropes egípcies passaran pels congostos de Napata, Amonasro surt de l'amagatall des d'on ho ha sentit tot i revela la seua vertadera identitat a un Radamès estupefacte. Amneris, qui també ha sorprès la conversa, acusa Radamès de traïció. Amonasro es precipita a apunyalar-la, però Radamès li ho impedeix i, després d'haver cobert la fugida d'Aïda i de son pare, es lliura a Ramfis.

Acte IV[modifica | modifica el codi]

Quadre 1[modifica | modifica el codi]

Una sala del palau reial de Memfis. Amneris tem per la vida de Radamès, a qui encara estima malgrat la seua traïció. Fa portar el presoner i li promet d'obtenir clemència per a ell si es penedeix del seu capteniment i es compromet a no reveure mai més Aïda. Radamès ho refusa i els guàrdies el condueixen al soterrani on serà jutjat pels sacerdots. Una vegada sola, Amneris sent la veu de Ramfis que demana tres vegades a l'acusat que explique la seva actuació. Com que no obté cap resposta, Radamès és condemnat a mort, aparedat viu a la cripta, càstig reservat als traïdors. Després d'haver suplicat en va el perdó de Radamès als sacerdots, Amneris els maleïx abans de sortir desesperada.

Quadre 2[modifica | modifica el codi]

Interior del temple de Vulcà i la cripta. Radamès lamenta la seua sort. No tornarà mai més a veure Aïda. De sobte, un gemec crida la seua atenció. És Aïda, qui s'ha introduït a la cripta per morir-hi amb l'home a qui estima. Aïda i Radamès uneixen les seues veus en un darrer duo d'amor, mentre Amneris implora la pau eterna per a Radamès, enmig d'un cor de lloances adreçades al déu Ptah.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Òperes de Giuseppe Verdi

Oberto, Conte di San Bonifacio (1839) | Un giorno di regno (1840) | Nabucco (1842) | I Lombardi (1843) | Ernani (1844) | I due Foscari (1844) | Giovanna d'Arco (1845) | Alzira (1845) | Attila (1846) | Macbeth (1847) | I Masnadieri (1847) | Il corsaro (1848) | La battaglia di Legnano (1849) | Luisa Miller (1849) | Stiffelio (1850) | Rigoletto (1851) | Il trovatore (1853) | La traviata (1853) | I vespri siciliani (1855) | Simon Boccanegra (1857) | Un ballo in maschera (1859) | La forza del destino (1862) | Don Carlos (1867) | Aïda (1871) | Otello (1887) | Falstaff (1893)


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Aïda