Temporada 1878-1879 del Liceu
| Tipus | Temporada del Gran Teatre del Liceu  | ||
|---|---|---|---|
| Període | temporada 1878-1879 | ||
| Estat | Espanya | ||
La temporada 1878-1879 del Liceu va començar el 10 d'octubre i va acabar el 10 de juny. Va comptar amb l'estrena absoluta de l'òpera Il Negriero de Salvatore Auteri-Manzocchi. Aquesta òpera no seguia les formes melòdiques tradicionals de l'escola italiana.[1]
La direcció artística de les òperes va estar confiada als mestres concertadors Eusebi Dalmau i Carlo Scalisi, i si el primer no va desdir de la bona i justa fama que tenia adquirida, el segon no es va acreditar d'hàbil en la seva comesa. Al final de la temporada també va dirigir Joan Goula.[1]
Els cantants que varen actuar en aquesta temporada varen ser:[1]
- Marietta Bulli-Paoli, prima donna soprano de veu fresca i espontània, encara que una mica limitada a la corda aguda. Va cantar amb un estil poc correcte i sense expressió, pel que la nova cantatriu no va ser ben rebuda pel públic. Tan sols va cantar en dues representacions de Les Huguenots, i l'empresa va rescindir amb ella els seus compromisos. Primer desengany.
- Nelly Marzi Morini, una altra prima donna soprano de veu agradable i bastant àgil per al cant lleuger, però per haver patit una desentonació, particularment en els punts aguts, aquesta cantatriu tampoc va ser ben rebuda pel públic i l'empresa es va afanyar així mateix a trencar els seus compromisos amb ella, després de la segona representació de Les Huguenots. Segon desengany.
- Amalia Fossa, prima donna soprano ja coneguda i apreciada pel públic, que va cantar durant dos mesos amb els mateixos aplaudiments que ja conquistés en una altra temporada, i que l'empresa es va afanyar a contractar en l'última, per substituir a les altres dues prim donnas abans esmentades.
- Fanny Rubini Scalisi, prima donna soprano, que havia cantat dos anys abans al mateix teatre amb general aplaudiment, i que no va ser menys ben rebuda aquesta vegada. Aquesta artista va estar contractada fins a la conclusió del carnaval.
- Vittoria Passigli, prima donna mezzosoprano, amb veu de regular volum, poc espontània i una mica tremolosa; i encara que el seu estil no era notable, cantà amb molt sentiment. Aquesta artista, que no va ser mal rebuda, va estar contractada també fins al final del carnaval.
- Augusta Armandi, prima donna contralt de veu agradable, i que sense tenir qualitats notables de cantatriu, cantava amb gràcia.
- Emma Wizjak, prima donna soprano de veu voluminosa, encara que no sempre espontània en alguns punts d'ella. Si bé el seu estil de cant no era acurat, tenia força expressió i de vegades energia, encara que la seva entonació no fou sempre justa. Aquesta artista, que va venir contractada a principis de desembre, va cantar Aida i L'Africana; però com que no era del grat del públic, a la fi de gener va acabar els seus compromisos amb l'empresa.
- Matilde Ricci va passar al Liceu quan va rescindir el seu contracte amb l'empresa de Santa Creu, i va ser tolerada en aquell teatre.
- Adele Bianchi Montaldo, escripturada per a reemplaçar a la Wizjak, era una soprano que l'any anterior havia tingut les simpaties del públic per la seva veu fresca i agradable i les seves moltes facultats, i va continuar gaudint del favor del públic.
- Roberto Stagno, primer tenor, sobradament conegut del públic de Barcelona per les seves qualitats artístiques. Va tornar amb menys espontaneïtat força de timbre de veu, però d'altra banda havia incrementat els seus dots artístics amb la seva llarga experiència; doncs el seu estil s'havia provat amb la cura de la seva dicció, la delicadesa en la il·lació de la veu i les seves bones inflexions, Stagno va causar el mateix entusiasme que quan va cantar al mateix teatre alguns anys abans. Va ser contractat fins a principis de desembre.
- Carlo Raverta, un altre primer tenor de veu bastant robusta i vibrant, però que li faltava espontaneïtat en els punts aguts. Sense ser un cantant notable, cantà discretament i amb expressió. No obstant això, com que no va ser ben rebut, només va prendre part en Aida, i l'empresa va rescindir el contracte amb ell. Tercer desengany.
- Ottavio Nouvelli, un altre primer tenor de veu fresca i bastant espontània, de vocalització correcta i que cantà amb expressió, bé que no li sobraven facultats.
- Luigi Bolis, un altre primer tenor que va venir a reemplaçar Stagno, de veu robusta i ben timbrada, però no sempre espontània, que frasejava bé, però la vocalització era força pertorbada. Com que aquesta circumstància acusava en aquest artista certa decadència en el seu òrgan vocal, i aquest li feia traïció de vegades, Bolis va tenir un èxit bastant dubtós i només va cantar de desembre fins al carnaval.
- Emilio Naudin, un altre primer tenor tan conegut com apreciat pel públic, que va ser contractat a la fi de desembre. Aquest distingit artista, si bé conservava els dots de cantor dramàtic, les seves facultats havien patit ja prou detriment al final de la temporada, encara que les suplís en part la seva molta intel·ligència.
- Gustavo Moriami, primer baríton de veu robusta i vibrant, que cantà amb decisió i entusiasme, de vegades sobrat, per les qualitats va merèixer el favor del públic.
- Emilio de Bernis, un altre primer baríton, de veu poc grata i sense qualitats de cantor, va concloure el contracte pel carnaval.
- Ormondo Maini, primer baix cantant de veu robusta i sonora; artista d'una intel·ligència poc comuna per la seva seguretat, desimboltura i intenció en el cant. Maini, en la seva especialitat artística, va ser una de les millors adquisicions que va fer l'empresa del Liceu, i va conquerir les generals simpaties del públic, concloent la seva contracta pel carnaval.
- Paolo Meroles, un altre primer baix de veu bastant plena, que cantà discretament i era conegut per haver cantat durant la temporada de l'estiu anterior en el teatre Novedades.
- A més, van ser contractats com a comprimaris la senyora Riquero i els senyors Casaments, Ferrando, Puiggener i Viñals.
Amb la quaresma va començar una nova temporada formada per una companyia d'òpera composta per:
- Marie Pauline Nininger, prima donna soprano de veu desagradable i sense cap qualitat artística. Aquesta cantatriu va ser mal rebuda, i només va cantar una nit Dinorah.
- Els consorts Decazeau, prima donna soprano, l'esposa, de veu regular però desigual, amb qualitats artístiques poc recomanables. El marit tenia veu de tenor robusta i vibrant, però amb males condicions de cantor. Com que ni l'un ni l'altra van agradar, només van cantar un cop L'Ebrea i van ser acomiadats per l'empresa.
- Giuseppe Fancelli, primer tenor, després d'haver cantat dues vegades Aida, encara que posseïa una veu llisa, espontània i vibrant, no tenia qualitats artístiques i no va ser ben rebut, i també fou acomiadat.
- Antonietta Pozzoni, mezzosoprano amb veu robusta i voluminosa, que a una arrogant figura afegia dots artístics molt recomanables, com ara dicció intencionada i expressió tan notable com oportuna. Per tals qualitats, aquesta artista va ser molt aplaudida i va estar contractada des de Pasqua fins a la fi de la temporada.
- Giovanni Sani, tenor de veu robusta, vibrant i molt espontània, que com que cantà amb enteresa i expressió, va tenir bona acollida encara que només va ser contractat per un mes.
- Vittorio Cantoni, tenor comprimario, que ja havia cantat abans al mateix teatre.
- Ormondo Maini, baix que va tornar a ser escripturat a la fi de la temporada.
- Adele Gini-Pizzorni, una altra prima donna soprano escriptura a última hora. De veu agradable però de poc volum, cantatriu correcta i de bon estil, que cantà amb intenció.
- Byron, cognom de l'últim tenor contractat, que va funcionar pocs dies al Liceu amb Il Profeta; la seva veu era robusta i vibrant, encara que una mica gutural i d'emissió no sempre espontània, sense que li faltés expansió. Sense ser un cantor notable, va ser ben rebut i aplaudit.
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Rimont, Manuel; Fargas i Soler, Antoni. Almanaque del diario de Barcelona, 1880, p. 104.
- ↑ Tribó, Jaume. «Cronologia liceista». Arxivat de l'original el 17 d’abril 2017. [Consulta: 16 abril 2017].
- ↑ Tribó, Jaume «Cronologia liceística». . Arxivat 2014-11-29 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2014-11-29. [Consulta: 23 novembre 2014].
- ↑ Tribó, Jaume «Cronologia liceística». . Arxivat 2014-12-04 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2014-12-04. [Consulta: 1r desembre 2014].
- ↑ Tribó, Jaume. «Cronologia liceista». Arxivat de l'original el 19 de febrer 2019. [Consulta: 18 febrer 2019].
- ↑ Tribó, Jaume. «Cronologia liceista». Arxivat de l'original el 13 de novembre 2017. [Consulta: 11 març 2018].
- ↑ Tribó, Jaume. «Cronologia liceista». Arxivat de l'original el 19 de febrer 2019. [Consulta: 18 febrer 2019].
- ↑ Biografia de Virginia Ferni Germano a lavoceantica.it
Temporades del Liceu | ||
|---|---|---|
| Anys 2020 |  | |
| Anys 2010 | ||
| Anys 2000 | ||
| Anys 1990 | ||
| Anys 1980 | ||
| Anys 1970 | ||
| Anys 1960 | ||
| Anys 1950 | ||
| Anys 1940 | ||
| Anys 1930 | ||
| Anys 1920 | ||
| Anys 1910 | ||
| Anys 1900 | ||
| Anys 1890 | ||
| Anys 1880 | ||
| Anys 1870 | ||
| Anys 1860 | ||
| Anys 1850 | ||
| Anys 1840 | ||
