Nicola Martinucci
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 28 març 1941  (83 anys)Tàrent (Itàlia) |
| Activitat | |
| Ocupació | cantant d'òpera |
| Veu | Tenor |
| Instrument | Veu |
    | |
Nicola Martinucci (Tàrent, Itàlia, 28 de març de 1941) és un tenor italià.Bagnoli, Giorgio (1993). "Martinucci, Nicola", p. 293.[1][2]
Ha cantat sota la batuta d'alguns dels directors més grans, incloent-hi Claudio Abbado, Riccardo Chailly, Myung-Whun Chung, Colin Davis, Lorin Maazel, Riccardo Muti, Nello Santi i Giuseppe Sinopoli.
Biografia[modifica]
Martinucci va néixer a Tàrent, Itàlia. No va començar a estudiar cant fins als 20 anys. Amb l'impuls de Mario Del Monaco va estudiar a Milà amb Marcello Del Monaco (germà de Mario) i amb Sara Sforni. Va debutar el 1966 al Teatre Nuovo de Milà com Manrico a Il Trovatore. El 1966 havia guanyat el Concurs Internacional de Música Viotti, que li va portar a més debuts als teatres d'òpera italians. Posteriorment va aparèixer a La Scala a partir de 1983 on va tornar a interpretar el paper de Manrico a més de cantar Calaf, Radamès, Luigi a Il tabarro i Oronte a I Lombardi; La Fenice on va actuar des de 1984 com a Calaf, Radames i Cavaradossi a Tosca; i l'Arena di Verona, on entre 1982 i 1986 va cantar Radamès, Calaf i Andrea Chenier.Bagnoli, Giorgio (1993).[1][2][3]
Fora de la seva Itàlia natal, Martinucci va debutar al Teatre Colón de Buenos Aires el 1976 com Des Grieux a Manon Lescaut i hi va tornar a aparèixer el 1977 com a Calaf, el 1978 en el paper principal de Don Carlo i el 1979 com a Rodolfo a La bohème. Va fer el seu debut a la Royal Opera House de Londres el 1985 com Dick Johnson a La fanciulla del West.[3][4] El seu debut al Metropolitan Opera va arribar el 1988 quan va cantar Calaf amb Ghena Dimitrova com Turandot. Hi va aparèixer fins al 1995 com Radamès, Dick Johnson, Andrea Chénier i Manrico. La seva última actuació al Met va ser com Turiddu a Cavalleria rusticana.[5]
En els seus últims anys, Martinucci va impartir classes magistrals de cant i va formar part dels jurats de diversos concursos de cant. La seva filla Leyla també és cantant d'òpera.[6] Diverses de les actuacions de Martinucci han estat publicades en vídeo, incloent Aïda i Turandot de l'Arena di Verona.[7][8]
A més a més dels papers esmentats, el seu repertori també inclou els papers de Cavaradossi, Pinkerton i Marat a Il piccolo Marat de Mascagni.
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 The La Scala Encyclopedia of the Opera. Simon and Schuster. ISBN 0671870424
- ↑ 2,0 2,1 Goodwin, Noël (1992). "Martinucci, Nicola". The New Grove Dictionary of Opera. Consultat via Grove Music Online 5 març 2017 (subscription required for full access).
- ↑ 3,0 3,1 La Repubblica (24 març 1993). "Martinucci al posto di Pavarotti". Consultat 5 març 2017 (en italià)
- ↑ Plate, Leonor (2006). Operas, Teatro Colón: esperando el centenario, Vol. 1, pp. 106; 235. Editorial Dunken. ISBN 9870220126
- ↑ Metropolitan Opera Archives. Martinucci, Nicola (tenor). Consultat 5 març 2017.
- ↑ Paliaga, Rossana (7 juliol 2016). "Nel “Barbiere” a San Giusto Esmeralda diventa Rosina". Il Piccolo. Consultat 5 març 2017 (en italià).
- ↑ Holland, Bernard (10 febrer 1985). "Recent Releases of Video Cassettes: Aida". New York Times. Consultat 5 març 2017.
- ↑ Crutchfield, Will (7 setembre 1984). "A Verona 'Turandot' With Bulgarian Star". New York Times. Consultat 5 març 2017.