Henriette Sontag

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Henriette Sontag.

Henriette Sonntag (Koblenz, 3 de gener de 1806 − 15 de juny de 1854) va ser una famosa soprano alemanya del segle XIX. Rossini va arribar a dir que tenia "La veu més pura de soprano" que ell mai va escoltar.

Orígens[modifica | modifica el codi]

Sonntag va néixer a Koblenz, Alemanya, el 3 de gener de 1806 en el se d'una família d'artistes ambulants. Va ser filla de l'actor Franz Sonntag i de la cantant Franziska Martloff, gràcies al qual va poder rebre des de petita entrenament teatral i musical. Ja als 6 anys va representar un petit paper en una operetta anomenada "La filla del Danubi".

El 1819, en complir 13 anys mor el seu pare, pel que la seva mare decideix enviar-la a Praga, on va buscar el consell del jove compositor Carl Maria von Weber, que dirigia l'orquestra de la ciutat. Gràcies al seu suport, Henriette va poder entrar al conservatori de la ciutat tot i la seva curta edat. En aquesta institució la cantant va rebre lliçons de cant i música. El 1821 i amb només 15 anys va debutar reemplaçant a una protagonista malalta en el rol titular de Jean de Paris de Boïeldieu al teatre de la ciutat de Praga, el que li va donar un enorme èxit i també la possibilitat de completar els seus estudis a Viena.

Èxit a Alemanya[modifica | modifica el codi]

El 1823 va aparèixer a Leipzig com Agathe a El Caçador Furtiu de Weber, el que va suposar la seva consagració definitiva. Pasa ràpidament a la Wiener Staatsoper on va interpretar òperes tant alemanyes com italianes amb enorme èxit. Després de sentir cantar La donna del Lago de Rossini, Weber va escriure per a ella el paper titular de Euryanthe que es va representar el 25 d'octubre de 1823. El 1824 va passar al Königstäder Theater de Berlín on es va convertir ràpidament en la favorita del públic, guanyant-se al mateix rei de Prússia com un dels seus admiradors. Per aquesta mateixa època va conèixer també al Comte Rossi, el seu futur marit.

El 7 de maig de 1824 va ser la primera intèrpret de la part de soprano en la Novena Simfonia i de la Missa Solemar de Beethoven en el seu debut al Kärntnertortheater de Viena.

Debut a París[modifica | modifica el codi]

El 1826 va debutar en el Theatre Italiene de París com Rosina a El Barbero de Sevilla, seguida d'actuacions com Elena a La donna del Llac i Isabella a La Italiana a Alger de Rossini. El triomf va ser immediat i la jove soprano es va convertir en la nova atracció musical de la capital francesa.

El 1828 abandona per complet Alemanya i es radica a París. Dividint actuacions entre la capital francesa i Londres, la cantant era considerés una de les millors de l'època. Aquest mateix any es va casar en secret amb el Comte Carlo Rossi, ambaixador de Sardenya. Durant la seva estada a París va ser notòria la seva rivalitat amb Maria Malibran, una llegenda de l'època. Malgrat les tensions inicials i les divisions entre el públic, ambdues cantants es van convertir en sinceres amigues. Segons les anècdotes, La Malibran era una de les poques persones que sabien del matrimoni de la Sontag.

Durant el període en què el matrimoni es va mantenir en secret, el Comte Rossi va tractar infructuosament d'aconseguir un títol nobiliari per a la Sontag perquè el matrimoni entre ambdós tingués la validesa necessària davant els ulls de les corts europees.

Tal desig mai es va complir i la pressió política exercida sobre el Comte va portar a la parella a fer públic el matrimoni que els unia. La Sontag llavors decideix donar un pas al costat i es retira dels escenaris el 1830 amb només 24 anys i al cim de la seva popularitat i possibilitats artístiques.

Segon debut a Londres[modifica | modifica el codi]

Durant el període de retir la cantant va aparèixer diverses vegades en concerts de caritat o bé en actuacions en les corts europees. El treball del seu marit la va portar per les més diverses ciutats europees, en aquest període la cantant va viure a Brussel·les, Berlín, La Haia i Frankfurt.

La revolució de 1848 va produir un profund revés econòmic a les finances del matrimoni i malgrat les pressions socials la Sontag accepta un contracte per sis mesos amb el Her Majesty's Theatre de Londres per després aparèixer per tota Anglaterra i França. El seu segon debut va ser tan reeixit com el primer. La vida casolana i la inactivitat artística no havien minvat la veu de la soprano que seguia tan pura com feia 20 anys enrere.

En el mateix teatre cra el paper titular a La Tempesta de Halevy el 1850 i després d'una triomfal gira per les ciutats alemanyes va partir cap als Estats Units en 1852.

Gires per Amèrica i la seva sobtada mort[modifica | modifica el codi]

El setembre de 1852 va aparèixer en sòl nord-americà acompanyada per la violinista francesa Camille Urso,[1] i en triomfals actuacions van recórrer el país durant poc menys de dos anys. Contractada per una companyia per presentar a la Ciutat de Mèxic, la cantant va donar la seva última actuació com a Lucrezia Borgia en l'òpera de Donizetti. Després de la representació la cantant va caure malalta presentant els símptomes del còlera. Després de 6 dies d'agonia va morir el 15 juny 1854 amb 48 anys.

La seva veu i figura[modifica | modifica el codi]

La veu de Sontag, que va ser catalogada per Rossini com "la veu més pura de soprano", era excepcional per la seva flexibilitat, bellesa i amplitud. La seva àmplia tessitura li permetia cantar en rols de soprano i mezzosoprano, però els seus majors èxits els va aconseguir en rols aguts. Tot i així podia combinar rols de soprano pura com Agatha al Caçador Furtiu, Donna Anna en Don Giovanni de Mozart, Semiramide, Desdemona en Otello o Amenaide en Tancredi de Rossini, les parts de soprano de la Novena Simfonia o La Missa Solemne de Beethoven o Lucrezia Borgia de Donizetti amb rols greus de mezzosoprano com Rosina en el Barbero de Sevilla o Isabella a La Italiana a Alger.

Com a actriu va ser sempre més adequada als rols càndids i delicats que s'avenien a la perfecció amb el seu físic prim, el seu rostre bell i la seva curta edat al moment dels primers triomfs. Mai va poder tenir una flexibilitat histriònica capaç de competir amb Maria Malibran com tampoc la contundència vocal a l'extrem greu del registre per obtenir el mateix èxits en els rols de contralt, cosa que la Malibran va aconseguir com ningú.

Els seus detractors deien d'ella que tant la seva bellesa com les influències del seu marit no eren alienes al seu triomf.

  1. Enciclopèdia Espasa Volum núm. 65, pàg. 214-15 (ISBN 84-239-4565-0)
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Henriette Sontag Modifica l'enllaç a Wikidata