I vespri siciliani

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Els vespres sicilians
"Vespres sicilianes" (1846) de Francesco Hayez
"Vespres sicilianes" (1846) de Francesco Hayez
Títol original: Les vêpres siciliennes / I vespri siciliani
Llengua original: francès/italià
Gènere: Grand Opéra
Música: Giuseppe Verdi
Llibret: Charles Duveyrier i Eugène Scribe
Font literària: el drama Le Duc d'Albe dels mateixos autors del llibret
Actes: 5
Època de composició: hivern de 1852-1855
Estrena: 13 de juny de 1855
Teatre: Òpera de París
Estrena al Liceu: 4 d'octubre de 1856 (estrena a Espanya)
Personatges:
  • Guy de Montfort, Governador de Sicília sota Carles d'Anjou, Rei de Nàpols (baríton)
  • Le Sire de Béthune, un oficial francès (baix)
  • Le Comte de Vaudemont, un oficial francès (baix)
  • Henri (Arrigo), un jove sicilià (tenor)
  • Jean Procida (Giovanni da Procida), un doctor sicilià (baix)
  • La Duchesse Hélène (Elena) (soprano)
  • Ninetta, la seua donzella (contralt)
  • Daniéli (Danieli), el seu servent (tenor)
  • Thibault, un soldat francès (tenor)
  • Robert (Roberto), un soldat francès (baríton)
  • Mainfroid (Manfredo), un sicilià, partidari de Procida (tenor)

Les vêpres siciliennes, més coneguda sota el títol italià de I vespri siciliani (Les vespres sicilianes), és una òpera en cinc actes amb música de Giuseppe Verdi i llibret en francès de Charles Duveyrier i Eugène Scribe a partir de la seua obra Le Duc d'Albe. S'estrenà en l'Òpera Garnier el 13 de juny de 1855.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

L'òpera es basa en fets històrics que ocorregueren el 1282 i que es coneixen amb el nom de les vespres sicilianes.

Tal com va ocórrer amb Don Carlos, que també fou estrenada amb un llibret en francès, va ser traduïda ràpidament a l'italià i estrenada el 26 de desembre de 1855 al Teatro Regio de Parma. Per a aquesta versió, Verdi hagué d'ajustar-se a la censura canviant el llibret i el títol pel de Giovanna di Guzman. Tot i que l’obra palesa el seu origen francès, és una de les més llargues compostes per Verdi i va ser qualificada com a grand opera. Compta amb una extensa obertura i d’un llarg ballet en l’acte III, segons els cànons imperants a l’època.

Una tercera versió, en italià i completa, va ser estrenada el 4 de febrer de 1856 a La Scala de Milà. Aquesta és potser la més coneguda i enregistrada.

Sinopsi argumental[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

Plaça del mercat de Palerm. Sicília es troba sota ocupació francesa, sent Guy de Montfort el governador designat per la potència invasora. La duquessa Elena, germana d'un màrtir per la llibertat de Sicília, s'ha convertit en símbol de la resistència. En eixir de l'església, un soldat l'obliga a cantar i ella tria una cançó siciliana que exalta la llibertat. Arriba Montfort i tots fugen, excepte el jove Arrigo, que acaba d'eixir de la presó, a la què havia estat condemnat pels francesos i que està enamorat d'Elena, de qui és correspost. Arrigo s'enfronta a Montfort, i aquest, sorprès pel coratge del jove tracta de confraternitzar amb ell, però Arrigo el rebutja amb orgull.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Una vall pròxima a Palerm. El metge Procida torna després d'un llarg exili. S'ha confabulat amb Elena i Arrigo per iniciar una revolta contra els francesos, amb la que a més a més pretenten venjar la mort del germà d'Elena. Però Montfort ordena detenir a Arrigo, qui és portat al seu palau. Això unit a un intent d'uns soldats francesos de raptar les dones assistents a una boda, encèn la ira popular, i els conspirador planegen entrar disfressats al palau i assassinar a Montfort.

Acte III[modifica | modifica el codi]

Quadre I[modifica | modifica el codi]

Montfort, a través d'una carta de la seua antiga esposa, redactada poc abans de la mort d'aquesta, s'ha assabentat que Arrigo és el seu fill. Així li ho fa saber a Arrigo, però aquest el rebutja, comunicant-li que mai no podrà sentir cap a ell un amor filial.

Quadre II[modifica | modifica el codi]

El duc de Montfort dóna un esplendorós ball. Procida i Elena s'internen emmascarats amb la intenció d'assassinar Montfort. Arrigo sofreix un conflicte interior: per una banda vol la llibertat del seu poble, per altra tem l'assassinat de son pare. Li comunica a Montfort que corre perill, però aquest decideix no prendre cap precaució i romandre en el saló. En el moment en què Elena intenta apunyalar Montfort, Arrigo s'interposa i salva son pare. Elena i Procida, desconeixedors de la relació entre Montfort i Arrigo, prenen a aquest últim per un traïdor.

Acte IV[modifica | modifica el codi]

La presó. Elena i Procida han estat arrestats i seran condemnats a mort. Arrigo li explica a Elena el motiu del seu capteniment, i aquesta el perdona. Arrigo comunica a son pare que morirà amb els condemnats llevat que siguen alliberats. Montfort accedeix a alliberar-los sota una condició: Arrigo haurà de reconèixer-lo com a pare; condició que és acceptada per Arrigo. Montfort, com a senyal de bona convivència entre francesos i sicilians proposa el casament d'Elena i Arrigo, però Procida no veu en aquest esdeveniment més que una altra oportunitat d'esvalotar els sicilians per a obtenir la llibertat.

Acte V[modifica | modifica el codi]

Jardí del palau de Montfort. Arrigo i Elena estan alegres en pensar que el seu casament portarà la pau. Apareix Procida i explica a Elena el seu pla: quan sonen les campanes anunciant la boda, el poble atacarà els francesos. Elena renuncia al casament per tal d'evitar l'enfrontament i la guerra, davant l'estupor d'Arrigo, que no comprèn la traïció d'Elena. Però Montfort l'obliga a casar-se per la força. En sonar les campanes el poble cau sobre Montfort i els francesos.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Òperes de Giuseppe Verdi

Oberto, Conte di San Bonifacio (1839) | Un giorno di regno (1840) | Nabucco (1842) | I Lombardi (1843) | Ernani (1844) | I due Foscari (1844) | Giovanna d'Arco (1845) | Alzira (1845) | Attila (1846) | Macbeth (1847) | I Masnadieri (1847) | Il corsaro (1848) | La battaglia di Legnano (1849) | Luisa Miller (1849) | Stiffelio (1850) | Rigoletto (1851) | Il trovatore (1853) | La traviata (1853) | I vespri siciliani (1855) | Simon Boccanegra (1857) | Un ballo in maschera (1859) | La forza del destino (1862) | Don Carlos (1867) | Aïda (1871) | Otello (1887) | Falstaff (1893)