Igor Markevitch

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaIgor Markevitch

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement9 agost 1912 Modifica el valor a Wikidata
Kíiv (Ucraïna) Modifica el valor a Wikidata
Mort7 març 1983 Modifica el valor a Wikidata (70 anys)
Antíbol (França) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Infart de miocardi Modifica el valor a Wikidata)
Dades personals
FormacióÉcole Normale de Musique de Paris Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Salzburg
Moscou Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciócompositor, professor d'universitat, director d'orquestra, pianista Modifica el valor a Wikidata
OcupadorMozarteum
Conservatori de Moscou Modifica el valor a Wikidata
GènereMúsica clàssica Modifica el valor a Wikidata
MovimentMúsica clàssica Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsNadia Boulanger, Paul Loyonnet i Hermann Scherchen Modifica el valor a Wikidata
AlumnesWolfgang Sawallisch, Daniel Barenboim, Jean Périsson, Ronald Zollman, Rune Larsson, Lleonard Balada i Ibañez, Shalom Ronli-Riklis (en) Tradueix i Alexandre Myrat Modifica el valor a Wikidata
InstrumentPiano Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeKyra Nijinsky (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
FillsOleg Caetani Modifica el valor a Wikidata
GermansDimitry Markevitch (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Premis
IMDB: nm6509754 Spotify: 56m7L0fmmJXctpLrG0GEFc Musicbrainz: 92131d53-a4a7-4513-a879-c067643f0747 Lieder.net: 29544 Discogs: 448010 IMSLP: Category:Markevitch,_Igor Allmusic: mn0002057400 Modifica el valor a Wikidata

Ígor Markévitx, conegut habitualment com a Igor Markevitch (Kíiv, 9 d'agost de 1912 - Antíbol, 7 de març de 1983), nom complet amb patronímic Ígor Boríssovitx Markévitx, rus: И́горь Бори́сович Марке́вич fou un compositor i director d'orquestra italià i francès d'origen ucraïnès.

Markevitch es va establir a Itàlia durant la Segona Guerra Mundial. Després de la guerra, es va traslladar a Suïssa. Des d'allà va tenir una carrera internacional com a director. Es va casar dues vegades i va tenir tres fills i dues filles.

Biografia[modifica]

Va néixer a Kíiv, ara la capital d'Ucraïna però en aquell moment formava part de la Rússia imperial, en una antiga família de cosacs starshyna que van ser ennoblits al segle xviii. El seu besavi Andrei Markevitch era secretari d'estat en l'època d'Alexandre II de Rússia, conseller privat actual a Sant Petersburg i cofundador de la Societat Musical Russa. Igor era fill del pianista Boris Markevitch i Zoia Pokhitonova (filla del pintor Ivan Pokhitonov). La família es va traslladar a París l'any 1914 quan ell tenia dos anys. Es van traslladar de nou a Suïssa el 1916 durant la Primera Guerra Mundial a causa de la mala salut del seu pare (més tard va morir de tuberculosi). El pianista Alfred Cortot, potser el més gran pianista francès de la seva època, va reconèixer el talent del nen. Li va aconsellar als 14 anys el 1926 que anés a París per formar-se tant en composició com en piano a l'École Normale, on va estudiar piano amb Cortot i composició amb Nadia Boulanger.

Carrera[modifica]

Markevitch va obtenir un important reconeixement el 1929 quan el coreògraf i empresari Serge Diaghilev el va descobrir i li va encarregar un concert per a piano. A més, Diaghilev el va convidar a col·laborar en un ballet amb Boris Kochno, ballarí i llibretista. En una carta al London Times, Diaghilev va aclamar a Markevitch com el compositor que posaria fi a "un període escandaloso de música... de senzillesa cínico-sentimental".[1] El projecte de ballet va acabar amb la mort de Diaghilev el 19 d'agost de 1929, però les composicions de Markevitch van ser acceptades per l'editor Schott.

Va produir almenys una obra important per any durant la dècada de 1930. Va ser considerat entre els principals compositors contemporanis de l'època, fins i tot fins al punt de ser aclamat com "el segon Igor", després d'Ígor Stravinski.[2] Markevitch va col·laborar en la partitura de ballet Rébus amb Leonid Massine el 1931; i L'envol d'Icare el 1932 amb Serge Lifar. Cap es va posar en escena, però les dues partitures es van interpretar en concert. L'envol d'Icare, basat en la llegenda de la caiguda d'Ícar, que Markevitch va gravar el 1938 dirigint l'Orquestra Nacional de Bèlgica, va ser especialment radical, introduint quarts de to tant en instruments de vent fusta com en cordes.[3] (El 1943 va revisar l'obra sota el títol Icare, eliminant els quarts de to i simplificant els ritmes i l'orquestració.) Béla Bartók va descriure una vegada a Markevitch com "...la personalitat més impactant de la música contemporània..." i el va reivindicar com un influència en el seu propi treball creatiu.[4] Es creu que una versió independent de L'envol d'Icare per a dos pianos i percussió, que va escoltar Bartók, va influir en la pròpia Sonata per a 2 pianos i percussió d'aquest últim.[5]

Markevitch va continuar component a mesura que s'acostava la guerra, però l'octubre de 1941, poc després d'haver acabat la seva darrera obra original, Variations, Fugue and Envoi on a Theme of Händel per a piano, va caure greument malalt. Després de recuperar-se, va decidir abandonar la composició i centrar-se exclusivament en la direcció. Els seus últims projectes compositius van ser la revisió de L'envol d'Icare i arranjaments de música d'altres compositors. Destaca especialment la seva versió de Musikalisches Opfer (Oferta musical) de Bach.

Havia debutat com a director als 18 anys amb la "Royal Concertgebouw Orchestra". Després de presidir l'estrena holandesa de Rébus, Markevitch havia estudiat direcció amb Pierre Monteux i Hermann Scherchen.[6] Com a director, va ser molt admirat per les seves interpretacions del repertori francès, rus i austro-alemany, i de la música del segle XX en general.

Es va establir a Itàlia, i durant la Segona Guerra Mundial va estar actiu en la Resistència italiana. Es va casar i es va establir a Suïssa el 1947 després de la guerra. Va seguir la seva carrera de director a tot el món. Va esdevenir director permanent de l'Orchestre Lamoureux de París als anys 50, va dirigir l'Orquestra espanyola de RTVE el 1965, l'Orquestra Simfònica de Londres el 1966 i també va ser director permanent de l'Orquestra Filharmònica de Monte-Carlo.

El 1970, després d'ignorar les seves pròpies composicions durant gairebé 30 anys, Markevitch va començar a dirigir la seva pròpia música amb freqüència, provocant el seu lent renaixement. El seu darrer concert va ser a Kíiv, el seu lloc de naixement. Va morir sobtadament d'un atac de cor a Antibes el 7 de març de 1983, després d'una gira de concerts al Japó i Rússia.

Família[modifica]

Un besavi, Mykola Markevych, va ser un historiador, etnògraf, compositor i poeta ucraïnès. Un altre besavi, Andriy Markevitch, va ser un activista, etnògraf, advocat, filantrop i músic. El seu avi matern va ser el conegut pintor Ivan Pokhitonov (1850-1923). El seu germà Dimitry Markevitch es va convertir en un famós musicòleg i violoncel·lista.

Es creu que la família ucraïnesa Markevitch (també escrita en polonès com a Markiewicz) es va originar fa 300 anys d'un avantpassat patern comú i la seva dona. La seva ètnia es discuteix com a polonesa, ucraïnesa o sèrbia, ja que el nom patronímic està molt estès entre els pobles d'Europa central.[7][8]

Markevitch es va casar amb Kyra Nijinsky (1913-1998), filla del gran ballarí de ballet Vàtslav Nijinski i la seva dona Romola de Pulszky.[9][10] van tenir un fill Vaslav Markevitch (n. 1936) abans de divorciar-se.

Per segona vegada, Markevitch es va casar amb Donna Topazia Caetani (1921-1990), l'única filla de Michelangelo Caetani dei Duchi di Sermoneta i la seva dona, l'antiga Cora Antinori.[11] Cora Caetani va dirigir la botiga de Jansen, l'empresa de decoració de París. El seu fill, Oleg Caetani Markevitch, es va convertir en director en cap i director artístic de l'Orquestra Simfònica de Melbourne a Austràlia. També van tenir dues filles juntes: Allegra (n. 1950) i Nathalie (n. 1951), i un altre fill, Timour Markevitch (1960-1962).

Obres[modifica]

Composicions
  • Noces, suite per a piano (1925)
  • Sinfonietta en F major (1928-9)
  • Piano Concerto (1929)
  • Cantata per a soprano, cor masculí i orquestra (1929–30) (text de Jean Cocteau)
  • Concerto Grosso (1930)
  • Partita per a piano i petita orquestra (1930–31)
  • Serenade per a violí, clarinet i fagot (1931)
  • Rébus, ballet (1931)
  • Cinéma-Ouverture (1931)
  • Galop per a 8 o 9 interprets (1932)
  • L'envol d'Icare, ballet (1932); recompost a Icare (1943)
  • Hymnes per a orquestra (1932–33) (versió revisada el 1980 amb contralt "ad lib" i moviment extra orquestrat a partir del número 3 de Tres poemes de 1935);
  • Petite suite d'apres Schumann per a petita orquestra (1933)
  • Psaume per a soprano i petita orquestra (1933)
  • Le paradis perdu, oratori (1934–35) (text de Markevitch després de John Milton)
  • Tres poemes per a contralt i piano (1935) (textos de Cocteau, Plató, Goethe); No.3 orquestrat el 1936 com Hymn to Death, incorporat el 1980 a Himnes per a orquestra
  • Cantique d'amour per a orquestra (1936)
  • Le nouvel âge, sinfonia concertante per a orquestra amb 2 pianos (1937)
  • La Taille de l'homme, 'concert inachevée' per a soprano i 12 instruments (1938–39, inacabat, però la part I completa i interpretable)
  • Stefan le poète, "impressions infantils" per a piano (1939–40)
  • Lorenzo il magnifico, sinfonia concertante per a soprano i orquestra (1940) (textos de Lorenzo de Medici)
  • Variations, Fugue et Envoi on a Theme of Handel per piano (1941)
  • Le Bleu Danube, valse de concert sobre temes de Johann Strauss (1944)
  • 6 Songs of Mussorgsky arranjament per a veu i orquestra (1945)
  • The Musical Offering, BWV 1079 de Johann Sebastian Bach arranjat per a triple orquestra (1949–50)
Teoria
  • Les simfonies de Ludwig van Beethoven: estudis històrics, analítics i pràctics (The Symphonies of Beethoven: Historical, Analytical, and Practical Studies) — publicat per Edition Peters, Leipzig, 1982.

Referències[modifica]

  1. ↑ Igor Markevitch: A Chronology', Tempo 133/4, p. 10.
  2. ↑ Fleisher, Leon and Anne Midgette (2010). My Nine Lives: A Memoir of Many Careers in Music. New York: Anchor Books. p. 119. ISBN 9780767931373. Retrieved 8 July 2020
  3. ↑ Icare' by Clive Bennett in Tempo No. 133/134 (September 1980), p. 45.
  4. ↑ "Igor Markevitch". Naxos.com. Naxos Music Group. Retrieved 8 July 2020.
  5. ↑ Bennett, 1980, p. 4.
  6. ↑ Lyndon-Gee, C. Liner notes for Marco Polo CD 8.223666 Complete Orchestral Music Vol 2, 1996; taken from research by David Drew, Tempo 133-134, September 1980.
  7. ↑ Muzeysheremetievyh United Kingdom
  8. ↑ Archived October 22, 2013, at the Wayback Machine
  9. ↑ Nadine Meisner (1998-10-22). "Obituary: Kyra Nijinsky - Arts & Entertainment". The Independent. Retrieved 2013-05-07.
  10. ↑ "Kyra Nijinsky". Mijnstambomen.nl. 1936-04-24. Retrieved 2013-05-07
  11. ↑ Informations as to Villa Caetani playing a significant role in the Aldo Moro kidnapping, now transcend the level of rumours.

Bibliografia[modifica]

  • The New York Times
  • Tempo 133/4 (setembre 1980) Igor Markevitch número doble.
  • Exposició del centenari del naixement "Igor Markevitch compositor i director d'orquestra 1912/2012" Château de Chillon, Suïssa. Catàleg.

Enllaços externs[modifica]

  • (anglès)[1]
  • (anglès)[2]
  • (castellà)[3]
  • (anglès)[4]
  • František Sláma (musician) Archive. Més informació sobre la història de la Filharmònica Txeca entre els anys quaranta i vuitanta: Directors
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Igor_Markevitch&oldid=33108173»