Jacques Ibert

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Jacques Ibert

Jacques Ibert (París, 15 d'agost de 1890 – París, 5 de febrer de 1962) va ser un compositor francès.

Estudià al Conservatori de París sota la direcció d'André Gedalge, Jean Roger-Ducasse, Gabriel Fauré i Paul Vidal, assolint el 1919 el Premi de Roma amb l'escena lírica Le poète et la fée.

Fou un dels compositors més distingits de l'escola moderna francesa. Va ser director de l'Acadèmia de França, a Roma el 1937. Pertany als independents de la generació 1885-90, el qual no el lliurà de certes influències de Ravel i de ser el perfecte representant d'una tradició molt francesa que sol caracteritzar-se per la claredat, proporció i elegància, sense caure mai en l'academicisme. Amb semblant esperit també si produïren Claude Delvincourt i Marcel Delannoy. No menys francesos i, no obstant, en el pol més oposat del mateix i trobem a un Messiaen, un André Jolivet i un Pierre Boulez.

Segons l'opinió d'un crític com Aloys Mooser, més aviat inclinat a aquesta segona versió del francès, Ibert és un espirituel marchand de frivolités. Amb això hom s'adona que el topic i l'antitòpic –tractant-se d'un país en el qual existeix una dialèctica i, per tant, una vitalitat- coexisteixen. Els anys seixanta, el més lògic era que les noves corrents deixessin fora del seu camp de batalla un art caracteritzat, abans que tot, per l'amabilitat, el bon sonar i un tipus d'autenticitat què, amb tot, pogués resultar convencional.

Obres escènico-vocals[modifica | modifica el codi]

Per vocació, Ibert, com Sauguet o Delvincourt, té una llista important d'obres escenico-vocals:

Cantates

  • Le poète et la fée (Premi de Roma, 1919)
  • La ballade de la geóle de Reading
  • Noèl en Picardie

Les òperes

  • Perseo i Andromeda (Òpera, 1920)
  • Angélique (Òpera, 1927)
  • Le Roi d'Yvetot (Òpera, 1930)

I amb col·laboració amb Honegger.

  • L'Aiglon (Òpera, 1937)
  • L'Uomo, la Bestia e la Virtú, i, La famille Cardinal (Òperes, 1938)

I els ballets

  • Les recontres (1925)
  • Diana de Poitiers (1934)
  • Gonzague (1935)

Producció simfònica[modifica | modifica el codi]

Més limitada per no menys important és la seva producció simfònica, de la que en cal destacar el Concert per a saxofon, una Suite i una Simfonia concertant, per a oboè i orquestra (1949). També és autor d'una Sonata per a violí i piano, un Quartet per a instruments de vent, peces per a orgue, piano i arpa, piano sol i cançons. Com d'altres compositors moderns, va escriure pel cinema (Don Quichotte -1933-, entre altres col·laboracions amb el setè art.

Articles relacionats[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jacques Ibert Modifica l'enllaç a Wikidata
  • Tom núm. 28, pàg. nº 822 i suplement 1961-62, pàg. 228 de l'Enciclopèdia Espasa
  • "Jacques Ibert", in Sax, Mule & Co, Jean-Pierre Thiollet, H & D, 2004, pàg. 135