En Patufet

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre la revista infantil il·lustrada "En Patufet" (1904-1938) i "Patufet" (1968-1973). Si cerqueu el personatge popular català, vegeu «Patufet».
Portada del primer número d'En Patufet, 3 de gener de 1904

En Patufet fou una revista infantil il·lustrada, escrita en català, publicada a Barcelona entre 1904 i 1938. Posteriorment, entre 1968 i 1973, fou represa amb el nom de Patufet.[1] Va tenir una gran popularitat, fins al punt que la paraula patufet es feia servir per a designar genèricament les revistes il·lustrades infantils, actualment anomenades còmics. Ha estat el setmanari en llengua catalana amb més tirada de la història, amb 65.000 exemplars i 325.000 lectors setmanals.[2]

Finalitat de la revista[modifica | modifica el codi]

En Patufet, a través dels seus 1.806 números a la primera etapa, va ensenyar a llegir i escriure en català gairebé tres generacions. I els va ensenyar tot intentant formar i distreure als infants. A més a més va tenir altres funcions:

  1. Finalitat moralitzadora.
  2. Presencia majoritària de la atemporalitat.
  3. Compromís amb els valors democràtics.
  4. Respecte a la vida, la natura.
  5. Valors de sociabilització en la transformació d'una societat agrària industrial.
  6. Escola de llengua
  7. Compromís amb la projecció social, la catalanitat.
  8. Qualitat en el dibuix amb dibuixants d'incidència social i cultural destacada
  9. Predomini d'una dimensió conservadora en la visió crítica de la societat

Història[modifica | modifica el codi]

Primera època (1904-1938)[modifica | modifica el codi]

Placa commemorativa a la façana de la Llibreria Documenta.

Tot va començar el dia 3 de gener de 1904, dia en què apareixia el número que havia d'ésser el primer d'una llarga sèrie. La idea d'En Patufet va néixer en una reunió d'elements de l'antic Foment Autonomista Català. Un cop decidida la publicació d'un periòdic infantil i Aureli Capmany i Farrés va ésser cridat per encarregar-se'n. El nom va semblar bé i tot va tirar endavant. El resultat va ser 8 pàgines de dos colors, un format de 160x110mm i la redacció era a la Rambla de les Flors 11, domicili del propi director. El preu eren cinc cèntims. Al cap de pocs números les vuit pàgines es convertien en dotze; al número 10 ja eren setze i l'any 1912 ja són 32 pàgines amb un format de 210x150mm. Amb el temps va créixer el preu fins als 50 cèntims, un preu que va marcar el darrer número d'En Patufet. Va aconseguir un gran èxit de públic gràcies al model moral que proposava, que sublimava el conservadurisme burgès i satisfeia les aspiracions del lector de classe mitjana. De mica en mica, va anar abastant un públic més ample i va anar canviant de contingut i presentació. També, al llarg del temps, va anar abandonat el seu caràcter infantil i va esdevenir una revista juvenil. En Patufet havia iniciat un camí que va arrossegar darrere seu altres iniciatives, que si bé algunes d'elles no van aconseguir gaire penetració en públic, ni van durar gaire temps, sí que són un exponent que un procés de normalització era en marxa d'una manera accelerada i que molta gent sentia viva la preocupació que la llengua catalana arribés als infants. Al 1904 surt El Mosquit amb un sol número; al 1906 La Palmeta, bilingüe, amb 12 números; L'Escolanet, amb 19 números; al 1907, L'Escola, que era un full estudiantil, etc. En aquest intent de proporcionar als infants revistes adequades a ells hi van participar figures de primer ordre entre els artistes i escriptors del país. Des de modernistes com Apel·les Mestres a noucentistes com Carles Riba o López Picó, molts dels nostres creadors van abocar-se a donar uns models literaris i artístics que ajudessin les criatures catalanes a trobar un camí.[3]

Quan en Patufet ja presumia, Aureli Capmany va deixar-ne la direcció per atendre altres afers. L'any 1905, Aureli Capmany va vendre la revista a l'editor Josep Bagunyà a causa de les dificultats econòmiques de la publicació. Aleshores començà a editar-lo el mateix editor de Cu-cut! en Josep Bagunyà amb l'ajuda de Josep Morató. En Morató va morir l'any 1918 i la direcció d'En Patufet va ésser confiada al popular Josep Maria Folch i Torres. És important saber que en Folch i Torres no va ésser mai el director d'En Patufet. N'era, això sí, el principal col·laborador i a ell es deu, en bona part, la formidable popularitat de la publicació, però el veritable director va ésser sempre l'editor i propietari de la publicació, Josep Bagunyà. Josep M. Folch i Torres va escriure les seves Aventures extraordinàries d'en Massagran. En Bagunyà va llegir aquelles aventures, que li plagueren, i en comptes de donar-les en un volum a part, es va decidir a publicar-les, junt amb el mateix En Patufet, en fulletó que no va mancar mai més a la revista. La tasca d'en Folch a En Patufet va ser molt important. Les seves "Pàgines viscudes", que va iniciar a La Reinaxença, van constituir el plat fort del periòdic. Aquestes petites narracions concentrades eren l'ànima de la revista. En els primers anys i en la part literària hi trobem Enric de Fuentes, Clovis Eimeric, Ramon Blasi, Xavier Bonfill o Manuel Folch i Torres que escriu regularment en les seccions "Pòrtic", "De la Ceca a la Meca" i "Pel·lícula de la setmana". Molt regularment hi col·laboren també Josep Font i Solsona, Magí Valls Martí, Jordi Subirà, Maria Perpinyà o Vicenç Coma i Solei.

En el capítol de dibuixants hi trobem els tres mestres principals Gaietà Cornet, Joan Llaverias i Joan G. Junceda, aquest es consagraria com a dibuixant i il·lustrador d'excepció que signava els seus ninots amb el nom de Titella. En la primera època de la revista, hi col·laboren també Ricard Opisso i Feliu Elies, Lola Anglada, Joan Vila sense oblidar Antoni Muntanyola i Carner que fou el primer a dibuixar el personatge que va donar nom a la publicació.[4]

Finalment En Patufet deixa de publicar-se l'any 1938, concretament l'últim número d'En Patufet porta la data 24 i 31 desembre. L'entrada de Franco a Barcelona era imminent. Oficialment va entrar el 26 de gener del 1939, però la vida a la ciutat ja feia dies que tenia un caràcter provisional pel final de la guerra. El nou règim prohibí rodonament tota publicació en català. Això i només això, va ser la causa de la mort d'En Patufet, que fins al darrer número havia estat un èxit de venda, estimat per tot el poble.

Segona època (1968-1973)[modifica | modifica el codi]

Després de la guerra i enmig d'enorme dificultats, algunes revistes infantils catalanes havien aconseguit d'arribar al carrer. Josep M.Bagunyà va tornar a tirar endavant la revista que durant tants anys havia editat el seu avi. Lamentablement, el permís no va arribar. És possible que si Josep M. Bagunyà hagués buscat la cobertura i la protecció de l'Església, tal com ho va fer Cavall Fort i L'infantil hauria aconseguit el permís d'edició, però ell sempre va resistir-se a aquest tipus de subordinació. Mentrestant, el senyor Albert Viña, editor del popular TBO, havia entrat a formar part de la Junta Assessora de la Premsa Infantil. Aquest va aprofitar les seves influències per defensar a Madrid la reaparició de la revista del seu impressor. Al començament va rebre moltes negatives perquè es considerava En Patufet com una revista extremista. Finalment, després de demostrar que cap partit politic ni cap grup de pressió estava darrere de la publicació, el senyor Bagunyà va rebre el permís tan sol·licitat.

Sobre el canvi de nom hi ha 3 versions al respecte:

1) El senyor Bagunyà sosté que els van donar el permís d'edició però els van obligar a fer un petit canvi de nom En Patufet a Patufet. L'explicació d'aquest canvi es perquè es volia demostrar que no s'autoritzava la reedició d'una revista d'abans de la guerra sinó que s'autoritzava l'edició d'una revista nova, desvinculada de l'anterior.

2) La versió d'Antonio Martín diu que el canvi de nom es deu exclusivament a un error del senyor Bagunyà a l'hora de demanar el permís d'edició. Senzillament va demanar permís per editar una revista que es deia Patufet.

3) Lluís Bagunyà, fill de l'anterior, també esta d'acord a considerar que es tractava d'un error, però no atribuïble al seu pare, sinó al seu avi, el vell Bagunyà, que un cop acabada la guerra va anar a enregistrar el nom de la revista i es va equivocar a l'hora d'inscriure al registre. Per tirar endavant Patufet, Josep M.Bagunyà va posar-se en contacte amb els antics col·laboradors del seu pare i va escollir-ne de nous. El nou director de la revista va ser Joan Sariol i Badia, Patufet va sortir als quioscos de Catalunya el 6 de desembre de 1968.

Polèmica[modifica | modifica el codi]

Un sector va defensar la seva sortida d'una forma aferrissada, per contra, un altre sector va criticar-la d'una manera ferotge, crítica que no estava adreçada a la sortida de la revista, sinó a la continuïtat en la forma i l'estil d'En Patufet del desembre de 1938. La polèmica i la controvèrsia es van mantenir vives durant alguns mesos en una gran part de la premsa de Barcelona. I és que per molts lectors, la reaparició de Patufet no significava el record d'una infantesa perduda, sinó un trosset de la Catalunya autònoma idealitzada.

Intent de canvi[modifica | modifica el codi]

Durant els primers temps, el senyor Bagunyà no va tenir cap mena de cura ni en la programació de la revista ni en la seva maquetació i compaginació. La revista s'anava omplint a mesura que s'anava recollint el material dels diversos col·laboradors. El factor estètic no es va tenir en compte.

Pel que fa al contingut de les primeres revistes era predominantment literari. S'ha de destacar les "Històries possibles" o les narracions de Ramon Blasi. Però als nens, no els agrada i se n'aparten. Era molt difícil que els nens de finals dels seixanta poguessin interessar-se pels mateixos temes que els seus avis. I no només els nens, també els joves i molta gent gran que va comprar els primers números amb una certa curiositat es cansa d'una revista que no sap a quin dia viu i per tant les vendes baixen vertiginosament.

Al cap d'un any just de sortir el primer Patufet, la baixada de les vendes havia posat en estat d'alerta l'editorial. Es creen algunes noves seccions i nous personatges d'historieta. La revista guanya llum i color gràcies al fixatge del gran dibuixant Josep Palet, el qual va il·lustrar algunes seccions, però tot i això les vendes continuen baixant. No va ser fins al 1971, l'any de les grans incorporacions.

La participació de Jordi Lluís Bagunyà va ser molt important ja que, a part d'escriure, va participar plenament en la gestió de Patufet, va buscar nous col·laboradors i, juntament amb Eduard Paulos i Pere Olivé, va acabar planificant la revista i donant-li l'empenta que va aconseguir a partir de l'any 1972. El 7 de gener de 1972 apareix ja el número 90 amb un nou format de 17x24 cm i una presentació acuradíssima d'espai, distribució i color. Patufet és ara una revista moderna.

Patufet, ja abans, però sobretot a partir d'aquesta segona etapa, va esdevenir la revista infantil catalana de més atrevida creació gràfica humorística i, per descomptat, la que va permetre la màxima participació dels ninotaires del moment.

Reaccions davant el canvi[modifica | modifica el codi]

Tot i el canvi, no tothom va estar d'acord amb la renovació de la revista. Les baixes entre els subscriptors continuaven produint-se d'una manera implacable. El contrasentit que representava el fet que com més s'actualitzava i millorava la revista menys es venia, és necessari comprendre abans la psicologia d'una bona part dels lectors d'en Patufet. La clau era que la nova revista havia perdut l'essència de la moderna edició.

Desaparició[modifica | modifica el codi]

A partir del número 137, corresponent a l'1 de desembre de 1972, la revista fa una crida angoixant a l'opinió pública: o augmenta el nombre de subscriptors o haurà de plegar. La premsa també va fer-se ressò d'aquesta crida, i això va provocar una reacció d'encoratjament per part de molts lectors. Telefonades, cartes, subscripcions...Tot i això, no es va aconseguir estabilitzar la revista i va continuar decaient.

Cap al març del 1973 es va mirar de salvar la revista, salvar-la d'una decadència provocada per l'error de l'editor Bagunyà de pretendre fer una revista el 1968 que agradés al sector de gent que havia conegut En Patufet. En els últims temps, i a causa de l'escassa venda dels exemplars, l'editor Josep Maria Bagunyà perdia unes 20.000 pessetes a la setmana per mantenir la publicació. El 29 de juny de 1973, la revista va publicar un editorial on anunciava que a causa, d'una banda, de la crisi econòmica, però sobretot a causa de la incapacitat en què es trobaven d'encertar una línia prou atractiva per a un públic majoritari, es veien obligats a obrir un compàs d'espera fins a decidir quin seria el camí que seguirien.

La revista va morir víctima del seu nom i de l'aurèola de fama que havia aconseguit en aquella gloriosa primera etapa. Els lectors joves van desentendre's de la revista quan va reaparèixer perquè no els interessava, i molts lectors vells van retirar-li el suport quan va modernitzar-se perquè no hi sintonitzaven.

Evolució de la llengua catalana[modifica | modifica el codi]

En Patufet, dirigida als catalans, adoptà com a llengua el català. Durant els segles anteriors al nostre, la llengua catalana era molt irregular, és a dir, no tenia un model únic a seguir. Durant els primers números hi ha series discussions que hi havia a l'època per establir una sòlida i única ortografia i gramàtica catalanes. I a partir dels anys 1920, el nombre de variants ortogràfiques es redueix espectacularment perquè els escriptors han anat assumint el nou repte d'unificar la llengua.

En Patufet, amb la seva finalitat catalanitzadora i alhora educativa va realitzar un gran esforç per editar un setmanari, correctament escrit, on nois i noies aprenguessin aquestes noves normes d'ortografia. A partir de l'any 1923 es prohibí el català a les institucions públiques i a l'escola, per tant aquesta revista era un dels únics mitjans per fer arribar les normes ortogràfiques a la joventut. Això va durar fins a l'any 1938 en què, atesa la forta pressió política, es va deixar de publicar la revista.

L'any 1968 va tornar a aparèixer amb un català totalment normativitzat i una ortografia correcta. Després de tots els anys que van patir una censura vers el català, la majoria de la població catalana no sap escriure correctament la llengua del territori català. Això ho van tenir en compte els col·laboradors de la revista. D'aquesta manera es creen dues seccions noves "La Nuri també en vol saber" i "Diccionari Patufet". En la primera secció, cada setmana es planteja una història que succeeix a la Nuri, on se li proposa una qüestió ortogràfica. Ella planteja el tema i al final el resol donant l'explicació pertinent.

L'autor d'aquesta interessant secció va ser l'escriptor Josep Miracle. La segona secció ens mostra una vintena de paraules catalanes, ordenades alfabèticament i cadascuna amb la seva explicació semàntica corresponent.

Escriptors i il·lustradors[modifica | modifica el codi]

Alguns dels escriptors i il·lustradors que hi van anar col·laborant, en alguns casos amb pseudònim, foren:

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: En Patufet