Joan el Sense Fe

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Comtes de Barcelona
+ Casal de Barcelona
Reis d'Aragó
+ Casal de Pamplona
Sobirans de la
Corona d'Aragó
+ Casal d'Aragó
Dinastia Trastàmara
Arms Aragon-Sicily (Template).svg
Ferran d'Antequera
Alfons el Magnànim
Joan el Sense Fe
   Príncep Carles
   Blanca
   Elionor
   Ferran
   Joana
Ferran el Catòlic
+ Dinastia dels Habsburg

Joan II el Sense Fe,[1] dit també el Gran (Medina del Campo 1398 - Barcelona 1479), Rei d'Aragó, de València, de Mallorca, de Sicília (1458-1479) i de Navarra (1425-1479); Duc de Montblanc (1412-1458), i de Gandia (1433-1439) i (1461-1479); Comte de Barcelona (1458-1479) i de Ribagorça (1425-1458).

Orígens familiars[modifica | modifica el codi]

Fill segon de Ferran I d'Aragó, dit el d'Antequera, el primer sobirà del Casal de Trastàmara a la Corona d'Aragó, i de la seva muller Elionor d'Alburquerque. En pujar al tron el seu pare, li concedí el títol de Duc de Montblanc. Fou germà d'Alfons el Magnànim, al qual succeí a la seva mort.

Matrimoni i descendents[modifica | modifica el codi]

El 6 de novembre de 1419 es casà per poders a Olite, i el 10 de juny de 1420 ho féu en persona a la catedral de Pamplona amb Blanca I de Navarra, filla de Carles III de Navarra i vídua de Martí el Jove. Aquesta li aportà en dot el Regne de Navarra. D'aquesta unió tingueren:

L'1 d'abril de 1444 s'acordà a Torrelobatón el nou matrimoni del príncep Joan amb Joana Enríquez, si bé l'enllaç entre tots dos no es realitzà fins al 7 de juliol de 1447 a Calataiud. Aquesta era filla de Fadrique Enríquez, almirall de Castella i rival polític d'Álvaro de Luna. D'aquest matrimoni en nasqueren:

Abans, en 1417, havia tingut amb Leonor d'Escobar un fill, al que varen posar Alfons d'Aragó, primer duc de Vilafermosa. Sembla que es tractava d'un matrimoni morganàtic que Joan va intentar anul·lar per casar-se amb Blanca I de Navarra i així poder ser rei. A més, amb alguna noble del llinatge dels Avellaneda, tingué a Joan d'Aragó, arquebisbe de Saragossa

Biografia[modifica | modifica el codi]

Lloctinència de Sicília[modifica | modifica el codi]

De 1414 a 1416 va representar el seu pare al govern com a lloctinent general de Sicília i Sardenya. Al seu retorn a la península va ajudar el seu germà Alfons en els conflictes que aquest mantenia amb Álvaro de Luna, assessor del rei Joan II de Castella, pels conflictes dels infants d'Aragó.

Rei de Navarra[modifica | modifica el codi]

El 1419 pel seu casament amb Blanca I de Navarra rebé en dot l'herència d'aquesta. Així el 1425 ambdós foren coronats reis de Navarra. Joan es mantingué, però, allunyat dels afers de Navarra, que foren solucionats per la seva esposa, mentre ell ajudava el seu germà Alfons V en la conquesta fallida de Nàpols el 1435. El 1436 fou designat Lloctinent del Regne de València, fins al 1458, quan fou succeït per Pere d'Urrea.[2] El 1445 fou derrotat a la batalla d'Olmedo (Castella) per Joan II de Castella, refugiant-se al castell de Portillo i posant fi així a les disputes d'ambdós monarques.[3]

Guerra civil navarresa[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerra civil navarresa

Incomplint el testament de la seva primera esposa, en el qual lliurava el Regne de Navarra al príncep Carles de Viana, Joan tan sols concedí a aquest la lloctinència del regne, cosa que motivà un conflicte entre pare i fill. Això va desencadenar una Guerra civil navarresa entre els beaumontesos, partidaris de Carles, i els agramontesos, partidaris del rei. El 1452 s'enfrontaren a la batalla d'Oibar[4] (Navarra) on Carles fou derrotat, fet presoner i desheretat. Un cop Carles fou alliberat, el 1452, Joana Enríquez va mostrar tota l'animadversió possible vers aquest, i conspirà contra ell per tal que el fill que en aquells moments acabava de parir, l'infant Ferran, fos l'hereu del regne. Carles llavors marxà cap a Nàpols per restar sota la protecció del seu oncle, Ferran I de Nàpols. El 1454 Joan II fou nomenat lloctinent general de la Corona d'Aragó per part del seu germà Alfons el Magnànim. El 3 de desembre de 1455 Joan el Sense Fe i Gastó IV de Foix, van signar el Tractat de Barcelona per acordar la successió al tron del Regne de Navarra.[5]

Rei d'Aragó i Sicília[modifica | modifica el codi]

Alfons el Magnànim morí sobtadament el 1458 i Joan fou designat successor a la Corona d'Aragó. El 22 de novembre de 1458 entrà oficialment a Barcelona. Però, en tornar a retenir altre cop al seu fill Carles de Viana, es guanyà l'enfrontament amb les autoritats catalanes. Les Corts Catalanes, reunides a Lleida el 1460, van demanar a Joan II que alliberés el seu fill i van forçar la Concòrdia de Valladolid, gràcies a la qual el Príncep de Viana fou rebut a Barcelona el 31 de març de 1460 com a príncep hereu. El 21 de juny de 1461, mitjançant la Capitulació de Vilafranca, es va prohibir al rei entrar a Catalunya sense el permís de les Corts, un acord que afeblia el poder reial. La mort de Carles de Viana el 23 de setembre de 1461 a causa d'una malaltia pulmonar (tot i que la versió popular diu que fou enverinat per ordre de Joana Enríquez) i l'incompliment de la Capitulació de Vilafranca van provocar l'inici de la Guerra civil catalana. Una guerra que va coincidir en el temps amb la revolta dels pagesos remences.

Guerra civil catalana 1462-1472[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerra civil catalana

El rei Joan II va aconseguir mantenir la fidelitat d'Aragó, València i Sicília mentre Catalunya s'oposà a ell i el desposseí de la corona. L'exèrcit de la Generalitat de Catalunya, sota les ordres de Roger Pallarés, va assetjar la reina Joana i el seu fill Ferran a la fortalesa de Girona. La reina es va mantenir ferma en la defensa de la ciutat fins que van arribar les tropes del rei, que ajudades per tropes franceses de Lluís XI van aixecar el setge. El preu de l'ajuda francesa foren 200.000 doblers d'or a pagar en un any. Com a garantia de pagament, però, s'empenyoraren els comtats de Cerdanya i el Rosselló, que passarien al regne francès en cas de no efectuar-se el pagament, com així fou. Al llarg de la Guerra civil la Generalitat de Catalunya oferí la corona a diversos nobles, entre ells Enric IV de Castella, que fou nomenat comte de Barcelona i senyor del principat, però a qui la noblesa castellana l'obligà a abandonar Catalunya. També foren designats Pere el Conestable de Portugal, que fou vençut per l'infant Ferran a la batalla de Calaf, i Renat I de Nàpols. Joan II va mantenir les lluites fins i tot cec i amb setanta anys, ajudat pel seu fill Ferran. El 1472 va aconseguir entrar a Barcelona, obligant als rebels a rendir-li obediència. Aquell mateix any es realitzà la Capitulació de Pedralbes, que posà fi al conflicte armat entre els dos bàndols i on el rei es mostrà clement amb els vençuts.

Cessió dels comtats de Rosselló i Cerdanya[modifica | modifica el codi]

El 1462, es produeix la invasió francesa del Rosselló en virtut de Tractat de Baiona i la revolta contra la nova administració francesa es propagà a partir de l'abril del 1472. L'1 de febrer de 1473, Joan el Gran, al capdavant d'un exèrcit, entrà a Perpinyà i s'hi tancà mentre la guarnició francesa es retirava al Palau dels Reis de Mallorca. Un nou exèrcit enviat per Lluís XI de 20.000 homes, comandats per Felip II de Savoia[6] assetjava la ciutat, on es trobava el rei Joan, de l'abril al juny del 1473. El 24 de juny era signada una treva i, poc després, el tractat de Perpinyà neutralitzava provisionalment els Comtats, que no serien recuperats fins a l'any 1493.[7]

Iconografia[modifica | modifica el codi]

Heràldica de Joan II d'Aragó[modifica | modifica el codi]

La complexa trajectòria política de Joan II d'Aragó tingué la seva plasmació en la seva heràldica personal, que anà variant al llarg de les diferents etapes de la seva vida. Inicialment a Castella, com a senyor de Lara, comte de Mayorga i duc de Penyafiel, portà unes armes partides d'Aragó i Castella-Lleó, amb bordura de Lara. Desposseït d'aquests territoris el 1422, adoptà després el quarterat en aspa d'Aragó i Castella-Lleó. El 1425, com a rei consort de Navarra, hi afegí un partit amb un quarterat de Navarra i Evreux, les armes de la seva muller Blanca I de Navarra, que s'havia quedat vídua de Martí el Jove. D'aquesta composició, una de les variants seria posar les armes de Navarra i Evreux no en quarterat, sinó en un forma més simple en partit. Una versió errònia resulta en confondre l'aspa de Castella i Lleó amb les armes de Sicília.[8] Paral·lelament, a Navarra emprà un versió on hi figuren les armes quarterades d'Aragó i Navarra tal com s'observa en un segell de 1427.[9]

Mort i successió[modifica | modifica el codi]

El rei va morir a Barcelona el 19 de gener de 1479, i està enterrat al Monestir de Poblet. Al Regne de Navarra fou succeït per la seva filla, Elionor I de Navarra, nascuda del seu primer matrimoni. A la Corona d'Aragó fou succeït pel seu fill Ferran el Catòlic, a qui havia promès en matrimoni el 1469 amb la infanta Isabel de Castella, futura Isabel I de Castella.

Títols i successors[modifica | modifica el codi]

En pujar al tron el seu pare Ferran I d'Aragó el 1412, aquest li concedí el títol de duc de Montblanc. Després d'haver-se casat amb Blanca I de Navarra, rebé en dot l'herència d'aquesta i el 1425 foren coronats reis de Navarra. Aquell mateix any rebé el comtat de Ribagorça del seu germà Alfons el Magnànim, el qual l'havia heretat a la mort d'Alfons V de Ribagorça, que va morir sense hereus legítims,. Un cop Joan fou nomenat rei d'Aragó, el 1458 el concedí al seu fill, el príncep Ferran. El 1433 rebé també el ducat de Gandia d'Hug de Cardona, administrador provisional, que se'n havia fet càrrec des de la mort d'Alfons V de Ribagorça. El 1439 el cedí al seu fill Carles de Viana. A la mort d'aquest el 1461, el títol passà a la corona fins al 1485, quan el ducat és adquirit per Pere Lluís Borja (primer duc borgià de Gandia i fill del papa Alexandre VI), després de satisfer un deute que el rei tenia des del 1470 amb la ciutat de València, en el qual Gandia actuava com a penyora. Però la prematura mort de Pere Lluís va fer que heretés el ducat el seu germà Joan Borja.


Joan el Sense Fe
Naixement: 1398 Mort: 19 de gener 1479
Títols
Precedit per:
Carles III de Navarra
"el Noble"

(sogre)
Rei de Navarra
(Llista de reis de Navarra)
(1425-1479)
amb Blanca I de Navarra
(1425-1441)
Succeït per:
Elionor I de Navarra
(filla)
Precedit per:
Alfons V d'Aragó
"el Magnànim"

(germà)
Rei d'Aragó
(Llista de reis d'Aragó)
Rei d'Aragó, Comte de Ribagorça, Comte de Sobrarb
(1458-1479)
Succeït per:
Ferran II d'Aragó
"el Catòlic"

(fill)
Rei de València
(Llista de reis de València)
(1458–1479)
Rei de Mallorca
(Llista de reis de València)
(1458–1479)
Rei de Sardenya
(Llista de reis de Sardenya)
(1458–1479)
Rei de Sicília
(Llista de reis de Sicília)
(1458–1479)
Comte de Barcelona
Primer cop

(Llista de comtes de Barcelona)
(1458–1462)
Succeït per:
Enric I
"l'Impotent"

(nebot)
Precedit per:
Renat I
"el Bo"

(cosí-germà)
Comte de Barcelona
Segon cop

(Llista de comtes de Barcelona)
(1472-1479)
Succeït per:
Ferran II d'Aragó
"el Catòlic"

(fill)
Precedit per:
Martí l'Humà
(oncle-avi)
Duc de Montblanc
(Llista de ducs de Montblanc)
(1415-1458)
Precedit per:
Hug de Cardona
Duc de Gandia
Primer cop

(Llista de ducs de Gandia)
(1433-1439)
Succeït per:
Carles de Viana
(fill)
Precedit per:
Carles de Viana
(fill)
Duc de Gandia
Segon cop

(Llista de ducs de Gandia)
(1461-1479)
Succeït per:
Ferran II d'Aragó
"el Catòlic"

(fill)
Precedit per:
Alfons V de Ribagorça
Comte de Ribagorça
(Llista de comtes de Ribagorça)
(1425-1458)

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Joan el Sense Fe Modifica l'enllaç a Wikidata


  1. Ferran Soldevila, Ferrán Valls i Taberner, Antonio Badia y Torres, Francesc X. Hernandez, Rafael Tasis i Marca, Francesc Gordo-Guarinos, Eufemià Fort i Cogul, i Miquel Coll i Alentorn
  2. Antoni Furió, Història del País Valencià, pag. 177 (ISBN 84-7502-631-1)
  3. Balado Pachón, A. «Fases constructivas del castillo de Portillo». A: Actas del IV Curso de Cultura Medieval seminario, La fortificación medieval en la Península Ibérica (en castellà). Santa María la Real, 2001, p. 266. ISBN 8489483159. 
  4. (castellà) Jesús María Usunáriz Garayoa, Historia breve de Navarra, p.89
  5. (castellà) Lluís Cutchet, La Ciudadela de Barcelona: Cataluña vindicada, p.18
  6. Lucas Alamán, Diccionario universal de historia y de geografía
  7. Bolòs, Jordi: Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV). Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 284. Barcelona, abril del 2000. ISBN 84-297-4706-0, plana 39.
  8. Menéndez Pidal; El escudo de armas de Navarra, Departamento de Presidencia, Justicia e Interior del Gobierno de Navarra, 2000
  9. Menéndez Pidal; El Escudo de España; p. 195