Alfons el Magnànim

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Comtes de Barcelona
+ Casal de Barcelona
Reis d'Aragó
+ Casal de Pamplona
Sobirans de la
Corona d'Aragó
+ Casal d'Aragó
Dinastia Trastàmara
Arms Aragon-Sicily (Template).svg
Ferran d'Antequera
Alfons el Magnànim
Alfons V d'Aragó
Infants
   Rei Ferran I de Nàpols
   Maria d'Aragó
   Elionor d'Aragó
Joan el Sense Fe
Ferran el Catòlic
+ Dinastia dels Habsburg
Carlí d'Alfons el Magnànim.
Ral d'Alfons el Magnànim.
Ducat d'or d'Alfons I, 1442-1458, també anomenat alfonsí.

Alfons el Magnànim, V d'Aragó, III de València, I de Nàpols, Sicília i Mallorca, II de Sardenya, i IV de Barcelona, (Medina del Campo, Castella 1396 - Nàpols, 27 de juny de 1458),[1] Rei d'Aragó, de València, de Mallorca, de Sicília, de Sardenya (1416-1458) i de Nàpols (1442-1458); Comte de Barcelona

Orígens familiars[modifica | modifica el codi]

Fill primogènit de Ferran d'Antequera i la seva muller, Elionor d'Alburquerque.[1]

A la mort de Martí l'Humà la successió a la Corona d'Aragó recaigué, gràcies al Compromís de Casp de 1412, en el seu pare Ferran I. Entrà als estats de la Corona d'Aragó, que en un futur heretaria, als 16 anys.[1]

Política interna[modifica | modifica el codi]

Començà a implicar-se en el govern dels regnes ja el 1415 a causa de la malaltia del seu pare.[1] A la mort d'aquest l'any següent fou entronitzat. El seu estil autoritari ja es va manifestar en adreçar-se a les Corts de Barcelona en castellà.

Posteriorment, la noblesa catalana va crear, el 1418, la Junta de Molins de Rei, una lliga de ciutats, viles i barons encapçalada pel conseller de Barcelona Ramon Desplà i el comte Roger Bernat I de Pallars Sobirà, per a fer front als moviments castellanitzants de la cort iniciats pel seu pare, el rei Ferran I, i denunciats a les Corts de Montblanc (1414).

Entre 1419 i 1420 es reuniren les Corts de Catalunya a Sant Cugat i posteriorment a Tortosa. Neguitosos per la influència d'individus castellans al voltant de la nova monarquia, els estaments van exigir intervenir en el nomenament dels membres del Consell Reial i que se n'acomiadessin els castellans,[1] i també demanaren participar en la regulació del procés de recuperació del patrimoni reial alienat durant els últims regnats, ja que les elits catalanes estaven molt preocupades i volien evitar les reunions de pagesos, l'elecció de síndics i la imposició de talles.[1] Tant aquelles Corts com les del regne de València reunides paral·lelament el mateix any van mostrar-se contràries a la partida del rei amb l'expedició contra les resistències de Sardenya, Sicília i Còrsega, ja que el veien més necessari a la península. Però el maig del 1420 el rei Alfons marxà de totes maneres cap a les illes mediterrànies[1] i les Corts quedaren suspeses. Després de pacificar l'Alguer (Sardenya) amb un estol de 24 galeres pròpies i 5 venecianes,[2] i caiguda Calvi,[3] al nord de Còrsega el setembre de 1420 es va dirigir a Bonifacio, al sud de l'illa,[4] que no va poder prendre, i aprofitant que els francesos estaven paralitzats per la guerra dels cent anys,[5] va derrotar la flota genovesa a la Batalla de la Foç Pisana i prendre el regne de Nàpols, que va abandonar en ser assetjat al Castel Capuano el 1423, i de retorn va saquejar Marsella.[6]

El 1423 tornà a centrar-se en els regnes de la Corona d'Aragó, però en marxà el 1435 per conquerir el regne de Nàpols. Ho aconseguiria el 1442, i a partir de llavors mai més tornaria a la península desentenent-se de la política interior dels regnes. Aquesta la va deixar en mans de la seva esposa Maria de Castella com a regent, i posteriorment en mans del seu germà Joan (qui de fet el va acabar succeint). Això provocava un retard enorme en la resolució dels conflictes que anaven sorgint per haver d'enviar missatgers a Nàpols tot sovint per consultar al rei absent què ordenava fer.[1]

A partir de llavors els problemes interns s'accentuaren arreu. Així cal destacar la revolta de camperols forans a Mallorca el 1450, que es revoltaren contra els ciutadans de Palma, conflicte que fou simplement esclafat entre 1453-1454 per les tropes que Alfons envià des de la península italiana. Mentrestant a Catalunya els pagesos remences exigien l'abolició dels mals usos cada cop més agressivament fins al punt que Alfons els va suspendre amb la sentència interlocutòria del 1455 a canvi de 100.000 florins.[7] L'any següent, però, la va anul·lar; però després encara la va confirmar altre cop el 1457.[1] La manca de fermesa en la qüestió la va deixar mal resolta i per aquest motiu el conflicte esclataria més cops durant els regnats posteriors.[1] Un tercer problema fou el de les diverses revoltes populars d'algunes ciutats peninsulars contra el ric patriciat urbà que monopolitzava el govern de les ciutats, i a qui acusaven d'incompetent i de corrupte.[1] En aquest cas Alfons va permetre la modificació del govern d'algunes ciutats. A Barcelona, per exemple, la ciutat estava dividida entre la Biga i la Busca, la primera representava el grup tradicional de poder format pels grans comerciants i ciutadans honrats de la ciutat, mentre que la segona estava formada per menestrals, artesans i mercaders progressistes que reclamaven canvis. El 1453 el nou lloctinent del rei a Catalunya Galceran de Requesens va concedir el govern de la capital a la Busca, amb el consentiment d'Alfons.[1]

Política externa[modifica | modifica el codi]

Alfons el Magnànim, dibuixat per l'artista del renaixement Pisanello, el qual des del 1448 visqué els últims anys de la seva vida a la cort d'Alfons a Nàpols.

Tot just pujar al tron Alfons volia recomençar la tradicional guerra entre catalans i genovesos aprofitant que llavors expirava la treva de tres anys pactada el 1413. Però el Parlament català reunit aquell any 1416 va denegar el subsidi a instàncies de l'estament militar, i per tant el 1417 hagué de renovar la treva.[1]

El maig del 1420 Alfons s'embarcà en una expedició per consolidar el domini catalano-aragonès a les illes de Sardenya, Sicília i Còrsega. Durant aquest període de viatge constant va interessar-se per la successió del regne de Nàpols, on governava la reina Joana II sense descendència, i aquesta el va adoptar com a futur hereu l'agost de 1420.[8] Alfons va derrotar l'octubre del 1421 amb un estol comandat per Romeu de Corbera als genovesos a la batalla de la Foç Pisana,[9]

Després de combatre contra les tropes de Muzio Sforza a l'entorn del Castel Capuano, on la reina estava sent assetjada, Alfons el Magnànim es va haver de retirar al Castell Nou, però el suport de les 22 galeres comandades per Joan Ramon Folc II de Cardona va millorar la seva posició.[10] La reina, pressionada pels angevins féu marxa enrere i el 1423 adoptà Lluís III d'Anjou (qui onze anys abans havia estat competidor del seu pare al Compromís de Casp) i Alfons va posar rumb de tornada als seus regnes, no sense abans destruir el port de Marsella amb la seva flota, el més important dels dominis angevins.[11]

Entre el 1429 i el 1430 va entrar en guerra amb el Regne de Castella per la defensa dels drets dels seus germans, els Infants d'Aragó, Joan II d'Aragó i Enric I d'Empúries,[1] que acabà amb la batalla d'Olmedo que suposà la mort d'Enric I d'Empúries i el triomf dels seus enemics a Castella.[12]

Però l'ambició permanent del rei Alfons sempre va ser el Regne de Nàpols, i l'oportunitat li va arribar el 1434 i el 1435 amb la mort successivament de Lluís III i de la reina Joana II. Alfons es trobava a Sicília guerrejant contra l'illa de Gerba (1432) i Trípoli (1434), i es va decidir a conquerir el seu preuat regne començant per atacar Gaeta.[1] Però la flota catalana fou derrotada a la batalla de Ponça del 1435 per una flota conjunta formada per Gènova, el ducat de Milà, el Papat i els reis angevins de Nàpols.[1] En aquesta derrota molts nobles i el mateix rei i els seus germans foren fets presoners, i no foren alliberats fins al pagament d'un altíssim rescat aportat per les Corts de Montsó. Poc després el duc de Milà va canviar de bàndol aliant-se amb Alfons pel Tractat de Milà,[13] fet que li permeté a aquest de tornar a intentar la conquesta del Regne altre el cop el 1436, fins a la victòria catalano-aragonesa el 2 de juny de 1442 guanyant tots els seus enemics: Florència, Venècia, el Papat, i els partidaris angevins a Nàpols.[1] Des d'aquell moment Alfons es preocupà més dels afers italians i de les guerres contra els turcs que no pas de la política interna. Un fet destacable fou que ja no tornà mai més a la Península, mantenint-se sempre a la ciutat de Nàpols envoltat d'una enorme cort renaixentista.[1]

Eugeni IV i Alfons el Magnànim van negociar un arranjament de les seves diferències en la primavera de 1443, donant lloc a un acord formal a Terracina el 14 de juny 1443. Sota els termes d'aquest tractat Eugeni va reconèixer Alfons com a rei de Nàpols i del seu fill Ferran com a successor, a canvi del reconeixement d'Eugeni com a papa, i retirar el suport a Fèlix V i el Concili de Basilea.[14]

El Magnànim seguia mantenint les aspiracions damunt Còrsega, i va continuar la guerra naval amb Gènova i per lluitar contra els otomans, el capitost albanès Skanderbeg es féu vassall d'Alfons[15] i en 1451 el català Bernat Vaquer ocupà el castell de Croia i Ramon d'Ortafà hi fou enviat com a virrei d'Albània[16] i posteriorment nomenat virrei d'Albània, de Grècia i d'Eslavònia, mentre Joan Claver esdevenia virrei d'Epir i de Morea en 1456.[17] La corona del Regne d'Hongria li fou oferta per János Hunyadi i d'altres magnats hongaresos.[18] L'almirall Bernat I de Vilamarí ocupà i fortificà Castellroig,[19] operà a la desembocadura del Nil i hi incendià els vaixells enemics, es llançà damunt el litoral de Síria i hi repetí la gesta. Joan de Nava, mariner castellà al servei d'Alfons, s'esforçà per tal d'establir-se a Xipre.[20]

La Caiguda de Constantinoble en 1453 va despertar el temor d'una amenaça otomana sobre Itàlia i els territoris venecians de l'Egeu,[21] el que va propiciar el tractat de Lodi entre Milà i Venècia en 1454,[22] a la qual després es van adherir Florència i Nàpols. L'objectiu dels signants, que començaven a témer l'hegemonia francesa, va ser mantenir l'equilibri interior de la península italiana.

El seu regnat s'acabà amb la Guerra venecianogenovesa que s'inicià el 1454 i derivà amb la guerra catalanogenovesa en la que Bernat I de Vilamarí va destruir pràcticament del tot un comboi de naus mercants genoveses a la Mar Tirrena, a prop de l'Illa de Ponça.[23] El 1457 prengué el comandament d'una flota de 60 vaixells, amb la que atacà la costa enemiga i conquerí Noli i va assetjar la capital, Gènova,[24] la mort d'Alfons el Magnànim (27 de juny del 1458) l'obligà a suspendre les operacions navals i retirar-se[25] tot i que la Guerra venecianogenovesa encara continuava.[26]

Successió[modifica | modifica el codi]

A la Corona d'Aragó fou succeït pel seu germà Joan II d'Aragó, mentre que el Regne de Nàpols va quedar pel seu fill natural, l'infant Ferran (fill de la seva amant Giraldina Carlino).[1]

Noces[modifica | modifica el codi]

El 12 de juny de 1415 es casà a la catedral de València amb la infanta Maria de Castella, filla d'Enric III de Castella, i cosina seva. D'aquesta unió no tingué fills.[1]

De la seva amistançada Giraldina Carlino tingué tres fills naturals:

Una altra amant famosa que tingué a Nàpols fou Lucrèzia d'Alagno.[1]


Precedit per:
Ferran I

Escut del comtes de Barcelona Comte de Barcelona
Rei d'Aragó, Rei de València,
Rei de Mallorca i Rei de Sicília

14161458
Succeït per:
Joan II


Precedit per:
Renat I
Rei de Nàpols
14421458
Succeït per:
Ferran I


Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 1,15 1,16 1,17 1,18 1,19 1,20 Diccionari d'Història de Catalunya. ed. 62, 1998, p. 25. ISBN 84-297-3521-6. 
  2. F. Xavier Hernández, Història militar de Catalunya ISBN 84-232-0638-6
  3. Meloni, Maria Giuseppina. «Ufficiale della Corona d'Aragona in Corsica». A: La corona catalanoaragonesa i el seu entorn mediterrani a la baixa edat mitjana (en italià). CSIC, 2004, p.176. ISBN 840008330X. 
  4. Rovira i Virgili, Antoni. Història Nacional de Catalunya, volum VI. Edicions Pàtria, 1920, p.260-261. 
  5. Acta historica et archaeologica mediaevalia, Edició 9 (en castellà). Edicions Universitat Barcelona, 1988, p.274. ISBN 8460024385. 
  6. Hernàndez Cardona, Francesc Xavier. Història militar de Catalunya. Vol III: La defensa de la terra. 1a ed.. Rafael Dalmau Editor, 2003, p.18. ISBN 84-232-0664-5. 
  7. Rotger, Agnès. «Pagesos contra nobles». Sàpiens [Barcelona], núm.103, maig 2011, p.26-33. ISSN: 1695-2014.
  8. Figueres, Josep M. Història contemporània de Catalunya. Editorial UOC, 2003, p.37. ISBN 8483187736. 
  9. (castellà) Josep Ametller i Vinyas, Alfonso V de Aragón en Italia y la crisis religiosa del siglo XV, p.118-120
  10. «Joan Ramon Folc de Cardona». Enciclopèdia.cat. [Consulta: 8 maig 2011].
  11. (castellà) Luis Suárez Fernández, Historia de España antigua y media, p.492
  12. Balado Pachón, A. «Fases constructivas del castillo de Portillo». A: Actas del IV Curso de Cultura Medieval seminario, La fortificación medieval en la Península Ibérica (en castellà). Santa María la Real, 2001, p. 266. ISBN 8489483159. 
  13. Sáiz Serrano, Jorge. Caballeros del rey: Nobleza y guerra en el reinado de Alfonso el Magnánimo (en castellà). Universitat de València, 2011, p. 38. ISBN 8437084334. 
  14. Stieber, Joachim W. Pope Eugenius IV, the Council of Basel and the Secular and Ecclesiastical Authorities in the Empire (en anglès). Brill, 1978, p. 197-198. ISBN 9004052402. 
  15. Mikaberidze, Alexander. Conflict and Conquest in the Islamic World: A Historical Encyclopedia. vol.1 (en anglès). ABC-CLIO, 2011, p. 69. ISBN 1598843370. 
  16. Soldevila i Zubiburu, 1962, p. 673.
  17. Soldevila i Zubiburu, 1962, p. 679.
  18. «Alfons IV de Catalunya». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  19. Duran i Duelt, Daniel. Kastellórizo, una isla griega bajo dominio de Alfonso el Magnánimo (1450-1458) (en castellà). Editorial CSIC, 2003, p. 102. ISBN 8400081528. 
  20. Soldevila i Zubiburu, 1963, p. 678.
  21. Stinger, Charles L. The Renaissance in Rome (en anglès). Indiana University Press, 1998, p. 112. ISBN 0253334918. 
  22. de Cadenas y Vicent, Vicente. La República de Siena y su anexión a la corona de España (en castellà). Ediciones Hidalguia, 1985, p. 15. ISBN 8400059131. 
  23. «Francesc Gilabert de Centelles-Riu-sec i de Queralt». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  24. de Capmany de Montpalau i de Surís, Antoni. Memorias historicas sobre la marina comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (en castellà). Imprenta de D. Antonio de Sancha, 1779, p. 152. 
  25. «Organització d'una armada contra Gènova». A: XIV Congresso di storia della Corona d'Aragona: 2 [i.e. Sez. B. Presenza ed espansione della Corona d'Aragona in Italia (secc. XIII-XV)]. vol.3. C. Delfino, 1996, p. 12. 
  26. Soldevila i Zubiburu, 1962, p. 680.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]