Comtat de Ribagorça

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Comtat de Ribagorça
Comtat de Ribagorça

Dinastia pròpia

872 — 1017

Comtat del rei d'Aragó i Pamplona

1018 — 1322

Apanatge del rei d'Aragó

1322 — 1591
Capital Roda d'Isàvena
1r Període històric Edat mitjana
 • Establiment 872
 • Extinció dinàstica 1017
Govern Comtat
Comte de Ribagorça
 • 872 Ramon I
 • 920 Bernat I de Ribagorça
 • 950 Ramon II de Ribagorça
 • 970 Unifred de Ribagorça
 • 979 Arnau de Ribagorça
 • 990 Isern de Ribagorça
 • 1003 Tota de Ribagorça
 • 1011 Guillem de Ribagorça
2n Període històric Edat mitjana
 • Invasió islàmica 1017
 • Conquesta cristiana 1018
 • Apanatge 1322
Govern Comtat
Rei d'Aragó
 • 1018 Sanç III de Pamplona
 • 1035 Gonçal I de Ribagorça
 • 1043 Ramir I d'Aragó
 • 1063 Sanç I d'Aragó i Pamplona
 • 1085 Pere I d'Aragó i Pamplona
 • 1104 Alfons I d'Aragó i Pamplona
 • 1134 Ramir II d'Aragó
 • 1137 Peronella d'Aragó
 • 1162 Alfons el Cast
 • 1196 Pere el Catòlic
 • 1213 Jaume el Conqueridor
 • 1276 Pere el Gran
 • 1285 Alfons el Franc
 • 1291 Jaume el Just
3r Període històric Edat moderna
 • Apanatge 1322
 • Guerra de la Ribagorça 1581
 • Alteracions d'Aragó 1590
 • A la Corona espanyola 1591
Govern Apanatge del rei d'Aragó
Rei d'Aragó
 • 1291-1322 Jaume el Just
Comte de Ribagorça
 • 1322-1381 Pere IV de Ribagorça
 • 1381-1412 Alfons IV de Ribagorça
 • 1412-1425 Alfons V de Ribagorça
Duc de Vilafermosa
 • 1469-1485 Alfons VI de Ribagorça
 • 1485-1512 Joan II de Ribagorça
 • 1512-1533 Alfons VII de Ribagorça
 • 1533-1565 Martí I de Ribagorça
 • 1565-1573 Joan Alfons I de Ribagorça
 • 1573-1581 Martí I de Ribagorça
 • 1581-1592 Ferran II de Ribagorça
 • 1592-1598 Francesc I de Ribagorça

El comtat de Ribagorça, un dels existents al territori que, durant la primera meitat del segle IX, alguns cronistes de la cort carolíngia denominaren Marca Hispànica, comprenia les conques de l'Éssera i l'Isàvena i una bona part de la conca de la Noguera Ribagorçana

Orígens del comtat[modifica | modifica el codi]

Dins de la conquesta franca al sud del Pirineu dirigida per Carlemany, Guillem I de Tolosa va dur a terme personalment l'ocupació del Pallars i la Ribagorça, i els incorporà com a pagi al seu comtat, malgrat l'oposició de les elits locals. El 833, Galí I Asnar, comte d'Urgell i Cerdanya, s'apoderà d'aquests pagi, sostraient-los així al domini tolosà; gràcies al sentiment indigenista, Galí I Asnar, tot i haver perdut el comtat d'Urgell i el comtat de Cerdanya, concedits el 834 al bel·lònida Sunifred d'Urgell-Cerdanya per Lluís el Pietós, va aconseguir resistir a Pallars i Ribagorça fins al 844, quan en fou expulsat pel comte Frèdol de Tolosa.

Dinastia comtal pròpia[modifica | modifica el codi]

El 872 el comtat de Tolosa patí una crisi de poder arran de l'assassinat del comte Bernat el Vedell per fidels de Bernat Plantapilosa. En aquest context d'afebliment del poder comtat tolosà, Ramon I de Pallars-Ribagorça se n'aprofità per apoderar-se del comtat de Ribagorça i del comtat de Pallars i crear-hi una nissaga comtal pròpia. Ramon I de Pallars-Ribagorça (872-920) era fill del comte Llop I de Bigorra i besnét de Llop Centull, esmentat el 818 com a dux dels wascones, poble predominant a les contrades interiors del Pirineu. Per tal de consolidar la seva sobirania, Ramon I va procurar constituir un bisbat propi al Pallars, aconseguit gràcies a les intrigues d'Esclua, i trobar aliats contra els comtes de Tolosa que aspiraven a recuperar el domini sobre els seus territoris sud-pirinencs; per això, el comte de Pallars-Ribagorça va buscar influir en els estats veïns: a regne de Pamplona va intervenir el 905 entronitzant per la força el seu nebot Sanç Garcés I; i a Saraqusta va estrènyer vincles amb els Banu Qassi. Tanmateix, el 904, el membre dels Banu Qasi Llop ibn Muhàmmad, trencant amb l'orientació seguida pel seu pare, va dirigir una ràtzia contra Pallars i Ribagorça; posteriorment, la Ràtzia de 907, dirigida per Muhàmmad al-Tawil d'Osca, s'apoderà a la Ribagorça de Roda d'Isàvena i Montpedrós; per això, el comte va haver d'abandonar la política d'entesa amb els musulmans. A la mort de Ramon I de Pallars-Ribagorça (920), els seus dominis es repartiren entre els seus fills: Bernat I de Ribagorça d'una banda, i Isarn I de Pallars i Llop I de Pallars de l'altre que cogovernaren el comtat de Pallars.

La dinastia de Ribagorça[modifica | modifica el codi]

Bernat, casat amb Toda, filla de Galí III d'Aragó, va poder recuperar els territoris ocupats pels àrabs el 907. Ramon II, fill de Bernat i Tota, fou l'únic hereu de la Ribagorça; a la mort de Ramon II (970), el succeïren els seus fills Unifred (970-979), Arnau (979-990) i Isern (990-1003). Quan va morir aquest darrer, la seva germana Tota, casada amb Sunyer I de Pallars, va regir el comtat. El 1010, havent quedat vídua, Tota associà al govern el seu nebot Guillem, fill il·legítim d'Isern. Guillem, amb l'ajuda del seu cosí, el comte de Castella Garcia II, va resistir els atacs dels musulmans.

L'annexió de Sanç III de Pamplona[modifica | modifica el codi]

Al morir sense descendència i sense haver deixat cap successor, aquest fet provocà una situació de crisi que els àrabs aprofitaren per atacar el centre i el sud del comtat, amb la qual cosa s'apoderaren de les comarques de Roda i de Santa Liestra. Els nobles del comtat elegiren com a comtessa Múnia I de Castella, per ser besnéta de Ramon II de Ribagorça. Múnia estava casada amb Sanç III de Pamplona i el 1018 aquest va ocupar la part central de la Ribagorça, situada al nord del castell de Llaguarres, a les conques mitjanes de l'Éssera i de l'Isàvena i en foragità els sarraïns; així la Ribagorça fou annexionada sota el domini del rei del regne de Pamplona, que també era sobirà de l'antic comtat d'Aragó i del comtat de Sobrarbe.

La partició de Ramon III de Pallars Jussà[modifica | modifica el codi]

Tanmateix però, la part septentrional del comtat, la Vall de Sos, les conques altes de l'Éssera i de l'Isàvena, al nord de la serra de Vallabriga i del Turbó, juntament amb tota la conca de la Noguera Ribagorçana, quedaren en poder del comte Ramon III de Pallars Jussà, casat amb Major, també néta de Ramon II de Ribagorça. L'any 1020, Ramon III de Pallars Jussà va repudiar la seva muller, la qual es refugià a la regió septentrional del comtat de Ribagorça, d'on el comte de Pallars Jussà va intentar expulsar-la per prendre-li el comtat. Finalment, després d'una revolta esdevinguda el 1025, Major de Ribagorça fou desposseïda del comtat, i finalment passà a mans de Sanç III de Pamplona; aleshores, Major es retirà a Castella on acabaria esdevenint abadessa del monestir de San Miguel de Pedroso; del seu antic domini a la Ribagorça, Ramon III de Pallars Jussà només va conservar-ne la conca de la Noguera Ribagorçana, mentre que la resta del comtat el posseí Sanç III de Pamplona.

Sota el domini del rei d'Aragó[modifica | modifica el codi]

A la seva mort (1035), Sanç III de Pamplona va dividir l'herència entre els seus fills: Ferran I de Castella, Garcia V de Navarra, Gonçal I de Ribagorça i Ramir I d'Aragó; cadascun d'aquests hereus es donà el títol de rei i constituí als seus dominis un regne independent. Gonçal I de Ribagorça va morir el 1043 i aleshores, els seus dominis -comtat de Sobrarbe i comtat de Ribagorça- foren annexionats al domini de Ramir I, que comprenia únicament l'antic comtat d'Aragó, és a dir, la regió pirinenca de Jaca. El fill de Ramir I d'Aragó fou nomenat rei de Pamplona el 1076, esdevenint Sanç I d'Aragó i Pamplona. Arran de la crisi provocada al món musulmà per la mort d'Ahmed I ibn Sulaiman al-Muktadir, l'emir de Saraqusta el 1081, va començar l'expansió navarra i aragonesa de la vall de l'Ebre. Pere I d'Aragó i Pamplona, fill del rei Sanç I d'Aragó i Pamplona, en vida del seu pare, prengué Estada (1087) i Montsó (1089), i, després, esdevingut rei (1096-1104), s'apoderà d'Osca (1096) i Barbastre (1100). Alfons I d'Aragó i Pamplona (1104-1134), germà i successor de Pere I, va continuar l'expansió amb la presa de Saragossa (1118) i, poc després, de Tudela i Tarassona; a continuació, va intentar apoderar-se de Lleida i Tortosa, que no aconseguí prendre a causa de l'aliança de l'emir de Lleida amb Ramon Berenguer III. Alfons I d'Aragó i Pamplona, durant el regnat del qual s'havien restablert les seus episcopals d'Osca, Tarassona i Saragossa, va morir el 1134 arran del setge de Fraga. Després de la mort sense descendència d'Alfons I d'Aragó i Pamplona el barons aragonesos proclamà successor al seu germà, el bisbe Ramir Sánchez, mentre que els barons pamplonesos proclamaren a Garcia Ramírez. El bisbe Ramir, ja proclamat Ramir II d'Aragó «el Monjo» es casà per tenir un successor, però en lloc de tenir un fill mascle nasqué un nena. El 1137 acordà el matrimoni de la seva filla Peronella d'Aragó amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, cosa que va donar origen de la unió dinàstica que donaria lloc a la Corona d'Aragó.

Els límits territorials: «fins a la clamor d'Almacelles»[modifica | modifica el codi]

La unió dinàstica del regne d'Aragó amb el comtat de Barcelona va plantejar el problema de la delimitació d'aquests territoris, que no estava consolidada del tot en temps de Ramon Berenguer IV. El gener de 1244, Jaume I va fixar la frontera entre Aragó i Catalunya al Cinca, des de la vall de Bielsa fins a l'Ebre, incloent el comtat de Ribagorça a Catalunya malgrat les protestes dels aragonesos. Ara bé, el 1300, les Corts d'Aragó reunides a Saragossa per Jaume II votaren un capítol a instàncies dels propis ribagorçans que no volien ser catalans per no haver de pagar l'impost del bovatge, delimitant les fronteres entre el regne d'Aragó i Catalunya determinant que el comtat de Ribagorça, Sobrarb, i la comarca de la Llitera fins a la clamor d'Almacelles, eren del regne d'Aragó. El rei va ratificar l'article el 12 d'octubre, i la justícia d'aquell acte retornant la Ribagorça a l'Aragó com era en temps d'abans de Jaume I el Conqueridor, li valgué guanyar-se l'apel·latiu de Jaume II «el Just»:


« (llatí) Quod Ripacurcia et Litera usque clamorem de Almacillis sint de Regno Aragonum.

Cum Ripacurcia, Suprarbium et Valles, atque Litera usque clamoren de Almacilles sint de Regno Aragonum, et sint exceptis pheudis, ad Forum Aragonum populare, et habeant monetam Aragonum, et Richi homines Aragonum teneant, et semper tenuerint dictas terras usque; ad dictum clamorem de Almacillis pro honore et omnes dictae terre sint multum dmnificati per Vicarios, et Paciarios Cathalonie, quos dominus Rex ibi posuit ab aliquo tempore citra, qui Foros, usus, seu observancias Aragonum ignorabant.

Statuit domni Rex de voluntate, et assensu Curie, quod de cetero in Ripacurcia, non sit Vicarius, nec Paciari Cathaloniae, se Aragoniae, vel Ripacurciae, et de caetero non vocetur Vicarius, se Supraiunctarius Ripacurcie, Suprarbii, et Vallium, qui vtatur in omnib, et per omnia in dictis terris et in Litera usque ad clamorem de Almacilis, sicut alii Supraiunctarii Aragonum vtuntur in iudicio, et extra iudicium. Et omnes officiales vtantur in iudicio Foris Aragonum, exceptis pheudis, et obseruent omnes ordinationes factas, et quae de cetero sient in Curiis Aragonum ut in Aragonia observantur.

(català) Que Ribagorça, i Llitera fins a la clamor d'Almacelles siguin del Regne d'Aragó.

Com Ribagorça, Sobrarb i les Valls, així com Llitera fins a la clamor d'Almacelles siguin del Regne d'Aragó, i estiguin poblades a Fur d'Aragó, excepte als feus, i tinguin moneda d'Aragó, i els ricshòmnes d'Aragó hi tenen i sempre hi han tingut terres fins a la dita clamor d'Almacelles com a honors [....]



Establí el Senyor Rei amb voluntat i consens de la Cort que en endavant a Ribagorça no hi hagi ni vicaris ni paers de Catalunya, sinó d'Aragó o de Ribagorça, i que en endavant no s'anomenin vicaris sinó sobrejunters de Ribagorça, Sobrarb i les Valls, que actuin en tot i per tot en dites terres a Llitera fins la clamor d'Almacelles com els altres sobrejunters d'Aragó actúen en assumptes judicials i en el demés. I que tots els oficials apliquin en judici els Furs d'Aragó, excepte als feus, i observin les Ordinacions fetes i les que en el futur es faran en Corts d'Aragó, tal com s'observa a l'Aragó.

»
Jaume el Just, Saragossa, any 1300, 'Furs d'Aragó'

Cinc anys després, el 1305, les Corts de Catalunya reunides a Barcelona aprovaren un capítol contrari a la resolució del rei del 1300 invocant les fronteres de Catalunya fixades al Cinca pel seu avi el rei Jaume I; però Jaume II no aprovà inicialment el capítol, sinó que recordà que la Ribagorça havia estat vinculada des dels seus orígens a l'Aragó, i demanà a les corts catalanes que si li presentaven arguments històrics per vincular la Ribagorça a Catalunya, ho acceptaria. Finalment les corts catalanes no tornaren a obrir el tema i així quedaren definitivament fixats els límits territorials del regne d'Aragó i de Catalunya, extenent-se aquesta des de Salses al nord, i fins a la «clamor» de la vila d'Almacelles a l'oest.[1] [2]

Apanatge sobre el comtat de Ribagorça[modifica | modifica el codi]

El 1322, volent potser pal·liar els resultats de la decisió de 1305, Jaume II va decidir concedir en apanatge el títol de comte de Ribagorça al seu fill l'infant Pere d'Aragó i d'Anjou, que el 1325 també esdevindria comte d'Empúries, per bé que el 1341 el bescanvià pel comtat de Prades; de la seva jurisdicció a Ribagorça n'estaven excloses però la baronia de Castre, la baronia de Montclús, la Fova de Terrantona, la vall de Gistau i la de Bielsa i la vila de Montsó; el comte de Ribagorça seria vassall del rei segons les normes establertes als Usatges de Barcelona i als Costums de Catalunya, però hauria d'assistir a les Corts d'Aragó. Els descendents de l'infant Pere, Alfons IV de Ribagorça i Alfons V de Ribagorça foren també ducs de Gandia; com que Alfons V de Ribagorça va morir sense hereus, el comtat passà al rei Alfons el Magnànim, que el concedí al seu germà Joan, el qual, en esdevenir rei –Joan el Gran (1458-1479)–, el concedí al seu fill Ferran el Catòlic, fins que, el 1469, l'atorgà al seu fill legitimat Alfons d'Aragó, duc de VilafermosaAlfons VI de Ribagorça (1469-1485).

El Consell General de Ribagorça i el bisbat de Barbastre[modifica | modifica el codi]

Els ribagorçans no eren pas vassalls del comte, sinó feudataris. A Alfons VI de Ribagorça el succeí Joan II de Ribagorça (1457–1528), després Alfons VII de Ribagorça (1487–1550), al que seguí Martí I de Ribagorça (1525–1581). Per la seva part el comtat es governava pel Consell General de Ribagorça, format per procuradors de tots els llocs i les viles, que es reunia el dia de Sant Vicenç màrtir (22 de gener) a Benavarri; en questions patrimonials, es regien pels Furs d'Aragó o pels costums locals tradicionals –dret consuetudinari, molt semblant als del comtat de Pallars, i els notaris, que usaven com a llengua vulgar el català ribagorçà fins i tot a la zona avui dia de parla castellana, invocaven sempre el dret civil aragonès en les escriptures públiques. Eclesiàsticament, fins al 1571 tot el comtat de Ribagorça depenia del bisbat de Lleida o de les jurisdiccions exemptes de Sant Victorià d'Assan, de Lavaix i d'Alaó; ara bé, el 1571, tota la vall d'Éssera, una bona part de la d'Isàvena i les terres del Cinca al nord de Montsó, passaren a integrar-se al bisbat de Barbastre.

La guerres ribagorçanes i les Alteracions d'Aragó[modifica | modifica el codi]

Durant el govern del comte Martí I de Ribagorça es produïren contínuament revoltes al comtat perquè molts ribagorçans volien passar a domini reial; el 1554, els lletrats de la cort de Felip II de Castella declararen l'extinció del feu, però el tribunal del Justícia d'Aragó defensà els drets del comte. Arran de la revolta de Benavarri de 1578, encapçalada per Joan d'Àger[3] i ajudada secretament per la cort reial, Martí I renuncià a favor del seu fill Ferran II de Ribagorça, el qual derrotà una nova revolta a Benavarri el 1587, però els ribagorçans continuaren la revolta amb l'ajuda de bandolers catalans i amb el suport del comte de Chinchón, tresorer general del Consell d'Aragó i enemic dels Vilafermosa. Aquestes revoltes, que donaren lloc a una guerra civil al comtat entre partidaris del comte i partidaris del rei, coincidiren amb les Alteracions d'Aragó; aleshores, el 1591, Felip II de Castella, per tal de restablir l'ordre, obligà el comte Ferran II de Ribagorça a renunciar a canvi d'una compensació econòmica, i el comtat revertí a la Corona espanyola.

La Ribagorça sota jurisdicció reial[modifica | modifica el codi]

El 1633, Felip IV de Castella concedí a Graus un segon justícia de Ribagorça, amb jurisdicció separada de Benavarri. Durant la Guerra dels Segadors, el 1642, tota la Ribagorça lluità amb les forces aragoneses fins que les tropes de Felip IV de Castella arribaren a Fraga i van ocupar després la Ribagorça, la Llitera i Lleida. En esclatar la Guerra de Successió Espanyola el 1705 el comtat de Ribagorça es pronuncià a favor de Carles III, mentre que la resta d'Aragó encara estava en poder de Felip V de Castella. Amb el Decret de Nova Planta, el comtat de Ribagorça esdevingué un corregiment d'Aragó, que esdevingué partit judicial de Benavarri el 1834 en establir-se la nova província d'Osca.

Llista de comtes de Ribagorça[modifica | modifica el codi]

Dinastia de Ribagorça[modifica | modifica el codi]

Va morir sense descendents. Ramon de Pallars Jussà va ocupar una petita part del comtat i Mundir de Saragossa la resta.

Separació del comtat[modifica | modifica el codi]

Resta del Comtat de Ribagorça[modifica | modifica el codi]

Conquesta cristiana

Conca de la Noguera Ribagorçana[modifica | modifica el codi]

Una petita part del comtat se l'apropià el comte de Pallars Jussà

En morir sense fills, va passar els seus títols al rei d'Aragó

Reis d'Aragó[modifica | modifica el codi]

En la persona del rei Alfons es va reunificar el Comtat

El rei Jaume concedí el comtat al seu fill l'infant Pere

Segona Dinastia de Ribagorça[modifica | modifica el codi]

En morir sense descendència, el comtat revertí a la Corona

Reis d'Aragó[modifica | modifica el codi]

El rei Ferran concedí el comtat al seu fill il·legítim Alfons

Dinastia Aragó ducs de Vilafermosa[modifica | modifica el codi]

El Comtat és venut al rei Felip I d'Aragó

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]