Tauromàquia

Desfilada inicial d'una corrida de bous.

La tauromàquia (del grec ταῦρος, bou, i μάχεσθαι, lluitar), coneguda també amb el nom espanyol corrida, fa referència en el seu significat ampli a la pràctica de lluitar amb bous. Una altra variant són els Bous al Carrer, una forma d'espectacle festiu practicat al País Valencià i a l'Aragó. A gran part de Espanya i a alguns països de Llatinoamèrica, es practica el toreig, un espectacle que generalment acaba amb la mort del toro. També és coneguda amb el terme "curses de braus".

Aquesta activitat té antecedents que es remunten fins a l'Edat de Bronze i s'ha desenvolupat al llarg dels segles com una forma de demostració del coratge, en la línia d'algunes tribus que encara practiquen ritualment la transició de la infantesa cap a l'edat adulta.

A més de l'espectacle, la tauromàquia inclou l'elevatge dels toros, les normes de protecció i adequació dels carrers, la classificació dels bovins d'acord al seu pelatge, comportament i port, etcètera. Al País Valencià i a les Terres de l'Ebre els bous són presents a les festes tradicionals de diversos pobles com ara els Bous al Carrer, els Bous a la Mar a Dénia, el bou capllaçat, el bou embolat, i el torico de la Cuerda o bou en corda, a Xiva.

No obstant això, la pràctica més coneguda a tot el món són les corrides en què un matador brega el bou amb objectes punxants fins a matar-lo amb una estocada d'espasa, considerades per a molts com a element identitari d'Espanya, de Mèxic, de Baiona i Pamplona al País Basc i de les Boques del Roine, Occitània i alhora considerades per molts d'altres, entre els quals algunes comunitats en defensa dels drets animals, com un acte de crueltat.

Història

Bou en una corrida.

Un bou perseguint un torejador.

Felip V d'Espanya (1700-1746), rei d'origen francès, considerava la Fiesta un espectacle bàrbar i cruel, i la noblesa, fascinada pels usos i costums versallescs portats pel rei i per cortesia cap al mateix, abandonà les places i el toreig a cavall. Aleshores el poble es va apoderar de la Fiesta i va crear el toreig com és actualment. Era el primer pas del canvi que, suportant-se en el motí d'Esquilache (1766), afloraria al segle XIX. Durant el primer terç del segle XVIII fins a 1733, els varilargueros, coneixedors i majorals de les ramaderies, van succeir als senyors; però a partir d'aquesta data el matador de peu es guanya el favor del públic. A més, apareixen les denominades "ganaderías bravas" i es comença a seleccionar els toros per a la lluita. D'un altre costat, es construeixen les primeres places de toros, edificis destinats a la "Fiesta" i s'escriuen les primeres tauromàquies, que fixen la tècnica i les normes.

Van existir dues corrents regionals, la combinació de les quals va sorgir el toreig a peu: la manera basconavarresa i l'andalusa. La tauromàquia basconavarresa es basava en els salts, en els "recortes" i en les banderilles, mentre que l'andalusa utilitzava la capa per enganyar els toros. Durant alguns decennis tots dos estils es van disputar la primacia del públic i va ser el model andalús el qui va guanyar. De la tauromàquia basconavarresa, en va deixar constància gràfica Francisco de Goya.

Amb diverses variacions, es van establint al llarg del segle XVIII tots els elements de les corrides modernes. Es considera l'espanyol Francisco Romero el pare del toreig modern. Aquest, fundador d'una cèlebre dinastia, havia pres part de les darreres corrides cavalleresques. Va inventar la "muleta", va dividir la lluita en tres parts (varas, banderillas y muerte) i va subordinar la "cuadrilla" a les exigències del torero. Tanmateix, són els seu fill Juan Romero i el seu nét Pedro els qui al decenni dels setanta del segle XVIII imposin definitivament la seva visió de la tauromàquia.

A Catalunya, aquesta manera de torejar els toros ve de la resta d'Espanya, tot i la tradició antiga de jugar amb els bous. Al País Valencià la primera plaça de bous fou la de Bocairent (1843), que a més és l'única excavada en la roca.

Al final del segle XX, diferents grups ecologistes de països afins reivindicaren la prohibició de les corrides, sense cap èxit aparent. Al començament del segle XXI algunes ciutats catalanes, entre elles Barcelona, s'han reivindicat com a antitaurines. Finalment el 28 de juliol de 2010, després de ser presentada una Iniciativa Legislativa Popular al Parlament de Catalunya, els diputats catalans votaren a favor de l'abolició de les corrides de toros al territori català (per 68 vots a favor de l'abolició, 55 en contra i 9 abstencions ).

La festa dels toros portuguesa

Un aspecte inseparable de la cultura portuguesa és la seva particular Festa dels toros. La importància i antiguitat d'aquesta activitat va crear un tipus especial de ramader, el camperol, un tipus d'home sever, amb vestit característic i que viu sobre del seu cavall. Profundament arrelada, aquesta festa inclou toradas i largadas (com en els San Fermines de Pamplona) en plena població.

En aquestes festes no es mata al toro, simplement se'l venç amb un joc de força molt elegant i pintoresc, abans de la qual cosa es desenvolupa un bell espectacle de rejoneo i es col·loquen banderillas des del cavall, tot això amanit amb indumentària del segle XVIII.

Després apareixen els forcados, que destrament s'enfronten al toro per tombar-lo a terra.

El gran centre taurí de Portugal és Ribatejo i els seus voltants, i la temporada va d'abril a octubre.

Penya taurina

Al País Valencià i al sud de Catalunya, una penya taurina és un grup de persones que s'uneixen amb el propòsit de participar a la tauromàquia d'un poble. Una de les tasques de la penya és fer diners per a la construcció de el cadafal (una estructura reixada que permet refugiar-se del bou) i la tasca d'instal·lar-lo cada any al carrer.

Vegeu també

• Crítiques a la tauromàquia.
• Ciutat antitaurina.
• Abolició de les corrides de toros a Catalunya
• Jal·likattu
• Cavall banyegat, obra de Pablo Picasso

Enllaços externs

• La Fiesta nacional per Víctor Alexandre