Tauromàquia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Cartell d'inauguració de la Plaça de toros de les Arenes l'any 1900.

La tauromàquia (del grec ταῦρος, bou, i μάχεσθαι, lluitar), coneguda també com a corrida, cursa de braus[1] o correguda de bous,[2] fa referència en el seu significat més ampli a la pràctica de lluitar amb toros. Una altra variant són els bous al carrer, una forma d'espectacle festiu practicat al País Valencià i a l'Aragó. A gran part d'Espanya i a alguns països de Llatinoamèrica, es practica el toreig, un espectacle que generalment acaba amb la mort del toro.

Aquesta activitat té antecedents que es remunten a l'Edat de Bronze i s'ha desenvolupat al llarg dels segles com a forma de demostració del coratge, en la línia d'algunes tribus que encara practiquen ritualment la transició de la infantesa cap a l'edat adulta.

A més de l'espectacle, la tauromàquia inclou la cria dels toros, les normes de protecció i adequació dels carrers, la classificació dels bovins d'acord al seu pelatge, comportament i anadura. Al País Valencià i a les Terres de l'Ebre, els toros són un element important de les festes tradicionals de diversos pobles, com ara els bous al carrer, els bous a la mar a Dénia, el bou capllaçat, el bou embolat, i el bou en corda, a Xiva.

No obstant això, la pràctica més coneguda a tot el món són les curses en què un matador brega el toro amb objectes punxants fins a matar-lo amb una estocada d'espasa. Aquesta pràctica és considerada per a molts com a element identitari d'Espanya, de Mèxic, de Baiona i de les Boques del Roine (Occitània), i alhora considerada per a molts d'altres, entre els quals algunes comunitats en defensa dels drets animals, com a acte de crueltat.

Història[modifica | modifica el codi]

Fresc de la Creta minoica representant un ritual de salts sobre toros
Bou en una cursa
Un bou perseguint un torejador

Felip V d'Espanya considerava la fiesta un espectacle bàrbar i cruel, i la noblesa, fascinada pels usos i costums versallescs portats pel rei i per cortesia cap al mateix, abandonà les places i el toreig a cavall. Aleshores el poble es va apoderar de la Fiesta i va crear el toreig com és actualment. Era el primer pas del canvi que, recolzant-se en el motí de Squillace (1766), afloraria al segle XIX. Durant el primer terç del segle XVIII fins a 1733, els varilargueros, coneixedors i majorals de les ramaderies, van succeir als senyors; però a partir d'aquesta data el matador de peu es guanya el favor del públic. A més, apareixen les denominades "ganaderías bravas" i es comença a seleccionar els toros per a la lluita. D'un altre costat, es construeixen les primeres places de toros, edificis destinats a la "Fiesta" i s'escriuen les primeres tauromàquies, que fixen la tècnica i les normes.

Van existir dos corrents regionals, la combinació de les quals va sorgir el toreig a peu: la manera basconavarresa i l'andalusa. La tauromàquia basconavarresa es basava en els salts, en els "recortes" i en les banderilles, mentre que l'andalusa utilitzava la capa per enganyar els toros. Durant alguns decennis tots dos estils es van disputar la primacia del públic i va ser el model andalús el qui va guanyar. De la tauromàquia basconavarresa, en va deixar constància gràfica Francisco de Goya.

Amb diverses variacions, es van establint al llarg del segle XVIII tots els elements de les curses de braus modernes. Es considera l'espanyol Francisco Romero el pare del toreig modern. Aquest, fundador d'una cèlebre dinastia, havia pres part de les darreres curses de braus cavalleresques. Va inventar la "muleta", va dividir la lluita en tres parts (varas, banderillas y muerte) i va subordinar la "cuadrilla" a les exigències del torero. Tanmateix, són el seu fill Juan Romero i el seu nét Pedro els qui al decenni dels setanta del segle XVIII imposin definitivament la seva visió de la tauromàquia.

A Catalunya, aquesta manera de torejar els toros ve de la resta d'Espanya a partir de la fi del segle XVIII, malgrat haver-hi hagut des d'antic la tradició de jugar-hi. Al País Valencià, la primera plaça de bous fou la de Bocairent (1843), que a més és l'única excavada a la roca.

Al final del segle XX, diferents grups ecologistes de països afins reivindicaren la prohibició de les curses de braus, sense cap èxit aparent. Al començament del segle XXI algunes ciutats catalanes, entre elles Barcelona, s'han reivindicat com a antitaurines. Finalment el 28 de juliol de 2010, després de ser presentada una Iniciativa Legislativa Popular al Parlament de Catalunya, els diputats catalans votaren en favor de l'abolició de les curses de braus a Catalunya (per 68 vots a favor de l'abolició, 55 en contra i 9 abstencions).[3]

El diumenge 3 de juny de 2012 reflotà de nou la polèmica al voltant de la tauromàquia a causa dels resultats del referèndum que se celebrà al municipi de Guijo de Galisteo, a la província extremenya de Càceres. La consulta girà al voltant de quin havia de ser el destí de 15.000 euros del pressupost local en el context de greu crisi econòmica internacional, essent l'opció triada majoritàriament les curses de braus (241 vots) en detriment de la creació de llocs de treball temporal (181 vots).[4]

La festa dels toros portuguesa[modifica | modifica el codi]

Un aspecte inseparable de la cultura portuguesa és la seva particular Festa dels toros. La importància i antiguitat d'aquesta activitat va crear un tipus especial de ramader, el camperol, un tipus d'home sever, amb vestit característic i que viu sobre del seu cavall. Profundament arrelada, aquesta festa inclou toradas i largadas (com en els San Fermines de Pamplona) en plena població.

En aquestes festes no es mata al toro, simplement se'l venç amb un joc de força molt elegant i pintoresc, abans de la qual cosa es desenvolupa un bell espectacle de rejoneo i es col·loquen banderillas des del cavall, tot això amanit amb indumentària del segle XVIII.

Després apareixen els forcados, que destrament s'enfronten al toro per tombar-lo a terra.

El gran centre taurí de Portugal és Ribatejo i els seus voltants, i la temporada va d'abril a octubre.

Penya taurina[modifica | modifica el codi]

Al País Valencià i al sud de Catalunya, una penya taurina és un grup de persones que s'uneixen amb el propòsit de participar en la tauromàquia d'un poble. Una de les tasques de la penya és fer diners per a la construcció del cadafal (una estructura reixada que permet refugiar-se del bou) i la tasca d'instal·lar-lo cada any al carrer.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «cursa». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  2. «correguda». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  3. «El parlament de Catalunya prohibeix les corregudes de bous». Vilaweb, 28 juliol 2010. [Consulta: 29 juliol 2010].
  4. «La premsa internacional, impactada pel poble espanyol que prefereix els toros a la feina». Vilaweb, 5 de juny 2012. [Consulta: 5/6/2012].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tauromàquia