Llaüt

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a l'embarcació de vela llatina, vegeu Llagut.
Llaüt
054 Museu de la Música, llaüt.jpg
Classificació
Tessitura

Segon el tipus

Instruments relacionats

Arxillaüt
Balalaica
Baglama
Buzuki
Charango
Guitarra
Mandola
Mandolina
Bandúrria
Ud
Pipa
Saz
Sitar
Tanbur
Tiorba
Viola de mà

Intèrprets destacats

Aben Al-Mawsili Ishaq (Pèrsia, s. VIII).

Articles relacionats

Tapa harmònica
Ordre (música)

El llaüt (de l'àrab العود al-ʿūd) és un instrument de corda pinçada amb la caixa de ressonància en forma de mitja pera -és a dir, amb el fons còncau, corbat, constituït per diverses lames de fusta, unides entre elles- unida a un mànec de llargada variable.[1]

Història[modifica | modifica el codi]

Al segle VI els búlgars van portar el komuz de coll curt als Balcans, i al segle IX els musulmans van dur l'oud a la península ibèrica, seguint l'evolució. Fou molt utilitzat entre els segles XIV i XVIII i va ressorgir de nou al segle XX amb el moviment denominat de la música antiga. El seu període d'esplendor, però va ser el del Renaixement[2] i el del Barroc. Des del segle XVI fins a mitjans segle XVIII, aproximadament, va ser l'instrument més popular a tot Europa. La seva popularitat només -potser- va ser igualada per la viola d'arc, excepció feta de la Península Ibèrica on l'instrument de corda polsada per antonomàsia era la viola de mà que complia les mateixes funcions i prestacions que el llaüt però amb un so diferent.

Parts[modifica | modifica el codi]

Detall d'una roseta d'arxillaüt del Museu de la Música de Barcelona

El llaüt consta de les parts següents:

Afinació[modifica | modifica el codi]

L'afinació de les cordes del llaüt va variar en els diferents models més difosos en l'època en màxima difusió de l'instrument, entre el Renaixement i el Barroc. Aquí es mostren algunes de les afinacions més utilitzades:

Instrument Afinació
Llaüt del Renaixement, de sis ordres Llaüt del Renaixement, de sis ordres
Llaüt del Renaixement, de vuit ordres Llaüt del Renaixement, de vuit ordres
Llaüt de transició cap al Barroc, de 10 ordres Llaüt de transició cap al Barroc, de 10 ordres
Llaüt barroc de 13 ordres Llaüt barroc de 13 ordres

Altres significats del nom[modifica | modifica el codi]

Llaüt actual utilitzat en les rondalles

Actualment, en el context de la música tradicional, en diversos indrets de la Península Ibèrica també s'anomena llaüt un instrument de corda polsada i amb una caixa de ressonància que també té un perfil en forma de pera, però amb el fons pla, amb claviller igualment pla, semblant a la de la guitarra, amb sis ordres dobles, i que habitualment forma part de les rondalles.

Per extensió, també s'anomena llaüt tot aquell instrument en què les cordes se situen en un pla paral·lel a la caixa durant tota la llargada d'un mànec ixent. En aquest cas s'acostuma a parlar, més aviat de la família dels llaüts. Corresponen als instruments de l'apartat 321 de la classificació numèrica de classificació de Hornbostel-Sachs

El llaüt àrab[modifica | modifica el codi]

El llaüt utilitzat als països àrabs i a tot l'Orient Mitjà no té trastos, ja que impedirien la realització dels quarts de to, necessaris en les escales orientals. Té el mànec una mica més curt en comparació amb el llaüt europeu i una caixa de ressonància més grossa. Normalment compta amb un bordó, o corda greu, i quatre dobles cordes. El seu registre és de dues octaves i mitja. Aquest instrument és utilitzat en la musica clàssica i popular de tots els països àrabs, a més de Turquia, l'Iran, el Pakistan, Armènia i Grècia.

Llaütistes destacats[modifica | modifica el codi]


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llaüt


Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «enciclopèdia.cat». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 19 gener 2014].
  2. A History Of Western Music by Donald Jay Grout (First Published 1962 (UK) by J.M. Dent & Sons Ltd, London) - Chapter 7: New Currents In The Sixteenth Century - p202 "By far the most popular household solo instrument of the Renaissance was the lute"