Banús

De Viquipèdia

Dreceres ràpides: navegació, cerca
Un bosc de banús


Banús és el nom que es dóna al duramen de la fusta de diverses espècies d’arbres de la família Ebenaceae pertanyents al gènere Diospyros, aquests arbres es troben a les regions tropicals del Vell Món i són coneguts des de temps molt antics i apreciats pel color negre de la seva fusta.

Arbres considerats productors de fusta de banús :


L'arbre fruiter conreat als Països Catalans conegut com caqui o palosanto (Diospyros kaki) és del mateix gènere que els banussos però no n'està considerat com un d'ells ja que la seva fusta no té les característiques desitjades.

Les caracteristiques principals del banús són els seu color negre i la seva densitat elevada. No són característiques sistemàtiques ja que aquestes són producte d'una malaltia del cor o duramen de l'arbre. Per això es troben banussos amb el cor de la fusta més o menys dur.

La paraula catalana banús, registrada des del segle XIV, deriva de l'àrab abanús. En llatí s’anomena ebenus, i deriva del grec ebenos (mot d'origen egipci hbnj) que designa aquesta fusta. A l'època de l' Egipte faraònic, es feia servir per a petits objectes com a matèria primera preciosa.

La paraula ebenisteria deriva del nom que rep en llatí

[edita] Ecologia

Hàbitat
muntanyes càlidesi pedregoses.

Alçada de 25 a 30 m amb un tronc de 7 a 10 m i un diàmetre de menys d'un metre.

Només els peus femelles (arbre dioic) s'utilitzen per a obtenir un bón banús amb el color negre estable i amb poques venes blanquinoses.

[edita] Fusta

  • Fusta preciosa molt negra o amb venes. Gra molt fi, fusta molt pesada (densitat d'1 a 1'10). Els cristalls d'àcid oxàlic que conté li donen un aspecte brillant quan s'ilumina. El banús té una gran durabilitat, no l'ataquen els insectes, és poc higroscòpic i d'una gran rigidesa. Permet un bon poliment.
  • Botanica, algunes espècies :

[edita] Utilització

Elefants fets amb banús a Sri Lanka (Diospyros ebenum)

La utilització tradicional del banús va disminuir amb la comercialització de la caoba a partir del segle XVII.