Antoni Rovira i Trias

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Antoni Rovira i Trias

Escultura de bronze de Rovira i Trias a la plaça homònima de Barcelona
Naixement 27? de maig de 1816
Barcelona
Mort 2 de maig de 1889 (als 72 anys)
Barcelona
Obra
Principals edificis mercats de la Barceloneta (1873), la Concepció (1885), el Born (1876) o Sant Antoni (1879)
Principals projectes Pla d'Eixample de Barcelona
Signatura

Antoni Rovira i Trias (Barcelona, 27? de maig de 1816 - Barcelona, 2 de maig de 1889) fou un arquitecte català, guanyador del concurs que el 1859 l'Ajuntament de Barcelona va fer per urbanitzar l'Eixample de Barcelona, i que finalment va desenvolupar-se seguint el Pla Cerdà. Va ser regidor, diputat i arquitecte municipal de Barcelona i va crear el cos de bombers de la ciutat.

Biografia familiar[modifica | modifica el codi]

De família amb tradició en les arts de la construcció i el mestratge d'obres, els seus progenitors es van instal·lar a la ciutat el segle XVIII essent el seu cap visible en Antoni Rovira i Riera, fuster i mestre d'obres al qual se li atribueixen diverses obres però de les quals, realment documentades, només tenim constància d'un pont de fusta, segons projecte de Tomàs Soler i Ferrer, construït el 1802 entre la Duana i el Palau Reial, amb motiu d'una visita a Barcelona dels reis d'Espanya Carles IV i Maria Lluïsa[1] per rebre reis d'Etrúria que arribaven a la ciutat i uns treballs dins de la construcció del cementiri del Poblenou els quals, erròniament, se li atribueixen al seu fill Antoni Rovira i Trias.

Del matrimoni d'en Rovira amb Gertrudis Trias, filla del fabricant d'indianes Narcís Trias, naixeria a Gràcia, el mes de maig de 1816, l'Antoni Rovira i Trias. Per raó de la situació administrativa de la futura vila de Gràcia que aleshores encara era un barri fora muralles de la ciutat, el petit Antoni fou batejat a la catedral de Barcelona el vint-i-set d'aquell mes de maig i li foren posats, segons el costum, tres noms: Antoni de Pàdua, Josep i Ramon Nonat.

Influït segurament per l'antiga tradició familiar, Rovira i Trias es va inclinar cap a la branca de l'arquitectura i sembla, malgrat la mancança de dades al voltant seu, que ja als setze anys era mestre d'obres.[2]

Casat amb Magdalena Rabassa i Barenys, el matrimoni va tenir dos fills l'Antoni i el Ricard, que van seguir camins oposats, ja que, mentre que el gran, l'Antoni Rovira i Rabassa va seguir les passes del pare, l'altre va optar per fer estudis de Dret i es va convertir en advocat i jutge a la ciutat de Barcelona.

Va morir sobtadament el 2 de maig de 1889, als 73 anys, d'un vessament cerebral. La seva popularitat i la vocació municipalista àmpliament manifestada el va fer mereixedor d'un solemne enterrament honorat pels seu estimat cos de bombers.[3]

Estudis[modifica | modifica el codi]

Va fer els seus primers estudis a l'Escola de Llotja, en assignatures com química, geografia, geologia o matemàtiques. Aquesta preparació li permet optar el 1836 a la recent creada carrera d'Enginyers de Camins a l'acadèmia de San Fernando, si bé aquests estudis els abandonarà pels d'arquitectura, obtenint el títol el 30 de març de 1842 a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.[4] Durant el període del seu servei militar a la comandància de Sant Feliu de Codines va elaborar, conjuntament amb dos companys, el que és el seu primer treball conegut, encara com a estudiant d'arquitectura: el plànol de la Vila de Sant Feliu, dut a terme el 1836. També de la seva època d'estudiant constà que va publicar uns plànols dels desapareguts Banys Nous, avui perduts.[5]

Activitat intel·lectual i associativa[modifica | modifica el codi]

Retornat a la vida civil l'any 1839, va participar activament al naixement de nombroses societats que desenvolupaven diverses branques del saber.

Una d'aquestes associacions, la Societat Filomàtica de Barcelona que va néixer el 15 de novembre de 1839 de la mà d'en Rovira i d'un reduït grup d'intel·lectuals i polítics que es reunia a casa seva, entre els que es comptava Francesc Pi i Margall. La seva finalitat era l'evolució intel·lectual dels seus associats. El primer article dels seus estatuts aprovats el 1858 propugnava: «... La societat, sota el lema de mihi coeterisque laboro, es proposa el progrés mutu dels seus individus en els coneixements humans, fent servir tots els mitjans que siguin menester per aconseguir el seu objectiu». A partir de 1860 es va fusionar amb l'Ateneu Català i el 1872 amb el Casino Mercantil Barcelonès, passant a crear l'Ateneu Barcelonès.

Juntament amb en Josep Oriol Bernadet i Miquel Garriga i Roca va tirar endavant el Boletin Enciclopédico de Nobles Artes que va aparèixer des de l'1 d'abril del 1846 fins al 15 de març de 1847, i en el qual s'hi van anar reflectint les idees i els pensaments dels comentats personatges entre altres arquitectes.

Va participar en la fundació de la Sociedad de Seguros Mutuos contra Incendios, creada el 30 de maig de 1835, col·laborant com a pèrit i arquitecte. Intensament implicat en l'evolució d'aquesta societat privada però amb suport municipal, va escriure manuals i tractats sobre extinció d'incendis. Posteriorment municipalitzaria l'activitat del cos de bombers.[6]

Activitat professional[modifica | modifica el codi]

Des de 1867 fou arquitecte municipal de Barcelona,[7] de Gràcia i de Sant Martí de Provençals, Cap d'Edificació i Ornat del mateix ajuntament el 1872, assessor de l'ajuntament de Manresa, Regidor, Diputat, Cap Honorari del Cos de Bombers de Barcelona, ciutadà honrat de la ciutat.

Autor dels mercats de la Barceloneta (1873), del Born (1873), de Sant Antoni (1879), de la Concepció (1885) i d'Hostafrancs (1888). És també l'autor dels projectes del Passatge del Comerç (1865-66), el Teatre Circ Barcelonès (1853), la reforma i construcció de la Llotja del Palau Moja (1856), el Campanar de Gràcia (1862), el passatge del Comerç (1865), el Pla del Poble Nou (1867),[7] el Museu Martorell de Geologia (1878–1882),[8] l'edifici neoclàssic de l'Ajuntament d'Igualada (1880-83),[9] l'Escorxador de Barcelona (1880-88),[10] les Escoles de Súria (1853), la Casa de Beneficència de Manresa (1854), la millora de la mina de Montcada (1881), les balustrades del passeig de Colom (1883) i del Saló de Sant Joan (1887),[10] el monument a la Pau (1876) i la Font de les Tres Gràcies a la Plaça Reial (1876).[7]

Projecte d'eixample per a Barcelona[modifica | modifica el codi]

Article principal: Pla Cerdà
Projecte d'eixample per a Barcelona d'Antoni Rovira
Placa amb la proposta urbanística de Rovira i Trias per a l'Eixample, situada als peus de la seva figura

L'any 1859 l'Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs per a triar un projecte d'eixample per a la ciutat. Es varen presentar tretze projectes, resultant guanyador per unanimitat el d'Antoni Rovira i Trias el 10 d'octubre de 1859. Però des del ministeri s'ordenà l'execució del Pla Cerdà.[11]

El projecte guanyador, segons el consistori municipal, fou una proposta d'Antoni Rovira basada en una malla circular que envoltant la ciutat emmurallada creixia radialment, integrant de forma harmònica els pobles del voltant a través d'avingudes. Es va presentar amb el lema: «Le tracé d'une ville est oeuvre du temps, plutôt que d'architecte».[12] La frase és original de Léonce Reynaud un referent arquitectònic de Rovira. La trama de Rovira respon a un model d'eixample contemporani i residencial com el Ring de Viena o el projecte Haussmann a París. Aquest model estava més alineat amb la futura Großstadt capitalista que reivindicaria la Renaixença i la Lliga[13] i es basava en la connectivitat de les diferents zones a través del transport públic i grans carrers radials.

Reconeixement[modifica | modifica el codi]

Des del 29 de març de 1922 la plaça que abans (des de 1861) només es deia Rovira, va passar a denominar-se Rovira i Trias. En un dels bancs de pedra de la plaça hi ha una figura de bronze d'Antoni Rovira i Trias i, just als peus, hi té una placa que representa la proposta urbanística que l'arquitecte va presentar per a l'Eixample barceloní.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Montaner i Martorell, Josep Maria. La Modernitzacio de L'Utillatge Mental de L'Arquitectura a Catalunya (1714-1859). Institut d'Estudis Catalans, 1990, p.418. ISBN 8472831582. 
  2. Antoni Rovira, pàg. 21
  3. Antoni Rovira, pàg. 26
  4. Cirici-Pellicer, Alexandre. Significación del Plan Cerdá. Cuadernos de arquitectura, num. 35. Any 1959.
  5. Antoni Rovira, pàg. 22
  6. Antoni Rovira, pàg. 25
  7. 7,0 7,1 7,2 epdlp.com, Antoni Rovira i Trias
  8. Julio GOMEZ-ALBA, La Construcción del Museo Martorell (1878-1882) (castellà)
  9. Igualada: Patrimoni Arquitectònic
  10. 10,0 10,1 «Antoni Rovira i Trias». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  11. Antoni Rovira, pàg. 72-73
  12. La traça d'una ciutat és obra del temps més que de l'arquitecte
  13. Manuel de Solà-Morales. Los Ensanches (1). Laboratori d'Urbanisme. Escola Superior Tècnica d'Arquitectura de Barcelona.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antoni Rovira i Trias Modifica l'enllaç a Wikidata