Palau Moja

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Palau Moja
Palau Moja- Edifici.JPG
Vista general de l'edifici des de la Rambla dels Estudis
Fitxa tècnica
Tipus Casa senyorial
Arquitecte Josep Mas i Dordal
Començament 1774
Acabament 1784
Localització carrer Portaferrissa, 1
Estil neoclàssic
Materials utilitzats Pedra

El Palau Moja és una casa senyorial d'estil neoclàssic que es troba al carrer Portaferrissa núm. 1 de Barcelona, cantonada amb Rambla dels Estudis de Barcelona.[1][2]

Història[modifica | modifica el codi]

Pre-edifici[modifica | modifica el codi]

L’espai que ocupa el Palau Moja es troba, en època romana, fora de la muralla de la Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino. Fins al moment no s’han documentat restes de possibles villae de producció agrícola. Les primeres referències històriques les trobem durant el segle XIII, quan es planteja la construcció d’una nova muralla, que protegís els nous barris que havien nascut fora del nucli originari de la ciutat. És durant el 1260, sota regnat de Jaume I, que es comença a construir l’esmentada muralla, el recorregut total va ser de 5.100 metres i tancava una àrea de gairebé 1,5 km2. Es van obrir un total de 8 portes perimetrals: la de Sant Daniel, la de Campderà, (futur portal nou), la de Jonqueres, la dels Orbs (després de l’Àngel), la de Santa Anna, també coneguda com del Ferro o dels Bergants, la de la Boqueria, la de Trentaclaus, o dels Ollers i la de la Portaferrissa, en aquesta porta es va fixar una barra de ferro que servia per contrastar una de les mesures longitudinals.[1]

Urbanització de La Rambla[modifica | modifica el codi]

L’any 1772 es va urbanitzar la Rambla, els enginyers militars van fer una alineació rectilínia des de l’església de Betlem fins a les Drassanes, evitant el traçat irregular de les muralles i es converteix en un passeig urbà vorejat de palaus i edificis representatius. Abans d’aquesta urbanització ja existien cases adossades a la muralla. En el plànol fet l’any 1772 per l’arquitecte Francesc Renart i Closes es veu l’estat d’indefinició urbanística on no se sap si es tracta d’un glacis o un carrer.[1]

Construcció[modifica | modifica el codi]

El Palau que edificà en Josep de Copons, marquès de Moja i la seva esposa, Maria Lluïsa Descatllar, es construí sobre la torre i muralla de la Portaferrissa. Va ser edificat per l’arquitecte Josep Mas i Dordal, que també va edificar l’església de la Mercè, Sant Vicenç de Sarrià i el palau episcopal de Barcelona. Les obres es van iniciar l’any 1774, i va ser inaugurat deu anys després amb motiu de la festa de compromís de la filla gran dels marquesos de Moja.

Josepa de Sarriera i de Copons, últim membre dels Moja i Cartellà, va morir l’any 1865 sense deixar descendència. El palau va ser llogat al Fomento Nacional del Trabajo, des del palau es va fer la campanya a favor del proteccionisme de l’any 1869.[1][3]

Antonio López[modifica | modifica el codi]

L’any 1870, Antonio López y López, nascut a Comillas, Cantabria, va fer una gran fortuna a Cuba i va comprar el Palau Moja de Barcelona, cinc anys més tard, el 1875 va passar a ser la se va residència personal, fent obres importants de reformes i decoració. L’antiga residència noble va passar a ser una residència de nou ric. En 1878 va ser nomenat Marqués de Comillas passant a ser noble i senador. L’entrada de la família Comillas-Güell al Palau de les Rambles, es va traduir en un canvi ornamental barroc per noves tendències franceses que proposaven tornar al classicisme i recuperar la sobrietat de línies a la planta noble, fent-se els salons rosa, blau i verd.[4]

El marqués de Comillas estava molt vinculat a la monarquia, i especialment a Alfons XII, que, després de la Restauració, fins i tot va dormir al saló blau de la mansió. L’any 1891, el marqués de Comillas va instal·lar en el segon pis del Palau les oficines de la ‘Compañía Trasatlántica’ de la que era fundador i president, tenint l’exclusiva de la ruta entre Espanya i Les Antilles. El marquès va ser mecenes i protector de Jacint Verdaguer, el qual li dedicà L’Atlàntida. Mossèn Cinto va passar a residir a la segona planta del Palau Comillas entre els anys 1876 i 1891. Celebrava missa per a la família a la capella annexa al saló principal. També hi han fet estada visitants il·lustres com Sant Joan Bosco, Alfons XII o Joan Carles I, quan era príncep.[5] Part dels seus jardins van ser usats per construir els magatzems SEPU.[3]

El primer marquès de Comillas, va tenir quatre fills: Antonio, Claudio, MªLuisa i Isabel casada amb Eusebi Güell (comte de Güell). A partir d’aquest moment s’uneixen les famílies Comillas i Güell. Un cop mort el segon marqués de Comillas (Claudio), el seu cunyat, comte de Güell, mecenes de Gaudí, va passar a residir al Palau. Però va ser el fill d’aquest, Juan Antonio Güell i López que va ser alcalde de Barcelona entre els anys 1930 i 1931, el que va fer col·locar uns porxos a la vorera de les Rambles per facilitar l’accés dels vianants. Juan Antonio Güell i López, tercer marquès de Comillas i segon comte de Güell, va tenir dos fills, el més gran va tenir el títol de comte de Ruiseñada.El Palau passa a ser residència de tres nobleses, Marquès de Comillas, Comte de Güell i Comte de Ruiseñada.[1]

Guerra civil i postguerra[modifica | modifica el codi]

Durant la Guerra Civil Espanyola, el Palau passa a ser seu de la CNT. L’any 1940, poc després de finalitzar la guerra i mentre es restaura l’edifici de la Duana de Barcelona, les oficines, passen al segon pis del palau. Posteriorment van ser les oficines de la ‘Compañía Transatlántica’ (per segona vegada), fins al seu trasllat definitiu a la Plaça del Duc de Medinaceli. La segona planta de l’edifici es va convertir en la seu del Banco Atlántico ja que el marquès de Comillas va ser un dels seus fundadors. A la mort del tercer Marquès de Comillas l’any 1959, el Palau va entrar en decadència. L’any 1969 es va declarar monument d’interès històric i artístic i un any més tard va patir un greu incendi que el va afectar molt.

L’any 1981 la Generalitat de Catalunya va comprar l’edifici i va començar la seva restauració. En l’actualitat es la seu de la Direcció General de Patrimoni Cultural.[1]

Generalitat[modifica | modifica el codi]

Actualment és la seu de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya[6] i en els seus baixos hi havia una de les llibreries de la Generalitat i una sala d'exposicions, que des del mes de desembre de 2010 s'anomenà Sala Max Cahner en honor del primer Conseller de Cultura de l'etapa Pujol.[7] La sala tanca el 2013.

El juliol de 2014 el Departament va anunciar que obrirà un espai de promoció del patrimoni cultural català on el visitant podrà rebre informació del conjunt del patrimoni i adquirir productes o entrades per als serveis relacionats amb els monuments, jaciments o museus. L’Espai presentarà la informació sobre el patrimoni cultural posant en relleu la seva qualitat i diversitat i oferirà productes, entrades i paquets de serveis relacionats amb el patrimoni del país. Per presentar el conjunt patrimonial de Catalunya, comptarà amb continguts audiovisuals, interactius, i activitats on els mateixos visitants podran participar, a banda d’un espai de degustació de productes representatius del patrimoni enològic i gastronòmic de Catalunya, preferentment els productes tradicionals i protegits, i d’un tercer espai on es podran adquirir productes de gastronomia, enologia i marxandatge representatius del patrimoni català. El nou espai oferirà informació sobre el patrimoni tant per al visitant turístic, com per al públic local. Així, d’una banda, s’oferirà informació general, de caràcter promocional sobre el patrimoni català adreçada al turisme que ve a passar uns dies a Catalunya per incrementar-ne el seu coneixement del patrimoni. D’altra banda, l’espai divulgarà informació més específica destinada a les persones que tinguin més temps o al públic de Catalunya, per tal de fer créixer tant el coneixement com les visites al conjunt del patrimoni català. En aquest sentit, s'ha fixat un relat històric artístic, que articula el patrimoni del país i que va des dels orígens a la contemporaneïtat.[8]

Galeria d'imatges[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 «Palau Moja». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).
  2. «Palau Moja». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).
  3. 3,0 3,1 poblesdecatalunya.cat, Fitxa del Palau Moja al web pobles de Catalunya
  4. Subirachs i Burgaya, Judit. L'escultura del segle XIX a Catalunya: del Romanticisme al Realisme. Judit Subirachs i Burgaya, 1994, p.202. ISBN 8478265775. 
  5. El Palau Moja, un palau de novel·la
  6. Generalitat de Catalunya, Direcció General del Patrimoni Cultural
  7. Cultura21, La Generalitat ret homenatge a l’exconseller de Cultura Max Cahner
  8. «El Departament de Cultura obrirà un espai a les Rambles per a impulsar el coneixement i les visites al patrimoni cultural de Catalunya». Generalitat de Cataluinya. Generalitat de Catalunya. [Consulta: 13 juliol 2014].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • S. Alcolea. El palau Moja. Una contribució destacada a l ́arquitectura catalana del segle XVIII. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Barcelona,1987.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Palau Moja

Coord.: 41° 22′ 59.29″ N, 2° 10′ 18.69″ E / 41.3831361°N,2.1718583°E / 41.3831361; 2.1718583