Castell de Cardona

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Castell de Cardona
El castell i l'església de Sant Vicenç
El castell i l'església de Sant Vicenç
Localització: Turó a l'est de la població, Cardona (Bages)
Coordenades: 41° 54′ 52″ N, 1° 41′ 08″ E / 41.914474,1.685558Coord.: 41° 54′ 52″ N, 1° 41′ 08″ E / 41.914474,1.685558
Construït: 886
Estil: Romànic i gòtic
Administrador: Paradores de Turismo
Bé Cultural d'Interès Nacional
Tipus: Monument històric
Declaració: 22/04/1949
Identificador: BCIN: 620-MH (IPA: 700)
BIC: RI-51-0005236
Castell de Cardona situat respecte Catalunya
Localització a Catalunya

El castell de Cardona és un castell d'estil romànic i gòtic situat en un turó al costat de Cardona (Bages). Està considerat com una de les fortaleses medievals més important de Catalunya.[1] Està situat dalt d'un turó que domina la vall salina i la del Cardener.[2]

Les seves joies són la torre de la Minyona (del segle XI), de 15 metres d'alçada i més de 10 metres de diàmetre, i l'església romànica de Sant Vicenç.

El monument pertany a la Xarxa de Museus i Monuments d'Història de Catalunya.

Història[modifica | modifica el codi]

En època carolíngia (segle VIII) tenim les primeres dades del castell quan consta com a destruït pels sarraïns en una de les seves ràtzies inicials. Posteriorment, Lluís el Pietós el féu ocupar i restaurar (798) per tal de preparar la reconquesta de Barcelona. La revolta dels nobles Aissó i Guillemó (826) feu fracassar la represa i motivà el despoblament de la Catalunya Central. La fortalesa fou restablerta definitivament en la repoblació de Guifré el Pilós. Cardona conserva una de les cartes de poblament més antigues; la que lliurà el comte Guifre als pobladors del castell en una data indeterminada entre 872 i 878 si bé alguns la situen entre 880 i 886.

El llinatge dels Cardona[modifica | modifica el codi]

L'any 986, una carta de poblament del comte Borrell concedida al vescomte Ermenir, sembla confirmar el domini ja existent dels vescomtes d'Osona que, des de finals del segle X, fixaren residència al castell de Cardona. El canvi del nom del vescomtat, d'Osona a Cardona, es realitzà progressivament. Per tant, el domini eminent del castell corresponia als comtes de Barcelona i el domini feudal als vescomtes d'Osona-Cardona fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals. Fou Folc I (1040) qui prengué el nom de Folc de Cardona, originant-ne així la baronia. Durant el segle XI, es documenten empenyoraments, vendes, testaments, etc. Per exemple, el testament sagramental jurat l'any 1076 del comte Ramon Berenguer I que deixa ben explícitament el castell de Cardona als seus fills.

Ramon Folc I de Cardona, ajuda Ramon Berenguer I en la seva lluita contra Berenguer Ramon II el Fratricida, morint l'any 1086 en una ràtzia sarraïna al castell de Maldà. Ramon Folc II es casà amb Isabel, filla del comte Ermengol VI d'Urgell, intervenint en les lluites internes d'aquest comtat fins que morí (1175) assassinat pel cèlebre trobador Guillem de Berguedà. La filla de Folc II, estava casada amb Ramon V, comte de Pallars Jussà, per la qual cosa el nom de Cardona perdé protagonisme durant un temps, en ser dominat pel de Pallars. Guillem I de Cardona (1209) lluità, junt amb el rei Pere el Catòlic, contra els francesos a Muret. En temps de Joan Ramon Folc III de Cardona (1225-33) i Ramon Folc IV (1233-76) els Cardona participaren en les lluites internes nobiliàries contra el rei Jaume I. L'any 1280, el rei Pere II reconegué als Cardona les jurisdiccions civil i criminal, després de la revolta protagonitzada pel vescomte i altres nobles catalans. Ramon Folc V participà en la defensa de Girona contra les tropes franceses (1285).

El segle XIV el castell de Cardona passà a ser el centre d'un conjunt de castells vinculats a l'hereu de la família. Hug Folc II (1334-1400), participà amb el rei Pere el Cerimoniós en l'expedició a Sardenya (1354) i lluità contra Bernat de Cabrera, aconseguint així del rei la creació del títol de comte de Cardona l'any 1375. En el document de creació d'aquest nou comtat es relacionen el gran nombre de llocs i castells que el formaven dels quals l'hi foren concedits al comte el mer i mixt imperi i l'alta jurisdicció, tot en alou lliure i franc. Ës a dir, el comte de Cardona tenia la propietat lliure de domini superior i podia administrar justícia tant en delictes greus, de sang, com en delictes civils, comuns.

La participació dels Cardona en els afers reals, col·laborant-hi o enfrontant-s'hi continuarà. Joan Ramon Folc I (1400- 1442) fou conseller del rei Martí i a la mort d'aquest rei, prengué partit a favor de la candidatura de Jaume d'Urgell fins que la sentència de Casp introduí els Trastàmara castellans a la corona d'Aragó. Joan Ramon Folc III (1471- 1486), senyor de Cardona i de Prades, ajudà Joan II a defensar la seva corona en greus lluites internes, així com Ferran el Catòlic contra la rebel·lió del comte de Pallars. L'any 1491, Cardona fou enlairada a Ducat de Cardona. Els comtes anaren incorporant nous territoris al patrimoni i nous títols nobiliaris. Durant el segle XV, els Ducs de Cardona van ser la nissaga més important de la Corona d'Aragó tot just darrere de la Casa Reial. Per això se'ls anomenava reis sense corona, car disposaven d'extensos dominis territorials al Principat, Aragó i València, i vincles dinàstics amb els casals reials de Castella, Portugal, Sicília i Nàpols.

En morir el 1575 el successor, Francesc d'Aragó i Cardona, sense descendència successòria, l'enorme herència Cardona passà a mans de la seva germana Joana II casada amb Diego Fernàndez de Còrdova, marquès de Comares. La dinastia continuà amb Enric (1596- 1640), que fou virrei de Catalunya (1632- 1636), i Lluís Ramon (1640-1670). Des d'aleshores seguí un procés de divisió de les possessions fins a arribar a dissoldre totalment l'herència Cardona en el segle XVIII, quan el seu ducat passà al poder nobiliari del ducs de Medinaceli (de la Cerda), que encara el mantenen avui en dia.

En la Durant el segle XV, els Ducs de Cardona van ser la nissaga més important de la Corona d'Aragó tot just darrere de la Casa Reial. Per això se'ls anomenava reis sense corona, car disposaven d'extensos dominis territorials al Principat, Aragó i València, i vincles dinàstics amb els casals reials de Castella, Portugal, Sicília i Nàpols.[3] En la guerra de Successió Espanyola, després de la caiguda de Barcelona el 1714 va ser un dels darrers reductes a lliurar-se a les tropes borbòniques de Felip V,[4] després d'una intensa batalla que va malmetre en bona part les muralles del castell, quan Manuel Desvalls i de Vergós va pactar la rendició i la retirada a Itàlia.

Actualment el castell acull el parador de Turisme Ducs de Cardona, i el seu director és Jaume Sebastian. El 27 d'octubre de 2010 va esdevenir el primer parador-museu de Catalunya.[5] Depèn del Museu d'Història de Catalunya.[6]

Galeria d'imatges[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Jordi Gironès i Vilardebò, «Castell de Cardona: el llinatge dels Cardona» a la web CastellsCatalans, abril de 2008
  • Meritxell Gisbert i Traveria, pròleg: Francesc Nadal i Piqué, presentació: Josep Maria Sala i Esteban, Cartografia de Cardona : de la Guerra de Successió a la Guerra del Francès, 1717-1858, Cardona, Ajuntament de Cardona & Fundació Cardona històrica, 2011, 256 pàgines, ISBN 9788460651802
  • Catalunya Romànica ,vol. XI El Bages. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984, p. 143 a 151. ISBN 84-8519-457-8. 

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. ACN, «La cartografia del castell de Cardona entre els segles XVIII i XIX, en un llibre», en: Manresainfo.cat (Nació Digital) del 31 de desembre de 2010 [Consulta 2/01/2011]
  2. Trullàs, Glòria. «L'últim reducte del 1714». Sàpiens [Barcelona], núm. 95, setembre 2010, p. 61. ISSN: 1695-2014.
  3. Magriñà, Anna-Priscila. Guia xafardera de Catalunya : 69 històries per a ments inquietes. 1ª ed.. Barcelona: Angle, 2012, p. 41-42. ISBN 9788415695042. 
  4. Ginesta, Salvador. La Comarca del Bages. L'Abadia de Montserrat, 1987, p.75. ISBN 8472028607. 
  5. ACN & Estefania Escolà, «El Castell de Cardona, primer parador museu de Catalunya», Manresainfo.cat (Nació Digital), 27 d'octubre de 2010 [consulta: 30 d'octubre de 2010]
  6. AADD. Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010, p. 47. ISBN 84-393-5437-1. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Castell de Cardona Modifica l'enllaç a Wikidata