Castellbisbal

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Castellbisbal
Bandera de Castellbisbal
(En detall)
Localització

Castellbisbal situat respecte Catalunya
Castellbisbal situat respecte Catalunya

Localització de Castellbisbal respecte del Vallès Occidental


Municipi del Vallès Occidental
Panoramica Castellbisbal.jpg
Estat
• Autonomia
• Província
• Àmbit funcional
• Comarca
Espanya
Catalunya
Barcelona
Metropolità
Vallès Occidental
Gentilici Castellbisbalenc, castellbisbalenca
Superfície 31,2 km²
Altitud 132 msnm
Població (2013[1])
  • Densitat
12.369 hab.
396,44 hab/km²
Coordenades UTM(ED50) 31T 415031 4592180Coord.: 41° 28′ 36″ N, 1° 58′ 56″ E / 41.47667°N,1.98222°E / 41.47667; 1.98222
Organització
Entitats de població
• Alcalde:

18
Conxi Llurba (CiU)
Codi postal 08755
Codi territorial 080543
Escut no oficial de Castellbisbal

Castellbisbal és un municipi de la comarca del Vallès Occidental. Es troba situat al marge esquerre del riu Llobregat, en la seva confluència amb la riera de Rubí.

L'origen del terme Castellbisbal prové de la unió dels termes "castell" i "bisbe".

Entitats de població[modifica | modifica el codi]

En tractar-se d'un municipi extens, en una àrea geogràficament abrupta, de tradició agrícola i actualment industrials, situada prop de nuclis de comunicació estratègics, s'ha afavorit l'aparició de nuclis població dispersos, com urbanitzacions i nombrosos polígons industrials:

Entitat de població Habitants
Àrea industrial del Llobregat 0
Can Costa 992
Can Nicolau de Dalt 64
Can Santeugini 1.227
Casetes de Ca n'Oliveró, les 16
Castellbisbal 7.966
Colònia del Carme, la 19
Costablanca 394
Polígon industrial Ca n'Esteper 0
Polígon industrial Can Cases del Riu 0
Polígon industrial Castellbisbal Sud 0
Polígon industrial Comte de Sert 20
Polígon industrial de Sant Vicenç 49
Polígon residencial Comte de Sert 1.201
Polígons industrials de Can Galí i els Ferrers 0
Polígons industrials de Santa Rita i Agripina 0
Santa Rita 60
Santa Teresita 259
Dades: 2011. Font: Idescat

Demografia[modifica | modifica el codi]

La proximitat a Barcelona i les bones comunicacions, unides a l'expansió territorial de l'Àrea Metropolitana de Barcelona han provocat un fort creixement demogràfic del municipi en els darrers anys, assolint la xifra d'11.272 el 2006.


Evolució demogràfica
1497 f 1515 f 1553 f 1717 1787 1857 1877 1887 1900 1910
23 26 26 180 596 1.441 1.534 1.536 1.420 1.470
1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1990 1992 1994
1.491 1.625 1.540 1.436 1.594 2.875 3.407 4.725 5.143 5.636
1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014
6.271 6.702 7.887 9.344 10.352 11.272 - - - -
1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)

Història[modifica | modifica el codi]

Prehistòria[modifica | modifica el codi]

Els habitants més antics dels quals es tenen proves de la seva existència en el terme que ara ocupa Castellbisbal, daten del 2000 aC. El 1953 es va produir un lliscament de terres que van deixar al descobert un parell d'esquelets i restes de ceràmica local cuita en foguera, que actualment es troben exposats al Museu de Molins de Rei.

Època romana[modifica | modifica el codi]

Durant l'època romana va haver-hi dos assentaments. Un a la Riera de Salzes, on incineraven els cadàvers. I un altre al pla de confluència de la Riera de Rubí amb el riu Llobregat, on enterraven els morts sota tègules de terra cuita. A part, s'han trobat restes d'una pedrera a la urbanització de Comte de Sert, així com els traços de l'antiga Via Augusta, que vorejava el Riu Llobregat, creuant-lo pel pont del Diable.

Edat mitjana[modifica | modifica el codi]

El poble es deia Ben Viure fins a la meitat del segle XII,[2] llavors van començar a anomenar-lo Castell del Bisbe per ser feudatari de la seu barcelonina, d'on va derivar fins a l'època actual el nom de Castellbisbal.

El tercer document escrit en català després del Forum Iudicum i Les Homilíes d'Organyà és el Capbreu de les rendes, drets feudals i tributs, pertanyents al Bisbe de Barcelona en el Castell Bisbal en lo Llobregat, data de l'any 995 a 1010 d. C. i està dipositat en l'arxiu de la Catedral de Barcelona Liber Antiquitatis Ecclesie Cathedralis vol.IV, foli 69, doc. núm. 195. Aquest escrit ens parla de les rendes i tributs que havien de pagar els terratinents a l'episcopat de Barcelona (gallines, cames de carn salada, blat de moro... i una tercera part de l'herència que deixessin els difunts).

El 1051, el bisbe Gilabert de Barcelona ordenà reconstruir l'església parroquial, dotant-la d'un terme coincident amb el del castell termenat. Aquest temple el va destruir un incendi el 1167.

El primer senyor del castell, conegut, era de la família dels Castellvell, 1045. Ramon Beremon fou el primer dels Castellbisbal, 1137 i Arnau d'Orcau l'últim, 1472.

El rei Joan II lliurà el castell a la família Requesens, i mentre n'era senyora Mència, va manar construir l'actual temple de Sant Vicenç de Castellbisbal, 1580-1592. Convertits els senyors del castell en noblesa de palau, van anar a residir a la cort reial, allunyant-se dels senyorius. Altres senyors foren els Fajardo, 1650, els Álvarez de Toledo, 1727, i finalment la comtessa de Sobradiel, 1860.

El poble, amb els contractes de rabassa morta de finals del 700, havia adquirit protagonisme. El terme va quedar dividit en 26 hisendes, cadascuna amb la corresponent casa pairal on residien els propietaris, mentre els treballadors rabassaires ho feien al poble. El 1790, Castellbisbal tenia 300 habitants; el 1847, arribava a 620; i el 1877 va créixer fins als 1.465.

Època moderna[modifica | modifica el codi]

Maqueta a Catalunya en Miniatura de Cal Pupinet, a Castellbisbal

El 1860 el ferrocarril travessava el terme. Aquesta empenta la va frenar l'estrall de la fil·loxera que anorreà el terme i la gent hagué d'emigrar. Amb molt d'esforç van replantar la vinya.

Del 1900 fins a la Guerra Civil espanyola el poble passa per una bona època i es construeixen l'estació i la carretera, creen la companyia del gas, posen l'aigua corrent i l'enllumenat elèctric, funden el club de futbol, la fassina i posen el primer telèfon. També s'opera un canvi en el cultiu de la vinya i es planten camps de fruiters al secà i horts al regadiu. A més es comença a comerciar.

Durant els set mesos de la Guerra Civil, que se li va canviar el nom del poble pel de Fruiters. La postguerra resultà llarga i famolenca, amb la pèrdua d'associacions i costums.

Cap als anys 60 comença la industrialització del terme, l'arribada d'una gran quantitat d'immigrants espanyols i la fi de la pagesia.

Aquest creixement industrial ha continuat fins a l'actualitat, on durant a partir del 2000 la població immigrant de fora de l'estat espanyol ha crescut molt.

Monuments destacats[modifica | modifica el codi]

Del municipi n'és conegut el Pont del Diable, que travessa el riu Llobregat entre els termes de Castellbisbal i Martorell a l'altura del nucli antic d'aquesta última localitat. L'actual es tracta d'una reconstrucció realitzada l'any 1963 d'un pont gòtic del 1289 (d'un sol arc per evitar les riuades), sobre una base romana. Formava part del calçat de la Via Augusta.

L'església de Sant Vicenç, datada del segle S.XVI.

A Can Pedrerol de Baix hi ha la capella de Sant Quintí

També cal destacar el Museu Municipal de la Pagesia.[3]

Transport i comunicacions[modifica | modifica el codi]

Per la població hi travessen l'autovia A-2 (Barcelona-Lleida) i la AP-7 (o Autopista del Mediterrani).

Per ferrocarril, hi ha dues opcions:

Tot i que no està previst construir-hi cap estació, l'AVE travessa el municipi. Les obres de la construcció de la línia han causat la mort de diversos treballadors i així mateix es van originar esllavissades prop de l'entorn de la urbanització Costablanca.

Entitats[modifica | modifica el codi]

En Manel i na Vicenta, Gegants de Castellbisbal.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Padró municipal a data d'01-01-2013» (en castellà). Institut Nacional d'Estadística, 30-12-2013. [Consulta: 06-01-2014].
  2. «Castellbisbal». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. AADD. Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010, p. 49. ISBN 84-393-5437-1. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]