Alaric I

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Alaric I d'Empúries».

Alaric I (d'Athal-ric, «noble i poderós»;[1] Tomis, Estíria ~370 - ?) fou rei dels visigots del 395 al 410. Les principals fonts del seu regnat són Zòsim I i Jordannes, i en menor mesura a Orosi, Jerònim, Procopi i Isidor de Sevilla. Era fill de Badengaud o d'Alaviv,[2] i pertanyia a la dinasta dels Balts o Baltungs. Va néixer en temps d'Hermanric. Es casà amb una filla del seu oncle i anterior rei dels visigots, Atanaric, i fou sogre del futur rei Teodoric I de Tolosa i pare d'una filla que casà amb Brond, rei dels anglosaxons.

Va succeir com a cap al seu pare a la mort d'aquest vers el 387 quan tenia uns disset anys, i en tot cas se sap que ja era cap a la mort de l'emperador Teodosi (17 de gener del 395). El títol que portaven llavors els sobirans visigots era el de Tokaif (Cap principal). Durant la seva joventut, els visigots emigraren cap a l'oest, fugint de l'atac dels huns; entre el 387 i el 389 va obtenir 15 victòries però no sabem contra qui. En aquest temps l'arrianisme ja s'havia estès entre els visigots després del govern del cap Fritigern (vers 376-383) i el bisbe arrià de Macedònia Tofilau el va iniciar en aquesta doctrina, que fou acceptada per Alaric i la seva gent que no per això va renunciar a totes les seves pràctiques paganes.

Campanya a Grècia[modifica | modifica el codi]

Migracions visigòtiques

El 394 l'emperador d'Orient Teodosi li va donar el comandament dels auxiliars gots de l'Imperi en la seva lluita contra Eugeni. El 395, en morir Teodosi, els visigots trencaren la seva aliança amb Roma; després de reclamar el títol de Magister Militum, que li fou negat, Alaric va atacar Constantinoble; va ser rebutjat i tot seguit, segons Sòcrates per instigació de Rufí, va assolar Grècia (395 i 396), saquejant Corint, Argos, Esparta i Mègara, i salvant-se Atenes gràcies a la paga d'un quantiós rescat. El General Estilicó va desembarcar a Corint i els va poder expulsar de Grècia cap a l'Èpir, però el nou emperador d'Orient, Arcadi, per por què tornessin, va donar a Alaric les insígnies de governador d'Il·líria i el títol de Magister Militum per Illyricum, amb la qual cosa va aconseguir cinc anys de pau (396 a 401). Alaric fou proclamat rei pels magnats visigots el 398.

El 18 de novembre del 401, aprofitant que Estilicó havia marxat a la frontera del Danubi per tal de frenar els atacs de vàndals i alans, Alaric va envair Itàlia, va assetjar Aquileia i el febrer del 402 es va presentar davant Milà i va atacar Ravenna sense èxit. Estilicó, amb les legions del Rin i mercenaris bàrbars, el va atacar i derrotar a Hasta i a Pollèntia; en aquest darrer combat, lliurat el 6 d'abril del 402, foren fets presoners la dona i els fills d'Alaric. Un atac sorpresa visigot a Verona fou rebutjat pel general Saule i finalment Alaric va retornar a Il·líria.

Estilicó, per atreure el rei visigot al seu camp, li va retornar la seva muller i els seus fills i li va proposar una aliança. El 405 Flavi Honori, emperador d'Occident, va designar també Alaric Magister Militum per Illyricum, amb uns límits territorials que entraven en contradicció amb les reivindicacions de l'Imperi d'Orient, i a més va rebre una subvenció econòmica i se li van fer algunes promeses; tot per tal d'atreure'l al seu bàndol i enfrontar-lo al seu rival, Arcadi. Alaric va establir la capital a Aemona.

En morir Arcadi el 408, Roma abandonà les intencions d'atacar l'Orient; llavors Alaric exigí 4.000 lliures d'or com a compensació.[3] A petició d'Estilicó, el govern romà accedí a pagar-li aquesta quantitat, però el partit nacionalista romà, segurament esperonat pel govern de Constantinoble, va acusar Estilicó de preparar l'entrega de l'Imperi a Alaric, i va tramar un complot. Va esclatar una revolta de tropes que obligà Estilicó a refugiar-se en una església, essent assassinat en el moment de sortir (quan se li havia promès que salvaria la vida si sortia); la mà executora fou Olimp, però sota ordres de l'Emperador Honori (23 d'agost del 408). Mort Estilicó les promeses fetes a Alaric no es varen respectar.

Segona campanya a Itàlia[modifica | modifica el codi]

Sense el comandament d'Estilicó, l'exèrcit romà es disgregà i Alaric va poder avançar sense oposició per Itàlia; va ocupar Aquileia, Albino, Cremona i altres ciutats, però passà per Ravenna sense atacar-la, precisament on s'havia refugiat Honori. Va arribar a Roma l'hivern del 408; La seva retirada fou comprada a canvi de molts diners, i llavors va passar a la Toscana, on va passar l'hivern i on se li van unir els esclaus fugitius, i grups d'huns i gots. Es van iniciar negociacions amb Honori, a qui va exigir la cessió del Vèneto, Nòrica i Dalmàcia, una pensió anual, i el seu nomenament com Magister Militum Praesentalis per Occident, però Honori va rebutjar aquestes pretensions i en va oferir altres que no es van arribar a concretar.

Alaric va tornar a Roma (409) i va ocupar Òstia tallant els subministraments. El Senat romà va haver de nomenar emperador a Prisc Àtal, un home d'origen jònic que era prefecte de la ciutat, que sembla que tenia simpaties arrianes, qui va concedir a Alaric el títol de Magister Utriusque Militiae mentre que el seu cunyat Ataülf rebia el títol de Comes domesticorum equitus. A l'estiu del 410, com que Àtal no volia o més aviat no podia complir les seves promeses, Alaric el va deposar (14 d'agost del 410) i va tornar a iniciar negociacions amb Honori, però durant aquestes converses el general visigot Sar, que dirigia un grup important de visigots i altres bàrbars al servei de l'imperi, i que era enemic jurat dels Balts o Baltungs, va atacar els visigots i les converses es van aturar.

El saqueig de Roma[modifica | modifica el codi]

Alaric va tornar a Roma i els esclaus d'una dama romana de religió arriana, de nom "Proba", li van obrir la porta Salària (24 d'agost del 410). Alaric va donar tres dies als seus homes per saquejar la ciutat, però va ordenar respectar els temples i les dones i va prohibir les morts sense justificació, però els soldats van incendiar la major part de la ciutat després del saqueig; els ciutadans romans s'havien refugiat als temples de Sant Pere i Sant Pau. Al cap de sis dies va sortir cap al sud, portant com hostatges l'antic emperador Àtal i Gal·la Placídia, germana d'Honori. Va devastar Campània, Apúlia i Calàbria i va arribar a l'Estret de Messina, des on va preparar la conquesta de Sicília, que no va poder fer perquè una tempesta va dispersar les naus. Llavors va voler passar a l'Àfrica però va morir d'una curta malaltia abans d'acabar els preparatius, quan estava assetjant Cosenza. Li va succeir el seu cunyat Ataülf, que no va tardar a fer la pau amb l'imperi, sortint d'Itàlia a canvi de la concessió del govern de la Gàl·lia. Alaric fou enterrat prop de Cosèntia, a la vora del riu Busentinus.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Albaigés 1993, p. 30.
  2. Herwig Wolfram, History of the Goths. Thomas J. Dunlap, trans. Berkeley: University of California Press, 1988 (anglès)
  3. Ermatinger, James William. The decline and fall of the Roman Empire (en anglès). Greenwood Publishing Group, 2004, p.45. ISBN 0313326924. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alaric I


Precedit per:
Atanaric
Rei visigot
Succeït per:
Ataülf