Teodoric I (rei dels visigots)

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Teodoric I de Tolosa)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Teodoric I
06-TEODOREDO.JPG
Retrat imaginari de Teodoric I en un gravat del segle XVIII.
Rei dels visigots
418 – 451
Vàlia
Dades biogràfiques
Mort Estiu del 451
Camps Catalàunics, entre Troyes i Châlons-en-Champagne
Causa de mort Durant la batalla dels Camps Catalàunics, suposadament per una llança d'un cabdill ostrogot.
Sepultura Desconegut. Fou enterrat prop del camp de batalla, prop de Châlons, actualment al departament del Marne (França).
Altres noms Teodored
Residència Tolosa
Dinastia Baltungs
Fills
Pares Potser Alaric I

Teodoric I (?, ? - Camps Catalàunics, prop de Châlons-en-Champagne, 451) també anomenat Teodored,[1] fou el rei dels visigots durant el període del regne de Tolosa, entre els anys 418 al 451. Suposat fill il·legítim d'Alaric I, fou escollit a la mort de Vàlia. El seu regnat es veié marcat per la signatura de l'aliança amb els romans de 418, establint un règim de foedus a les acaballes del regnat anterior. Amb tot, Teodoric no va respectar sempre aquesta aliança que el supeditava a l'emperador romà, i anà a la recerca d'una major independència política, mentre intentà igualment estendre els dominis dels visigots més enllà dels que ocupaven al sud de la Gàl·lia, al voltant de Tolosa. Les accions militars fallides de les dècades del 420 i del 430 foren aturades gràcies a l'acció del general romà Aeci. Teodoric llavors va intentar consolidar el seu poder enfront dels romans a través d'una política exterior desenvolupada durant la dècada següent amb els altres pobles bàrbars de la part occidental de l'Imperi Romà, amb unes aliances matrimonials que van tenir més o menys èxit.

A final del seu regnat, a causa de l'amenaça dels huns al nord de la Gàl·lia, va acabar unint-se en coalició militar amb l'exèrcit romà dirigit per Aeci, així com amb molts altres exèrcits bàrbars. En aquest context fou un dels participants de la batalla dels Camps Catalàunics l'estiu del 451, durant la qual va morir, suposadament a mans d'un cabdill dels ostrogots, aliats dels huns. Fou succeït pels seus fills, primerament pel primogènit, Turismund, aconseguint en certa forma una successió hereditària entre els seus descendents. Tanmateix, la successió no fou pacífica sinó que estigué farcida d'intrigues i d'assassinats.

Orígens[modifica | modifica el codi]

Segons Olimpiòdor de Tebes, Teodoric hauria estat fill natural o bé bastard d'Alaric I. Segons H. Wolfram, Teodoric fou anomenat «el jove balt» i tingué sis fills: Turismund, Teodoric, Frederic, Euric, Ricimer i Himnerith. Més enllà d'aquesta informació, es desconeixen les dades sobre la vida anterior de Teodoric.[1][2] No obstant això, Ana M. Jiménez dubta del llinatge de Teodoric, sense notícies que ho puguin sostenir, i afirma que la successió dinàstica dels balts només és constatable, precisament, a partir del seu regnat, perquè els autors només en parlen a partir del segle VI, possiblement com una forma de garantir l'estabilitat i la unió del regne, evitant l'aparició de nous cabdills militars.[3]

Regnat[modifica | modifica el codi]

Mapa del regne visigot. La línia en color taronja fosc és aproximadament l'assentament original assignat pel pacte del 418.

Inicis[modifica | modifica el codi]

Teodoric fou escollit rei a la mort de Vàlia a finals de l'any 418, poc després que aquest rei hagués pactat una hospitalitas, una mena d'aliança que, de fet, renovava o creava un nou foedus respecte del 416, amb l'emperador romà Honori. L'aliança fou en realitat obra de Constanci, que no volia que els visigots aconseguissin més poder. Amb això, l'Imperi mantenia teòricament sota control aquest poble bàrbar i, a canvi, permetia als visigots ocupar les terres de l'Aquitània Secunda i altres terres que ocupaven parcialment altres províncies com la Novempopulània o la Narbonesa, que s'havien convertit en una zona molt conflictiva i aconseguien, així mateix, posa sota control les regions de pas cap a Hispània.[4][5]

Amb aquest tracte, els visigots podien conrear les terres, explotar els recursos naturals del territori, comprar i vendre animals i conservar les seves armes al servei de l'Imperi Romà.[6] No obstant això, per als visigots significà supeditar-se militarment a l'Imperi Romà, assistint-los allà on ho necessitessin, i Teodoric estava sota el comandament de l'emperador. Lluny de tenir alguna autoritat legal a la província romana que se'ls havia assignat, el tracte només li donava poder real sobre la seva gent. Tanmateix, aquesta situació era d'una gran fragilitat i ben aviat el rei va intentar buscar una major independència política.[7]

El 421-422 Teodoric va donar compliment a l'aliança i va enviar un contingent militar a l'exèrcit romà, comandat pel magister militum Castí, a lluitar contra els vàndals. Durant la batalla decisiva, lliurada a la Bètica, on els vàndals estaven a punt de ser derrotats per gana, les tropes auxiliars visigodes van abandonar els romans donant als vàndals la victòria. Segons H. Wolfram l'ordre hauria estat dictada pel mateix Teodoric, però malgrat transgredir els acords de l'aliança i haver traït i abandonat l'exèrcit romà, aquesta acció no tingué conseqüències sobre els visigots, i aquests per la seva banda continuaren avançant vers el sud, a la costa mediterrània.[7][8][9][10]

Política interior[modifica | modifica el codi]

El més probable és que, durant els primers anys del regnat de Teodoric, es discutís i s'executés la partició de les terres entre la població romana assentada a la regió i els visigots nouvinguts, probablement no sense problemes.[4] L'hospitalitas no només donava el control de les terres, sinó que donava als visigots algunes en propietat, que hagueren d'ésser expropiades als romans. Olimpiòdor de Tebes diu que els visigots van rebre tant les vitualles que necessitaven com terres per conrear i ser autosuficients.[11]

Malgrat que els cronistes de l'època no donen grans informacions sobre la forma de repartir les terres,[11] la teoria més estesa és la que es desprèn dels codis de lleis visigots, com el Codi d'Euric o el Liber Iudiciorum, les sortes goticae et tertiam romanorum. Amb aquest sistema s'entregà un terç de les terres als visigots i els romans en conservaven la resta. Segons R. Sanz, en el cas del Codi d'Euric, els visigots reberen dos terços, juntament amb els seus esclaus i les persones que depenien de les terres. S'ha afirmat que això hauria afectat tant als grans com mitjans i petits propietaris, afectant negativament als segons enmig d'un clima polític, social i econòmic incert, que els duria a buscar protecció en els grans terratinents.[6][12] No obstant això, hom ha afirmat també que les petites propietats van quedar fora d'aquest procés, així com els béns comunals, que van continuar sent públics.[13] D'altra banda, W. Goffart ha apuntat que les terres que es repartiren foren en realitat aquelles que havien quedat abandonades o no tenien propietari, fruit de les darreres guerres, o bé aquelles ermes que no estaven explotació i refusa un possible conflicte amb els romans a l'hora del repartiment, perquè és possible que els visigots, acostumats a les lluites, no es dediquessin a les tasques agrícoles,[14] quelcom que no comparteix R. Sanz, perquè a l'Aquitània s'instal·laren milers de persones (homes, dones, nens...) i dubta que es quedessin sense realitzar cap mena d'activitat productiva, perquè de fet Orosi afirma que els bàrbars, en instal·lar-se, van deixar les armes i es dedicaren a l'agricultura i van respectar en tot moment als romans de la regió.[15]

Segons M. Rosario Valverde Teodoric I és el primer dels reis legisladors visigots. Malgrat que les fonts impliquen un difícil discerniment, per exemple les Leges Theudoricianae, podria referir-se a Teodoric I o Teodoric II.[16] És molt possible que fos el primer de deixar constància escrita de les seves lleis, confirmant l'escassa eficàcia del foedus romà per limitar el poder dels reis visigots, més encara si es té en compte que Teodoric fàcilment féu cas omís de les clàusules del tractat de federació. Les seves disposicions regulaven qüestions hereditàries i patrimonials, especialment aquelles relacionades amb el repartiment de terres entre romans i visigots; és ben possible que a la pràctica el territori controlat pels visigots es regís per les seves lleis que no pas pel dret romà, que continuava sent el sistema legal oficial de l'imperi.[17]

Campanyes militars contra l'Imperi[modifica | modifica el codi]

Possible relleu del general romà Flavi Aeci. Fou una de les principals autoritats romanes de l'època i oponent de Teodoric en les seves campanyes militars.
Articles principals: Setge d'Arle (425) i Setge d'Arle (430)

La mort de l'emperador Honori el 423, i els desordres provocats per la seva successió,[10][18] va propiciar una política més expansionista de Teodoric.[19] Si anteriorment ja havia avançat vers a la costa, al sud, el 425 féu un intent d'ocupar la Narbonense i la Provença, posant en estat de setge la ciutat fortificada d'Arle, però va fracassar en el seu intent, perquè Roma envià al general Aeci a la Gàl·lia per restablir la normalitat. Malgrat que no hi ha dades de la batalla, Teodoric es veié obligat a retirar-se a Tolosa. El general aconseguí una pau més o menys duradora, amb l'establiment d'un equilibri de forces dels pobles bàrbars al llarg d'una dècada.[20][18] La pau va donar als visigots sobirania sobre les terres que ocupaven originalment, l'Aquitània Secunda i la part nord-occidental de la Narbonesa Prima; a canvi retornaren les terres que havien conquerit fins a arribar a Arle. La pau fou prou duradora durant una dècada, tret d'un episodi el 430, quan els visigots intenten tornar a atacar Arle, però es rendiren en veure que hi havia l'oposició d'Aeci.[7]

El 433, Gal·la Placídia, antiga reina visigoda i emperadriu romana, demanà ajuda als visigots en contra del general Aeci. Va comandar als antics bucel·laris dels seus marits. No tingué èxit, perquè fou exiliada a Constantinoble i Aeci sembla que en els anys posteriors no va perdre la seva posició i autoritat a la cort, probablement gràcies a l'ajut dels mercenaris huns. No obstant això, va representar un gran perill quan van acudir a la seva crida un gran nombre de visigots federats des de Tolosa.[10]

El 435 es produeix una revolta de bagaudes a la Gàl·lia.[18] L'any següent els burgundis, que vivien a la regió com a federats, es van revoltar i van envair la Gàl·lia Belga.[21] Aprofitant l'avinentesa, Teodoric trencà l'aliança amb els romans i va guiar personalment les seves tropes fins a Narbona, la qual posà en estat de setge. La ciutat va estar resistint fins a l'any 437 quan arriben l'exèrcit romà per enfrontar-se als visigots.[18][7] El general Aeci hagué de fer front als problemes de la Gàl·lia, amb col·laboració huna negociada, el 437 va atacar diversos cops fins a devastar el regne de Burgúndia,[21] segons les dades d'Hidaci moriren uns 20.000 burgundis.[22] Els supervivents van pactar una pau amb Aeci i foren assentats en un lloc diferent, prop del llac de Ginebra.[21] No obstant això, Aeci encara havia de bregar amb els bagaudes d'Armòrica i envia al seu lloctinent Litori a lluitar contra Teodoric I, comptant igualment amb la col·laboració d'un contingent hun, Litori aconseguí derrotar i foragitar als visigots de Narbona. Però el general el perseguí fins a la seva capital, Tolosa i l'assetjà.[18]

A Tolosa, sense possibilitats d'obtenir la victòria per la força, Teodoric va haver de recórrer a negociacions, fins i tot havent d'utilitzar com a mitjancers a bisbes catòlics.[23] De fet, la capital era el lloc on probablement hi havia el gruix de població visigoda,[18] per tant, per a Teodoric era qüestió de supervivència. Tanmateix, Litori va refusar negociar amb el rei visigot i va continuar el setge de la ciutat. No obstant això, tot i que el general romà va tenir unes victòries inicials, en una acció desesperada els visigots van aconseguir capturar-lo i van guanyar als romans, però també va suposar una pèrdua considerable d'homes per a ells. Pocs dies després, Litori fou executat.[23][24] Per evitar posar la Gàl·lia a mercè de les incursions visigodes, el nou prefecte del pretori del 439, Avit, que havia tingut contacte amb unes negociacions amb Teodoric anteriorment, va negociar la pau per la part romana, possiblement favorable als visigots.[23]

Política exterior amb altres bàrbars[modifica | modifica el codi]

Teodoric, rei got, retrat imaginat de Félix Castello (1635) conservat al dipòsit del Museu del Prado (Madrid).

A la dècada del 440, Teodoric va continuar amb la seva política de consolidació, i va reforçar el seu poder desenvolupant una important tasca diplomàtica d'apropament amb altres reis bàrbars instal·lats a la part occidental de l'imperi, en la recerca d'alguna aliança que compensés l'establerta entre els romans i els huns, també com un mètode d'intentar expandir-se territorialment. El matrimoni va ser la principal eina de formar aliances, mètode tradicional, que va refermar l'autonomia i/o independència que buscava Teodoric, superant la seva condició de federat de l'imperi.[25]

Durant el seu regnat, els vàndals havien passat a la província d'Àfrica el 429, establint la seva capital a Cartago,[26] quan aquests la conqueriren una dècada després, el 439.[27] Jordanes explica que Teodoric va casar una de les seves filles amb Huneric, fill de Genseric, rei dels vàndals. Aquesta aliança, però, no va tenir beneficis, mentre Huneric vivia com a ostatge a Ravenna, es produí una revolta dels nobles vàndals contra el rei el 442, en la qual probablement la princesa visigoda estigué implicada a l'afer.[28] Genseric sospità que la noia el volia enverinar, i la mutilà tallant-li el nas i les orelles, i la tornà al seu pare a Tolosa el 445.[29] Segons J. B. Bury l'acció diplomàtica d'Aeci va evitar la permanència d'aquesta aliança que hagués estat un perill per als romans.[7]

Amb el fracàs de la primera aliança, a Teodoric se li presentà una segona amb el regne dels sueus, on des de la dècada dels trenta els reis intentaven consolidar el seu poder i donar estabilitat al regne, instal·lat a Hispània, mitjançant l'expansió de la seva àrea d'influència.[30] Si bé Teodoric ja havia tingut contactes anteriorment amb els sueus el 431, aquestes negociacions no van tenir cap mena d'efecte, si bé posaren en alerta els romans per una possible aliança entre ambdós pobles.[10] Durant la dècada dels quaranta, Hidaci dóna notícies que el nou rei sueu, Requiari, en el tron des del 448, va casar-se amb una altra filla de Teodoric I el 449 a Tolosa.[25][7] De camí a la capital visigoda per la qüestió matrimonial, Requiari, possiblement amb l'ajut de contingents visigots, va saquejar la zona al voltant de Cesaraugusta i capturà Ilerda.[28]

Mort als Camps Catalàunics[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Batalla dels Camps Catalàunics

Tot i el clima de tensió entre romans i pobles germànics, la convivència es va mantenir i tingué una de les seves proves en l'atac del rei dels huns Àtila el 451. Aquell any, tant el vàndal Genseric com Àtila van provocar conflictes, però fou el rei dels huns el qui atacà, destruint la ciutat de Metz.[31] Això l'enfrontà directament amb Aeci, que durant dècades havia mantingut una forta amistat amb els huns. Davant d'aquesta amenaça no només per als romans sinó per a tots els pobles bàrbars instal·lats a la part occidental de l'imperi, es formà una coalició militar en contra d'una amenaça comuna. Entre ells, Teodoric i els visigots, entre els quals hi havia els seus propis fills Turismund i Teodoric, es van unir al general romà els francs del Rin, bretons, sàrmates, els laeti germànics, burgundis, saxons, alans d'Orleans i membres d'antics districtes militars romans. Mentre que per la banda dels huns s'uniren gèpids i ostrogots. Aeci va prendre com a ostatge al fill de Teodoric, Turismund, per mantenir la fidelitat del rei visigot, mentre que als alans els va introduir entremig de les files de visigots i romans per evitar també una possible deserció.[32][33]

Teodoric va mostrar-se reticent a unir-se a Aeci inicialment, no obstant això, fou Avit qui va convèncer al rei de mantenir els seus deures com a federats de l'imperi.[32] Després d'alliberar la ciutat d'Orleans en un atac encapçalat pels exèrcits d'Aeci, Teodoric i Turismund,[34] a l'estiu del 451 l'exèrcit visigot va dirigir-se a la Xampanya. La batalla entre ambdós exèrcits es va produir en els Camps Catalàunics, entre les actuals ciutats de Troyes i Châlons-sur-Marne, que va acabar amb els exèrcits empatats en força, o potser sense acabar intencionalment per Aeci, però la confrontació va acabar amb l'aura d'invencibilitat d'Àtila. Per als gots en general, la batalla significà enfrontar-se entre visigots i ostrogots, altrament, també era un enfrontament entre amals i balts. Teodoric I va morir en combat, suposadament travessat per la llança d'un amal anomenat Andagis.[32]

Teodoric fou succeït pel seu fill Turismund, aclamat per l'exèrcit durant la mateixa batalla. Fou enterrat allà mateix, a prop del camp de batalla. Després de celebrar els funerals, Turusmund pensava un pla per venjar la mort del seu pare, però el nou rei fou aconsellat per Aeci, que temia el poder de l'exèrcit visigot, perquè torni a Tolosa per assegurar el seu ascens al tron, amenaçat per les intrigues dels seus germans.[35] De fet, amb Teodoric s'inicia una successió hereditària, i es conforma una espècie de clan o família reial, si bé no hi havia una normativa successòria establerta entre els visigots. Tanmateix, aquesta successió és convulsa a causa dels assassinats entre germans, al llarg de les generacions, passant de pares a fills la corona visigoda, fins a arribar a Amalaric el 531. Això ha qüestionat la visió clàssica d'una monarquia purament electiva, encara que el 507 apareix novament l'elecció al tron visigot, molt probablement a causa del record que provocà el fracàs a la batalla de Vouillé.[36][37]

Llegat[modifica | modifica el codi]

El túmul de Poix, denominat «Tomba de Teodoric».

Teodoric I va servir d'inspiració a J.R.R. Tolkien per donar vida al personatge Théoden de Ròhan, a la seva obra El Senyor dels Anells. Aquest s'assimila a Teodoric perquè torna a entrar en combat en persona al final de la seva vida, quan és un rei envellit, davant d'una gran amenaça, en el cas de Teodoric els huns, i en el cas de Théoden els orcs, i ambdós acaben morint en batalla.[38]

A Poix, al departament del Marne, hi ha un túmul anomenat segons una llegenda «Tomba de Teodoric», però és catalogat com un monument protohistòric.[39]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Wolfram, 1990, p. 174.
  2. Wolfram, 1990, p. 202.
  3. Jiménez Garnica, 2010, p. 167.
  4. 4,0 4,1 Bury, 1911, p. 278.
  5. Sanz Serrano, 2009, p. 143-144.
  6. 6,0 6,1 Sanz Serrano, 2009, p. 149.
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 Bury, 1911, p. 279.
  8. Collins, 2004, p. 29.
  9. Tuñón de Lara, 1988, p. 255.
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 Wolfram, 1990, p. 175.
  11. 11,0 11,1 Goffart, 1980, p. 104-105.
  12. Camocho Cantudo, Miguel Ángel; Ramos Vázquez, Isabel. Introducción jurídica a la historia de las relaciones de trabajo (en castellà). Madrid: Editorial Dykinson, 2013, p. 48. ISBN 978-84-9031-828-7. 
  13. Churruca, Juan de; Mentxaca, Rosa. Introducción histórica al Derecho Romano (en castellà). Bilbao: Universidad de Deusto, 2007, p. 201. ISBN 978-84-9830-668-2. 
  14. Goffart, 1980, p. 162.
  15. Sanz Serrano, 2009, p. 150.
  16. Valverde Castro, 2000, p. 71.
  17. Valverde Castro, 2000, p. 72.
  18. 18,0 18,1 18,2 18,3 18,4 18,5 Valverde Castro, 2000, p. 48.
  19. Collins, 1991, p. 123.
  20. Abadal i de Vinyals; Sánchez Cantón, 1960, p. 39.
  21. 21,0 21,1 21,2 Heather, 2006, p. 287.
  22. Hidaci, 1906, p. 35.
  23. 23,0 23,1 23,2 Wolfram, 1990, p. 176.
  24. Hidaci, 1906, p. 36.
  25. 25,0 25,1 Valverde Castro, 2000, p. 49.
  26. Rivero, 1982, p. 15.
  27. Tuñón de Lara, 1988, p. 256.
  28. 28,0 28,1 Wolfram, 1990, p. 177.
  29. Goldsworthy, Adrian. The Fall of the West (en anglès). W&N, 2009, p. 330. ISBN 978-0-297-84563-8. 
  30. Tuñón de Lara, 1988, p. 259.
  31. Gregori de Tours; Brehaut, 1916, p. 25.
  32. 32,0 32,1 32,2 Wolfram, 1990, p. 178.
  33. Martos Rubio, 2011, p. 223.
  34. Gregori de Tours; Brehaut, 1916, p. 26.
  35. Valverde Castro, 2000, p. 68.
  36. Abadal i de Vinyals; Sánchez Cantón, 1960, p. 38.
  37. Wolfram, 1990, p. 203.
  38. Curry, Patrick. Defending Middle-earth: Tolkien, Myth and Modernity (en anglès). Nova York: Houghton Mifflin Books, 2004, p. 31. ISBN 0-618-47885-X. 
  39. «Tumulus ou tombeau de Théodoric» (en francès). Govern de França, 10/01/2010. [Consulta: 9 febrer 2015].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]


Precedit per:
Vàlia
Rei visigot
418-451
Succeït per:
Turismund

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Teodoric I (rei dels visigots) Modifica l'enllaç a Wikidata