Escola de Chicago

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'escola de Chicago va ser un estil arquitectònic sorgit a finals del segle XIX i principis del XX a la ciutat de Chicago. Va ser pioner en la introducció de nous materials i tècniques per a la construcció de grans edificis comercials.[1]

Edifici Carsons Pirie Scott & Co, de Louis Henri Sullivan

Història[modifica | modifica el codi]

Aquest moviment sorgeix en un context, en què la ciutat és més pròspera, augmenta considerablement el nivell demogràfic el que va suposar que l'urbanisme adquirís una rellevància màxima. El 1871 la ciutat de Chicago sofrirà un incendi gravíssim que la destruirà gairebé per complet, la qual cosa suposarà haver de tornar a aixecar-la de nou. Aquesta necessitat de crear nous edificis, donarà peu a l'aparició de la denominada Escola de Chicago. Al costat d'aquesta, apareixerà un nou concepte en l'arquitectura d'aquells anys; el gratacel. Chicago és una ciutat emergent, per això es produeix una gran especulació sobre els terrenys i una gran demanda de construcció. La solució que s'adopta és la construcció en vertical: molts pisos elevats sobre una planta reduïda. Com és lògic, es van començar a construir edificis amb un nombre de pisos que a nosaltres ens semblaria ridícul però que en aquells temps era tot un repte; estem parlant d'edificacions que podia oscil·lar entre els 10 i els 16 pisos d'altura. Paral·lelament a l'aparició dels gratacels, apareixeran els primers ascensors elèctrics.

L'Escola de Chicago està integrada per un conjunt d'arquitectes que proposen solucions similars entre ells: estructures metàl·liques tingudes segons la funció de l'edifici, finestres que podien variar de mida quan es desitgés i l'eliminació, en molts casos, dels murs de càrrega. Es deixen de banda edificis amb murs que són només de pedra (i de gran grossor) i dominaran el panorama les estructures de ferro recobertes. Una altra innovació seran les finestres corregudes que ocuparan la major part de les façanes dels edificis això donarà el que més endavant es dirà mur de cortina.

Autors de l'Escola de Chicago[modifica | modifica el codi]

Tot això succeeix als EUA i no a Europa perquè és al nou continent on la referència històrica té menys pes i importància. Europa sempre tendeix a mirar d'una manera al passat i això es reflecteix en els corrents artístics del vell continent. A l'Escola de Chicago podem destacar diversos autors;

  • Henry Hobson Richardson; autor del Marshall Fields Store, no és un edifici que compti amb massa pisos però ja comença a despuntar entre els altres. L'exterior de l'edifici és molt senzill (es realitza una lliure interpretació del romànic europeu). Els murs són consistents, de pedra no polida (tradició constructiva de Massachusetts), però els vans (finestrals) estan complint la funció de captar la llum. Podem destacar la utilització de diferents formes i mides. L'estructura rotunda, en el seu caràcter sòlid i unitari, el fa sobresortir i afirmar la seva individualitat en el caos urbà que l'acull.
  • Baron Jenney; El pare de l'Escola de Chicago va projectar l'edifici Home Insurance Company Building el 1884, sent considerat el primer edifici construït amb esquelet de ferro, malgrat que algunes de les seves parets tenien funció sustentadora. L'Home Insurance Company Building inaugura els dubtes estètics per acomodar les plantes d'oficines en una tipologia com a aquesta, que no tenia precedents. Hi havia la necessitat de concentrar a més gent en menys espai i així va sorgir aquest edifici, que es va convertir en el primer amb 10 plantes. Amb la tècnica d'encast de ferro a base de pilars, bigues i entramats recoberts d'una substància protectora contra el foc, s'aconseguiran edificis de molts pisos sense necessitat que els pilars siguin molt gruixuts, permetent el sistema eliminar gairebé per complet el mur. Així s'estableixen entre els pilars nombrosos finestrals, les típiques "bay-windows" (tribunes) de tres vidres, permetent la ventilació dels amplis interiors i la il·luminació necessària. També sorgeixen les anomenades Chicago windows, finestres de dues parts dividides per una part central fixa.

Característiques generals[modifica | modifica el codi]

A la majoria dels edificis pertanyents a l'Escola de Chicago, trobem diversos elements comuns que podem considerar com a característiques generals d'aquesta Escola:

  • Estructures metàl·liques (esquelets o carcassa de ferro) que, entre altres coses, permetrà realitzar edificis amb gran alçària.
  • Ús del pilar de formigó com a suport o fonament. Serà la solució al desafiament de construir sobre un terra sorrenc i fangós.
  • Finestres esteses horitzontalment per tota la façana (amb les dimensions que es desitgi, ja que ja no seran necessaris els anomenats murs de càrrega):
  • Possible eliminació dels murs de càrrega (gràcies a aquesta estructura metàl·lica)
  • Desenvolupament de l'ascensor elèctric
  • Respecte a l'exterior, se suprimeixen els elements decoratius (tan habituals a l'arquitectura artística de finals del segle XIX). S'opta per superfícies llises i envidrades. Predominen les línies horitzontals i verticals.
  • Atractives façanes de maçoneria.

Influència a Catalunya[modifica | modifica el codi]

Tot i que les preocupacions d'Europa per l'espai entren en contradicció amb el gust pel manteniment patrimonial o d'estils anteriors, a Barcelona trobem una petita influença de l'Escola de Chicago a les construccions de la Via Laietana. La construcció d'aquest nou carrer entre 1909 i 1913, a cavall entre el modernisme i el noucentisme, adopta aquest estil degut al tipus d'edificacions planejades per a oficines i centres oficials. Amb tot, ni l'alçaria ni el tipus de construcció s'apartaren de les línies convencionals.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Diccionario de Arte I. Barcelona: Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.108. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 27 de novembre de 2014]. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Escola de Chicago Modifica l'enllaç a Wikidata