Moixiganga

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Moixiganga de Tarragona

La moixiganga és el nom d'una sèrie de danses de torres humanes que se celebraven, i encara se celebren, al País Valencià i a Catalunya, i per a molts autors, l'origen comú de la muixeranga i dels castellers.

Les moixigangues mantenen els balls, la seua alçària no és tan elevada i busquen la vistositat plàstica i el sentit religiós.

Origen[modifica | modifica el codi]

La moixiganga, fora del País Valencià va ser coneguda també amb el nom de "ball de Valencians". D'origen pagà, amb el temps es va integrar en manifestacions religioses. Durant segles, va estar molt present als pobles valencians i catalans. Consistent en l'execució de diversos balls, solia acabar amb la formació d'una torre humana de no massa alçada. Anava sobretot al davant dels seguicis populars, on cadascun dels diversos gremis executava un ball. Diuen que hi ha notícies del ball des del segle XV, i un gremi que va estar molt vinculat a les moixigangues al llarg del temps va ser el dels obrers de vila.

Àmbit geogràfic[modifica | modifica el codi]

Al País Valencià la tradició només s'havia conservat a algunes poblacions com Algemesí, Forcall, Peníscola, l'Alcúdia i Titaguas. A partir de 1996 es va viure un moment històric de recuperació, l'anomenat MRM, "Moviment de Recuperació de les Muixerangues", un moviment més aviat desorganitzat i espontani on l'entusiasme muixeranguer s'encomanava de poble en poble.

En el període del MRM es va decidir majoritàriament emprar el terme muixeranga (en compte de l'antic moixiganga) i formar colles mixtes d'homes i dones. Es va recuperar a l'Olleria, Gandia, Sueca, Silla, Carcaixent i València. Es va crear La Nova Muixeranga d'Algemesí i va reviscolar a l'Alcúdia, que ja s'havia recuperat a començaments dels anys 1980. De fet les primeres recuperacions són del període de finals dels setanta i principis dels huitanta a Titaguas, l'Alcúdia i un intent fracassat a Sueca. A Algemesí l'any 1973 es va viure una crisi on la Muixeranga arribà a no aparéixer en una de les processons i que finalment es va salvar satisfactòriament.

Durant uns anys les colles valencianes intentaren organitzar-se al voltant de la Federació de Muixerangues i convocaren aplecs muixeranguers. El darrer encara se celebra al maig de 2009 a l'Olleria i actualment la Federació roman inactiva. De fet el MRM va començar a declinar en arribar a València i aquest declivi es reflectí en la Federació. És aleshores quan un grup de gent d'origen saforenc i que havien participat activament en el MRM decideixen formar l'Entitat Promotora de Muixerangues del País València. Des de finals del 2007 l'EPMPV, més coneguda com l'EPM, facilità assessorament a poblacions que volien recuperar o crear una muixeranga. Així en aquest període es creà la Muixeranga de Pego, la Muixeranga de Cullera i es gestaren dues a Oliva (la Safor) i Gata (la Marina Alta) que no arribaren a debutar. A Ontinyent també es va intentar i tot i que hi ha gent muixeranguera que participa en altres colles no hi ha muixeranga a la població.

Després d'un temps on semblava que el moviment s'havia aturat aparegueren les colles Camp de Morvedre, Camp de Túria i el 2014 la d'Alacant. Hi ha intents de crear colles també a Carlet i Altea.

També ha perdurat la part plàstica dels 'balls de Valencians' sense torres elevades, a les moixigangues del Principat de Catalunya. Així podem trobar aquestes Moixigangues Religioses a Sitges, Tarragona, Valls, Vilanova i la Geltrú i Vilafranca del Penedès. A Igualada, tot i que es conserva el nom 'Moixiganguers', aquest és el nom propi de la colla castellera d'aquesta població.

Evolució[modifica | modifica el codi]

Segons molts estudiosos, les moixigangues, també anomenades ball de valencians, serien l'origen de la muixeranga i dels castells. Segons aquests estudis, els castells s'originarien bàsicament a l'àrea Tarragona-Reus-Valls, amb els anys perdrien els balls centrant-se en aconseguir torres cada vegada més elevades i deixant de participar en les processons. La manca de "valencians" va originar l'aparició de les Moixigangues Religioses.

La història de com arribà el ball a terres de Tarragona no és senzilla i hi ha diverses teories. Siga com siga, als segles XVII i XVIII, era el temps de màxima esplendor i la tradició estava molt estesa a les comarques valencianes. Així ho demostra un document que ens ha arribat des de la Ribera Baixa. L'any 1798 l'ajuntament de Sueca demana a Capitania General permís per celebrar la processó de la Mare de Déu de Sales, i descriuen aquesta: ... delante de la procesión, a corto espacio de su Cruz, vayan dos o tres Danzas (...) con Torneos y Mojigangas, como se hace en essa Ciudad de Valencia y en la Processión del Corpus, en las de sus parroquias, en la procesión de Nuestra Señora del Carmen y en otras particulares.... L'espectacularitat, i el fet d'integrar-se en un ball de carrer a l'estil de danses processionals, provocà que la tradició s'exportara. Amb el nom del "ball dels valencians" es va integrant en altres seguicis populars de la península Ibèrica. Es pot trobar viva a llocs com ara Aragó, País Basc, Castella o Extremadura tot i que no sempre està clar quin és el seu origen.

Hi ha documentació d'algunes d'aquestes actuacions. Així se sap que el 1633 durant la visita a Tarragona de Felip IV i M. Isabel de Borbó va actuar un ball de valencians, dins del seguici extraordinari en honor del monarca. També el 1673 una colla de Sagunt va participar en el corpus de Sevilla, essent arquebisbe Ignacio Ambrosio Spinola, el qual havia estat anteriorment arquebisbe a València, on, entre d'altres, va concloure la construcció de la capella de la Verge dels Desemparats. Ja en el segle XVIII tenim notícies del 1762, concretament a Lleida, on actuen "valencians" en la col·locació de la primera pedra de la nova catedral i el 1774 participen dos grups al Corpus de Granada. Més tard el 1822 torna a intervenir a la processó del Corpus de Sevilla una altra colla. Segons estudis més recents sembla que a principis d'aquest segle va arribar a introduir-se el ball de Valencians en processons a Madrid però només durà tres anys.

A la zona castellera del triangle format per Tarragona, Reus i Valls començaren a imitar els Valencians des de finals del XVII. El 1687 actua a la ciutat de Tarragona el ball de Valencians de la veïna població de Bràfim, el 1695 i 1700 també hi ha al seguici de Tarragona d'altres formats per gent de les rodalies.

Al llarg del segle XVIII la tradició va prenent cos. El 1706, en plena guerra de successió entre Felip d'Anjou (Felip V) i l'Arxiduc Carles (Carles III), aquest darrer visita Tarragona i en el seu honor apareix extraordinàriament el seguici popular, com se solia fer amb els monarques. En aquest participa "un ball que diuen dels valencians", expressió on podem intuir que els dansadors no eren de València.

Després de la desfeta d'Almansa, hi ha també documentades representacions autòctones al triangle casteller els anys 1712, 1721, 1724, 1725 i 1733, amb molta vigència, malgrat les prohibicions, com ara, la del lletrat de Madrid Manuel Llorca Agulló: ... que se extermine el uso de los Castillos en los Vailes nombrados de Valencianos, y aun se prohiba absolutamente el uso de tales bayles. Fue al paso que por pura diversión honesta se permitio el establecimiento (en tiempos pasados) en este Principado y en Valencia el bayle vulgo de Valencianos para andar delante de las Procesiones... No se sap per què Llorca, que va ser alcalde major de Vilafranca del Penedès del 1782 al 1786, tenia aquest especial odi per les torres humanes. No obstant això, ha deixat una de les més clares evidències de la connexió entre els "valencians" i els castells.

Al segle XIX i, en especial, després del 1836 quan es promulga la llei que fa perdre els monopolis gremials, la festa evoluciona. Mentre a Catalunya moltes tradicions es transformen, al País Valencià desapareixen. A partir d'ací, la cultura castellera s'eixampla estenent-se fins a l'Alt Penedès, i es passa ja dels sis pisos. L'any 1857 apareix la denominació "xiquets", en principi com a eufemisme de "valencians", però també com a definició d'un nou concepte que està naixent.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Bertran, Jordi: El Ball de Valencians. De la dansa a les torres, Quaderns de la Festa Major, 12, Ajuntament de Tarragona, 1997.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]