Segundo de Chomón

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Segundo de Chomón.

Segundo Victor Aurelio de Chomón y Ruiz (Terol, 1871 - París, 1929)[1] fou fotògraf,[1] inventor d'efectes especials cinematogràfics,[1] cameràman,[1] pintor, productor, guionista i director de cinema. Va ser un dels pioners més destacats dels primers anys del setè art.[1] Va treballar a Barcelona, París i Torí. Va filmar al Marroc i a Tunísia. Va ser contractat per les principals productores del món: Pathé Frères i Itala Film. Els més prestigiosos directors de l'època se'l van disputar: Zecca, Pastrone, Gance.[2]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Hotel eléctrico
Satán se divierte

Joventut[modifica | modifica el codi]

El 1897 anà a París on va estudiar a fons el cinematògraf ideat pels germans Lumière. Després es traslladà a Barcelona on va crear la seva pròpia productora Macaya y Marro on ja va començar a experimentar en el camp dels trucatges cinematogràfics, camp on llavors el mestre indiscutible era el francès Georges Méliès. A la seva productora va començar a experimentar amb el rodatge d'alguns dels primers films científics i, al camp de la ficció, va inventar el gènere de la sarsuela.

La companyia cinematogràfica Pathé el va contractar i va estar rodant pel·lícules per a aquesta companyia des de Barcelona, abans de traslladar-se definitivament a París.[1]

La polèmica[modifica | modifica el codi]

Va ser justament a Barcelona on va rodar el 1905 el que seria el seu film més cèlebre, El hotel eléctrico, confirmada avui dia com a la primera pel·lícula que va emprar el recurs de l'animació, fotograma a fotograma, abans que cap altra a la història del cinema.[1]

Fins fa poc, molts historiadors encara afirmaven que aquesta tècnica revolucionària l'havia creada el nord-americà Stuart J. Blackton el 1900 amb el seu film Enchanted Drawing, però rigorosos estudis recents han demostrat que la pel·lícula de Blackton no emprava animació fotograma a fotograma pròpiament dita, sinó la filmació contínua d'uns dibuixos fixos que canviaven per tall cada vegada que un actor –el mateix Blackton– interaccionava amb ells. Aquest recurs ja havia estat emprat per Georges Méliès a Escamotage d'une damme (1898). El que sí que va fer Blackton abans que ningú fou Humorous Phases on Funny Faces (1906), el primer film de dibuixos animats.

Sovint s'ha intentat donar també a Blackton el paper d'inspirador de Segundo de Chomón gràcies al seu filmThe Enchanted Hotel (1907) realitzat, aquest si, amb el sistema d'animació fotograma a fotograma. La comparació de les dates que apareixen als títols de crèdit d'ambdues pel·lícules fa obvi l'error i avui dia, especialment després de la seriosa investigació de Sergi Càmara al seu llibre, publicat als Estats Units amb el títol de All About Techniques in Drawing for Animation Production, sembla que la polèmica s'ha donat definitivament per tancada, fins i tot a Amèrica, a favor de la pel·lícula catalana.[3]

Contribucions tècniques al cinema europeu[modifica | modifica el codi]

Poc després, encara sota contracte amb Pathé, marxaria a París, on rodaria la major part dels seus curtmetratges més sorprenents, on utilitza els recursos i els efectes especials més innovadors del moment, arribant a acolorir a mà algunes de les cintes, aconseguint resultats estètics que fins i tot avui dia resulten interessants.

A partir de llavors, el nom de Segundo de Chomón seria sinònim de perícia tècnica i inventiva, fins al punt de què fou disputat per diverses productores cinematogràfiques- franceses i italianes – i els directors europeus de més prestigi de llavors- des del francès Ferdinand Zecca fins a l'italià Giovanni Pastrone- pels quals seria reclamat en diverses ocasions, col·laborant amb tots ells, fent constants viatges d'un país a l'altre.

Cartell de Cabiria

Si bé que aquesta nova activitat professional, feu que el seu nom fos poc conegut pel gran públic, les seves innovacions anaven afermant el seu prestigi dins de la professió. Ell fou, de fet, el primer a crear el 1912 el primer sistema de filmació de travelling, muntant el trípode de la càmera damunt de rodetes i desplaçant-la a través de vies especials per a aquest ús.[1] Si bé el travelling com a recurs estilístic i narratiu ja existia pràcticament des de la invenció del cinema (trobem nombroses filmacions, anteriors al 1900, fetes amb càmeres instal·lades a la part frontal de tramvies, simultàniament a diverses ciutats del món, així com des de la més gran varietat de medis de locomoció, fins i tot góndoles), ell va ser qui va crear les eines que serien emprades d'una manera comuna d'una manera professional.

La seva gran fita en aquest sentit fou la seva col·laboració com a cameràman i tècnic d'efectes especials a l'obra mestra del cinema mut italià Cabiria (1914) de Giovanni Pastrone, amb guió del prestigiós poeta Edmundo d'Annunzio, on es poden apreciar uns moviments de càmera amb una suavitat mai vista fins aleshores.[1]

Les seves darreres importants aportacions tècniques foren per al monumental fresc històric d'Abel Gance Napoleon (1927), on Segundo de Chomón depassà de llarg tots els reptes tècnics als quals fins llavors s'havia hagut de trobar.[1] A aquest ambiciós film va fer haver de fer ús per primera vegada d'un primitiu sistema, que anunciava els formats panoràmics que apareixerien trenta anys després, al qual la pantalla s'allargava panoràmicament el triple de l'habitual, projectant-hi extenses imatges horitzontals- aconseguides mitjançant tres projectors simultanis- de vegades úniques, d'altres combinant-ne unes quantes a la vegada, a manera de collage.[1]

Poc després de fer realitat tots els somnis visionaris d'Abel Gance, Segundo de Chomón va quedar extenuat i va morir prematurament el 1929, poc abans que el cinema sonor s'acabés imposant. Fou enterrat al cementiri de Pantin (París), però uns anys després, en acabar la concessió de la tomba, les seves restes foren traslladades al fossar comú.

Una obra oculta i la seva recuperació[modifica | modifica el codi]

Satan s'amuse (Satanàs es diverteix), pel·lícula de 1907.

La figura de Segundo de Chomón ha estat sempre el gran ocult dels pioners del cinema tot i ser el més important, de llarg, de tot el cinema català i espanyol. Això es deu, en part, al fet que l'època en què va realitzar les seves produccions independents coincideix amb la de la figura de Georges Méliès –la qual ha eclipsat en gran mesura a gairebé tots els altres pioners de l'època– i al fet que les seves aportacions posteriors van ser en uns camps molt importants però merament tècnics i, per tant, poc coneguts pel públic en general.

Recentment s'ha fet bastant, tant des de l'administració central com des de la Generalitat, per a recuperar l'important patrimoni de Segundo de Chomón, restaurant les seves pel·lícules, fent ocasionals projeccions a les distintes filmoteques, publicació de llibres monogràfics, documentals televisius i, fins i tot, durant uns quants anys, un apartat exclusivament dedicat a ell dins del Festival de cinema de Catalunya a Sitges, donant al públic actual la possibilitat de conèixer la seva obra.

Transcendència de la seva obra[modifica | modifica el codi]

Segundo de Chomón fou un tècnic minuciós i perfeccionista, que fins i tot invertia mesos per aconseguir els efectes desitjats, encara que duraren pocs segons al film. El seu talent sols es pot comparar amb Georges Méliès. Per això, fou contractat per la productora més potent del món en aquesta època, la Pathé Frères, per a treballar amb el seu director més important, Ferdinand Zecca, i així els trucs de les seves pel·lícules van poder competir amb els del mag Méliès.

A ell s'atribueix el desenvolupament del pas de manovella, l'ús de la qual culmina a Hotel eléctrico de 1908 i la utilització en decorats interiors, de manera absolutament conscient, del travelling sobre una plataforma habilitada especialment per a aquest moviment. Va ser un geni dels trucatges, des de l'acolorit de pel·lícules, passant per tot tipus d'efectes de l'època, el repertori de la qual inclou la utilització de maquetes, efectes schüfftan, doble exposició, sobreimpressions, pirotècnia, escamotejos i el ja comentat ús de la velocitat de pas de manovella.

També va contribuir a la creació d'una indústria nacional espanyola de cinematografia, amb les seves etapes barcelonines i les seves pel·lícules d'abast popular: melodrames, sarsueles, drames històrics i comèdies. En resum, es tracta d'un dels més importants cineastes internacionals per la seva contribució al desenvolupament de l'art cinematogràfic en l'etapa muda, que va treballar pels més importants directors i productors d'aquella època a França, Itàlia i Espanya.

Filmografia[modifica | modifica el codi]

Excursion dans la lune és una pel·lícula de 1908 basada en el clàssic de Georges Meliès Voyage dans la lune.
  • 1902: L'hereu de Ca'n Pruna
  • 1902: Choque de trenes, Monserrat.
  • 1903: Pulgarcito, Gulliver en el país de los Gigantes.
  • 1905: Eclipse de sol, Los guapos del Parque, La gallina de los huevos de oro, dirigida per Albert Capellani.
  • 1906: El hijo del diablo (1906), dir. Lépine. Excursión a la luna, dirigida per Ferdinand Zecca.
  • 1907: Vida y pasión de Nuestro Señor Jesucristo i El pescador de perlas, filmes de Ferdinand Zecca. La casa encantada, Satán se divierte, Les ombres chinoises, La Légende du Fantôme, Le Chevalier mystère.
  • 1908: El hotel eléctrico, Alarde equilibrista, El escultor moderno, El castillo encantado, El teatro eléctrico de Bob, Mars, Cuisine magnétique, La Table magique, Transformation élastique.
  • 1909: El sueño de un cocinero, Una excursión incoherente, Les Jouets vivants, Voyage au centre de la terre, Voyage dans la lune, Voyage au planète Jupiter.
  • 1910: Amor Gitano, La expiación, El puente de la muerte, Venganza de un carbonero, La fecha de Pepín, La fatalidad, El ejemplo, Pragmática real, Justicias del rey don Pedro, La manta del caballo, La hija del guardacostas, La gratitud de las flores o Flores y perlas, Los guapos, El puñao de rosas, Las carceleras, La tempranica, El pobre Valbuena, Lucha fratricida o Nobleza Aragonesa, Los pobres de levita, Los dulces de Arturo, Una farsa de Colás, Flema inglesa, La heroica Zaragoza.
  • 1911: Pulgarcito
  • 1912: El talismán del vagabundo, Soñar despierto (Superstition andalouse), El gusano solitario (film de André Deed). Padre, de Giovanni Pastrone (Itala Films), Gerona: la Venecia española.
  • 1914: Cabiria.
  • 1915: El fuego
  • 1916: Tigre real
  • 1917: La guerra y el sueño de Momi.
  • 1919: Hedda Gabler.
  • 1926: El negro que tenía el alma blanca (España), de Benito Perojo
  • 1927: Napoleón (Francia), d'Abel Gance.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 MATA, Jordi. «La crítica europea va començar a estimar el cinema català el 1916». Ara (diari), núm. 83, 20 de febrer de 2011, pàgina 53.
  2. Biografia de Chomón a tv3.cat
  3. Montanyà, Xavier. «Pioner del cine fantàstic». Sàpiens [Barcelona], núm. 99, gener 2011, p. 70. ISSN: 1695-2014.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Segundo de Chomón Modifica l'enllaç a Wikidata
Vídeos