Roger de Flor

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Roger de Flor
1267 - 30 d'abril del 1305 (38 anys)
Roger de Flor
Lloc de naixement: Regne de Sicília Brindisi, Regne de Sicília
Lloc de defunció: Imperi bizantí Adrianòpolis, Imperi Bizantí
Lleialtat: Corona d'Aragó Corona d'Aragó
Corona d'Aragó Companyia Catalana d'Orient
Rang: Almirall
Megaduc
Batalles/guerres: * Guerra de Sicília (1282)
Escut d'armes de Roger de Flor[1]

Rutger von Blum (conegut pels catalans com a Roger de Flor)[2] (pels bizantins, Rontzerius) (Brindisi, Itàlia; 1267 - Adrianòpolis, Imperi Bizantí; 30 d'abril del 1305); d'origen italo-germànic, va ser monjo templer i capità de la nau templera "el Falcó", vicealmirall de la flota de Sicília, almirall de la flota de Bizanci (Megas Doux), i comandant en cap de la Companyia Catalana d'Orient. Havent deixat l'Orde del Temple es convertí en mercenari de fortuna i lluità al mar a les ordres de Frederic II de Sicília. Finalitzada la Guerra de Sicília creà la Companyia Catalana d'Orient per servir a l'emperador bizantí i de la qual fou comandant en cap fins que fou assassinat en un complot ordit per Xor Miquel Paleòleg, fill de l'emperador bizantí Andrònic II Paleòleg, i Girgan, comandant en cap de la Companyia de mercenaris alans.

Llinatge[modifica | modifica el codi]

Roger de Flor era el segon fill d'un noble alemany anomenat Richard von Blum i d'una dama italiana d'una família benestant de la ciutat de Brindisi.[3]

Matrimoni i descendents[modifica | modifica el codi]

En data desconeguda es casà amb una dama de Xipre. D'aquest matrimoni nasqué un filla:

El 1303 es va casar amb Maria de Bulgària. D'aquest matrimoni nasqué un fill:

Infància[modifica | modifica el codi]

El seu pare va ser falconer de l'emperador Frederic II del Sacre Imperi Romanogermànic i va morir a la Batalla de Tagliacozzo quan defensava el Regne de Sicília contra la invasió francesa de Carles d'Anjou. Després de la seva victòria, Carles d'Anjou decidí confiscar tots els béns d'aquells que havien lluitat en contra seva. Per aquesta raó, Roger de Flor i la seva mare varen perdre tots els seus béns i restaren en la pobresa a Brindisi.

Sergent de l'Orde religiós del Temple[modifica | modifica el codi]

Article relacionat: Orde del Temple
La caiguda de Sant Joan d'Acre, 1291

Quan Roger de Flor tenia vuit anys, arribà al port de Brindisi un cavaller francès de l'Orde del Temple anomenat Vassall, que era el capità de la nau "El Falcó", la millor nau de l'Orde del Temple. Fra Vassall acollí Roger de Flor sota la seva protecció i l'educà perquè es convertís també en monjo templer i en un bon almirall.


« E aquell prohom assaltas tant d'aquel fadrí Roger, que així l'amava com si fos son fill, e demana-lo a la mare i dix-li que si li lliurava, que el faria son poder que fos bon hom al Temple »
Ramon Muntaner, Crònica cap.CXCIV

Va navegar durant uns anys fins que fou admès com a monjo a l'Orde del Temple amb el grau de sergent, el grau inferior al de cavaller. A partir d'aleshores la fama del monjo i capità Fra Roger de Flor no deixà de créixer tot al llarg de la Mediterrània oriental. Malgrat això, els dies de l'Orde del Temple estaven a punt de finalitzar. El 1291, després d'un setge ferotge, es va produir la Caiguda de Sant Joan d'Acre, el darrer bastió dels Croats a Terra Santa. Fra Roger de Flor va lluitar heroicament i davant la caiguda imminent de la ciutat va aconseguir evacuar molts cristians abans que els musulmans conquerissin la ciutat.

Però Fra Roger de Flor no tan sols va evacuar persones sinó que, en tractar-se Sant Joan d'Acre de la darrera fortalesa croada a Palestina, també va evacuar el tresor que els templers custodiaven a la ciutat. Després de la desfeta total que significà la caiguda de Sant Joan d'Acre i malgrat que l'Orde del Temple havia perdut tota raó per existir, el Mestre de l'Orde li manà que retornés tots els tresors de l'Orde del Temple. En negar-s'hi, s'inicià un procés contra Fra Roger de Flor acusant-lo de robatori. Això provocà que Fra Roger de Flor deixés l'Orde del Temple i es convertís en mercenari de fortuna. Tot i així, la intuïció de Fra Roger de Flor es demostrà correcta: pocs anys després, el 1307, el Mestre de l'Orde del Temple era acusat d'heretgia i cremat viu, mentre que l'Orde del Temple era dissolt i els seus membres eren perseguits i assassinats.

Cal notar que la cancelleria dels Aragó el va seguir anomenant sempre "fra" Roger, malgrat la seva expulsió de l'Orde del Temple.

Mercenari en la Guerra de Sicília[modifica | modifica el codi]

Article relacionat: Guerra de Sicília (1296-1302)

En tenir notícia de les acusacions que se li feien, Fra Roger de Flor sortí del port de Marsella i es refugià a Gènova. Allí cercà l'ajut dels seus amics i en particular de Ticin d'Orla, amb qui armà una galera. Amb 25 anys, a partir d'aleshores, i durant els següents 12 anys de la seva vida (1291-1303), Roger de Flor es convertí en mercenari. Després d'uns anys de lluitar per iniciativa pròpia, l'esclat de la Guerra de Sicília li oferí un nou marc en el que prestar els serveis.

Primerament anà al Regne de Nàpols i oferí els seus serveis a Robert I de Nàpols, Duc de Calàbria i fill de Carles d'Anjou. Tot i que Robert I de Nàpols s'estava preparant per lluitar contra Frederic II de Sicília, aquest rebutjà els serveis de l'antic monjo templer acusat de robatori. Aleshores Roger de Flor oferí els seus serveis a l'enemic de Robert I de Nàpols, Frederic II de Sicília. Aquest en canvi, mancat de recursos i efectius, sí que acceptà els seus serveis. A partir d'aleshores Roger de Flor es convertí en un mercenari al servei del rei Frederic II de Sicília (el fill petit de Pere II "el Gran" i germà de Jaume II d'Aragó "el Just"). Roger de Flor destacà al llarg dels tres darrers anys de la Guerra de Sicília, i Frederic II de Sicília, en reconeixement per les seves victòries, el nomenà vicealmirall de tota la flota del Regne de Sicília.

Creador i comandant en cap de la Companyia Catalana d'Orient[modifica | modifica el codi]

Durant la Guerra de Sicília, Roger de Flor va entrar en contacte amb la resta de tropes que Frederic II de Sicília tenia el seu servei. Igual que ell, es tractava de tropes mercenàries i procedents de la Corona d'Aragó constituïen un soldats que mai no havia vist anteriorment; es tractava dels almogàvers. Aquestes atípiques tropes d'infanteria lleugera ja havien excel·lit en el 1200's durant la Conquesta de Mallorca i la Conquesta de València. I ara, durant el 1300's col·laboraren en consolidar la presència del Casal d'Aragó del llinatge de Barcelona al Regne de Sicília, lluitant contra la Casa d'Anjou.

El 1303 l'emperador de Bizanci, Andrònic II Paleòleg, va demanar ajuda per fer front a l'assetjament dels turcs. Frederic li va enviar la Companyia Catalana d'Orient, una expedició d'uns 4.000 almogàvers i 39 naus sota el comandament de Roger de Flor, que aleshores tenia 37 anys. Des d'un punt de vista estratègic, tenir Roger de Flor en un lloc decisiu de l'Imperi Bizantí tenia una gran utilitat per al Casal de Barcelona. No solament tenia avantatges "positius", sinó que permetia influir de forma dissuassòria en les ambicions de la Cort de França de posar com Emperador bizantí Carles I de Valois, tal com demanava Pierre Dubois en el seu De recuperatione Terrae Sanctae. Just en aquells moments, fra Ramon Llull estava component el seu "Liber de fine", recomanant als ordes militars unificats sota un príncep (de la Casa de Barcelona?) la ruta del Nord d'Àfrica per reconquerir Terra Santa, partint del regne de Múrcia (llavors pertanyent a Jaume II), i aconsellant abandonar la ruta d'Anatòlia (projecte "Rex bellator"), que les croades anteriors havien utilitzat de manera preferent sota el comandament de reis o prínceps francesos.

L'historiador Gueórgios Paquimeres,[4] on ens descriu la figura de Roger de Flor a la seva arribada a Constantinoble:


« Es trobava en el punt més florit de la seva edat. Era de terrible aspecte, ràpid en ses decisions i actiu en l'obrar quan es llençava a fer-ho. Era de cor noble i bel·licós, hàbil a saber governar gents indisciplinades i a tenir-les incondicionalment addictes, amb admirable indústria i penetrant esperit »
Gueórgios Paquimeres, De Michaele et Andronico Palaeologis libri tredecim, vol. II, llibre V, cap. 12

La fama de Roger de Flor ja era coneguda a la cort bizantina, quan Roger era cavaller del Temple havia prestat serveis, amb la seva galera "El Falcó", a l'emperador Andrònic. I és sabut que dominava el greguesc. En el pacte que féu l'emperador amb la companyia, Roger obtingué la mà de la neboda del emperador, Maria de Bulgària, filla de la germana d'aquest, Irene Paleòleg i de Joan III Assan, tsar de Bulgària (destronat i exiliat a Constantinoble). I fou nomenat Megaduc.[5]

Els almogàvers van contraatacar eficaçment des del 1304 i van guanyar Filadelfia, Magnèsia i Efes, tot obligant als turcs a retirar-se cap a les muntanyes del Taurus. Guanyant d'aquesta manera els territoris perduts a mans dels turcs. Tot oblidant per necessitat els abusos i crueltats dels soldats catalans vers la població de l'Imperi Bizantí i l'ambició de Roger, quan aquest es va voler erigir en sobirà de l'Àsia Menor, l'emperador Andrònic va negociar amb ell el nomenament de cèsar, concedint-li en feu gran part del territori reconquerit.

Cal remarcar que Roger fou sempre fidel al seu basileus (Andrònic), però per sobre de tot, fou fidel als seus homes. Parquimedes reconeix aquesta doble adhesió i l'afecte que sempre el lliga als seus, tot i la seva ascensió als més alts rangs de l'imperi. Així mateix, Parquimeres reconeix, amb igual franquesa, que les repetides gràcies imperials en el fons intentaven distanciar-lo dels seus homes. Amb tot Roger refusà grans oferiments per part de l'emperador amb cap altre fonament que la lleialtat als seus homes. Parquimeres ens indica que ell era molt afectat als interessos de sos soldats i que qualsevol que volgués deslligar-lo d'ells provocaria la seva indignació.[6] Un exemple d'aquest tret de la seva personalitat, el trobem en el fet que inicialment rebutjà el títol de Cèsar, que li oferí Andrònic, exhortant-lo a pagar primer els sous que es devien als almogàvers.[7]

Així mateix, la lleialtat que Roger de Flor mostrava vers l'Emperador i el seu fill Miquel, coregent de l'Imperi, el portarà a la perdició. Miquel IX mostrà sempre la seva enemistat vers els catalans. Ramon Muntaner ens el descriu com un home valerós però al mateix temps rancorós i cruel. Malgrat les mostres d'enemistat, el 1305, abans d'emprendre una nova campanya, Roger decideix de desplaçar-se a Adrianòpolis a retre homenatge al coregent, tal com havia fet l'any anterior, malgrat que en aquella ocasió Miquel refusà rebre'l.

Així doncs, i en contra del consell de la seva dona i sa sogra, cosina i tieta de Miquel respectivament, Roger decideix salpar a rendir homenatge al seu príncep hereu. Conta Muntaner que Roger fou rebut amb grans honors per Miquel. Al setè dia, el 30 d'abril de 1305, de l'estada, Miquel fa venir a Adrianòpolis Girgan, cap dels Alans, i Melic, cap del Turcoples, reunint-se uns 9.000 homes a cavall. El mateix dia Miquel convida a Roger a un banquet en el transcurs del qual Girgan entra al palau i mata el Cèsar i tot els seus acompanyants.[8] Tant Muntaner com Paquimeres indiquen que el cos de Roger fou esquarterat.


« Així caigué aquell home injust i insolent, però ardent i intrèpid »
Gueórgios Paquimeres, De Michaele et Andronico Palaeologis libri tredecim, vol. II, llibre VI, cap. 24

En represàlia, la resta dels almogàvers, sota el comandament de Berenguer d'Entença i de Montcada, van atacar l'Imperi i van arrasar tot el que van trobar en el seu camí fins a Constantinoble (fet conegut com la Venjança Catalana). Posteriorment, es van implicar en una sèrie de lluites internes que van aprofitar els senyors de la zona per conquerir el ducat d'Atenes i fundar el ducat de Neopàtria, que passarien a la Corona d'Aragó sota el Regne de Sicília.

Roger de Flor com a figura heroica[modifica | modifica el codi]

Roger de Flor va aconseguir una gran popularitat entre els seus contemporanis gràcies a la crònica de Ramon Muntaner. La seva figura, convertida en mítica, va ser el principal model de Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell i és referenciada la seva figura en altres obres.

Tirant lo Blanc[modifica | modifica el codi]

Els paral·lelismes entre Tirant i Roger de Flor són evidents: Tirant recluta les seves forces a Itàlia per anar a salvar els grecs que havien quedat quasi reduïts a senyorejar Constantinoble, nomenat Cèsar de l'imperi i casant-se amb una filla del basileus, sorprès per la mort (no violenta) a Adriànapolis enmig de les seves victòries, és clarament un reflex idealitzat de la figura de Roger de Flor.

Altres Obres[modifica | modifica el codi]

  • Joaquim Rubió i Ors Roudor del Llobregat ó sia Los Catalanes en Grecia (Barcelona, 1842). Poema èpic en tres cants
  • Antoni de Bofarull Roger de Flor o El manto del templario. drama històric en tres actes i vers, representat en el Teatro Nacional
  • Dámaso Calvet de Budallés Són ells!. Poesia premiada amb l'Englantina d'or els Jocs Florals de Barcelona de 1859
  • Joaquín Guichot El adalid almogávar Ed. La Maravilla (Barcelona 1864). novel·la històrica original basada en l'expedició a Orient.
  • Antonio García Gutierrez Venganza catalana (Madrid 1864). Drama en quatre actes
  • Rafael del Castillo Roger de Flor o Venganza de Catalanes Ed. La Maravilla (Barcelona, 1864). Novel·la històrica
  • Juan Justiniano y arribas Roger de Flor. Poema heroic dedicat a Isabel II (Madrid 1865). Nova edició (Badajoz 1892).
  • J.J.Uguet Los almugávares Impr.Tassa (Barcelona, 1867)
  • Roger de Flor. Òpera en 4 actes del mestre Chapí. drama del sr. Capdepon traduït a l'italià pel sr. Palermi (Madrid, 1878). Fou estrenada al Teatro Real de Madrid el mes de gener de 1878 per les festes de les noces reials d'Alfons XII
  • Francesc Pelai Briz L'Orientada (Barcelona, 1881). Poema
  • Josep Feliu i Codina Catalans a Orient. Gatada en dos actes i vers, estrenda al teatre Romea el 8 de desembre de 1886
  • (alemany) Otto Denk zwei Waffenbründer. Ein historikes Gemälde aus dem vierzehnten Jahrhundert (regensburg, 1894)
  • Àngel Guimerà Lo camí del sol (Barcelona, 1904). Tragèdia en tres actes i vers, estrenada al teatre Romea el 9 de febrer de 1904. La figura de Roger de Flor, presentada amb gran noblesa, és la que omple per complert aquest drama fins a la darrera escena, quan cau ferit traïdorament.
  • E.Girbal Jaume La fi dels almugàvers (Barcelona, jocs Florals de 1909)

Referències i notes[modifica | modifica el codi]

  1. [enllaç sense format] http://www.armoria.info/libro_de_armoria/FLOR.html
  2. Blume, en alemany, vol dir Flor, en català
  3. Charles Cawley and FMC, 2006-10. Foundation for Medieval Genealogy. BYZANTIUM, NOBILITY. Chapter 4. ASANES. v2.0 Updated 14 February 2011. Data de consulta: 6/5/2011
  4. Gueórgios Paquimeres (Nicea 1242-1310) Sacerdot ortodox. Cronista del basileus Andrònic II, escrigué el llibre De Michaele et Andronico Palaeologis libri tredecim.
  5. MATA, Jordi. «L'entrevista impossible a Roger de Flor». Sàpiens [Barcelona], núm. 66 (abril 2008), p. 14. ISSN 1695-2014
  6. De Michaele et Andronico Palaeologis libri tredecim, vol. II, llibre VI, cap. 16
  7. Antonio Rubió y Lluch ,El record dels catalans en la tradició popular, històrica i literària de Grècia,Cap 2
  8. Crònica, cap. CCXV

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Roger de Flor Modifica l'enllaç a Wikidata
Roger de Flor
Naixement: 1266 Mort: 4 d'abril del 1305
Càrrec de govern
— Nova creació: —
Creació de la Companyia
(1303)
Comandant en cap de la
Companyia Catalana d'Orient

(Llista de comandants)
(1303-1305)
Succeït per:
Berenguer d'Entença i de Montcada
Precedit per:
?
Megas Doux
(Llista de Megas Doux bizantins)
(1303-xd1305)
Precedit per:
?
Kaisar
(Llista de Kaisars bizantins)
(13051305)
Succeït per:
?