Abd-ar-Rahman I ad-Dàkhil

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Abd-ar-Rahman I ad-Dàkhil
عبد الرحمن الداخل,
ʿAbd ar-Raḥmān ad-Dāẖil (àrab)

Estàtua en honor a Abd-ar-Rahman I ad-Dàkhil situada a Almuñécar (Espanya).
Naixement 731
Defunció 30 de setembre del 788
Altres noms Ad-Dàkhil
Conegut per Emir de Còrdova

Abd-ar-Rahman I ad-Dàkhil (731- 30 de setembre del 788) fou el primer emir omeia de Còrdova. El seu malnom Ad-Dàkhil vol dir "l'Emigrant". Era fill de Muàwiya ibn Hixam.

Durant la persecució contra els omeies després de la batalla del riu Zab va poder fugir secretament a Palestina, i junt amb el seu llibert Badr se'n va anar cap a Egipte i després a Ifríquiya. Allí l'actitud hostil del governador Abd-ar-Rahman ibn Habib el va obligar a fugir al Magrib i va viure durant un temps a la regió de Tahart; després va demanar asil a la tribu berber dels miknasa i després als nafza a la costa mediterrània marroquina, basant-se en que la seva mare era una captiva d'aquesta tribu.

Desembarcament a Al-Àndalus[modifica | modifica el codi]

Com els berbers no estaven disposat a ajudar-lo en una hipotètica presa del poder, va decidir passar a una Hispània enfrontada entre qaisites i iemenites, traient profit de la situació i de l'arribada de clients dels omeies dirigits per Baldj ben Bishr, que van formar una sèrie de djunds sirians que en certa manera van agafar el control de part d'Andalusia. Badr preparà el terreny i va obtenir una sèrie de suports i llavors Abd al-Rahman va venir del Marroc desembarcant a Almuñecar el 14 d'agost del 755. Es va instal·lar a Torrox.

El 756 Isbiliya li va obrir les portes, i llavors va atacar Còrdova, defensada per Abd al-Rahman Abul Zaid, fill del valí Yússuf al-Fihrí i el va vèncer a Merdj Rahita; Còrdova va quedar assetjada; deu mil homes es van encarregar del setge sota la direcció de Teman ibn Alkamah, un dels xeics que li havia donat suport des del primer moment; el cap iemenita Abul Sabah el va intentar matar però no fou secundat pels seus soldats.[1] Poc després el nou emir entrava a Còrdova on va deixar de governador a Abu Uthman. Però Yusuf al-Fihri no havia deposat les armes i va intentar recuperar Còrdova atacant per la vall de Navafría, i va entrar a la ciutat però va haver de fugir quan Abd al-Rahman va retornar amb lels seus homes. Abd al-Rahman va marxar contra les forces de l'emir Yusuf i el seu lloctinent Samayl i es va travar combat a la batalla d'Alameda (àrab Mossara o Musara) el 14 i 15 de maig del 758; l'omeia va obtenir una victòria completa i alguns xeics que donaven suport a Yusuf van morir. El nou emir va fer suprimir de la khutba (oració) el nom del califa deixant entendre que ara el seu emirat era independent del califat abbàssida.

Yusuf i Samayl es van retirar a Granada fins que Yusuf per consell de Samayl va abdicar el títol d'emir i va reconèixer al príncep omeia com a emir, els xeics el van reconèixer igualment, i el país va quedar pacificat.

En una expedició al Regne d'Astúries comandada per Omar, un dels fills d'Abd-ar-Rahman, a la batalla de Pontumio Fruela I d'Astúries va derrotar els musulmans i matar el seu comandant.[2]

Les revoltes contra el nou emir[modifica | modifica el codi]

Yússuf al-Fihrí i Samayl van tornar a intentar recuperar el poder el 759. Van reunir 20.000 homes a Tulaytula i van atacar Almuñecar però foren derrotats per Abd al-Melek ibn Umar, havent-se de refugiar a Tulaytula, però els seus habitants van decapitar a Yusuf i van enviar el seu cap a l'emir. Samayl fou fet presoner i executat poc després.

Tres fills de Yusuf van seguir la lluita; un d'aquestos, Abul Zaid, va morir poc després en una escaramussa; Muhammad ben Yusuf fou capturat prop de Toledo (760); i el tercer, Kasim, va resistir algun temps i fou derrotat per Teman ben Alkamah, i empresonat a Còrdova, però després alliberat. Fou en aquest temps (vers 759) quan els omeies van evacuar Septimània.

El 762 Toledo es va revoltar sota la direcció d'Hixem ben Adra, parent de Yusuf al-Fihri. El fill d'aquest, Kasim, que havia estat alliberat, es va unir a la revolta. Toledo va quedar en poder dels rebels excepte la fortalesa. Les forces lleials van assetjar la ciutat. El 763 els abbàssides van enviar una expedició que va desembarcar a l'Algarve dirigits per Ali ben Mogueith i l'emir va pactar amb els rebels toledans i es va dirigir a fer front a la invasió. Els abbàssides foren derrotats prop de Badajoz i el seu cap va morir. Els rebels van arribar a ocupar Medina Sidonia i Isbiliya. Assetjats per les forces omeies a Sidònia van haver de capitular el 765. Hixem fou capturat i executat; Kasim es va poder refugiar a Toledo que fou ocupada per Teman ben Alkamah; Kasim va fugir una vegada més.

El 766 el governador de Meknes Abd al-Gafir va desembarcar a l'Àndalus per afavorir als berbers i es va establir a les serres d'Antequera i Ronda però en fou expulsat pel valí d'Elvira (Granada) Asad ben Adb al-Rahman, però la mort d'aquest va deixar altre cop el camp lliure al governador de Meknes, que es va apoderar d'Arcos i Sidònia fins que Abd al-Rahman I en persona el va derrotar i el va fer executar prop d'Écija a la riba del riu Genil.

El 768 es va produir una gran revolta dels berbers dirigits per Ibn Sakya, a la regió de Santaver (Shantabariyya), a la moderna província de Conca, que deia ser membre de la família alida. Des de Meknes es van rebre reforços dirigits per Abd Allah ben Habib al-Saklabi, que va desembarcar a Tortosa, però prop d'allí fou derrotat i mort, encara que la major part de les forces desembarcades es van poder reunir a Ibn Sakya i els rebels es van poder apoderar de tota Andalusia occidental, incloent Sevilla que van perdre poc després. Ibn Sakya va establir el seu quarter general a Alfarafe (moderna San Juan de Alfarafe) i va passar a l'ofensiva el 772; va entrar altre cop a Sevilla que fou saquejada, però fou derrotat per Abd al-Melek ibn Umar es va haver de retirar cap a Castala (moderna Cazalla) i Alfarafe. Aquesta darrera va caure en mans dels omeies el 773 amb el que la revolta berber es va pràcticament acabar.[3]

El 773 el fill de l'emir, Abd Allah ben Abd al-Rahman, fou nomenat governador de Mèrida; això va accelerar la lluita per la successió que mantenia fins llavors soterradament, amb el seu germà Sulayman ben Abd al-Rahman.

La revolta d'Al-Tagr al-Ala[modifica | modifica el codi]

Dínar d'Abd-ar-Rahman I

El governador de Saraqusta, Hussayn ibn Yahya al-Ansarí, va planejar la restauració del poder del califat abbàssida el 777. Va rebre el suport d'Abd-ar-Rahman ibn Habib al-Fihrí al-Siklabi, parent del darrer emir dependent Yusuf al-Fihri, que va desembarcar a terres catalanes i va entrar en contacte amb el valí de Madinat Barshiluna Sulayman ibn Yaqdhan al-Kalbí al-Arabí, el qual es va unir a la revolta. Sulayman va viatjar a Paderborn i va oferir a Carlemany la submissió d'ambdós, però segurament es va excedir amb les promeses, perquè Hussayn no estava disposat a lliurar Saragossa als francs.

El 778 Hussayn es va proclamar emir en nom del califa abbàssida de Bagdad mentre Carlemany va creuar els Pirineus, va ocupar Pamplona i va anar cap a Saragossa; però l'esquadra d'al-Siklabi fou incendiada a Todmir (Múrcia) i les seves forces foren envoltades a unes muntanyes properes a Valencia; quan Carlemany va arribar a Saragossa, el governador o emir no li va voler lliurar la ciutat i va al·legar que ell, personalment, no havia promès res. Carlemany va assetjar la ciutat sense èxit i al cap d'un mes, suposadament al rebre notícies d'un aixecament dels saxons, es va retirar; i a l'estiu, en la retirada, el seu exèrcit va sofrir una greu desfeta a Roncesvalls a mans dels vascons (bashkunish). L'emir de Còrdova ve deposar a Hussayn sent nomenat al seu lloc Abd al-Melek ibn Umar. Aquest va anar a prendre possessió del seu govern, cosa que va aconseguir pel suport que li van donar les ciutats d'Osca i Tudela. Husein fou fet presoner (870/871) però va poder conservar el càrrec a canvi d'una promesa de lleialtat. Abd al-Rahman al-Fihri, que resistia a les muntanyes de València fou assassinat per un dels seus per cobrar la recompensa oferta. El regne de Tadmir o Todmir, governat per Atanagild, que segurament havia donat suport a aquesta revolta,[4] fou probablement suprimit.[5]

En aquestos anys forces favorables als francs van actuar també a Urgell, Girona (785) i Septimània. Girona (Djarunda) va passar a mans dels francs i els hispanii gots, junt amb altres llocs del nord de Catalunya, el 785. Les forces rebels que restaven, dirigides per Muhammad Abul Asward ben Yusuf al-Fihri foren derrotades a la riba del Guadalimar el 24 de setembre del 784.

El 788 el tercer fill de l'emir, Hisham o Hixem, es va declarar hereu passant pel davant dels seus germans Sulayman ibn Abd-ar-Rahman i Abd-Al·lah ibn Abd-ar-Rahman. Abd al-Rahman va morir el 30 de setembre i Hixam I fou proclamat successor.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Poc temps després Abul Sabah fou executat
  2. Vicetto, Benito. Historia de Galicia. vol.3 (en anglès). Nicasio Taxonera, 1867, p. 229. 
  3. Les darreres lluites són del 777
  4. El Pacto de Teodomiro o Pacto de Tudmir Region de Murcia digital, (castellà)
  5. desapareix de les cròniques

Bibliografia[modifica | modifica el codi]


Precedit per:
Yússuf ibn Abd-ar-Rahman al-Fihrí, valí de l'Àndalus
emir de Còrdova
756-788
Succeït per:
Hixam I