Mary Santpere

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
P culture.svg
Mary Santpere
Mary Santpere al monument als Santpere situat a la Rambla de Santa Mònica de Barcelona, obra de l'escultor Juan Bordes i dels arquitectes Óscar Tusquets i Carlos Díaz[1]
Mary Santpere al monument als Santpere situat a la Rambla de Santa Mònica de Barcelona, obra de l'escultor Juan Bordes i dels arquitectes Óscar Tusquets i Carlos Díaz[1]
Nom real: Maria Santpere Hernáez
Àlies: La reina del Paral·lel
Naixença: 1 de setembre de 1913
Barcelona
Defunció: 23 de setembre de 1992 (als 79 anys)
Madrid
Altres premis
Creu de Sant Jordi (1984)

Maria Santpere Hernáez, coneguda com a Mary Santpere, va néixer en un tren, camí de Barcelona, l'1 de setembre del 1913 i va morir en un avió, camí de Madrid, el 23 de setembre del 1992.[2] Va ser una polifacètica actriu, vedette i humorista catalana, filla de Josep Santpere, famós actor, cantant, director i empresari teatral barceloní i de Rosa Hernáez Esquirol. Va tocar tots els registres (en especial la comèdia) i tots els mitjans (teatre, ràdio, cinema i televisió).[3] Va aparèixer en una primera pel·lícula en 1938, amb Paco Martínez Soria, heroi maldestre de «Paquet, el fotògraf públic número u» . Va ser el català Ignasi Farrès Iquino (més conegut com a Ignacio F. Iquino) que va dirigir l'obra d'uns cinquanta minuts produïda pel Sindicat de la Indústria de l'Espectacle, una de les molt poques ficcions, a fortiori humorístiques, realitzades durant la guerra civil a la zona republicana. En 1939, mentre que els colpistes desmunten tota la república, Mary Santpere que acabava de perdre el seu pare, va treballar amb Eduardo García Maroto, en una altra comèdia, "Los cuatro robinsones " amb Antonio Vico. L'actriu es va trobar després de nou Iquino (serà un dels seus directors de predilecció durant 4 dècades) i les seves tres pel·lícules de pura comèdia , entre elles "Boda accidentada" ( 1942 ) amb Luis Prendes. Durant els anys quaranta Mary va tenir també com a col·lega de cinema favorit a Fernando Freyre d'Andrade amb qui es va posar a la primera plana i gairebé es va fer estrella del film «Ángela es así» (1945) de Ramón Quadreny, en comptes de Josita Hernán, la veritable vedette de la història. Podem també esmentar el seu paper de nurse anglesa en el drama de Florián Rei, «Audiencia pública» (1946) amb Alfredo Mayo, Paola Bàrbara i Alicia Palacios.

A partir dels anys cinquanta, Mary Santpere es va fer una immensa artista de teatre i de revistes musicals. Batejada Reina del Paral·lel, el nom de la famosa avinguda on en aquella època estaven concentrats tots els teatres barcelonins, va tenir com a còmplice a Paco Martínez Soria però també a Àngel d'Andrés i va fer gires per Amèrica hispanoparlant i encara fins a Miami, EUA. Va fer part del repartiment de pel·lícules molt taquilleres com «El difunt és viu» (1956), comèdia hilarant d'Iquino, dirigida aquesta vegada per Joan Lladó, la història d'un marit menyspreat que fa el mort i reapareix en bessó del difunt, i també «Miss Cuplé» (1959) de Pedro Lazaga, una paròdia de film sentimental versió Sara Montiel, amb la nostra Mary veritablement "desencadenada". Va escriure també els primers capítols de la seva autobiografia (1963), va gravar vinils, presentar espectacles de circ. En la nova Espanya postfranquista, Mary Santpere, sempre amb el cor que li surt del pit i la rèplica viva i alta, va aparèixer en el film històric sobre Barcelona, "La ciutat cremada" (1976) d'Antoni Ribas i va treballar amb el cineasta català Ventura Pons. Va ser la inenarrable comtessa de «Patrimoni nacional» (1981) de Luis García Berlanga, que ens va fer un retrat, una obra mestra d'humor, d'aristòcrates nostàlgics d'una monarquia caduca malgrat el retorn dels Borbó al tron d'Espanya. I per suposat la televisió li va demanar molt. El 1987, va perdre tràgicament al seu marit, un joier retirat barceloní, molt deprimit, es va suïcidar durant un viatge a transbordador entre Barcelona i les Illes Balears. Es va trobar el seu cos al mar, uns dies més tard.

El 1984 la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi.

Mary Santpere va morir de sobte en el vol Barcelona-Madrid el 23 de setembre de 1992. Tenia vuitanta anys. Era una geganta de talent, un personatge únic gairebé impossible de trobar avui.Va ser enterrada al Cementiri de Poblenou de Barcelona, on també estan enterrats els seus pares.

Espectacles[modifica | modifica el codi]

  • 1951. ¡Usted dirá!, amb Alady. Teatre Còmic de Barcelona.

Pel·lícules[modifica | modifica el codi]

Discografia[modifica | modifica el codi]

  • 1951 ¡Dónde va, María...! / Colúmbia
  • 1961 Mar Mare Nostrum, cançó premiada al 1er Festival de la Canción del Mediterráneo.
  • 1963 Les caramelles / Zafiro
  • 1963 Consells a les casades / Zafiro
  • 1977 Cançons del meu pare / Pu-put (reeditat per Serdisco el 1992)
  • 1977 La reina ha relliscat / Pu-put
  • 1979 Mary Santpere presenta la comèdia musical / Pu-put (reeditat per Serdisco el 1992)

Fons[modifica | modifica el codi]

El seu fons es conserva al Museu de les Arts Escèniques de Barcelona. Consta de retalls de premsa, textos, diàlegs, cançons, fotografies i 20 vestits.[4]

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Mary Santpere. Mi vida. Pròleg de Sebastià Gasch. Ediciones Este. Barcelona, 1963.
  • Els Santpere. Cent anys davant del públic. Diputació de Barcelona. Editorial Planeta. Barcelona, 2002
  • Sebastià Gasch. El Molino. Memorias de un setentón. DOPESA. Colección Espectáculo, 2. Barcelona. 1972.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mary Santpere