Dalmau de Queralt i de Codina
Dalmau de Queralt i de Codina (?, finals del segle XVI - Barcelona, 1640) fou el segon comte de Santa Coloma de Queralt com a Dalmau III de Queralt i baró de Ponts, succeint al seu pare Pere VIII de Queralt i d'Icard.
Taula de continguts |
[modifica] Antecedents familiars
Dalmau de Queralt era fill de Pere de Queralt, primer comte de Santa Coloma, i la seva esposa Maria Codina i Cardona. Era nét per via paterna del baró Guerau de Queralt i Cardona i la torrenca Comtesina d'Icart i Agustín. Els avis materns foren Bernat de Codina i la dama Rafaela de Cardona.
[modifica] Núpcies i descendents
Es va casar amb la noble sarda Joana d'Alagó i Requesens, amb qui tingué:
- Lluís Dalmau de Queralt, comte de Santa Coloma
- Guerau de Queralt
- Lluïsa de Queralt, monja del Monestir de Jonqueres.
- Magdalena de Queralt
- Joana de Queralt
- Elisabet de Queralt
- Cecília de Queralt
[modifica] Biografia
D'opinió divergent a la política de Gaspar de Guzmán y Pimentel durant les corts de 1626, anà a la guerra d'Itàlia de 1630. El 1637 rebutjà el càrrec d'ambaixador a la República de Venècia. El 1638 fou nomenat lloctinent general de Catalunya en substitució del germà del rei l'infant Ferran d'Espanya, cardenal i governador dels Països Baixos, per buscar un acostament amb les institucions catalanes.
A causa de la situació de Catalunya com a teatre d'operacions militars francohispàniques per la guerra amb França, les necessitats militars i econòmiques de la corona l'obligaren a gastar diners per al manteniment de les tropes i la reparació de les fortificacions, fer lleves per a assegurar la defensa del Principat així com per a la guerra d'Itàlia. També per a allotjar l'exèrcit castellà a Catalunya. Aquest fet li comportà enfrontaments amb la generalitat, traduït en impediments per a comerciar amb França i confiscació de les mercaderies. A més, diputats com Francesc de Tamarit i consellers com Vergós i Serra foren arrestats, aquest últim a propòsit dels allotjaments i les lleves.
Va viatjar a Madrid per demanar al rei que els Terços espanyols sortissin del Rosselló i la Cerdanya, ja que el poble estava en estat propenç a la sublevació. Intentà així mitjançar entre el rei i la Generalitat de Catalunya i el Consell de Cent, sense gaire èxit. El monarca volia que els catalans s'unissin a ell per anar contra França però els catalans demanaven mantenir el seu status.
Enfrontat amb la resistència del Principat i amb les instruccions de Madrid, hagué de sofrir les crítiques de Madrid arran de la caiguda de Salses de 1639 a les mans dels francesos, tot i l'èxit de la campanya de recuperació de la plaça l'any següent. Va fer retirar les tropes establertes al nord de Catalunya cap a la costa, entre Palamós i Barcelona, però a canvi es creava un impost fix per sojornar les tropes. Tamarit fou empresonat per l'autoritat reial, acusat de no facilitar, des del seu càrrec, les lleves i els allotjaments. Camperols revoltats van entrar a Barcelona el 22 de maig, possiblement amb la complicitat de les autoritats catalanes, i el posaren en llibertat[1] juntament amb en Francesc Joan de Vergós i de Sorribes i Lleonard Serra. Els revoltats, acampats a Sant Celoni prepararen un assalt a Blanes, on es refugiaven els terços castellans comandats pel virrei de Catalunya, i aquest decidí l'evaquació al Rosselló, i en no poder embarcar la cavalleria, Juan de Arce va dirigir-la al nord sortint el 27 de maig, cremant Montiró el 30 de maig, i refugiant-se a la ciutadella de Roses l'endemà.[2]
En arribar notícies d'un incident a Santa Coloma de Farners, Dalmau ordena cremar completament la vila per intentar mantenir la seva autoritat. La revolta popular, però, s'escampa per Catalunya. El 7 de juny (Corpus de Sang) arriba a Barcelona. Els revoltats acudeixen a casa de Dalmau III cridant en contra d'ell i el rei. Quan els disturbis passen cap a la zona de les Rambles, el virrei s'escapa de casa seva cap a les Drassanes, per intentar escapar-se de la ciutat. Els revoltats se n'assabenten i comença una recerca del noble. Aconsegueix arribar a la platja, però allí, ferit i extenuat, és apunyalat. L'endemà fou enterrat al temple de la Mercè de Barcelona.
| Precedit per: Pere VIII |
Comte de Santa Coloma 1606–1640 |
Succeït per: Dalmau IV |
| Precedit per: Ferran d'Habsburg |
Virrei de Catalunya 1638-1640 |
Succeït per: Enric Folc de Cardona |
[modifica] Referències
- ↑ Massot i Muntaner, Josep; Pueyo, Salvador; Martorell, Oriol. Els segadors: himne nacional de Catalunya. L'Abadia de Montserrat, 1993, p.19. ISBN 8478264647.
- ↑ Elliott, John Huxtable. La revolta catalana 1598-1640: un estudi sobre la decadència d'Espanya. Universitat de València, 2006, p.434. ISBN 843706344.
