Simfonia núm. 3 (Beethoven)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simfonia núm. 3, Heroica
La portada autògrafa de l'Heroica
La portada autògrafa de l'Heroica
Compositor: Ludwig van Beethoven
Tonalitat: Mi bemoll major
Forma musical: Simfonia
Catalogació: Op. 36
Any: 1803-1804
Estrena: 7 d'abril del 1805

Theater an der Wien (Viena)

Dedicatòria: Joseph Franz von Lobkowitz
Durada: 45 - 55'
Instrumentació: 2 flautes
2 oboès
2 clarinets
2 fagots
3 trompes
2 trompetes
timbal i corda
Moviments:
  1. Allegro con brio
  2. Marcia funebre: Adagio assai
  3. Scherzo: Allegro vivace
  4. Finale: Allegro molto

La Simfonia núm. 3 en mi bemoll major Op. 55 de Ludwig van Beethoven, coneguda com a Heroica, és una obra considerada per molts un referent fonamental en el pas del Classicisme al Romanticisme, ja que trenca amb diversos esquemes de la simfonia clàssica. Inicialment, anava dedicada a Napoleó Bonaparte.

Instrumentació[modifica | modifica el codi]

La simfonia està escrita per a 2 flautes, 2 oboès, 2 clarinets en sib, 2 fagots, 3 trompes en mib i do, 2 trompetes en mib i do, timbales i corda.

Estructura[modifica | modifica el codi]

L'obra està dividida en quatre moviments:

  1. Allegro con brio
  2. Marcia funebre: Adagio assai
  3. Scherzo: Allegro vivace
  4. Finale: Allegro molto

La seva durada varia força però com a referent orientatiu es pot considerar parlar d'uns 50 minuts.[1] El motiu principal és que en el primer moviment, Beethoven indica que l'exposició s'ha de repetir. Aquesta repetició, generalment s'omet en algunes interpretacions.

Dedicatòria i edició[modifica | modifica el codi]

Aquesta simfonia és una de les obres més famoses de Beethoven, que originalment pensava dedicar-la a Napoleó i la volia denominar "Bonaparte". La idea de compondre una simfonia en honor de l'"alliberador" d'Europa sembla que li va ser suggerida pel mariscal Jean Baptiste Bernadotte, ambaixador de França a Viena el 1798, o per Rodolphe Kreutzer, violinista a qui Beethoven va dedicar una sonata. Bonaparte –un any més gran– era contemporani del músic, i Beethoven no només sentia una gran admiració pel seu "heroi", sinó que, més o menys conscientment, havia establert una espècie de paral·lelisme entre els seus destins.

El biògraf Maynard Solomon comenta que Beethoven admirava els ideals de la Revolució Francesa reflectits en la figura de Napoleó. Quan aquest es va autocoronar emperador, el maig de 1804, sembla que Beethoven es va molestar tant que va esborrar amb un ganivet el nom de "Bonaparte" de la pàgina del títol amb tal força que va deixar un forat en el paper.[2] Sembla que va dir: " Ara només... obeirà a la seva ambició, elevar-se més alt que els altres, convertir-se en un tirà! ".

Va ser publicada l'any 1806 per la Cambra de les Arts i la Indústria de Viena amb el nombre d'opus 55, i la dedicatòria fou per al príncep Lobkowitz, tot i que com a subtítol hi apareix el nom "Bonaparte". Beethoven li va posar el títol de Sinfonia eroica, composta per festeggiare il sovvenire d'un grand'uomo (Simfonia heroica, composta per festejar el record d'un gran home). Aquest "gran home" era un ideal, un heroi no existent, però més aviat, va ser l'esperit de l'heroisme mateix el que interessava a Beethoven. També s'ha dit que Beethoven es referia a la memòria de la naturalesa de Napoleó que una vegada va ser digna.

Aquesta simfonia va ser la primera de Beethoven que es va interpretar a París per part de la Societat de Concerts del Conservatori, el març de 1828.

El Theater an der Wien, a inicis del segle XIX (gravat de Jakob Alt)

Composició i estrena[modifica | modifica el codi]

Beethoven va començar a compondre-la cap al 1802, durant la seva estada a Heiligenstadt, i la va finalitzar entre la primavera de 1803 i el maig de 1804. La primera audició privada es produí probablement cap al mes d'agost d'aquell mateix any, a casa del príncep Joseph Franz von Lobkowitz, a qui finalment va ser dedicada. La primera execució en públic va ser donada en el Theater an der Wien de Viena el 7 d'abril de 1805 amb el compositor a la batuta.

Alguns consideren que una "Marxa fúnebre" va substituir la "Marxa triomfal", que constituïa el segon moviment, i que aquesta "Marxa triomfal", que constituïa el segon moviment, es va convertir en l'últim moviment de la Quinta simfonia.

L'obra va forjar la llegenda de Beethoven com a defensor dels drets de l'home, admirador de la Revolució Francesa i divulgador de la germandat entre els homes.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Simfonia núm. 3 (Beethoven) Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Per exemple, podem comparar tres enregistraments: de L. Bersntein (49'40"), de H. von Karajan (48'44") i de C. M. Giulini (57'23")
  2. Steinberg, 12.