Assarhaddon

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Cara d'Assarhaddon en una estela al Museu de Pèrgam a Berlín
Estela d'Assrhaddon que commemora el seu retorn després de vèncer a Taharqa el 671 aC, al museu de Pèrgam de Berlín

Assarhaddon (Aššur-aḫa-iddin o Asshur-akh-iddin, també Esarhaddon) fou rei d'Assíria vers 681-669 aC, fill de Senaquerib i la princesa Zakutu (o Naqīʾa) i pare d'Assurbanipal.

Fonts del regnat[modifica | modifica el codi]

  • Cilindres A, B, C, traduïts a l'anglès per R. F. Harper i a l'alemany per Ludwig Abel i Hugo Winckler
  • La Pedra Negra, traduïda a l'alemany per Winckler
  • L'estela de Zenjirli, publicada per Von Luschan, i traduïda per Schrader,
  • Pregaries al déu Sol, publicat i traduït a l'alemany per J. A. Knudtzon, «Aseyrische Gebete an den Sonnen Gott»
  • Inscripcions, traduïdes per Budge a The History of Esarhaddon, Londres, 1880.

Pujada al tron[modifica | modifica el codi]

No era el fill gran ni el segon, però el 694 aC el primogènit i hereu designat, Assur-nadin-sumi (Asshur-Nadinshum) fou capturat pels elamites i mai va retornar i cal suposar que tot i que no ha quedat escrit, era del coneixement de la cort assíria que havia mort (executat o per altres causes). El segon fill Arad-Ninlil (en realitat un error de lectura, el nom correcte seria Arda-Mulissi), esperava ser el següent hereu, però en el període en que la sort del seu germà no era coneguda, Nakia (Naqīʾa), la mare d'Asarhaddon, va maniobrar per aconseguir aquesta posició pel seu fill tot i que era més jove que Arda-Mulissi; Asarhaddon va esdevenir el favorit del pare i en algun moment fou proclamat oficialment príncep hereu i se li va fer el jurament de lleialtat; però Arda-Mulissi devia gaudir de considerable prestigi i popularitat entre alguns cercles que el veien com el futur rei més que no pas al malaltís Asarhaddon. Potser l'oposició al hereu legal va augmentar de manera proporcional al suport en favor d'Arda-Mulissi i altres germans (quatre més). Pensant en possibles conflictes, Sennàquerib va enviar a Asarhaddon a les províncies occidentals en un virtual ostracisme polític, però no va revisar l'orde successori. Arda-Mulissi i els seus partidaris devien pensar que era el moment d'agafar el poder, quan tenien el seu prestigi més alt i el seu rival estava absent en un virtual exili; el manteniment de la posició d'hereu era un inconvenient i en cas de campanyes victorioses el seu prestigi podia augmentar i per contra el d'Arda-Mulissi i els seus germans baixar; calia anar de pressa i agafar el poder per la força. Un pacte de rebel·lió es va ajustar entre els germans (Arda-Mulissi i Sarasar o Nergal-Sharezer almenys) i oficials lleials, i el gener del 681 aC (20 de Tebet de l'any equivalent al 781 aC) Sennàquerib fou assassinat mentre pregava en un temple de Nínive, a mans d'Arda-Mulissi.[1] Per un error de transcripció el nom poc habitual d'Arda-Mulissi es va transformar en Adar-Malik o Adra-Malik (Arda per Adra és un canvi natural, i Malik era un acabament força habitual que es va canviar per Melissu que era rar); això va donar el nom bíblic Adrammelech i el Adramelos del historiador Berós.

Assarhaddon va retornar i es va desfermar una guerra civil de sis setmanes de la que Assarhaddon va emergir com guanyador entrant a Nínive el 2 d'Adar, mentre els seus germans fugien del país cap a Urartu i els seus seguidors eren executats. Assarhaddon hauria sortit de Nínive en persecució dels seus germans el mes de Shabat i va lliurar una batalla amb els rebels a Janirabbat, prop de Melid, i els va derrotar. Després de 8 mesos de campanya Assarhaddon va retornar a Nínive on fou coronat el mes de Kislev de l'any equivalent al 680 (la primavera del 680 aC).

Reconstrucció de Babilònia i campanyes contra els caldeus[modifica | modifica el codi]

L'orde cronològic dels esdeveniments es difícil de seguir ja que de les inscripcions que va deixar, molt poques narren els fets en aquest orde. El primer any va ordenar reconstruir Babilònia i el santuari d'Esharra a Assur. El primer temple babiloni a ser reconstruït fou el d'E-sagila (identitifcat a vegades com la torre de Babel), el temple dels gran déus, mentre a l'entorn va erigir les grans muralles d'Imgur-Bel i Nimitti-Bel. Totes les construccions havien d'arribar a la seva antiga glòria i així es va anar fent durant tot el regnat. Les deïtats que havien estat tretes del país foren retornades. Els caldeus s'havien revoltat el 681 aC al País de la Mar i Nabu-ziru-kinish-lishir, fill de Merodach-baladan, havia recuperat el poder tradicional a Bit Yakin; el seu poder es va estendre fins a Ur. Assarhaddon va enviar un exèrcit i el cap caldeu va fugir a Elam. Però ara al regne d'Elam hi havia un nou règim, encapçalat pel rei Humbanhaltash II (o Ummanaldash II 681-675 aC) que el va fer presoner i el va matar; el seu germà Naid Marduk va fugir a Assíria i va anar a retre homenatge a Assarhaddon que el va enviar a Bit Yakin per governar el país com a vassall d'Assíria. L'abandonament elamita de l'aliança amb els caldeus, tradicional durant molt de temps, suposava un alleujament per la política babilònia d'Assíria.

Els territoris de Babilònia i Borsippa havien caigut en mans de la tribu dels dakkuri (Bit Dakkuri); quan els babilonis van començar a retornar per reconstruir la ciutat, el rei assiri va decidir eliminar a aquestos ocupants; el rei dels dakkuri, Shamash-ibni, fou deposat, i posat al seu lloc Nabu-usallim, fill d'un tal Balasu ja esmentat en temps de Teglatfalassar III. Una vegada desallotjat de les terres que havien ocupat, aquestes foren restaurades als seus antics propietaris.

Aquesta política elamita fou temporal i el 674 aC van tornar a la tradició sota el nou rei Urtak o Urtaku (675-664 aC). En un atac a Babilònia van fer matances i saquejos arribant fins a la ciutat de Sippar. La "Crònica Babilònia" esmenta aquest atac, que no va tenir conseqüències i no hauria produït cap reacció assíria contra Elam. Però la tribu dels gambulu[2] havia donat suport a la incursió i ara convenia el seu càstig; el seu príncep Bel-iqisha, no es va atrevir a una batalla i es va rendir entregant als assiris el control de la fortalesa de Shapi-Bel, una mena de posició avançada contra els atacs elamites. El rei assiri va considerar prudent no atacar Elam i hauria ajustat una pau amb Urtaku que el 673 aC va retornar els ídols arrabassats en alguna incursió.

Campanya de Sidó i Sizu[modifica | modifica el codi]

A Fenícia el regne engrandit de Sidó entregat a Ethobal per servir de contrapès a Tir, es va mantenir unit i lleial fins a la mort d'aquest rei. Al morir el va succeir el seu fill Abdmilkot (Abdi-Milkutti), que va començar a enviar vaixells en expedicions per la Mediterrània, que van aconseguir botí del que cap part fou entregat a Assíria. Això implicava que Sidó esdevenia independent junt amb Tir, que de fet mai havia deixat de ser-ho, però que mantenia una aliança amb Assíria que segurament li havia permès recuperar algunes de les seves possessions continentals. Abdi-Milkutti va trobar un aliat en Sanduarri, rei de Kundu[3] i Sizu.[4] Sisu, situada a les muntanyes al nord de Cilícia era gairebé inabastable per un exèrcit a causa de la protecció que oferien les muntanyes, que en menor mesure també protegien Kundu. Sidó pel seu costat tenia la protecció de la mar. Els assiris havien combatut abans a les muntanyes i vençut als seus enemics en aquest terreny, però a la mar no hi estaven habituats.

Quan l'exèrcit assiri es va acostar segurament el 679 aC, el pànic es va apoderar del rei Abdi-Milkutti que va fugir per mar. Sidó fou assetjada però va resistir; la lluita en total va durar tres anys i no és probable que tot aquest temps hagués estat dedicat a combatre a les ciutats de la muntanya. Finalment Sidó va ser conquerida; les muralles i les cases foren enderrocades i la ciutat va quedar en ruïnes; era evident que el rei estava en colera per haver hagut de sostenir un setge tan llarg. La ciutat destruïda fou reconstruïda amb el nom de Kar-Ashur-aha-iddina o Kar-Asshur-akh-iddin, "Ciutat d'Assarhaddon"; la població antiga fou deportada a Assíria i la ciutat repoblada amb habitants de Kundu i Sizu i altres procedents de la zona del golf Pèrsic. El rei Abdi-Milkutti fou capturat[5] i decapitat; la mateixa sort va córrer el rei Sanduarri de Kundu i Sizu. El rei d'Assíria esmenta el botí fet a Sidó: or, plata, pedres precioses, marfil, fustes de qualitat, tapissos i vestits, i els ramats i cavalls locals. A la tornada a Nínive el 677 aC el rei va fer l'entrada per les portes de la ciutat de manera triomfal al so de la música estrident, amb els notables de Sidó al seu darrere i la resta dels captius, i el cap del rei executat, i després els notables de Kundu i Sizu i el cap del rei Sanduarri.

Una part del botí fet a Sidó fou entregat al rei de Tir, Baal I, que havia restat lleial a l'aliança assíria.[6] El tractat amb Tir esmenta als reis de Judà, Edom, Moab, Gaza, Ascaló, Ekron, Biblos, Arvad, Samsimuruna, Ammon, Ashdod, deu reis de la costa de la mar i deu reis de la meitat de la mar (probablement Xipre) com aliats assiris.

Campanyes contra cimmeris i escites; aliances i relacions amb els medes[modifica | modifica el codi]

Des de vers el 700 aC el cimmeris (gimiru) amb afegits de grups escites van baixar del Caucas i van començar a pressionar a la frontera assíria oriental; van arribar a la costa occidental de la mar Càspia i després al llac Urmia (terres de Sangibirtu o Sangibuti i Bari) passant cap a Uišdiš o Uishdish (Tabriz-Maragha), Zikirtu, i Gizilbundi. La terra de Supria o Šupria (Xupria), entre Assíria i Urartu es va mostrar oposada a Assarhaddon al començament del seu regnat segurament per causa dels cimmeris; aquestos van arribar a Manna sovint oposada als assiris, i la població va ajudar als invasors a conquerir la fortalesa de Dur-Enlil i la de Šarruiqbi. Assarhaddon es va queixar de la manca de victòries del rei Ahšeri de Manna i la situació era greu; els cimmeris occidentals dirigits per Teuspa o Tiushpa o Teispes[7] van ser derrotats pels assiris prop d'Hubusna (Eregli) i llavors es van desplaçar cap a Hilakku (Cilícia) i Dua (Tabal, al darrere de Karkemish). Finalment l'horda oriental, manada pel cap escita Išpakaia o Ishpakai (grec Aspakos, hebreu Ashkenaz)[8] fou derrotat i mort amb certa facilitat per forces assíries,[9] i els seus homes confinats al sud del llac Van. El intent del cap Kashtariti d'unir als khaldes (urartians), els habitants de Manna i els escites-cimmeris, també va fracassar per les mútues desconfiances i la pressió assíria.[10] La resta dels cimmeris, l'horda occidental, com s'ha dit, va anar a Anatòlia on va destruir el regne de Frígia (vers 676 aC). Un personatge anomenat Mugallu s'havia apoderar de parts de l'estat neohitita de Melid i s'havia aliat al rei de Tabal. La ciutat de Melid fou assetjada el 675 aC sense èxit per Assarhaddon, però els regnes de Meshech i Tabal, tots dos a la vora de Kappadokia, es van enfonsar sota la pressió cimmèria; no obstant fora d'algunes províncies menors els assiris no van perdre gaires territoris en aquesta zona.

Quan els cimmeris i escites al arribar a Sangibirtu (nord del llac Urmia, regió de Khoy-Marand) i Uišdiš, van expulsar als medes establerts a la zona provocant la unió de les diverses tribus de medes, una part de les quals no estaven sota domini assiri. Alguns caps medes entre els quals Uppis de Partakka (moderna Esfahan), Sanasana de Partukka (a Hircània però no identificada amb cap lloc en concret), i Ramateya d'Urakazabarna (Gurgan) van demanar ajut assiri contra els nou vinguts, però l'expedició d'Assarhaddon sembla clar que no va tenir èxit i encara va suposar pèrdues considerables pels assiris. Els medes es van desplaçar al sud mentre els cimmeris-escites s'establien a Parsua. Vers el 675 la regió de Kišesim o Kishesim (també Kišesi, Kišasa, Kišusimai, probablement al nord-oest d'Hamadan) fou atacada pels medes i la seva capital Kišasa (probablement Ecbatana/Hamadan) fou capturada (o almenys va estar a punt de ser-ho). La terra d'Harha (oest d'Hamadan, regió de Sonqor-Aliabad) fou també ocupada; la ciutat de Sissirtu (agregada per Sennàquerib a Bit Barrua, és a dir la regió de Kirmanshah-Kangavar) a la terra d'Harha, fou ocupada pels medes dirigits per Kaštariti o Fraortes (amb ajut cimmeri-escita). I Ellipi (regió de Kirmanshah-Borudjerd-Khurramabad) fou atacada deixant molt vulnerable la província de Bit Humban (a l'est del Diyala, Mandali, Kasr-i Shirin, Sar-i Pol-i Zohab, i Shahabad). Kaštariti, rei dels cassites (Bit-Kašši o Bit Kassi, una regió muntanyosa al Kabir-Kuh, cap a Ilam-Dezful-Kuhdašt) va atacar les ciutats de Karibti i Ušiši i es va aliar al cap mede Mamitiaršu i a Dušanni de Šaparda o Shaparda (més al nord a la zona de Bijar-Šarīfābād-Zanǰān) per saquejar les ciutats de Kilman i Sandu. Alguns escites van assetjar Bīt-Kāri (Bit Kari), al sud-est d'Hamadān.

Assarhaddon va respondre amb una gran expedició a Patušarra o Patusharra (un districte a l'est del Mazanderan la vora del desert de la sal -Dasht-e Kavir- fins a Bikni moderna Damavand) que va aconseguir establir una línia estratègica i restablir diversos reis favorables a Assíria que havien estat deposats: Uppiš de Partakka (moderna Esfahan), Zanasana de Partukka (a Hircània però no identificada amb cap lloc en concret), i Ramataia de Uraka-Zabarana (Gurgan). En la campanya foren fets presoners dos prínceps escites, Shitir-pama i Eparna. Un rei escita de Bartatua (no localitzada però probablement entre el territori dels cassites i Elam) va demanar la mà d'una princesa escita.

Campanya contra Melukhkha; regne d'Aribi; campanya a Dilmun[modifica | modifica el codi]

El 674 aC va fer una campanya contra Egipte que va fracassar; els assiris van arribar a la frontera però no la van creuar i es van limitar a una campanya contra els habitants del país de Melukhkha, del qual les inscripcions esmenten un rei; la campanya en una zona desèrtica va estar a punt de costar cara als assiris, que per sort van tenir el suport del regne d'Aribi; els assiris van arribar potser fins a Mont Shamar (Djebal Shammar) que no devia formar part de Melukhkha. El rei d'aquest darrer país, aliat d'Egipte, fou fet presoner. La campanya era més d'advertència que de conquesta i volia avisar de la conveniència de no donar suport als egipcis. En relació a Aribi, suposadament situat entre l'Eufrates i Palestina, els reis d'Assíria ja havien tingut relacions amb dues de les seves reines, i el país havia estat assolat per Teglatfalassar III, Sargon II o Sennàquerib, de manera que el regne estava sota una certa influència cultural i política assíria. Durant el regnat de Sennàquerib el rei d'Aribi, Hazael (Khaza-Ilu), fou atacat i els assiris es van emportar als déus locals; ara van demanar a Assarhaddon el retorn de les estàtues, que el rei va concedir. Aquí es produeix una circumstància sense explicació coneguda: una reina de nom Tabua,[11] que havia estat criada a la cort assíria, fou establerta al tron però sense alterar la situació de manera que Hazael va seguir regnant. Hazael va morir durant el regnat d'Assarhaddon i el va succeir el seu fill anomenat Ya'lu o Yata o Yailu.[12] Maspero pensa que en realitat Tabua fou simplement casada amb Hazael però als cilindres A i C el domini del regne se li atribueix expressament. Després va fer la guerra a la terra de Bazu situada enfront de Dilmun (probablement Bahrain i al-Ahsa) a través de la terra de Khazu (que podria ser el-Ahsa); la terra de Bazu alguns la identifiquen amb Qatar ja que diu que hi havia escorpits i serps que poblaven el sòl com formigues i hi havia deserts d'arena i sal, però més probablement era Aràbia del nord, ja que fou que vuit reis foren derrotats (un nombre massa gran per Qatar) i un d'ells era el rei Napiati[13] dels nabateus, un altre era Khabisa de Kataba'a, i un tercer Nikharu de Gau'an o Gavuan.

Campanya a Urartu; tractat amb prínceps medes[modifica | modifica el codi]

El 673 aC va fer la guerra a Urartu on sembla que encara governava Rusa II que s'havia recuperat després de patir greument els atacs cimmeris.

El 672 aC es va fer un tractat amb els sis caps medes un dels quals era Ramataia (tractat que es conserva) on el reietó mede es compromet a ser garant de la continuïtat dinàstica assíria. Egipte va fomentar revoltes a Tir i Ascaló.

Campanya d'Egipte[modifica | modifica el codi]

El 671 aC Assarhaddon va obligar a Tir a reconèixer altre cop la sobirania d'Assíria. També Ascaló es va sotmetre davant les forces del rei. Llavors va fer la guerra al faraó Taharqa d'Egipte. Aquesta vegada anava amb forces suficients. Una part de l'exèrcit va romandre a rereguarda per por d'una revolta a Tir i potser a Ascaló i la resta va marxar al sud cap a Rapikhu (Rapihu) i va creuar el Sinaí fins a entrar a Egipte; la primera batalla que va guanyar fou a Iskhupri i després van seguir dues victòries més i a l'estiu, després d'una marxa de 15 dies des de Ishkhupri, es va presentar davant les muralles de Memfis, que va assetjar; la ciutat no estava preparada per resistir un setge i aviat va caure a mans del rei assiri. El faraó Taharqa va fugir cap a l'alt Egipte però la seva família fou capturada. El país no podia oferir resistència i es va entregar als assiris. Assarhaddon va agafar el títol de rei d'Egipte (assiri Mushur), de Patros[14] i de Kush. Cinquanta-cinc estàtues dels temples foren portades a Assíria. El país estava dividit en 22 nomós i sobre cadascun d'aquestos els assiris van situar a un príncep local, en realitat un titella sota control d'oficials assiris. El nom de les ciutats del país van ser modificats a la seva forma assíria[15] si bé aquests noms mai foren adaptats pel poble. El príncep més important establert per Assarhaddon fou Neko de Sais; aquest era extremament fidel als assiris fins al punt que va batejar al seu fill amb un nom assiri.

Revolta a Egipte[modifica | modifica el codi]

El 670 aC el rei havia sortit d'Egipte i poc després que va deixar el país va esclatar la rebel·lió nacional. Al saber la revolta d'Egipte, Assarhaddon va enviar al seu general Sha-Nabu-shu per reprimir-la.

En una de les darreres campanyes va conquerir la ciutat d'Arzània (Arzania) al desert de Síria, però aquest fet no es pot datar ni se'n coneixen les circumstàncies i podria haver estat el 671 aC (de camí a Egipte), el 670 aC o el 669 aC com a anys més probables.

Revolució a Assíria[modifica | modifica el codi]

El 669 aC va esclatar una revolta a Assíria de la qual no es coneixen les causes, però que fou aplanada ràpidament i els principals implicats foren executats.

Mort i successió[modifica | modifica el codi]

El 668 aC Assarhaddon va decidir dirigir personalment una expedició al país del Nil. Així ho esmenta la "Crònica Babilònia" en una referència molt breu. Abans de sortir el rei hauria volgut arranjar la seva successió. El seu fill gran i hereu presumpte Sin-iddina-apla, va morir el 672 aC; el segon fill era Shamash-shum-ukin, però el rei va decidir designar hereu a un altre fill, el jove Assurbanipal, que era impopular a la cort i entre els sacerdots, i el pare va optar per deixar per Shamash-shum-ukin el regne de Babilònia. El mes d'Iyyar del 668 aC al gran festival de Gula, va proclamar públicament al seu fill Assurbanipal com príncep hereu i futur rei d'Assíria, i a l'altre fill, Shamashshumaukin (Shamash-shum-ukin) com a hereu de Babilònia. En el camí a Egipte va morir sobtadament a la tardor d'aquell mateix any (10 del mes de Marcheshwan) a Harran. Els hereus designats, Assurbanipal a Assíria i Shamash-shum-ukin a Babilònia, el van succeir.

Llegat[modifica | modifica el codi]

Com a constructor va restaurar completament el gran arsenal i la casa del tresor de Nínive abans ja restaurada per Sennàquerib. A Tarbis va construir un palau cap al final del seu regnat, probablement destinat al seu fill Assurbanipal. A Kalah (Nimrud) va començar també un gran palau que no s'havia acabat a la seva mort i que s'ha trobat a les exacavacions junt amb fragments d'escultures que mostren que tenuia una rica decoració. La seva obra principal però fou la reconstrucció de Babilònia, una tasca colossal que va veure completada abans de morir.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. A la Crònica Babilònia només un fill, Arad-Ninlil, es considerat l'assassí però sovint els dos fills són esmentats com assassins
  2. potser una barreja d'arameus i locals establerta a la zona fronterera d'Elam i Babilònia prop de la desembocadura del Tigris
  3. Kuinda al golf d'Alexandreta
  4. Sis, a Cilícia
  5. segurament a Xipre
  6. la interpretació d'aquestos fets apareix de diferents maneres: Tir havia impedit que el botí fos més gran, més que rebre'n una part; Tir havia estat revoltada i fins i tot assetjada, però al ser una illa mai havia estat prou amenaçada i els assiris no van aconseguir res. La trobada de part del text del tractat entre Tir i Assíria va obligar a refer la interpretació
  7. esmentat com un nòmada (manda), és a dir un escita
  8. és esmentat com un ashguzseu o sigui nadiu d'Ashguza
  9. la disciplina assíria contra el desordre de les hordes escites
  10. Kashtiariti va aconseguir el suport d'un governador assiri d'un districte mede, Mamitiarshu
  11. anteriorment hi havia una reina de nom Te'elhunu que potser no va governar sola sinó junt amb Hazael
  12. Yailu, anomenat "el Murri", fou enderrocat vers el 676 aC per un tal Uabu, però el asiris el van restaurar
  13. que va tenir per sucessor a Natnu
  14. Patros era el nom assiri de l'alt Egipte
  15. alguns exemples: Sais rebatejada Kar-bel-matati (Fortalesa del senyor de les terres), Athribis rebatejada Limir-ishakku-Asshur

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Assarhaddon