Sennàquerib

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Sargon II amb el seu fill el príncep Sennàquerib (a l'esquerra) (Museu del Louvre).

Sennàquerib (? - ?, 20 de Tevet de 681 aC) fou un rei d'Assíria (705 aC-681 aC) i també rei de Babilònia (705 aC-703 aC) i (689 aC-681 aC), que apareix a la Bíblia. Enfeinat en guerres durant la major part del seu regnat contra Elam, Urartu, Mèdia, Babilònia, Egipte i Judà, també feu embellir diverses ciutats i construir multitud d'edificis. Poc després de la seva ascensió al tron, va derrotar Mardukapaliddin II o Merodac-Baladan II de Babilònia a la plana de Kix (703 aC), va assaltar la ciutat de Babilònia, va sotmetre les tribus aramees del territori i va posar en el tron Belibni, un babiloni pro-assiri. Més tard va traslladar la capital assíria des de Dur Sharrukin (actual Khorsābād) a Nínive.

Fonts del regnat[modifica | modifica el codi]

  • Prisma de Taylor ("El Cilindre de Taylor"), publicat per Abel-Winckler, traduït a l'alemany per Homing (Das Sechueitige Prisma des Sanherib in transscribirtem Grundtext und Uebersetzung), i a l'anglès per Rogers (Records of the Past, New Series, II, pàgs. 88-101).
  • Cilindre de Bellino al Museu Britànic, sembla ser una mena de duplicat de l'anterior; fou publicat per Layarad. Traduït a l'anglès per Fox Talbot (Records of the Past, First Series, I, pàgs. 23-32)
  • Estela Baviana, traduïda al francès per Pognon, i a l'anglès per Pinches (Records of the Past, First Series, IX, pàgs. 21-28).
  • Inscripció de Neby Yunus, traduïda per Bezold.

Ascens al tron[modifica | modifica el codi]

El príncep Sennàquerib (en acadi, Śïn-ahhe-eriba Sinacheeriba, que significa Sin ha reemplaçat els germans per a mi) era fill de Sargon II, rei d'Assíria, a qui succeí el 12 del mes d'Av (o Ab) de 705 aC. Es diu que va fer assassinar al seu pare al qual no esmenta ni en una sola de les seves inscripcions, però probablement Sargon II va morir en lluita contra els cimmeris.

Conflictes militars[modifica | modifica el codi]

Primer conflicte amb Babilònia[modifica | modifica el codi]

No haguera tingut cap dificultat per proclamar-se shakkanak (virrei) de Babilònia, però veia les dificultats d'una dualitat de regnes i capitals, complaent a les dues parts. Del 705 al 703 aC fou reconegut com a virrei de Babilònia de facto. El 703 aC un home humil, Marduk-Zakirshum II, fill d'un esclau, fou proclamat rei; en aquesta situació l'exiliat Merodac-Baladan (Mardukaplaiddin II) va veure la seva oportunitat i quan feia com un mes que Marduk-Zakirshum II governava, es va presentar a la capital amb els seus guerrers caldeus i es va proclamar rei amb facilitat (setembre); volia ser respectat com a rei i administrar el territori sense representar cap perill per Assíria; no obstant mantenia la seva aliança amb el Regne d'Elam, on regnava Shutruknakhkhunte II. Hauria enviat una ambaixada a Ezequies de Judà[nota 1] per felicitar-lo pel seu restabliment d'una malaltia i de fet potser per contactar en vistes a una rebel·lió.

Un intent de revolta a Palestina en el que van participar Filistea, Fenícia i Judà, tenia com a instigador principal a Babilònia (703 aC). Sennàquerib va marxar al sud, i no va trobar cap resistència fins a arribar a Kix a 15 km a l'est de Babilònia, on Merodac-Baladan tenia les seves forces; es va lliurar una primera batalla i el rei babiloni fou derrotat i va haver de fugir quan només portava 9 mesos al tron. La capital no podia fer front a un setge i el rei assiri hi va entrar sense dificultat; el palau del rei fou saquejat; després es va dirigir cap a Caldea, assolant tot el territori; en un relat, el propi Sennàquerib diu que va destruir 89 ciutats i 820 llogarets i en un altre relat les xifres són 76 ciutats i 420 llogarets; fos qual fos la xifra correcte, la idea és que foren moltes ciutats i pobles els que van patir la destrucció. Merodac-Baladan es va amagar a Guzuman, i no va poder ser capturat. Acabada la campanya Sennàquerib va iniciar la reorganització: un jove babiloni de nom Belibni o Bel Ibni (Bel-Ibni), que s'havia criat al palau reial d'Assíria, fou designat rei de Babilònia (702 aC). El rei assiri es va emportar un gran botí cap a Assíria incloent cavalls, rucs, camells, ovelles, i 280.000 persones que foren deportats en la política habitual de deportacions.

Campanya a Mèdia[modifica | modifica el codi]

Després de la campanya el rei va actuar al territori del poble kasshu (coseus) i el poble yasubigallu, que vivien a les muntanyes de Mèdia a l'est de Babilònia; eren pobles semibàrbars i per tant la finalitat havia de ser únicament evitar les seves ràtzies; el país fou sotmès i presoners de guerra hi foren establerts[nota 2] mentre els nòmades locals foren obligats a establir-se a les ciutats. Va seguir cap a Ellipi on el rei Ishpabara, vassall assiri, no havia pagat el tribut. El rei d'Ellipi, conscient del que li venia al damunt, va fugir i Sennàquerib va entrar fàcilment a la seva capital, Marubishti, ocupant també els pobles de la rodalia amb la principal ciutat, Akkudu, les de Sisirtu i Kummakhu, i el districte de Bit Barru (a la frontera amb el territori dels medes); una part del regne fou colonitzat i agregat a la província de Kharkhar (districtes de Bit Kilamzakh i Elenzash,[nota 3] i la resta a la província d'Arrapkha. No obstant sembla que a la sortida de les forces assíries, Ishpabara va recuperar una part dels seus antics territoris.

Campanya contra Fenícia i Judà[modifica | modifica el codi]

El 701 aC Sennàquerib va haver d'envair la part occidental on els partidaris de la revolta antiassíria havien aconseguit controlar diverses corts, entre les quals la d'Ezequies de Judà, tot i els consells moderats del conseller Isaïes. Ezequies havia triomfat segurament als inicis del seu regnat en una guerra contra els filisteus i això el feia suposar que podia enfrontar també a Assíria. Una debilitat del regne de Judà era que les ciutats assetjades no tenien aigua i així Ezequies va fer portar aigua a Jerusalem el que la feia molt més fàcil de defensar; des de llavors els partidaris de la guerra estaven preparats i Isaïes només podia esperar retardar el moment de l'enfrontament que havia d'arribar. Però la debilitat principal era que al potencial aliat Egipte hi havia diversos reis sobre els quals el faraó Shabaka tenia una autoritat limitada; Ezequies va enviar una ambaixada a Egipte que va obtenir garanties d'ajut. La revolta es va iniciar a Ekron que tenia un governant proassiri de nom Padi que va restar lleial fins al darrer moment, però que tenia tota la ciutat en contra; una revolta popular va enderrocar al rei Padi que fou carregat de cadenes i enviat a Judà regne que era considerat el cap de la rebel·lió. Sennàquerib va decidir anar a la zona en persona. Va iniciar l'atac a les ciutats fenícies, Tir i Sidó, i la ciutat d'Ascaló. Tir només podia ser atacada per mar i es va limitar a dominar les ciutats a la costa;[nota 4] la colònia tíria de Kition (Citio) a Xipre, donava suport a la metròpoli.

La primera capital que fou ocupada fou Sidó, on era rei Luli (Elulaeus) que va fugir a l'arribada dels assiris, i la ciutat es va rendir i amb el seu territori fou erigida en província assíria; però com que Tir volia crear una confederació sota la seva direcció finalment el rei va optar per concedir Sidó, Bit-Zitti, Sarepta (Sariptu o Zariptu), Machalliba o Mahalliba, Ushu, Ekdippa (Akzibu o Akzib) i Akko (Acre) a Ethobal.

Molts estats que havien d'entrar a la revolta es van espantar i van anar a portar el tribut al rei i entre aquestos Menahem (Minchimmu) de Samsimuruna (de situació desconeguda[nota 5]), Abdili'ti d'Arvad, Urumilki de Biblos o Gu-ub-la-ai (Gibal), Mitinti d'Ashdod, Buduilu de Beth-Ammon, Kammusu-nadab de Moab, i Malik-rammu d'Edom. Aquestes desercions dels rangs rebels van disminuir la seva capacitat.

Però altres estats romanien disposats a lluita; entre aquestos Ashkelon (Ascaló)[nota 6] que fou el següent estat que Sennàquerib va atacar; la ciutat fou presa amb certa facilitat i Zidqa i la seva família deportada a Assíria; Sharru-ludari, l'antic rei, fou restablert al tron. La resta de les ciutats que depenien d'Ascaló o estaven a la regió, van haver de ser conquerides també en les setmanes següents (Beth-Dagon, Joppa, Benebarqa o Beniberak o Banai-Barqa, i Azuru o Azjuru). Els assiris es van acostar a Ekron.

Mentre un contingent egipci s'acostava a la zona i es va reunir amb les forces que venien de Melukhkha (probablement un grup reduït) intentant llavors unir-se a les forces d'Ezequies. Sennàquerib es va aturar a Altaku (Eltekeh, de situació exacte desconeguda) i va presentar batalla; els assiris reclamen la victòria però va ser una victòria dura perquè les seves baixes van ser molt nombroses; no obstant la victòria va existir perquè un fill del rei d'Egipte fou capturat i també el fill de un general de Melukhkha, i els assiris van entrar tot seguit a les ciutats d'Eltekeh i Timnath quedant oberta la ruta cap a Ekron, que no va oferir resistència; el càstig fou terrible; els dirigents de la revolta que havia expulsat a Padi foren empalats en estaques a la mateixa ciutat i els seus partidaris deportats; el partit assiri local fou ben tractat i Padi, que romania presoner, va ser declarat rei legítim i una regència provisional es va establir fins que pogués reassolir el poder. Destacaments favorables als rebels procedents d'Aràbia foren derrotats pels assiris.

Ara el seu rival era Ezequies i l'objectiu Jerusalem. Quan Ezequies va saber la derrota dels egipcis no va fer cap moviment per rendir-se. Els victoriosos assiris van entrar al regne i una per una les seves ciutats i fortaleses van ser ocupades fins a un total de 46. Els seus habitants foren declarats assiris i el seu nombre fixat en 200.150; van haver de canviar de lloc de residència (ushesa) però sense ser deportats (ashlul). Algunes ciutats foren entregades a Mitinti d'Ashdod, Padi d'Ekron i Zil-Bal (Gilbel) de Gaza, reduint considerablement el regne de Judà.

Abans que el rei assiri continués la campanya Ezequies va decidir demanar la pau i obtenir el millor acord possible i va enviar una ambaixada al campament assiri a Lachish o Laquish a la riba del Shephela. Sennàquerib va demanar un tribut de 30 talents d'or i 800 de plata (300 talents de plata només segons el relat jueu;[nota 7] obtenir aquesta quantitat fou complicat i va caler treure del temple tota la decoració; també va haver d'alliberar a Padi d'Ekron, que fou restaurat.[nota 8]

Una vegada pagat el tribut i lliurat el presoner, Sennàquerib encara va demanar més: Jerusalem s'havia de rendir i una guarnició s'establiria a la ciutat i el general Rabshakeh fou enviat a Jerusalem amb una escorta per establir les condicions. El pànics es va apoderar del rei i dels ciutadans; els assiris no van assetjar Jerusalem però la van bloquejar així que no podia entrar ni sortir res; es van fer preparatius per una defensa aferrissada de la ciutat mentre es negociava amb Rabshakeh establert fora de les muralles.[nota 9] Ezequies va refusar la rendició i Rabshakeh va abandonar la ciutat per reunir-se amb la resta de l'exèrcit acampat a Libnah, mentre Sennàquerib acabava d'ocupar Lachish o Laquix[nota 10] que oferia una posició estratègica per a la conquesta de Jerusalem.

Però llavors van arribar notícies de que el rei etíop d'Egipte[nota 11] anava en ajut de Judà. Mentre es comminava a Jerusalem a rendir-se, Sennàquerib avançava cap al sud per enfrontar l'exèrcit egipci; segurament va arribar fins a Pelusium (Peromi) on la pesta es va declarar entre els assiris[nota 12] Sennàquerib va haver d'abandonar la campanya i retornar a Assíria on només una petita part de l'exèrcit va arribar. Això fou considerat pels hebreus una intervenció divina ("l'àngel de Yahveh va baixar aquella nit i va exterminar a 185.000 soldats assiris") i pels egipcis una victòria sobre els assiris,[nota 13] i el record de la catàstrofe es va mantenir i era viu encara quan Heròdot va escoltar el relat del seu guia al temple de Ptah a Memfis.

El relat assiri al prisma de Taylor explica els fets així:

« Com que Ezequies rei de Judà no es volia sotmetre al meu jou, vaig marxar contra ell i per la força de les armes i amb el meu poder vaig conquerir 46 de les seves ciutats murades; i de les ciutats més petites que hi havia repartides vaig ocupar i assaltar-ne un nombre incomptable. D'aquests llocs vaig endur-me 200.156 persones, ancianes i joves, homes i dones, juntament amb cavalls i mules, ases i camells, bous i ovelles, en gran nombre; i al mateix Ezequies el vaig tancar a Jerusalem con un ocell a una gavia, construint torres entorn de la ciutat per evitar la seva fugida, construint torres al voltant de la ciutat per rodejar-lo, i alçant muntanyes de terra contra les portes, per tal d'evitar la seva fugida... Llavors Ezequies va témer el meu poder i va enviar els líders i els venerables de la ciutat amb 30 talents d'or i 800 talents d'argent i tresors diversos, un botí ric i immens... Totes aquestes coses me les vaig emportar a Nínive, la seu del meu govern. »

Les citacions bíbliques (Llibre Segon de les Cròniques, cap. 32) sobre Sennàquerib comencen amb la destrucció del Regne d'Israel del nord. Les temptatives jueves d'obtenir la independència de la dominació assíria feren que les tropes de Sennàquerib entressin al Regne de Judà. Després el relat bíblic diu:

« "Ezequies s'havia rebel·lat contra els assiris i aquestos havien capturat totes les ciutats de Judà. El rei se'n va adonar del seu error i no va dubtar en desmantellar tot l'or i la plata del temple de Jerusalem per donar-ho al rei d'Assíria però tot i així els assiris van marxar sobre Jerusalem. Sennàquerib va enviar el seu comandant en cap amb un exèrcit a assetjar Jerusalem mentre ell mateix anava a combatre als egipcis. El comandant es va trobar amb els oficials d'Ezequies i els va comminar a la rendició i en la discussió va llençar insults i mofes contra els ierosolomitans i particularment va blasfemar contra el seu déu Yahveh (Jahvè), i la gent de la ciutat el va poder sentir. Assabentat el rei Ezequies va esquinçar els seus vestits (com era costum de fer-ho per exhibir una gran angoixa) i va anar juntament amb el profeta Isaïes a pregar a Yahveh al temple. Isaïes va dir-li que Yahveh es feria càrrec de tot l'afer i que totes les seves terres li serien retornades. Aquella mateixa nit l'àngel de Yahveh va matar 185.000 soldats assiris. Sennàquerib aviat va tornar a Nínive en desgràcia i uns anys després mentre pregava al temple del seu déu Nisroch, dos dels seus fills el van matar i van fugir." »

I el relat d'Heròdot, l'historiador grec del segle V aC, a Històries, 2:141, diu:

« (...) quan Sennàquerib, rei dels àrabs i dels assiris, va entrar amb el seu immens exèrcit a Egipte, tots els guerrers, individual i conjuntament, van refusar ajudar el faraó Sethos. Ell, afligit, va entrar al santuari (de Ptah) a pregar i davant la imatge del déu va preguntar el destí que li esperava; mentre plorava es va quedar dormit i va tenir un somni: el deu anava al seu costat i li manava que anés sense temor a enfrontar al invasor que no li passaria res, doncs el mateix déu enviava als que havien d'ajudar-lo. Sethos, confiat en el somni, es va reunir amb el grup d'egipcis que estaven disposats a acompanyar-lo, cap dels quals era guerrer sinó comerciants, artesans i gent del mercat amb els que va marxar a Peromi on va establir el seu campament. Els dos exèrcits estaven un enfront de l'altra i quan va arribar la nit una plaga de rates va devorar les cordes dels arcs dels enemics i les corretges amb les que aguantaven els escuts i protectors; l'endemà va començar la lluita i els soldats del gran exèrcit enemic (assiri) van caure doncs no tenien armes per defensar-se. Des d'aquest dia i fins avui (vers el 450 aC) es va posar al temple de Vulcà una estàtua de pedra del faraó Sethos amb un ratolí a la seva ma i una inscripció que diu: Observa'm i aprèn a reverenciar els déus. »

Segona campanya de Babilònia[modifica | modifica el codi]

El 700 aC Babilònia sota Belibni estava revoltada; sembla que el rei va cedir a les pressions locals i va fer aliança amb l'antic rei Merodac-Baladan i amb els caldeus manats per Marduk-ushezib, acordant el repartiment del país si la revolta tenia èxit. Sennàquerib es va presentar al país i la rebel·lió es van enfonsar; l'exèrcit babiloni fou esmicolat i Belibni capturat i enviat a Assíria. Marduk-ushezib (Marduk Shuzub) fou derrotat prop de Bittutu i els assiris van entrar a Bit Yakin que van devastar; Merodac-baladan va embarcar amb la seva gent cap al golf Pèrsic i es va establir a la costa de l'est del Regne d'Elam a la zona de les llacunes de Nagiti (on va morir poc temps després) i Marduk-ushezib va fugir cap al sud i es va amagar a les maresmes. El territori de Bit Yakin fou assolat. A la tornada Sennàquerib va instal·lar com a rei de Babilònia al seu propi fill Ashur-Nadinshum (Asshur-nadin-shum).

Campanyes militars diverses[modifica | modifica el codi]

El 699 aC es van fer operacions a Cilícia (Khilakki o Khilakku) i Capadòcia (Kappadokia); en el primer territori havien esclatat disturbis a la ciutat d'Illubru (baixa Cilícia) on era governant Kirua, que tenia el suport d'alters ciutats de Cilícia (Tars i Ingirra[nota 14]) però la regió fou sotmesa pels assiris i la capital fou destruïda. Berós atribueix al rei assiri la fundació de Tars, però en tot cas es tractaria d'una refundació perquè la ciutat (Tarzi) ja s'esmenta sota Salmanassar III. En aquest mateix any es va fer una incursió menors cap a Tamur (no identificada), al nord, una simple ràtzia.

No consta cap expedició el 697 aC.

El 696 aC es va fer una expedició a les muntanyes Nipur al sud-oest del llac Urmia, on els muntanyesos locals foren derrotats. Des d'aquestes muntanyes els assiris es van dirigir a la ciutat d'Ukki al país de Dayi (a l'est del llac Urmia i de les muntanyes Nipur) en persecució del rei Maniyai. En aquest any hauria pujat al tron a Tir el rei Ba'al, a la mort de Luli; el nou rei hauria acceptat pagar tribut a Assíria i així el suposat setge de cinc anys es va acabar. A Biblos, Milcasaph va pujar al tron succeint a Urumulki però en aquest cas la data exacta no es coneix.

El 695 aC es va fer una expedició a Til Garimme, a la regió propera a les muntanyes del Taure.

Tercer conflicte de Babilònia[modifica | modifica el codi]

El 694 aC la capital fou traslladada de Dur-Sharrukin a Nínive, segurament oficialitzant un fet que ja era efectiu. Un palau fou reconstruït a Nínive per ser la seva residència. Quan després va desaparèixer Babilònia, Nínive va passar a ser la ciutat mérs important del món. Aquest 694 aC Babilònia tornava a donar problemes: els caldeus, molts exiliats ara a la costa d'Elam, no paraven de fer atacs o de planificar revoltes i Sennàquerib va decidir fer una campanya a la zona. El rei assiri va construir bots al Tigris dirigits per fenicis i xipriotes, experts mariners. Aquestos bots van baixar pel Tigris fins a Opis (Upi) i després traslladats a l'Eufrates en camells i d'allí van baixar fins al golf Pèrsic arribant a la costa de Nagiti a la desembocadura del riu Ulaya o Ulai (Kerkha). Les naus van aniquilar les forces de les colònies fundades per Merodac-baladan (Pillatu i Khuppapanu) i els habitants de les poblacions van ser morts o capturats i deportats. Era de fet un atac al Regne d'Elam i el rei elamita Hallushu (699-693 aC), esmentat pels assiris com a Khallus, va envair Babilònia (abril) i va ocupar saquejar Sippar. El rei Asshur-Nadinshum (Aššur-nadin-šumi), que se li va enfrontar prop de Babilònia, va caure presoner i enviat a Elam d'on no consta que mai pogués retornar, i els elamites van posar al tron de Babilònia un natiu de nom Nergal-Ushezib (694-693 aC)[nota 15] que va dominar el nord de Babilònia mentre Sennàquerib era al sud.

El nou rei va intentar dominar el sud i va marxar cap a Nippur (juny) que va conquerir el juliol del 693 aC, mentre els assiris ocupaven Uruk (19 de juny) i poc després es va enfrontar amb l'exèrcit babiloni-elamita prop de Nippur,[nota 16] sent derrotat Nergal-Ushezib i caient presoner (finals de setembre); fou enviat a Assíria, però el tron va caure en mans del cap caldeu Mushezib-Marduk o Marduk-ushezib (693-689 aC) que tenia el suport dels elamites però en aquest cas també dels babilonis. LLavors a Elam va esclatar una revolta en la qual finalment Khullus va morir (692 aC) i el tron va passar a Kudur o Kudur-Nahhunte (Kudurnakhundi).[nota 17]

El 692 aC Sennàquerib va optar per envair Elam com única solució per pacificar i recuperar Babilònia, i en la campanya que va fer reclama haver saquejat i cremat 34 ciutats i haver agafat molt de botí; aquestes xifres modestes[nota 18] mostren que l'expedició no fou gaire afortunada. No es va trobar al rei elamita, ni la capital d'aquest fou atacada o assetjada; aquesta manca d'èxit Sennàquerib l'atribueix al temps, que fou d'extrema severitat en fred. Kudur-Nahhunte (Kudurnakhundi) només va viure tres mesos més i li va succeir el seu germà petit Umman-minanu o Humbanumena III (692-689 aC) al qual el rei assiri descriu com un home sense judici ni intel·ligència.

El 691 aC molts babilonis eren contraris al domini assiri i Mushezib-Marduk van fer aliança amb caps caldeus i amb els elamites, al nou rei dels quals, Umman-minanu o Humbanumena III, van oferir els tresors de l'antic temple d'Esagila com a estimul per què es posés al seu costat. Molts pobles de les províncies assíries de nova creació es van posar també contra els assiris (Parsua, Ellipi, Puqudu, Gambuli, i alguns estats caldeus entre els quals s'assenyala al príncep Samunu o Nabu Shuma Ishkun de Bit Yakuni, fill de Merodac-baladan[nota 19]), i les forces de la coal·lició van anar a Babilònia, situació descrita pels cronistes assiris: "eren como un gran eixam de llagostes; la pols produïda pels seus peus era com una turmenta en la qual l'amplada del cel es cobreix d'un gran nuvol". Les forces col·ligades i les assíries es van trobar a Khalule a la regió de Samarra.[nota 20] La crònica assíria (annals) descriu la batalla com una victòria: "Amb crits de sang i foc es llançaren un sobre l'altra i els enemics del gran rei va patir una tremenda carnisseria". Aquesta victòria no degué ser tan important, doncs després de la batalla Sennàquerib es va retirar a Assíria sense perseguir a les forces que suposadament havia derrotat ni va apartar al usurpador del tron; si realment va obtenir la victòria[nota 21] seria a costa d'unes pèrdues que no podien ser compensades aquell mateix any.

El 690 aC no se sap que Sennàquerib hagués intentat res contra el rei de Babilònia Mushezib-Marduk, però el 689 aC aquest ja havia perdut el suport de la classe sacerdotal i dels babilonis en general, i el rei assiri es va presentar a la capital i la va ocupar amb facilitat, ara que els elamites ja no hi eren per defensar al rei caldeu. Va seguir una destrucció esparveradora de la ciutat, no pas diferent del d'altres ciutats però en major escala per la importància de Babilònia; les cases i temples foren saquejats i els habitants expulsats o deportats; les muralles ensulsides; llavors se li va calar foc; al déu Marduk se'l van emportar a Assur. El rei Mushezib-Marduk (o Marduk-Ushezib) fou fet presoner i enviat a Assíria junt amb tot el botí. El conflicte s'havia acabat. Sennàquerib va recuperar la condició de rei però ja no havia d'anar cada any a Babilònia, que ja no existia, per agafar les mans del déu Marduk, el qual era a ara a Assur. Durant 8 anys la "Crònica Babilònia" diu només "No hi ha rei a Babilònia".

Darreres campanyes[modifica | modifica el codi]

El 688 aC es va revoltar Tabal, però els assiris van assolar el territori. Sembla que eren els urartians els que ho havien instigat. Urartu s'estava recuperant i en aquest any el regne de Musasir (Mutsatsir), vassall assiri, va passar a control d'Argisti II.

L'expedició a Aràbia no se sap en quina data es va fer. Se l'ha situat el 691 i el 690 aC, però les dates més probables són entre 688 i 682 aC. A Aribi regnava Iati'e (Yati) a qui vers el 690 aC va succeir la reina Te'elhunu. Els beduïns només pagaven el tribut quan tenien por de ser obligats a fer-ho per un exèrcit poderós, i per la seva mobilitat era difícil qualsevol campanya, doncs era més fàcil dominar ciutats que dominar una terra on les ciutats eren de tendes que un dia i eren i el següent ja no. Sembla que alguan tribu pagava tribut al faraó. El rei assiri va fer una expedició per restaurar el domini i imposar el tribut, però només se sap per una inscripció del fill i successor de Sennàquerib i no es pot datar. Se sap que va ocupar Adumu, un establiment dels beduïns[nota 22] i els ídols trobats al lloc foren traslladats a Assíria, però poca cosa més devia fer l'exèrcit en una terra tan complicada per el que era l'actuació militar convencional.

La caiguda de Sennàquerib, obra de Rubens

No es coneix cap més campanya entre 688 i 682 aC.

Les escultures rupestres de Malthai i Bawiyan foren fetes en temps de Sennàquerib.[1]

Mort i successió[modifica | modifica el codi]

El 694 aC el fill gran i hereu designat, Assur-nadin-sumi (Asshur-Nadinshum) fou capturat pels elamites i mai va retornar i cal suposar que tot i que no ha quedat escrit, era del coneixement de la cort assíria que havia mort (executat o per altres causes). El segon fill Arad-Ninlil (en realitat un error de lectura, el nom correcte seria Arda-Mulissi), esperava ser el següent hereu, però en el període en que la sort del seu germà no era coneguda, Nakia, la mare d'Asarhaddon o Esarhaddon, un altre fill del rei, va maniobrar per aconseguir aquesta posició pel seu fill tot i que era més jove que Arda-Mulissi; Asarhaddon va esdevenir el favorit del pare. En algun moment Asarhaddon fou proclamat oficialment príncep hereu i se li va fer el jurament de lleialtat, però Arda-Mulissi devia gaudir de considerable prestigi i popularitat entre alguns cercles que el veien com el futur rei més que no pas al malaltís Asarhaddon. Potser l'oposició al hereu legal va augmentar de manera proporcional al suport en favor d'Arda-Mulissi i altres germans (quatre més). Pensant en possibles conflictes, Sennàquerib va enviar a Asarhaddon a les províncies occidentals, però no va revisar l'orde successori. Arda-Mulissi i els seus partidaris devien pensar que era el moment d'agafar el poder, quan tenien el seu prestigi més alt i el seu rival estava absent en un virtual exili; el manteniment de la posició d'hereu era un inconvenient i en cas de campanyes victorioses el seu prestigi podia augmentar i per contra el d'Arda-Mulissi i els seus germans baixar; calia anar de pressa i agafar el poder per la força. Un pacte de rebel·lió es va ajustar entre els germans (Arda-Mulissi i Sarasar o Nergal-Sharezer) i oficials lleials i el gener del 681 aC (20 de Tebet de l'any equivalent al 781 aC) Sennàquerib fou assassinat mentre pregava en un temple, a mans d'Arda-Mulissi.[nota 23] Per un error de transcripció el nom poc habitual d'Arda-Mulissi es va transformar en Adar-Malik o Adra-Malik (Arda per Adra és un canvi natural, i Malik era un acabament força habitual que es va canviar per Melissu que era rar); això va donar el nom bíblic Adrammelech i el Adramelos del historiador Berós

Li va succeir el seu fill menor i venjador, Asarhaddon.

El regne que deixava era el mateix que havia construït el seu pare Sargon II, i no hi havia afegit territoris, potser encara n'havia perdut, si bé les pèrdues no eren rellevants.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. aquesta ambaixada, que esmenta la Bíblia, Reis XX, 12, 19, no se sap segur si correspon a aquest segon regnat de Mardukaplaiddin II o al primer
  2. segurament uns centenars o uns milers de babilonis
  3. el districte d'Elenzash fou rebatejat Dur Sinakhkhuriba
  4. una referència tardana de Flavi Josep, diu que la ciutat va ser assetjada durant cinc anys, però la data d'aquest fet es incerta i Josep no la situa el 710 aC sinó el 727 aC (fins al 722 aC)
  5. Alguns historiadors pensaven que era Samària però això va quedar descartat
  6. els assiris havien posat al tron a Rukipti però després el seu fill Sharru-ludari fou enderrocat per un usurpador de nom Zidqa que només podia mantenir-se al poder si resistia als assiris
  7. sembla que 300 talents hebreus podrien ser equivalents a 800 talents assiris
  8. el seu alliberament s'explica als annals de Sennàquerib abans del tractat amb Ezequies, però com que els annals no segueixen un estricte orde cronològic i ho esmenten en el context de les decisions sobre Ekron, molt probablement el fet es va produir en compliment del tractat
  9. pel costat jueu portaven les negociacions el governador de palau Eliakim, el encarregat dels registres de l'estat, Shebna, i el canceller, Joah.
  10. moderna Tell al-Hesy; Libnah devia estar no gaire lluny
  11. el faraó era Shebitku, i el nom que es coneix per Heròdot és Sethos que podria ser aquest Shebitku; una teoria identifica Sethos amb el faraó Tirhaka (Taharqa) que era el seu germà i que no va iniciar el seu regnat fins al 690 aC; Sethos podria ser el seu títol memfita com a gran sacerdot de Ptah, i hauria estat l'encarregat de dirigir l'expedició. Una altra teoria es que aquest fet s'hagués produït no el 701 aC sinó en una segona campanya vers el 690 aC quan Sennàquerib va fer l'expedició a Aràbia, versió que ofereix Winckler i accepten Benzinger a Die Bucher der Konige, pàg. 177, Guthe a Geschichte des Volkes Israel, pàg. 204, i Hommel a Dictionary of the Bible, pàg. 188, però que rebutgen Kittei a a Die Bucher der Konige, pàg. 291, Maspero a The Passing of the Empires, pàg. 298, McCurdy a History, Prophecy, and the Monuments, pàg. 800, i Meinhold a Die Jesajaerzählungen i a Jesaja und seine Zeit.
  12. Heròdot i Jerònim de Càrdia de manera independent fan referència a aquesta pesta
  13. una inscripció diu que Tirhaka o Taharqa va vèncer a Khatte, Arados i Asshur però aquesta referència podria ser posterior
  14. la grega Ankiale, transcrit Anquiale
  15. es sospita que era el representant del partit favorable als elamites a Babilònia
  16. al sud d'aquesta ciutat
  17. A la Crònica Babilònia el nom s'esmenta només com Kudur, però la causa es probablement un abreujament
  18. en comparació per exemple amb el més petit i pobre regne de Judà on foren saquejades 46 ciutats grans i gran nombre de viles menors
  19. de fet tots els estats caldeus del sud de Babilònia excepte el de Bit Dakkuri
  20. Billerbeck a la Geographische Untersuchungen situa Khalule a la riba esquerra (sud) del Diyala, probablement al lloc de la moderna Hebheb
  21. La Crònica Babilònia atribueix la victòria als elamites
  22. podria ser la Dumatha de Claudi Ptolemeu
  23. A la Crònica Babilònia només un fill, Arad-Ninlil, es considerat l'assassí però sovint els dos fills són esmentats com assassins

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Marquand, Allan; Frothingham, Arthur L. History of Sculpture (en anglès). Research & Education Assoc., 2001, p. 44. ISBN 0738670049. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Robert William Rogers A History of Babylonia and Assyria, per
  • La Bíblia (2Cro, 32:1-22)
  • Heròdot: Història. Llibres I-III. Introducció, traducció i notes de Rubén J. Montañés, La Magrana, Barcelona 2003. Col·lecció l'Esparver Clàssic, 42. ISBN 84-8264-375-4.
  • C. Dreys, Historia Universal, Barcelona, 1894
  • Elena Cassin, Jean Bottéro i Jean Vercoutter, Los imperios del antiguo oriente, Madrid 1971

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sennàquerib