Llengua de signes

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Intèrpret de llengua de signes

La llengua de signes és una llengua natural de les persones sordes, gràcies a la qual poden establir un canal d'informació bàsica per a la relació amb el seu entorn social. Mentre que amb el llenguatge oral la comunicació s'estableix mitjançant un canal auditiu, la llengua de signes ho fa per un canal visual i espacial. Té una estructura gramatical pròpia que es caracteritza pels següents paràmetres: la configuració d'una o dues mans, dels seus moviments, de les seues orientacions, de la seva ubicació espacial, i dels elements no manuals (moviments labials -que poden ser verbals i orals-, facials, linguals, d'espatles, i de cap).

Encara que les llengües de signes siguen naturals entre les persones amb sordesa, el seu origen és tan antic com la llengua oral a la humanitat, i també han sigut utilitzades per comunitats d'oients. De fet, els amerindis de la regió de les Grans Planures de Nord-amèrica fan servir una llengua de signes per a fer-se entendre entre tribus que parlaven llengües diferents, i a hores d'ara encara la hi fan servir uns quants. Un altre cas, també pels amerindis, és a l'illa de Manhattan, on vivia una única tribu en què la majoria dels seus integrants eren sords a causa de l'herència expansiva d'un gen dominant, i es comunicaven amb una llengua de signes. Malgrat això, a hores d'ara no existeixen referències documentals sobre el llenguatge signat abans del segle XVIII, les dades que es posseeixen tracten, sobretot, de sistemes educatius per a persones sordes.

Lingüística[modifica | modifica el codi]

Igual que passa amb el llenguatge oral, no hi ha necessàriament una llengua per cada Estat, i encara menys una llengua universal, sinó que hi ha diverses llengües signades al món ubicades regionalment. Així, hi ha almenys unes cinquantes llengües pràcticament inintel·ligibles entre sí, i nombrosos dialectes, alguns dels quals coexisteixen dins d'una mateixa ciutat. A més a més, existeix un Sistema de Signes Internacional (SSI), que es pot considerar com una barreja artificial dels signes de les diferents llengües que en formen una de nova estàndard o internacional, equivalent per exemple a la llengua oral de l'esperanto, i és utilitzada per signants que no comparteixen una llengua de signes comú que necessiten comunicar-se sense la intermediació d'un intèrpret.

La seua estandardització regional s'associa normalment quan a una regió s'hi constitueix una escola de xiquets sords, i la seua difusió a causa d'alguna mena de dispersió social i geogràfica d'aquests alumnes quan ja són adults. En el cas dels Països Catalans, la primera escola per a sords es constituí a la Ciutat de València en l'any 1843, des d'on la Llengua de Signes Valenciana (LSV) s'estengué pel País Valencià i a diversos punts d'Espanya, però especialment a les ciutats de Barcelona, Mallorca, i Granada. No obstant açò, amb el temps, les llengües de signes de cada zona evolucionaren independentment del signat al País Valencià, i s'estengueren al seu torn a més llocs de la Península Ibèrica. Per exemple, en el cas de Barcelona, s'estengué per Catalunya creant-se la Llengua de Signes Catalana (LSC).

En termes lingüístics, la llengua de signes pot ser tan rica i complexa com qualsevol altra llengua oral, malgrat la generalitzada concepció equivocada què són «llengües artificials». A la Lingüística s'han estudiat diverses llengües de signes i s'ha trobat que tenen tots els components lingüístics necessaris per a classificar-se com una llengua natural. Les llengües de signes no són simple mímica, i no són tampoc una reproducció visual d'alguna versió simplificada de cap llengua oral. Hi tenen una rica i complexa gramàtica i, com qualsevol altra llengua, es poden fer servir per a discutir qualsevol tema, des del més senzill i concret fins allò abstracte i dens. Amb les llengües de signes, tal com amb les d'oral, s'organitzen per unitats elementals sense significat (fonemes en la llengua oral, i queremes en la llengua signada) dins d'una unitat semàntica amb significat.

Un altre concepte equivocat i generalitzat és que les llengües de signes tenen alguna mena de dependència de les llengües orals, per exemple, que hi utilitzen bàsicament un lletreig de les paraules d'una llengua oral mitjançant símbols gestuals, o que foren inventades per persones oients (a alguns professors oients d'escoles per a sords, com ara Pedro Ponce de León, o Thomas Hopkins Gallaudet, se'ls considera com a inventors de la llengua signada).

En les llengües de signes s'utilitza l'alfabet dactilològic, generalment per als noms propis, si bé només és una de les nombroses eines que hi tenen. Antigament, l'ús de la dactilologia en les llengües de signes era una pressuposada evidència que només n'eren una pobra o simplificada versió de les llengües orals. Paral·lelament, açò equivaldria dir que el català no és una llengua natural perquè conté paraules onomatopeiques. Això sí, alguns signes poden ser creats a partir de la dactilologia, els quals s'anomenen signes lexicalitzats.

En general, les llengües de signes són independents de les llengües orals i segueixen la seua pròpia línia de desenvolupament. Per exemple, el signat del País Valencià, Illes Balears i Catalunya són diferents, malgrat que els oients d'aquests països comparteixen una mateixa llengua oral. Finalment, una àrea que té més d'una llengua oral pot tenir una mateixa llengua de signes, malgrat que hi haja diferents llengües orals, com és el cas dels molts països que usen la llengua de signes americana[1] on conviu amb diferents llengües orals.

Una prova més de la separació de les llengües orals de les llengües de signes és el fet que aquestes últimes exploten únicament els trets del medi visual. La llengua oral és auditiva i, conseqüentment, lineal. Només es pot emetre o rebre un so alhora, mentre que la llengua de signes és visual i, per tant, es pot referir un espai sencer al mateix temps. En conseqüència, la informació pot fluir mitjançant diversos "canals" i expressar-se simultàniament. Per exemple, en català, es podria dir la frase, "Jo conduí per ací". Per a afegir informació addicional sobre la conducció, però, s'hauria de fer una frase més llarga o afegir-hi una frase més. Tal com, "Jo conduí per ací i fou de molt goig". O, alternativament, "Jo conduí per ací. Fou una bona conducció".

No contrastant, en la Llengua de signes valenciana, la informació sobre la bona sensació de conducció pot ser expressada simultàniament amb el verb (conduir), aprofitant els avantatges de les capacitats visuals en què es poden fer signes no-manuals (fet amb la posició del cos i l'expressió facial) o manuals (un signe en cada mà) al mateix temps que s'està signant el verb, conduir. Per tant, mentre que en català la frase "Jo conduí per ací i fou de molt goig" és més llarga que la frase "Jo conduí per ací", en la Llengua de signes valenciana ambdues frases poden ser expressades en el mateix interval de temps.

Una altra característica que diferencia la llengua de signes de l'oral és la capacitat de ser escrita. Normalment les llengües de signes no s'escriuen, entre altres causes, perquè la majoria de les persones sordes signants llegeixen i escriuen en la llengua oral del seu país. Malgrat açò, hi ha hagut propostes de desenvolupar sistemes per a transcriure la llengua de signes, provinents sobretot del món acadèmic, però totes tenen deficiències en el moment de captar tots els trets físics que utilitzen les llengües de signes (especialment els elements no-manuals i posicionals). Com a conseqüència d'allò, el seu ús sempre ha estat limitada per a la recerca.

A la Biblioteca Virtual de Llengua de Signes[2] de la Universitat d'Alacant,[3] per exemple, hi ha una proposta[4] recent d'un sistema d'escriptura utilitzant l'alfabet llatí com a símbols, per qüestions de versatilitat tecnològica. No obstant açò, la proposta de sistema d'escriptura de Llengua de signes més difosa i prestigiosa a Europa és l'HamNoSys[5] (Sistema de Notació d'Hamburg de la Llengua de Signes), desenvolupada des de fa més de 50 anys per la Universitat d'Hamburg,[6] en què s'utilitzen símbols i icones específics.

Situació legal[modifica | modifica el codi]

La Llengua de signes catalana obtingué reconeixement oficial el 30 de juny de 1994 per part de la Generalitat de Catalunya, mitjançant un decret que promou i facilita el seu ús a l'administració i, especialment, a l'ensenyament obligatori, on s'han establert diverses escoles bilingües. La llengua de signes valenciana, i la de les Illes Balears no són oficials als seus respectius països.

A nivell estatal la Confederació Estatal de Persones Sordes[7] promou una estandardització i homogeneïtzació de totes les llengües de signes existents a Espanya amb el nom de Llengua de Signes Espanyola (LSE), tot i que no té tampoc cap mena de reconeixement oficial per part de l'Estat. No obstant açò, rigorosament, a Espanya no existeix lingüísticament la LSE, la seua existència és més aviat per causes polítiques. De fet a Espanya hi ha més de 10 llengües de signes, i la LSE pren referència fonamentalment a una d'elles, la llengua signada a Madrid, Extremadura, i Castella-La Manxa. Aquesta situació legal a l'Estat ha fet que comunitats autònomes com Andalusia i Catalunya hagen decidit avançar pel seu compte, i reconèixer a l'oficialitat de les seues respectives llengües de signes a l'àmbit autonòmic.

A l'octubre de l'any 2005 el Parlament de Catalunya aprova el nou Estatut català, en l'article 50.6 inclou el reconeixement de la LSC amb el següent text Els poders públics han de garantir l'ús de la llengua de signes catalana i les condicions que permetin d'assolir la igualtat de les persones amb sordesa que optin per aquesta llengua, que ha d'ésser objecte d'ensenyament, protecció i respecte. La situació legal de la LSC, ara per ara és aquesta.

Referències[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llengua de signes