Sordesa
De Viquipèdia
La sordesa és la manca o afebliment de la capacitat auditiva, independentment del grau de pèrdua; també és coneguda per hipoacúsia.[1] És la condició de la persona privada del sentit de l'oïda; una disminució total o parcial en la capacitat de detectar o comprendre els sons.[2] Aquesta afectació pot ser parcial o total, transitòria o permanent, guarible amb tractament mèdic o no. Les persones amb problemes de sordesa presenten dificultats especials per a percebre i comprendre la informació i per a desenvolupar unes habilitats socials de tipus comunicatiu.
És important remarcar la diferència psíquica i social entre arribar a la sordesa abans de l'adquisició del llenguatge oral o amb posterioritat.
Taula de continguts |
[edita] Tipus de sordesa segons localització de la lesió
- De conducció que impedeix la transmissió dels sons cap l'orella interna, provoc pèrdua de la quantitat però no de la qualitat del so i sovint pot ser corregida quirúrgicament.
- Neurosensorial que es produeix a l'orella interna o en la via que va a l'escorça cerebral i provoca una pèrdua de quantitat i qualitat del so i sense tractament mèdic. La sordesa neurosensorial és un terme d'origen anglosaxó que té tendència a imposar-se per a designar les sordeses de percepció.[1]
- Sordesa mixta amb doble afectació neurosensorial i de conducció i amb possible tractament en aquesta segona.
[edita] Quantificació de la pèrdua d'audició
Es mesura en decibels i es classifica en pèrdua lleu, moderada, severa o profunda (cofèmia).
[edita] Quadre clínic
Per comprovar el grau de sordesa d'una persona, se li fa una prova de audiometria, de manera que una persona amb sordesa pot tenir problemes en la percepció correcta de la intensitat (decibels) o de la freqüència (hertz) de sons relacionats amb el llenguatge oral, i és freqüent que es donin resultats diferents per a cada oïda. La pèrdua de la capacitat auditiva generalment es descriu com lleu, benigna, moderada, severa o profunda, depenent de l'esmentada prova. Generalment, quan un nen amb una pèrdua de la capacitat auditiva superi als 90 dB, es considera llavors que necessita un mètode educatiu específic per a persones sordes.
[edita] Causes
[edita] Genètiques
Poden estar involucrats gens recessius o dominants. Els més comuns són els síndromes d´Stickler i de Waardenburg entre els de gens dominants i els síndromes de Pendred, de l'aqüeducte vestibular gros i d´Usher entre els de gens recessius.
[edita] Malalties
- Meningitis
- Malalties d' autoimmunitat
- Presbiacusi: Primera causa de sordesa que afecta especialment als tons alts en persones d'edat avançada.
- Parotitis
- Vegetacions (adenoids)que no desapareixen després de l'adolescència i obstrueixen el tub d'eustaqui
- Sida
- Adquirides en l'embaràs: El bacteri Chlamydia i l'alcoholisme de la mare (aquest en el 64% dels casos) es pot convertir en sordesa per als recent nascuts. També la sífilis en un 30% dels casos
- Naixement prematur
- Otosclerosi o enduriment de l'orella mitjana.
[edita] Fàrmacs
Alguns medicaments poden causar danys irreversibles a l'oïda entre ells es troba el grup de les aminoglicosides. Altres medicaments tenen efectes negatius però són reversibles.
[edita] Lesions traumàtiques
Amb danys a l'orella o al cervell temporals o permanents. Entre ells l'exposició a sorolls per sobre dels 90 decibels en forma de sordesa progressiva temporal o permanent que és la segona causa de sordesa.
[edita] Tractaments mèdics
- Audífons externs: En les sordeses de tipus conductiu
- Implants coclears: Amb resultats diversos.
[edita] Conseqüències socials
Si la sordesa és especialment aguda, pot afectar considerablement en la forma en què la persona sorda es relaciona amb el seu entorn humà, en trobar-se amb una seriosa limitació en la seva capacitat de trobar una via de comunicació pel canal auditiu, és a dir, amb el llenguatge oral. Tanmateix, la manera com s'entenen les conseqüències d'aquesta incapacitat pot variar considerablement, de manera que dues perspectives fonamentals sobre la manera d'entendre la sordesa.
Estudis recents,[3] proposen abordar la sordesa des d'un punt de vista antropològic. Un col·lectiu de persones sordes que es comuniquen entre si per mitjà d'una llengua de signes pot ser considerat una comunitat lingüística minoritària, amb una cultura pròpia. La literatura especialitzada fa moltes vegades la distinció entre "Sordesa", amb una majúscula inicial, per referir-se a la antropològica, i "sordesa", per a la definida clínicament.
La sordesa és irreversible quan ja no es pot sentir. Depenent dels casos, una persona sorda normalment pot desenvolupar una idiosincràsia amb les persones que es comuniquen pel canal visual, és a dir, amb el llenguatge de signes (LS), considerant-se com una col·lectivitat cultural i social pròpia diferenciada, normalment amb la definició de Comunitat sorda. El vincle social entre els sords signants sol ser molt forta a causa, sobretot, de l'aïllament social que senten respecte als oients, provocat per l'escàs coneixement de la seva problemàtica; també bé donada pel seu estil de vida, així com per l'escassa relació social a causa de l'entesa lingüístic. EN alguns casos la causa prové de les idees preconcebudes que les persones tenen sobre els sords, les quals poden transformar-se gràcies a una millor interacció amb de la seva cultura.
De fet, en aquesta col·lectivitat es defineixen a si mateixos com a "persones sordes signants", i solen classificar el seu entorn social com a "oients" a les persones que no tenen sordesa (entre els que hi pot haver algun oient signant, si coneixeu una LS), i a la resta de les persones sordes que, segons el país, poden formar part també de la comunitat sorda. Entre les persones sordes, a més, els "sords signants" es distingeixen de les persones "sordes orals", és a dir, qui no utilitzen habitualment una LS o utilitzen una comunicació bimodal, és a dir, amb el lèxic d'una LS i l'estructura gramatical d'una llengua oral. Per últim, hi ha els sords implantats, és a dir, els qui porten un implant coclear en comptes d'un audiòfon, que poden ser signants o orals.
En canvi, les persones sordes orals, és a dir, aquelles persones sordes que han rebut una intensa reeducació del llenguatge oral en la seva infantesa i que no utilitzen una llengua de signes com a llengua vehicular –sovint com a conseqüència d'una prohibició expressa dels educadors–, i acostumen a adoptar una actitud d'invisibilitat social respecte a la seva condició de persona sorda; de vegades, fins i tot, no se les reconeix com a tals i es recorre a altres definicions com poden ser la de discapacitat auditiu, hipoacúsic, medi oient, etc. Així mateix, aquest grup sol associar com a persones sordes únicament aquells que són signant, o bé es diferencien d'ells defineixen com a persones sordmuts, especialment a aquells no parlen un llenguatge oral correctament en l'aspecte gramatical.
Aquesta última definició, la de la sordmudesa, d'altra banda, és considerada pejorativa per part dels sords signant, doncs consideren que "parlen" (per canal visual, a LS). Així mateix, consideren que un alt analfabetisme de la llengua oral entre les persones sordes no té cap relació amb la mudesa, sinó a un fracàs del mètode oral en el sistema educatiu en la seva infància i joventut. De fet, anomenar "sordmut" a una persona sorda per no parlar en llengua oral correctament, equivaldria anomenar "manc" a una persona per no escriure amb la grafia correcta, o "cec i manc" per no saber llegir i escriure. Per últim, en el sentit estricte, la "sordmudesa" només seria aplicable a aquells que pateixin sordesa i, a més, són incapaços de generar sons humans per l'absència o el dany de les cordes vocals, essent aspectes independents entre si.
[edita] Personatges il·lustres
Hi ha diversos personatges rellevants que han patit la sordesa, generalment adquirida de manera progressiva durant la seva vida. Uns pocs casos van ser sords de naixement. Un fet especialment detacable en el cas dels músics en els que la pèrdua d'aquest sentit representà un cop molt en el desenvolupament de la seva activitat artística.
- Ludwig van Beethoven, compositor alemany (1770-1827).
- Bedřich Smetana, compositor txec (1824-1884), com a conseqüència d'una sífilis.
- Francisco Goya, pintor aragonès (1746-1829).
- Helen Keller, sorda i cega de naixement (1880-1968).
- Ernest Hemingway, escriptor estatunidenc (1899-1961).
[edita] Referències
- ↑ 1,0 1,1 Enciclopèdia Catalana, S.A.. «Sordesa» (en català). Diccionari enciclopèdic de medicina. Enciclopèdia Catalana, S.A.. [Consulta: 23 de maig de 2009].
- ↑ «Speech and Language Terms and Abbreviations». [Consulta: 02-12-2006].
- ↑ Fonamentalment a partir dels treballs de William C. Stokoe. Sign language structure: An outline of the visual communication systems of the American deaf. (Studies in Linguistics. Occasional Paper; 8) Buffalo, NY: Univiversitat de Buffalo, 1960. 78 pàgines
[edita] Enllaços externs
- Portal amb un diccionari d'LSE (castellà)
- Portal dels sords (castellà)
- Cultura Sorda (castellà)
- American Hearing Research Foundation (anglès)
- Nora Schultz. «Why the obese and smokers risk deafness» (en anglès). New Scientist, 10-06-2008. [Consulta: 15-06-2009].
