Paulo Freire

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Retrat de Paulo Freire.

Paulo Reglus Neves Freire, conegut com a Paulo Freire, (Recife (Brasil), 19 de setembre de 1921 - Brasília, 3 de maig de 1997) fou un pedagog brasiler.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Freire va néixer el 19 de setembre de 1921 en una família de classe mitjana de Recife, el Brasil. Va patir la pobresa i la gana durant de depressió econòmica de 1929. Aquesta experiència va modelar el seu criteri quant a la pobresa i va ajudar a construir un mètode educacional molt particular. Es va inscriure a la facultat de dret de la Universitat de Recife el 1943. Paral·lelament va estudiar filosofia, fenomenologia i psicologia del llenguatge. Tot i acabar la carrera mai va exercir d'advocat. En lloc d'això va fer de mestre a les escoles de secundària ensenyant portuguès. El 1944 es va casar amb Elza Maia Costa de Oliveira, que també era una professora. Van treballar plegats el resta de les seves vides i van tenir fills. El 1946 va ocupar el càrrec de Director del Departament d'Educació i Cultura del Servei Social de l'Estat de Pernambuco, un estat brasiler la capital del qual és Recife. Va començar a treballar amb la gent pobra amb problemes d'analfabetisme. Va començar a utilitzar un mètode poc ortodox del que amb el temps es consideraria Teoria de l'Alliberament. En aquells temps, al Brasil, una persona analfabeta no podia votar a les eleccions presidencials.

El 1961 va ocupar el càrrec de Director del Departament d'Extensió Cultural de la Universitat de Recife. El 1962 va disposar de la primera oportunitat per aplicar les seves teories; va ensenyar a llegir i escriure a 300 treballadors de la canya del sucre amb només 45 dies. A partir d'aquesta demostració el govern brasiler va aprovar la creació de milers de cercles culturals al país. Però el 1964 hi va haver un cop d'estat que va posar fi a tant d'esforç. Freire va ser considerat un traïdor i va ser empresonat 70 dies. Després d'un breu exili a Bolívia, va treballar cinc anys a Xile pel Moviment Cristià Democràtic per a la Reforma Agrària i per l'Organització de l'Agricultura i el Menjar de les Nacions Unides. El 1967, Freire va publicar el seu primer llibre Educació com a pràctica de Llibertat. Posteriorment va publicar el seu llibre més famós La Pedagogia dels oprimits, imprès el 1968 en portuguès. El seu treball va tenir una bona rebuda en diversos sectors. El 1969 fou convidat a la Universitat Harvard. Al següent any, La Pedagogia dels oprimits, es va publicar en castellà i anglès, expandint el seu radi d'acció. A causa del desacord polític entre les successives dictadures i Freire, un cristià socialista, aquesta obra no es va poder publicar al Brasil fins al 1974, moment en el qual, el general Ernesto Geisel, va prendre el control de Brasil i va començar un procés de liberalització cultural.

Després de treballar un any a Cambridge, EUA, Freire va anar a Ginebra, Suïssa, per treballar al Consell Mundial d'Esglésies com a conseller d'educació especial. Durant aquest període, Freire va fer de conseller en les reformes educatives de les colònies portugueses d'Àfrica, especialment a Guinea Bissau i Moçambic.

El 1980 va tornar al Brasil després que li van donar permís per tornar un any abans. Es va unir al Partit del Treballadors (PT) a la ciutat de Sao Paulo. Freire va ocupar el càrrec de supervisor del projecte d'alfabetització d'adults dins del mateix partit des de 1980 fins al 1986. Quan el PT va guanyar les eleccions municipals del 1988, va ser nomenat Secretari d'Educació de Sao Paulo.

El 1986 va morir la seva dona. Freire es va casar amb Maria Araújo Freire, que encara segueix impulsant el seu mètode radical d'educació. Freire va morir al 2 de maig del 1997 d'un atac de cor.

Estudia Dret. La seva dona, Elza, professora de primària, influí en la seva decisió de deixar Dret i dedicar-se a la Pedagogia. Es dedica a l'alfabetització de persones adultes, desenvolupant el seu propi mètode d'alfabetització.

És empresonat i exiliat després del cop d'estat de 1964. Fixa la seva residència a Xile, on troba el marc ideal per a seguir desenvolupant la seva teoria i la seva praxi. Va ser nomenat expert de la UNESCO i posteriorment passa a ser professor de la Universitat Harvard.

Va ser assessor de diversos països d'Àfrica en programes d'educació de persones adultes, especialment a Angola i República de Guinea. El 1980 torna al Brasil on posa el seu esforç en la lluita per una escola pública i de qualitat per a tots. De 1989 a 1992 assumeix la Secretaria d'Educació de la Prefectura de Sao Paulo.

A partir de 1992 fa classes en la Universitat de São Paulo i cursos i conferències per tot el món, fins a la seva mort en 1997.

Entre les seves obres en destaquen "L'educació com pràctica de llibertat" i la "Pedagogia de l'oprimit".

Model educatiu[modifica | modifica el codi]

Les persones aprenen mitjançant el diàleg (influït per Sòcrates) i en aquest diàleg els aprenents poden recobrar la seva dignitat, ja que comparteixen un estat d'igualtat respecte al professor. Aquesta dignitat primera li servirà per adquirir consciència dels seus drets i alliberar-se gràcies a l'educació, basada en la pràctica i en les necessitats quotidianes (teoria relacionada amb l'aprenentatge significatiu). Va criticar el concepte de "tabula rasa" segons el qual els aprenents estaven buits mentalment, ja que l'aprenentatge és un procés dual, on tots aporten i on no es parteix de zero, ja que la vida ha proporcionat els primers coneixements que seran la base de tots els posteriors.

Reconeixements[modifica | modifica el codi]

A Paulo Freire li va ser atorgat el títol de doctor Honoris causa per vint-i-set universitats. Pels seus treballs en l'àrea educativa, va rebre, entre uns altres, els següents premis: "Premi Rei Balduí per al Desenvolupament" (Bèlgica, 1980); "Premi UNESCO d'Educació per a la Pau" (1986) i "Premi Andrés Bell" de l'Organització dels Estats Americans, com Educador dels Continents (1992).

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Paulo Freire