Ilercavons

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Catalunya Comarcas.png

Ilercavons

Els ilercavons foren una tribu ibèrica entre els segles VI i I aC. Abastava aproximadament el territori entre el Coll de Balaguer, Sagunt i Mequinensa. La denominació Ilercavònia apareix en textos i documents grecs i romans.

El seu origen probable és el poble dels ilaraugats, esmentat per Hecateu de Milet al segle VI aC. Vers el segle III aC aquest poble s'hauria dividit en dues branques, els ilercavons de la costa, i els ilergets de l'interior. Els ilercavons s'haurien estès, aleshores, fins a les aigües del riu Guadalop, que farien de frontera amb els Sedetans.

Plini el Vell i Claudi Ptolemeu fan referència als ilercavons. El primer els situa des del riu Udiva (possiblement el riu Millars) fins passat l'Ebre. Ptolomeu anomena el cap i el port Tenebri (possiblement Orpesa), la desembocadura de l'Ebre i les ciutats de Cartago Vetus, Biscargis, Theana, Adeba, Tiarulia i Sigarra. Si acceptéssim que Cartago Vetus es Cantavella —com, de vegades, s'ha anat sostenint, amb fonaments escassos—, els ilercavons comptarien amb una dilatada superfície en la zona muntanyenca de l'interior, on s'haurien estès fins a les aigües del riu Guadalop, que farien de frontera amb els Sedetans. Se suposa que el límit entre els ilercavons i els ilergets és la serra de la Llena, i que el Coll de Balaguer els separa dels cossetans. En general, es pot dir que vivien al sud de Catalunya i nord del País Valencià (la plana, a Castelló) fins a la serra d'Almenara. El riu Ebre era el centre dels seus territoris i una via bàsica de comunicació i comerç.

Ciutats atribuïdes als ilercavons:

Jaciments arqueològics coneguts[modifica | modifica el codi]

I les necròpolis de Mianes (Santa Bàrbara), del Mas de Mussols (l'Aldea) i de l'Oriola (Amposta).

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Gracià, Oriol. «En el país dels ilercavons». Sàpiens [Barcelona], núm. 86 data = desembre 2009, p. 68-69. ISSN: 1695-2014.

Bibliografia disponible[modifica | modifica el codi]

  • La Ilercavònia de Jordi Diloli i Fons. Ed. Cooperativa Gràfica Dertosense. Tortosa 1991. ISBN 84-604-1062-5.
  • L'Ebre final: del Paleolític al món romà. Margarida Genera i Monells. Ed. Cooperativa Gràfica Dertosense, Tortosa 1991 ISBN 84-604-1312-8.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ilercavons Modifica l'enllaç a Wikidata