Ilercavons

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Catalunya Comarcas.png

Ilercavons

Els ilercavons foren una tribu ibèrica entre els segles VI i I aC. Abastava aproximadament el territori entre el Coll de Balaguer, Sagunt i Mequinensa. La denominació Ilercavònia apareix en textos i documents grecs i romans.

El seu origen probable és el poble dels ilaraugats, esmentat per Hecateu de Milet al segle VI aC. Vers el segle III aC aquest poble s'hauria dividit en dues branques, els ilercavons de la costa, i els ilergets de l'interior. Els ilercavons s'haurien estès, aleshores, fins a les aigües del riu Guadalop, que farien de frontera amb els Sedetans.

Plini el Vell i Claudi Ptolemeu fan referència als ilercavons. El primer els situa des del riu Udiva (possiblement el riu Millars) fins passat l'Ebre. Ptolomeu anomena el cap i el port Tenebri (possiblement Orpesa), la desembocadura de l'Ebre i les ciutats de Cartago Vetus, Biscargis, Theana, Adeba, Tiarulia i Sigarra. Si acceptéssim que Cartago Vetus es Cantavella —com, de vegades, s'ha anat sostenint, amb fonaments escassos—, els ilercavons comptarien amb una dilatada superfície en la zona muntanyenca de l'interior, on s'haurien estès fins a les aigües del riu Guadalop, que farien de frontera amb els Sedetans. Se suposa que el límit entre els ilercavons i els ilergets és la serra de la Llena, i que el Coll de Balaguer els separa dels cossetans. En general, es pot dir que vivien al sud de Catalunya i nord del País Valencià (la plana, a Castelló) fins a la serra d'Almenara. El riu Ebre era el centre dels seus territoris i una via bàsica de comunicació i comerç.

Ciutats atribuïdes als ilercavons:

Jaciments arqueològics coneguts[modifica | modifica el codi]

  • Poblat de Sant Antoni (Calaceit, el Matarranya). Declarat Monument Històric l'any 1931 (Gazeta de Madrid 04/6/1931).
  • Poblat els Castellans (Cretes-Calaceit).
  • Castellet de Banyoles (Tivissa). Declarat Monument Històric el 1978 (BOE 15/12/1978) és sense cap dubte un dels nuclis ibèrics més importants de Catalunya.
  • Sant Miquel (Vinebre)
  • Castellot de la Roca Roja (Benifallet)[1]
  • Coll del Moro (Gandesa)
  • Tossal del Moro (Batea)
  • Poblat de l'Assut (Tivenys)
  • Jaciment arqueològic del barranc de les Fonts (Xerta). Protegit com a BCIL pel POUM de Xerta malgrat que als anys 60 un 80% del jaciment va quedar destruït per les obres de captació del canal Xerta-Sénia.
  • Poblat de les Planetes (Bítem, Tortosa)
  • Castell d'Amposta. Substrat arqueològic inferior
  • Poblat de la Ferradura (Ulldecona)
  • Poblat de la Moleta del Remei (Alcanar). Declarat Monument Històric l'any 1979 (BOE 19/02/1979).
  • Puig de la Nau (Benicarló). Amb expedient incoat l'any 1992 de declaració de zona arqueològica.
  • Poblat iber del Puig de la Misericòrdia i torre de defensa de el Perengil (Vinaròs).

I les necròpolis de Mianes (Santa Bàrbara), del Mas de Mussols (l'Aldea) i de l'Oriola (Amposta).

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Gracià, Oriol. «En el país dels ilercavons». Sàpiens [Barcelona], núm. 86 data = desembre 2009, p. 68-69. ISSN: 1695-2014.

Bibliografia disponible[modifica | modifica el codi]

  • La Ilercavònia de Jordi Diloli i Fons. Ed. Cooperativa Gràfica Dertosense. Tortosa 1991. ISBN 84-604-1062-5.
  • L'Ebre final: del Paleolític al món romà. Margarida Genera i Monells. Ed. Cooperativa Gràfica Dertosense, Tortosa 1991 ISBN 84-604-1312-8.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ilercavons