Harun ar-Raixid

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Harun ar-Raixid
En àrab أبو جعفر هارون الرشيد, Abū Jaʿfar Hārūn ar-Raxīd)

Miniatura persa representant Harun ar-Raixid
Naixement Harun ibn Muhàmmad ibn Abd-Al·lah
27 de març de 763
Rey
Defunció 24 de març de 809 (als 45 anys)
Tus

Abu-Jàfar Harun ar-Raixid o, sovint com Harun ar-Raixid (Rey, 27 de març del 763[1] o febrer del 766 - Tus, 24 de març del 809), fou el cinquè califa de la dinastia abbàssida de Bagdad. Governà des del 14 de setembre del 786 fins a la seva mort. El seu regnat representà l'apogeu de la seva dinastia i fou marcat per una gran prosperitat científica, cultural i religiosa. La seva reputació de geni intel·lectual, polític i militar el va fer el protagonista de diversos contes i llegendes, els més coneguts dels quals són Les mil i una nits.

Joventut[modifica | modifica el codi]

Era el tercer fill del califa al-Mahdi i el segon dels que aquest va tenir amb al-Khayzuran una antiga esclava iemenita. Aviat va donar mostres del seu gust pel luxe i refinament. El seu tutor fou Yahya ibn Khalid al-Barmaki. El 779/780 va fer la primera expedició militar contra els bizantins que va acabar amb la conquesta de Samalu, i la segona el 781/782 en què va arribar al Bòsfor.

Després va exercir els governs d'Ifriquiya, Egipte, Síria, Armènia i Azerbaidjan, com una mena de virrei (amb un governador militar en el govern directe) i amb Yahya ibn Khalid com administrador efectiu. El 782 fou designat segon hereu.

L'agost del 785 el seu pare va morir camí a Gurgan, quan anava a veure al hereu Al-Hadi per imposar-li la renúncia al tron en favor de son germà Harun al-Rashid, el segon hereu. El camarlenc ar-Rabí va fer proclamar a al-Hadí a Bagdad i una revolta que va esclatar a la capital, probablement instigada pels enemics d'al-Hadi, fou sufocada.

Al-Hadí volia eliminar de la successió el seu germà Harun que romania sota tutela del barmàquida Yahya ibn Khalid que l’encoratjava a resistir. Harun va refusar renunciar i va acabar a la presó i amenaçat de ser executat. Però sobtadament al-Hadi va morir el 14 de setembre del 786, segons els rumors enverinat per al-Khayzuran, mare de Harun ar-Raixid; aquest va ser proclamat califa. Yhaya ibn Khalid va ocupar la posició principal a l'administració fins al 803.

Regnat[modifica | modifica el codi]

Va iniciar el regnat amb una amnistia de la que va excloure als alides contra els que va tenir una política bel·ligerant tot i que la mort a la presó del pietós alida Mussa al-Kàdhim, que alguns li atribueixen, potser es va deure a causes naturals. Va tenir també una actitud hostil amb els dhimmis, és a dir principalment els cristians acollits a la protecció del islam i va fer destruir les esglésies de la frontera bizantina i als dhimmis de Bagdad els va obligar a vestir de manera distintiva.

El regnat de Harun fou ple de revoltes i incidents:

  • Les revoltes dels khurramiyya a diversos llocs, especialment a Isfahan, revoltes considerades menors (fins a la gran revolta de Babek ja mort Harun al-Rashid)
  • La guerra civil a Síria entre les faccions mudarita i iemenita en la que l'exèrcit del califa va prendre partit; la situació va esdevenir seriosa i finalment el califa va enviar a la província a Djafar ibn Yahya que va arreglar el conflicte i va desarmar als bàndols. Harun va establir (796) la seva residència a al-Rakka (al-Raqqa) i alguns pensen que fou degut a la situació a Síria, encara que no sembla gaire probable.
  • El 788 un nét de Hassan ibn Ali, Idris, fugit al Magreb després del fracàs d'una revolta al Tabaristan, va fundar la dinastia idríssida que va governar el Marroc.
  • La rebel·lió a Egipte el 788.
  • Revolta de l'alida hasanida Yahya ibn Abd Allah al-Mahdi al Daylam (792/793). Fadl ibn Yahya, enviat a la zona va negociar una amnistia i va aconseguir la submissió del rebel, que gaudia de molt de suport popular i dels prínceps locals; però el califa no va respectar el pacte i cinc mesos després va fer empresonar a Yahya.
  • Rebel·lió kharigita d'al-Walid ibn Tarif al-Shari a Nisibin, el 794, que va afectar a tota al-Jazira; els successius exèrcits del califa enviats a la zona foren derrotats; finalment fou enviat Yazid ibn Mazyad al-Shaybani, de la mateixa tribu d'al-Walid, que va matar a aquest i la rebel·lió es va extingir.
  • La segona rebel·lió a Egipte el 794/795 sufocada per Harthama ibn Ayan.
  • Rebel·lió kharigita d'Hamza ibn Abd Allah al-Shari a Sistan el 795, que es va estendre a Kirman i al Fars.
  • La rebel·lió al Iemen (795) provocada pel governador Hammad al-Barbari, mawla del califa, amb la seva severitat. Va dirigir la revolta al-Haysam al-Hamadani, i va durar 9 anys; finalment el cap rebel i els principals dirigents foren capturats i enviats al califa, sent executats. No molt de temps després finalment Hammad al-Barbari fou revocat com a governador després de 13 anys.
  • Els conflictes a Ifriquiya on després de la mort del governador Yazid ibn Hatim al Muhallabi l'orde no s'havia pogut establir plenament; Harthama ibn Ayan nomenat governador, va sufocar la revolta de Abd Allah ibn al-Djarud a Kairuan (795), però nous disturbis van esclatar el 797 i després de tres anys de governs dèbils el califa va acordar concedir el govern a l'aglàbida Ibrahim ibn al-Àghlab, governador del Zab (795-800) i fill d'al-Aghlab ben Salim ben Ikal al Tamimi que havia estat governador anteriorment (765-767), a canvi d'un tribut de 40.000 dinars a l'any.
  • Diverses revoltes locals al Khorasan on successius governadors no aconseguien la completa pau; només Abu al-Abbas al-Fazl ibn Sulayman al-Tusi (782-783) i al-Fadl ibn Yahya al-Barmaki (793-795) havien gaudit de pau i estabilitzat la situació, però amb Ali ibn Isa ibn Mahan (796-806), es van executar a diversos notables a petició del poble, i es van cobrar taxes molt altes al camp, cosa que li va permetre enviar valuosos regals al califa i mantenir-se al poder. Aquestes actuacions van causar alguna revolta, la principal la de Abu l-Khasib Wuhayb ibn Abd Allah a Nasa (801) i la de Rafi ibn al-Layth ibn Nasr ibn Sayyar a Samarcanda (806). Aquesta darrera va obligar al cessament del governador Ali ibn Isa, però tot i així va agafar gran volada el 807/808; Harun al-Rashid en persona, acompanyat dels seus dos fills al-Mamun i Salih va marxar contra el rebel amb un exèrcit iraquià, però es va haver d'aturar a Tus a causa de la seva mala salut que durant el viatge va empitjorar (novembre del 808). La revolta fou sufocada pel governador militar Harthama ibn Ayan.

En matèria militar exterior, va crear el territori dels Awasim amb centre a Manbidj (786) i el 787 aprofitant conflictes interns a Bizanci va ocupar la fortalesa d'al Safsaf, mentre un cos expedicionari àrab arribava fins a Ankara. L'emperadriu Irene de Bizanci (Ughusta pels musulmans del seu títol d'Augusta) que va governar de fet l'imperi (797 - 802) va demanar la pau, i de moment el califa va refusar però després va acceptar davant l'amenaça dels khàzars. Però el 802 quan va pujar al tron l'emperador Nicèfor I la guerra es va reprendre i el 803 Harun en persona va dirigir l'exèrcit àrab i altre cop ho va fer el 806. En aquesta segona va tenir força èxit i va conquerir Heraclea-Cybistra i Tiana. Nicèfor, amenaçat pels búlgar, va acceptar un tractat de pau desavantatjós i va haver de pagar una capitació per a si mateix i el seu fill. El 805 va fer una incursió naval a Xipre i el 807 una a Rodes. Contra els khàzars va haver de fer front a diverses incursions.

És ben conegut el intercanvi d'ambaixades amb Carlemany. Segons les fonts carolíngies,[text imprecís] l'emperador occidental va rebre els drets de protecció dels cristians de Jerusalem però això no està confirmat a les fonts àrabs i sembla bastant improbable.

El 803 va eliminar a la família dels barmàquides, per causes incertes però possiblement per estar cansat de la seva tutela.

La seva successió demostra que no fou un sobirà molt capacitat: el seu fill al-Amín, per ser de pura sang haiximita de pare i mare va ser posat en l'ordre de successió davant del seu germà gran Abu-l-Abbàs Abd-Al·lah al-Mamun, que era de mare esclava (792); Al-Mamun fou designat segon hereu el 799. El 802 les "Actes de la Meca" (o Convenció de la Kaba) de Harun ar-Raixid, van regular estrictament la successió en què al-Mamun rebria la part oriental del califat supeditat al seu germà al-Amín que rebria la part occidental. Això fou de fet l'origen de la futura guerra civil.

Va morir a Tus el 24 de març del 809 i fou enterrat al palau d'Hamid ibn Qahtabi, governador del Khorasan, lloc més tard conegut com a Mashhad ("El lloc de martiri") degut al martiri d'Imam Reza el 818.

La seva reina principal fou Zubayda bint Djafar, que es va casar amb Harun el 778; era néta del califa al-Mansur i cosina d'Harun, i va morir el 831. La segona esposa fou Umm al-Aziz. Al seu harem es diu que hi havia fins a dos mil dones. Va deixar tretze fills (dels quals 11 fills de dones esclaves) i 4 filles:

  1. Abu al-Abbas Abd Allah (califa al-Ma'mun 813-833).
  2. Abu Abd Allah Muhammad (califa al-Amîn 809-813), únic fill de Zubayda bint Djafar.
  3. Kasim al-Mutaman, hereu presumpte d'al-Mamun
  4. Alí, únic fill d'Umm al-Aziz
  5. Salih
  6. Abu Ishak Muhammad (califa al-Mu'tasim 833-842)
  7. Abu Isa Muhammad
  8. Abu Yakub Muhammad
  9. Abu al-Abbas Muhammad
  10. Abu Sulayman Muhammad
  11. Abu Ali Muhammad
  12. Abu Ahmad Muhammad
  13. Nom desconegut

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. ibn Jarir at-Tabarí, Muhàmmad; Bosworth, Clifford Edmund. The ʻAbbāsid Caliphate in Equilibrium (en anglès). SUNY Press, 1989. ISBN 0887065643. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Harun ar-Raixid


Precedit per:
Al-Hadi
califa de Bagdad
786 - 809
Succeït per:
Al-Amín