Gerió

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Heracles contra Gerió. Cara A d'una àmfora àtica de figures negres, vers 640 aC.

Gerió és un gegant alat de la mitologia grega format per tres cossos humans sencers units per la cintura, fill de Crisaor i Calírroe. Vivia més enllà de les columnes d'Hèrcules, a l'illa Eritia (actualment la Isla de León, San Fernando, Cadis). Era l'amo d'un gos de dos caps, germà del cèrber, que es deia Ortre.

Va ser mort per Hèracles quan, després d'una de les seves missions, aquest li va robar el ramat de bous i vaques vermelles. Gerió el va perseguir a la recerca de la seva venjança, però quan el sobrevolava el va matar en disparar-li una fletxa enverinada amb la sang de l'hidra.

La mitologia catalana va adaptar el mite. Deia que Gerió, un gegant de tres caps, gairebé s'havia tornat rei d'Ibèria i que perseguia Pirene, que n'era la reina, per matar-la i arrabassar-li el poder. Veient que no reeixiria pas a capturar-la, va cremar una gran estesa de terreny per matar-la. Hèrcules, de lluny estant, veuria la gran columna de fum i hi correria a veure què passava. Llavors hauria vist Pirene agonitzant enmig del foc. La va voler salvar, però ja era massa tard. Aleshores, ple d'ira com estava, va reptar en duel Gerió i el vencé. En acabat, va arreplegar totes les pedres que va trobar i va construir un gran mausoleu en memòria de Pirene i en honor d'ella recordarien com els Pirineus. Aquesta tradició la recull l'Atlàntida de Jacint Verdaguer. També Gerió passa pel fundador llegendari de la ciutat de Girona.

Origen

Quan el sol aconsegueix la constel·lació de Bessons, es troba amb la constel·lació Auriga. Moltes creences antigues associaven el camí diari del sol pel cel amb el déu Sol conduint un ardent carro, i d'aquesta forma, aquí, el camí anual del sol (el seu trànsit) aconsegueix el seu carro (Auriga). Posteriorment, la mitologia grega va considerar que el sol usava una copa per creuar el cel.

En aquesta regió del cel, hi ha també un vast espai sense estels fàcilment visibles (ara ocupades per les modernes constel·lacions de Lynx i Camelopardalis), que els antics grecs descrivien com un desert. Una història basada en aquesta regió del cel requereix, per tant, un vast desert, i n'era el millor conegut pels grecs antics el de Líbia. No obstant això, en estar aquesta zona desèrtica lluny de moltes constel·lacions en aquesta regió del cel, situar-hi una història requeria algú que el creués fins a la seva localització principal. Atès que l'Auriga és la constel·lació més propera des del començament del trànsit del sol fins a la vora de l'espai buit, un carro solar (més tard, convertit en copa) es converteix en la forma de creuar el desert.

La Via Làctica va ser batejada així pels grecs antics perquè sembla ser una taca de llet creuant el cel. Alguns, no obstant això, eren capaços de destriar alguns estels individuals en aquesta, i així va passar a semblar un vast ramat de vaques, la llet de les quals omplia els seus buits. L'estel Capella, que és part de l'Auriga, era coneguda pels grecs com l'«estel del pastor» (ja que alguns consideraven que l'Auriga era un pastor conduint un carro, incloent-hi aquest, mentre portava una cabra penjada de l'espatlla esquerra). Capella està molt a prop, encara que fora, de la Via Làctica i, com a tal, considerada com un pastor, sembla estar arriant-la.

En Bessons, la constel·lació Canis Major (el ‘gran gos’) queda al costat de la Via Làctica. El cap de la constel·lació mira contradirecció al sol. No obstant això, a l'altre extrem de la constel·lació (on estaria la cua) queda l'estrella Sírius, considerada maligna per moltes mitologies antigues a causa del seu pampallugueig i vermellor, que era considerada també un gos («estrella gos»), per associació amb la constel·lació. Així, la constel·lació tenia dos caps, l'un el normal i un altre, Sírius, a l'altre extrem.

Més a prop del sol que Canis Major, i també guardant la Via Làctica en aquesta zona del seu trànsit, de manera semblant a Canis Major i Capella, està Orió, el gegant. Tradicionalment, Orió és considerat un únic gegant, però és igualment possible distingir-hi tres cossos complets separats, units per la cintura, com es descrivia Gerió, particularment en aparèixer les cames en direccions força diferents, i dibuixos alternatius de la constel·lació (que tenen en compte estels lleugerament més febles que els diagrames bàsics), solen mostrar tres en lloc de dos braços, i en comparteixen el segon i tercer la mateixa espatlla dreta.

El sol aconsegueix superar aquests obstacles, creuant la Via Làctica. L'Auriga sembla haver-se deixat en la mateixa Via Làctica, i per això algunes de les vaques del ramat estan amb ell. Després de la Via Làctica, el sol es troba amb Bessons. Les representacions de Bessons varien segons s'inclini a est o oest, sent possible en aquesta últim cas dibuixar la constel·lació com dos homes que descansen els seus peus en la Via Làctica. En les representacions que la inclinen a l'est, un dels bessons està en la Via Làctica i l'altre fora d'ella, i així un ha «robat algunes vaques» i l'altre, a qui creua el trànsit del sol, no. En el mite de Càstor i Pól·lux (els noms habitualment donats als bessons), les seves morts es deuen a una disputa pel robatori d'un bestiar.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gerió Modifica l'enllaç a Wikidata
  • Parramon i Blasco, Jordi: Diccionari de la mitologia grega i romana. Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 209. Barcelona, octubre del 1997. ISBN 84-297-4146-1, plana 100.