Religió protoindoeuropea

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Temes indoeuropeus

Llengües indoeuropees
Albanès · Armeni · Bàltic
Cèltic · Eslau · Germànic ·

Grec
Indoiranià (Indoari, Indoirànic)
Itàlic
extingides: Llengües anatòliques
Paleobalcànic (Dàcic,
Frigi, Traci) · Tokhari

Pobles indoeuropeus
Albanesos · Armenis
Bàltics · Celtes · Eslaus · Escites · Germànics
Grecs · Indo-aris
Irànics · Llatins

Històrics: Anatòlics (Hittites, Luvites)
Celtes (Galàcia, Gals) · Germànics
Il·liris · Indoirànics
Itàlics · Sàrmates · Tracis · Tocaris  

Protoindoeuropeus
Protoindoeuropeu · Religió
 
Urheimat
Hipòtesi kurgana · Hipòtesi anatòlica
Hipòtesi armènica · Teoria índia · TCP (PCT)
 
Estudis indoeuropeus

La religió protoindoeuropea era el conjunt de pràctiques i creences dels pobles protoindoeuropeus, reconstruïda a partir de troballes arqueològiques i comparacions de les comunitats descendents.

Panteó[modifica | modifica el codi]

Els indoeuropeus eren seguidors del politeisme, i dins del seu panteó destacaven tres divinitats (hipòtesi de la trifuncionalitat de Georges Dumézil): Dyeus o déu suprem, Pheuson o déu productor i Perkwunos, el déu del llamp i el tro.[1] Altres divinitats destacades eren Heusos, el déu del Sol; Priheh, la deessa de l'amor o Denu, déu dels rius que es troba a l'arrel de molts topònims fluvials, com per exemple el Danubi o el Don. També tenien moltes divinitats duals, en forma de bessons, com el Sol i la Lluna, els avantpassats de l'home i la dona o els bessons-cavall.

La majoria de divinitats van passar a les mitologies posteriors, algunes d'elles convertides en dimonis o forces malignes, especialment a la zona de l'Índia.[2] El déu de l'inframón es va dividir en dos, per donar lloc al déu dels fons del mars.

Creences[modifica | modifica el codi]

Pensaven que la Terra va néixer del cos d'un gegant primigeni (essent la sang els rius, els membres les parts del món, etc.), com va reconstruir Max Muller a partir de la comparació de mites sobre la cosmogonia original. Es va dividir en tres parts: el cel, equivalent a la funció sacerdotal, la terra pròpiament dita, encarnada en una Mare que dóna la vida, i l'inframón, d'on provenen les riqueses i que és el paral·lel de la funció productora en els humans.

Els primers pobladors d'aquest món, semidéus, van haver de lluitar amb una serp o drac, encarnació del mal, i reconeixien un arbre de la vida com a centre sagrat del cosmos. Aquests van ensenyar els homes a conrear la terra, usar el foc i venerar-los, i també van establir el cicle de les estacions, personalitzades en divinitats que cíclicament moren per donar pas al seu germà.

Es creu que hi havia una casta sacerdotal, identificada o molt lligada a la monarquia, que s'encarregava dels rituals, notablement pràctiques d'endevinació i sacrificis.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Mallory, James P.; Adams, Douglas P. (2006), Oxford Introduction to Proto-Indo-European and the Proto-Indo-European World, London: Oxford University Press
  2. Kuiper, F.B.J. (1983), Irwin, J., ed., Ancient Indian Cosmology, Delhi: Vikas .