Llatins

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Temes indoeuropeus

Llengües indoeuropees
Albanès · Armeni · Bàltic
Cèltic · Eslau · Germànic ·

Grec
Indoiranià (Indoari, Indoirànic)
Itàlic
extingides: Llengües anatòliques
Paleobalcànic (Dàcic,
Frigi, Traci) · Tokhari

Pobles indoeuropeus
Albanesos · Armenis
Bàltics · Celtes · Eslaus · Escites · Germànics
Grecs · Indo-aris
Irànics · Llatins

Històrics: Anatòlics (Hittites, Luvites)
Celtes (Galàcia, Gals) · Germànics
Il·liris · Indoirànics
Itàlics · Sàrmates · Tracis · Tocaris  

Protoindoeuropeus
Protoindoeuropeu · Religió
 
Urheimat
Hipòtesi kurgana · Hipòtesi anatòlica
Hipòtesi armènica · Teoria índia · TCP (PCT)
 
Estudis indoeuropeus

Els llatins eren els habitants del Latium regió que envolta Roma. Els llatins van formar una confederació de ciutats llatines que es va aliar al regne de Roma. La primitiva aliança entre Roma i la Confederació Llatina es va concertar en peu d'igualtat. Alternativament nomenaven cadascuna al general en cap, i era aquest el que escollia el seu estat major (sis tribuns militars per cadascuna de les quatre divisions). El botí es distribuïa en parts iguals i també les terres. Les guarnicions establertes eren mixtes i les noves poblacions creades es poblaven també per meitat amb ciutadans romans i llatins, i obtenien el seu assentament (i el vot) a l'assemblea federal.

Amb la República romana el pacte federal va ser revisat cap al 493 aC (261 a.u.c.), i Roma va assumir els assumptes de guerra i pau, i es va arrogar en exclusiva el dret a nomenar comandant en cap de l'exèrcit confederal. Una part dels oficials del contingent llatí van passar a ser romans (els oficials llatins eren dotze Praefecti sociorum, encarregats sis d'ells de l'ala dreta i sis de l'ala esquerra). Els contingents de cada ciutat llatina tenien el seu cap local, els dos decurions de les turmes (Decuriones Turmarum) i Prefectes de les Cohorts (Praefecti cohortium).

Progressivament les noves ciutats i colònies que van anar fundant-se, encara que dotades del dret llatí, eren poblades en la seva majoria per ciutadans romans, els quals eren lleials a la seva pàtria.

Els ciutadans llatins gaudien dels drets de ciutadania passiva (municeps) a Roma i en qualsevol altra ciutat de la confederació que no fos la seva. Per tant, i llevat de les magistratures, gaudien de tots els drets privats, i fins i tot participaven en alguns casos en el comicis tribunats (comitia tributa).

El 389 aC els llatins i els volscs van ser derrotats pels romans dirigits pel dictador Marc Furi Camil a Marcius Mons.

La guerra llatina[modifica | modifica el codi]

Article principal: guerra llatina

Els pobles de la lliga llatina enviaren en 340 aC una ambaixada al senat romà a demanar la formació d'una sola república entre Roma i el Latium, amb les dues parts al mateix nivell. Els romans havien estat lluitant al costat dels pobles del Latiumi la Campània contra els samnites a la primera guerra samnita quan els romans es van retirar de la guerra. Amb el rebuig de Roma, va començar la guerra.[1][2] Els ciutadans llatins de les ciutats aliades exigien els mateixos drets que els ciutadans romans, però la petició fou rebutjada el 341 aC i es van revoltar. Els llatins van continuar dels combats al costat dels campanes, mentre Roma es va unir als samnites per atacar els llatins. Tit Manli Imperiós Torquat el 340 aC va triomfar a la batalla del Vesuvi i la batalla de Trifanum però la revolta es va estendre. Els samnites, ara aliats romans, van destruir Sora i Fregellae, ciutats dels volscs, i van amenaçar a Fabratèria. El 338 aC Gai Maeni va derrotar als llatins a Pedum, que l'any anterior havia resistit el Setge de Pedum (338 aC) de Tiberi Emili Mamercí i va ocupar la ciutat, en la darrera acció rellevant de la guerra. La lliga llatina fou dissolta i algunes ciutats van perdre bona part del seu territori quan no la independència. L'antiga lliga políticomilitar va passar a ser una confederació de caràcter religió, i es van concertar pactes independents entre Roma i cadascuna de les ciutats llatines.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Grant, The History of Rome, p. 48
  2. Pennell, Ancient Rome, Cap. IX, paràgraf 13

Bibliografia[modifica | modifica el codi]