Temple romà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Temple romà d'August a Pula, Croàcia.

El temple romà era l'edifici consagrat al culte típic de la religió romana, sent altres per exemple els altars i els lararium (petits altars dedicats als lars). Temple deriva del vocable llatí templum, que no només indica l'edifici en si, sinó el lloc consagrat, orientat segons els punts cardinals, seguint el ritual de la inauguració o inaguratio, orientació que correspon a l'espai sagrat del cel.

Arquitectura[modifica | modifica el codi]

L'arquitectura romana utilitza els ordres clàssics dels grecs: el dòric, el jònic i el corinti, però en molts casos aquests deixen de ser elements estructurals i passen a ser elements simplement decoratius. Un canvi important respecte als estils grecs va ser la distància entre columnes, que augmentava gràcies a la millora en les tècniques de construcció de voltes. Els romans evolucionen les tècniques de construcció: descobreixen un mineral que convertit en pols i barrejat amb calç produeix un material amb característiques semblants a les de l'actual ciment. Aquest ciment serà molt útil per a la construcció de murs i, sobretot, per a la construcció de voltes de canó i voltes d'aresta.

Si el temple grec generalment semblava el mateix vist pels seu quatre costats, no succeïa el mateix amb un temple romà. La parontal era accentuada per l'escalinata i l'elevat pòrtic es veia diferent dels laterals que tenien poca importància i de la part posterior que era insignificant. De vegades, el temple s'adossava per la part posterior en lloc de fer-se com un edifici a part. Els romans van perfeccionar l'aspecte dels seus temples seguint les directrius i estils grecs, però sense trair els seus tractaments tradicionals. L'element dels temples grecs que més sorprenia els romans era el peristil exterior, de manera que el van intentar reproduir prolongant la columnata del pòrtic i adossant les columnes a les parets laterals, de manera que el temple sembla estar envoltat d'un peristil.

El temple romà és hexàstil, de planta rectangular. La millor perspectiva és la frontal i l’escala frontal d'accés aconsegueix conferir-li majestuositat, conjuntament amb l'alta façana que domina amb la seva presència l'espai que té al davant. La pedra era el material més utilitzat encara que hi ha exemples de temples construïts amb maons que revestien de plaques de marbre.

A l'antiga Roma, el temple principal de la ciutat solia estar dedicat a la Tríada Capitolina (Júpiter-Juno-Minerva), igual que el Capitoli de Roma. Era l'edifici més destacat del fòrum, tant per la seva posició central com per la seva situació elevada. Al mateix fòrum, com també en altres llocs de la ciutat, n'hi solia haver altres temples consagrats a diverses divinitats. L'arquitectura del temple romà es forma sota la doble influència etrusca i grega,i per tant els primers temples romans van ser construïts seguint el model etrusc, elevats sobre un pòdium al qual s'accedeix per una escala frontal, que condueix a un porxo sostingut per columnes. El porxo arrecera l'entrada a l'interior (cella) on solia haver-hi una imatge del déu, encara que més tard aquesta estructura va ser lleugerament modificada per la influència grega. La diferència bàsica entre el temple romà i el grec era que el porxo sostingut per columnes envoltava el temple grec completament i no solament per la façana de davant. Així és que els constructors romans van intentar acostar-se al model grec, bé allargant la columnata pels dos costats del temple o bé completant-la tot al voltant de l'edifici, però amb mitges columnes adossades a les parets, com es veu a la Maison Carré de Nimes.

El temple era considerat tant en la religió grega com en la romana la residència del déu i la funció no era que els ciutadans hi entressin a pregar; les oracions i els sacrificis es feien fora, raó per la qual l'altar era normalment davant l'edifici i aquest –en no haver d'acollir molta gent- podia tenir unes estances interiors més petites que en el cas cristià o islàmic.[1]

No es un edifici per a la celebració litúrgica, sinó que serveix per a albergar la figura de la divinitat.

Diferències entre els temples grecs i romans[modifica | modifica el codi]

Maqueta del Temple de la Colonia Claudia Ara Agrippinensium (Colònia (Alemanya)) dedicat a la Tíada, s.I

Principals diferències entre el temple grec i romà:

  • No s'assenta sobre estereobat ni estilobat continu, sinó que s'eleva sobre un podi (pòdium), cosa que li dóna més verticalitat.
  • Dona preeminència a l'entrada.
  • El peristil pot ser de dues formes:
    • Columnes adossades al mur de la cel·la.
    • Columnes exemptes solament als costats laterals, no té columnes a la part posterior.
  • Només té pòrtic i naos. Hi poden haver tres cel·les en una, si el temple està dedicat a la triada Capitolina (Júpiter/Zeus, Juno/Hera i Minerva/Atena).
  • Segueixen utilitzant les tres ordres clàssics. El dòric s'anomenarà Toscà.

Els altres temples[modifica | modifica el codi]

Els romans tenien altres tipus de construcció amb el mateix ús que els temples, que de vegades es tradueixen amb la paraula "temple" i de vegades amb la paraula "santuari" i són les formes més antigues, per tant no se'n conserven gaires exemples.

Restes del temple dels Dioscurs, nom oficial:aedes Castoris.[2]
aedicula petit aedes a Pompeia
Restes del delabrum Iuturnae, temple de Juturna
  • aedes , que vol dir «la casa del déu» i consistia en un petit altar per contenir l'estàtua d'un déu.[3]D'aquesta senzilla construcció va derivar la forma arquitectònica emprada posteriorment en temples cristians anomenada edicle, (en llatí aedicula). Vitruvi feia la següent distinció entre aedes i temple. El primer era l'edifici mentre que el segon era l'espai consagrat que havia estat escollit amb un auguri. Pel que fa a la construcció d'un aedes, Vitruvi recomanava que es guardés alguna relació amb les característiques del déu que hagués de contenir: Si es tractava d'una deïtat celeste com ara Júpiter o Luna, calia que fos obert cap al cel; si era per deïtats relacionades amb la virtus («coratge, virtut») com ara Minerva, Mart o Hèrcules, era recomanable l'estil dòric i sense voladissos; l'ordre corinti era recomanable per deesses com ara Venus, Flora, Prosèrpina o les Lymphae; i l'estil iònic era adient per deïtats de caràcter intermedi com Juno, Diana o Liber.[4]Per tant, encara que no sempre a la pràctica, hi havia una preocupació per lligar l'estètica de l'arquitectura i la teologia.[5][6]

La paraula edil, té relació etimològica amb aedes ja que entre els deures d'aquests funcionaris estava la de supervisar les obres públiques i les de manteniment dels temples.[7] El temple (aedes) de Flora, per exemple, es va construir el 241 aC sota la direcció de dos edils, els quals van consultar prèviament els llibres Sibil·lins. Una altra relació era que les oficines de l'edil de la plebs estaven a l'aedes de Ceres de Roma.[8]

  • delubrum.- Segons Marc Terenci Varró,[9] aquesta era la forma més antiga de temple que van construir els romans. Cincius explicava que un delubrum consistia en una construcció per contenir l'estàtua d'un déu però amb una característica una mica ambigua que era que a dins i en l'àrea circumdant ubi aqua currit, («allà l'aigua correrà») sense aclarir si havia de ser aquest un fet natural o artificial.[10] Sext Pompeu Fest proposava una explicació etimològica dient que derivava de l'expressió fustem delibratum («tronc afectat per un llamp»), en referència als arbres que havien perdut l'escorça a causa d'un llamp, ja que aquesta mena d'arbres eren venerats com a déus en els temps arcaics. El terme devia passar més endavant a significar la construcció al voltant del tronc, que seria la casa del déu.[11]

Isidor de Sevilla va relacionar la paraula delubrum amb el verb diluere, («rentar») i descrivia aquesta construcció com un santuari amb una font, de vegades amb un pou annex on la gent es devia rentar abans d'entrar.[12]

  • fanum, que era un espai de terra consagrat,[13] per més endavant construir-hi un temple.[14]Un fanum podia ser també una clariana en un bosc sagrat (lucus), com el de Diana Nemorensis, o un espai o estructura sagrada dedicada a un déu d'una religió no romana però acceptada pels romans, com ara els de Isis o Mitra. L'existència de termes cognats entre les cultures veïnes, com ara el terme osc fíísnú, l'umbri fesnaf-e, i el peligne fesn indiquen que aquest concepte era compartit per tots els pobles itàlics.[15]

En l'època d'August, els termes fanum, aedes, templum i delubrum havien perdut el seu sentit original i s'empraven de forma indistinta com si fossin sinònims,[16] però fanum era el que havia adquirit un significat més general i templum es feia servir per les construccions més grans i luxoses.[17]La paraula "profà" deriva de fanum i vol dir «davant del temple», en el sentit de «exterior al temple».[18]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. José B.Panillo i altres: "La iglesia", e.Verbo divino, 1980, p.65
  2. Samuel Ball Platner Thomas Ashby, "A Topographical Dictionary of Ancient Rome", Londres, ed.Oxford University Press, 1929, p.103
  3. Robert Schilling, "Roman Gods", Roman and European Mythologies, University of Chicago Press, 1992, p. 72
  4. Morris H. Morgan, "Notes on Vitruvius", ed. Harvard Studies en Classical Philology nº17, 1906, p. 12–14
  5. Vitruvi, "De architectura" 1.2.5
  6. John E. Stambaugh, "The Functions of Roman Temples," (Aufstieg und Niedergang der römischen Welt) II.16.1,1978, p. 561
  7. Andrew Lintott, "The Constitution of the Roman Republic", Oxford: Clarendon Press, 1999, p. 129–130; Karl Loewenstein, "The Governance of Rome", ed.Martinus Nijhoff, 1973, p. 62
  8. Lawrence Richardson, "A New Topographical Dictionary of Ancient Rome", ed.Johns Hopkins University Press, 1992, p. 80–81 on Ceres, p. 151 on Flora; Barbette Stanley Spaeth, "The Roman Goddess Ceres", ed.University of Texas Press, 1996, p. 86 i seg.
  9. Marc Terenci Varró apud Nonius p. 792 L
  10. Aquest istoriador i la seva explicació són esmentats per Servi Maure Honorat, "Virgilii Opera Expositio" II 225
  11. Sext Pompeu Fest "De verborum significatu" s.v. delubrum p. 64 L; G. Colonna "Sacred Architecture and the Religion of the Etruscans" en N. T. De Grummond The Religion of the Etruscans 2006 p. 165 nº 59
  12. Isidor de Sevilla "Etymologiae" 15.4.9; Stephen A. Barney, "The Etymologies of Isidore of Seville", ed.Cambridge University Press, 2006, p. 310
  13. Titus Livi "Ab Urbe condita" 10.37.15, fragment en què l'autor explica que es va construir un temple en honor a Júpiter Stator per una prometença feta pel general M. Atilius Regulus l'any 290 aC, en un espai que ja havia estat consagrat en temps de Ròmul amb la mateixa intenció però que no s'havia arribat a construir i en quedava el fanum.
  14. Roger D. Woodard, "Indo-European Sacred Space: Vedic and Roman Cult", ed.University of Illinois Press, 2006, p. 150
  15. Woodard, "Indo-European Sacred Space", p. 150
  16. S.P. Oakley, "A Commentary on Livy", llibres 6–10, ed.Oxford University Press, 2005, p. 378; Michel P.J. van den Hout, "A Commentary on the Letters of M. Cornelius Fronto", ed.Brill, 1999, p. 164.
  17. Lawrence Richardson, "A New Topographical Dictionary of Ancient Rome", ed.Johns Hopkins University Press, 1992, p. 2
  18. T.F. Hoad, "English Etymology",ed. Oxford University Press 1993. p. 372a

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Temple romà