Història del Marroc

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Típic poble del sud de la serralada de l'Atles

La Història del Marroc es remunta a l'època del Capsià, entre el 10000 aC i el 6000 aC, en un moment en què el Magrib era menys àrid que avui. La llengua berber va arribar probablement al mateix temps que l'agricultura, i va ser adoptada per la població ja assentada allí.

Neolític[modifica | modifica el codi]

Les regions costaneres de l'actual Marroc van compartir una cultura neolítica comuna a la resta del litoral mediterrani: el Capsià. Les restes arqueològiques recullen la domesticació del bestiar i el cultiu de diverses plantes durant aquest període. Fa vuit mil anys, al sud de la serralada de l'Atles, en el que ara és el desert del Sàhara, s'estenia una sabana en la qual va prosperar una cultura de caçadors i pastors fins que la regió va començar a dessecar-se com a resultat dels canvis climàtics a partir del 4.000 aC

Fenicis[modifica | modifica el codi]

Els fenicis, en els seus recorreguts pel Mediterrani, van fundar els primers assentaments de la costa del Marroc cap al segle XII aC instal·lant dipòsits per la sal i minerals al llarg de la costa i en les riberes dels rius del territori. Fenicis i cartaginesos van establir relacions comercials amb les tribus de l'interior, pagant-los un cànon per assegurar la seva cooperació en l'extracció del mineral.

Al segle V aC, l'imperi cartaginès havia estès la seva hegemonia pel nord d'Àfrica. Cap al segle II aC, van emergir alguns regnes berbers, que van créixer i es van desenvolupar amb una certa autonomia. Després de la caiguda de Cartago l'àrea va ser annexionada a l'Imperi Romà l'any 136 aC.[1]

Dominació romana[modifica | modifica el codi]

Roma va procedir a dividir el regne maurità en dues províncies: Mauritània Tingitana i Mauritània Cesariense, corresponent la primera amb el nord del territori de l'actual Marroc. No obstant això, la influència romana es va localitzar fonamentalment a la costa i a les colònies romanes (com Tingis, la capital (actual Tànger), Zilis (Assilah), Lixus (Larache), Valentia Banasa a la vora del riu Sebú (a prop de l'actual Kenitra), Sala Colònia i Volubilis), ja que la sobirania sobre la major part de l'interior de les províncies s'exercia mitjançant caps mauritans locals. Els indígenes mauritans van ser freqüentment reclutats en la cavalleria, com auxiliars de les legions romanes.

El cristianisme va ser introduït en el segle II, guanyant adeptes en les ciutats i entre els esclaus i els grangers berbers. Al segle IV les zones romanitzades eren cristianes, així com algunes tribus de l'interior. També van arribar moviments cismàtics i herètics, generalment com a forma de protesta política. També es va establir una nombrosa colònia jueva.

L'any 429 la zona va ser envaïda pels vàndals, que van saltar de la península Ibèrica. Tanmateix, cap dominació estrangera va aconseguir penetrar molt més enllà de la costa i es van limitar principalment a tenir assentaments comercials per a les seves rutes pel Mediterrani, ja que les tribus berbers de la zona mai es van deixar dominar: els romans consideraven als berbers com una raça ingovernable, que causava "problemes" constantment a les legions quan fundaven assentaments romans permanents.

Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

534-682[modifica | modifica el codi]

L'Imperi Bizantí es va proposar la reconquesta, però només va aconseguir dominar unes poques ciutats, entre elles Tànger.

El rei Wamba hispà-got va conquerir ciutats de la Tingitània

Califat Omeia[modifica | modifica el codi]

L'any 682 el califat omeia envaeix totes les regions del nord del Marroc, encara que va trigar gairebé un segle a completar la seva conquesta (segles VII i VIII). Uqba ibn Nafi, conqueridor del Magrib al segle VII, va arribar a les costes atlàntiques en el que en l'actualitat és el Parc Nacional de Souss-Massa, es va introduir en l'oceà amb el seu cavall i va posar a Allah com a testimoni de que no quedaven més terres per conquerir. Durant els segles VIII al X, tot i mantenir-se fidels a la seva tradició tribal, els berbers es van unir sota el domini d'una dinastia local anomenada Dinastia idríssida, fundada per Idris I de Fes, qui es va rebel·lar contra el califa Abàssida al 788, i el 789 va fundar Fes.

Durant els segles IX i X hi havia diversos regnes independents, entre ells dos berbers Barghawata i Sijilmassa al centre i a l'oest respectivament i al nord els idrissís. El sud era terra de ningú.

Després de la mort d'Idris II al 828, el Magrib va ​​quedar de nou dividit en petits regnes, fins que el 920 els berbers van reconèixer la sobirania dels fatimites de Kairuan. La regió estava dividida entre les aspiracions del Califat de Còrdova i les del califat fatimí. Durant el regnat d'Abderraman III (912-961), les places de Tànger, Ceuta i Melilla van ser dominades pel califat de Còrdova, i en el regnat de Hisam II (976-1009), Almansor va aconseguir imposar la seva autoritat al nord del Marroc i al Magreb central.

El 1031, després de la desintegració del califat cordovès, la zona de Tànger va quedar sota domini de la Taifa de Màlaga, i la resta del nord del Marroc va passar per un llarg període d'anarquia on la tribu Ghomara (originària del Rif) i altres tribus del nord es van disputar el control fins a la invasió almoràvit del 1077.

Imperi almoràvit.

Imperi almoràvit[modifica | modifica el codi]

Article principal: Imperi almoràvit

Durant el segle XI el Marroc va ser incorporat a l'imperi almoràvit per Yusuf ben Tashfin, fundador de la ciutat de Marràqueix.

Els almohades van formar una nova dinastia que en pocs anys van acabar amb l'imperi Almoràvit (1146-1147). Les victòries sobre els àrabs d'orient i sobre els cristians hispànics (batalla d'Alarcos, 1195) van consolidar l'efímer poder de l'imperi almohade. Aquest, després de ser derrotat en la batalla de les Navas de Tolosa el 1212, va entrar en plena decadència, i amb ella va començar de nou el caos polític a la regió.

El 1212 Alfons IX de Lleó, va ocupar Rabat i la va incendiar. En aquesta època els regnes més poderosos eren el Regne de Fes i el Regne de Tlemcen.

Imperi dels Benimerins[modifica | modifica el codi]

La dinastia berber dels Benimerins va prendre el poder el 1268 i va governar des de Fes bona part del Magrib. Van tractar d'estendre el seu control al trànsit comercial de l'estret de Gibraltar declarant la guerra santa als cristians i ocupant les ciutats peninsulars de Rota, Algesires i Gibraltar. Van influir en la política del Regne de Granada, on a partir del 1275 van destacar importants contingents de tropes.

Després d'una sèrie de xocs amb la Corona de Castella, van ser derrotats en la Batalla del Salado (1340),[2] retirant-se al Magrib. El 1358 mor l'últim sultà de la dinastia, fragmentant de nou el territori en multitud de regnes, i els reis castellans i portuguesos envien exèrcits a la reconquesta. Enric III de Castella va ocupar Tetuan el 1399.

Edat Moderna[modifica | modifica el codi]

Tuaregs, una de les tribus berbers.

Les dinasties berbers (almoràvits, almohades, i benimerines) van donar a la població una certa mesura d'identitat col·lectiva i d'unitat política sota un règim nadiu per primera vegada en la seva història, i van crear la idea d'un "Magrib imperial" sota la tutela dels berbers, idea que va sobreviure en certa forma a través de les diferents dinasties. Però en última instància, totes les famílies regnants van demostrar falta de visió política, cap va saber crear una societat integrada que superés la idea de tribu.

Watàsides[modifica | modifica el codi]

Els Watàsides, o Watasís, pertanyien a una tribu de berberiscos Zenetes, com els sultans benimerines. Les dues famílies estaven emparentades, i els reis benimerines van reclutar a molts dels seus visirs entre els Watàsides. Els visirs van prendre a poc a poc el poder, fins que l'últim sultà el va perdre completament el 1465. Va seguir un període caòtic que va durar fins al 1472: El Marroc es va trobar dividit en dos, amb una dinastia que sorgia al sud, els saadís, i al nord el sultanat watasí.

El 1469 els musulmans acabaven de perdre la gairebé totalitat dels seus territoris andalusins i ja no conservaven més que el Regne de Granada i els seus voltants (fins al 1492) i els regnes hispànics començaven a ocupar les costes: els portuguesos van prendre Ceuta (1415), l'illa de Perejil (1415), Tànger (1471) i Mazagan (1514 ), i els castellans Melilla (1497). Aquest període va conèixer una gran afluència de musulmans i jueus andalusins ​​cap al Marroc, obligats per l'ordre de conversió forçosa al cristianisme.

Cronologia:

Al segle XVI, la regió va estar dividida: al nord el Regne de Fes, al centre el Regne Watàsida, a l'est la ciutat lliure de Figuig i al sud l'imamat de Ses:

  • 1505, Els hispano-portuguesos van fundar Agadir.
  • 1506, Portugal va prendre El Jadida.
  • En 1509 van aparèixer els saadites en el sud.

Dinasties xerifianes[modifica | modifica el codi]

Article principal: Dinastia xerifiana

La regió va patir successives invasions de tribus àrabs que asseguraven ser descendents del profeta Mahoma: primer la dinastia saadita, i després els alauites, la dinastia que ha mantingut el poder des del segle XVII.

Dinastia saadita[modifica | modifica el codi]

Article principal: Dinastia saadita
Imperi saadita.

Els Saadites són una dinastia àrab jerifiana originària de la vall del Draâ, que van estar en el poder des del 1511 amb el sultà Abou Abdallah Mohammed.

Cronologia:

  • 3 setembre 1513. Portugal va prendre Azamor.
  • 1527. En la Batalla de Gual de Bacuna mor Boabdil defensant als Watàsides contra els Saadites.
  • 12 març de 1541, els Saadites van capturar Agadir a Portugal.
  • Octubre de 1541, els Saadites van prendre Safí a Portugal.
  • 30 octubre de 1541, els Saadites van arrabassar Azamor a Portugal.
  • 1548, els Saadites es van annexionar totalment el Regne Watàsida (amb base a Fes).
  • Agost 1550, els Saadites van prendre Arcila a Portugal.
  • Reunificar el Marroc el 1554 i van combatre a l'exèrcit portuguès, la gran potència marítima de l'època.
  • El 1578 a Ksar al-Kabir (Batalla dels tres reis o Batalla d'Alcazarquivir) van destruir completament l'exèrcit portuguès. A continuació es van concentrar a la part nord-est del Marroc, amb la finalitat de protegir el regne contra els atacs otomans.
  • A partir del 1554 controlaven tot el Marroc, mentre que el Magrib oriental estava sota el control otomà. La dinastia va finalitzar el 1659 a la mort del sultà Ahmed II.
  • El 1577 Portugal reconquesta Arcila, recuperada el 1589.
  • El 1610 els Saadites cedeixen a Espanya la ciutat de Larache, que passa a anomenar-se Sant Antoni d'Alarache.
  • El 1614 Espanya ocupa La Mamora.

Alhora, es mantenien:

  • Al nord, el Regne de Fes.
  • La República de les Dues Ribes (1627-1666), que va ser de breu durada i estava radicada a Rabat i Salé.
  • El Tafilalet, sultanat segregat del regne saadita, situat al sud-est del Marroc. És un conjunt d'oasi, punts d'entrada al Magrib de les caravanes transaharianes. (Avui el Tafilalet correspon a la província d'Errachidia, antic Ksar es-Souk). Era per tant un centre comercial molt important. Clau principal del Sàhara, el Tafilalet va servir de lloc de trobada entre el nord i el sud, i per aquesta regió s'efectuava el trànsit de l'or, espècies i esclaus cap al Sudan i Guinea. Tafilalet va veure néixer el 1640 la dinastia alauita.
  • El sud continuava sent part de l'imamat de Ses.

Dinastia alauita[modifica | modifica el codi]

Article principal: Dinastia alauita

Els alauites sobre alauís havien arribat al Marroc a finals del segle XIII, consolidant el seu domini al voltant de l'oasi de Tafilalet durant l'anarquia que va seguir a la mort del sultà Àhmad al-Mansur el 1603. A poc a poc aquesta dinastia va anar imposant el seu control sobre la regió envaint a regnes menors. Finalment, el 1659 ocupen Marràqueix i deposen a l'últim sultà Saadi.

Cronologia:

El segle XVIII es va destacar per querelles successòries. En la segona meitat d'aquest segle i principis del XIX, el govern marroquí va subscriure tractats de comerç amb les potències europees i els va concedir privilegis.

  • 1860 - 1862: Guerra amb Espanya, que s'inicia després d'unes escaramusses a la frontera amb Ceuta. Les tropes espanyoles van prendre Tetuan, i, després del tractat de pau, es va ampliar un terreny de seguretat sobre Ceuta.
  • 1881: Moulay Hassan va fundar Tiznit.
  • 1895: Compra del Cap Juby a l'Imperi Britànic.

Partició del Marroc[modifica | modifica el codi]

Entre 1912 - 1956 es va imposar el protectorat francès, i es va acordar atorgar a Espanya, per anivellar el balanç de forces entre França i Anglaterra a la zona, l'anomenat Protectorat de Tetuan o Protectorat espanyol del Marroc. La ciutat de Tànger es va convertir en ciutat internacional.

Guerra del Rif[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerra del Rif

Després de l'establiment del protectorat conjunt, el Rif va mantenir la seva resistència al domini estranger. El Rif és la cadena muntanyosa que confina el litoral mediterrani del Marroc. Habitat per tribus berbers, sempre va resistir a les temptatives d'invasió vingudes dels regnes cristians del nord, Espanya i Portugal.

Els espanyols, als quals tocava l'administració d'aquesta regió, van patir una sèrie de ràtzies contra els seus interessos industrials al Marroc, el que va provocar la declaració de guerra.

El 1921, la tribu de Beni Ouriaghel, instal·lada a la regió d'Alhucemas, entra en rebel·lió oberta dirigida per un antic funcionari de l'administració espanyola, Mohamed Ben Abdelkrim El-Khattabi. Jove, carismàtic i intel·ligent, dirigeix ​​un petit exèrcit i infligeix ​​algunes derrotes als espanyols.

El general Silvestre va dirigir un exèrcit per acabar amb els Beni Ouriaghel, però va patir una derrota a Anual al juny del 1921: la quasi totalitat de les seves tropes, 15.000 soldats, va trobar la mort en la batalla, i el general es va suïcidar.

A Madrid, les derrotes del Barranc del Llop i el Desastre d'Annual van provocar greus crisis de govern, i fins i tot disturbis a Barcelona (Setmana Tràgica) doncs s'obligava a combatre per protegir aquests recursos industrials a tota la població que no pogués pagar l'exempció. Els successius fracassos del Govern enfront d'Abdelkrim van ser la causa d'un cop d'Estat el 13 de setembre del 1923 donat pel general Miguel Primo de Rivera, que va suspendre la Constitució i va instaurar la dictadura.

Famós per la seva victòria i ric per la gran quantitat d'armes lleugeres i pesades aconseguides en el camp de batalla, Abdelkrim va estendre la seva autoritat al conjunt del Rif. El febrer del 1922, va declarar la República rifenya i es va nomenar president. No content amb les seves victòries sobre els espanyols, Abdelkrim va enviar emissaris a les tribus de la zona del protectorat francès per convidar-los a incorporar-se a la rebel·lió.

Hubert Lyautey, resident general de França, va reforçar els llocs d'avantguarda per protegir les ciutats de Meknès, Tassa i Fes, però l'anomenat "mariscal monàrquic" era poc apreciat pel Govern republicà francès, i no va obtenir els reforços sol·licitats.

Quan Abdelkrim va llançar l'abril del 1925 la seva ofensiva cap al sud, va empènyer sense problemes a les tropes franceses cap a Fes i Tassa. Lyautey va dimitir i el Govern francès va confiar les operacions al mariscal Philippe Pétain, aureolat per la seva victòria a la batalla de Verdun i ben vist pels mitjans republicans, que va aconseguir de París els mitjans que s'havien negat a Lyautey. Va organitzar una contraofensiva massiva basant-se en l'aviació, i es va beneficiar de l'ajuda dels espanyols. Espanya llança llavors el Desembarcament d'Alhucemas (8 de setembre de 1925) sota la direcció del general Primo de Rivera posant fi a la guerra amb el major desembarcament aeronaval que s'havia realitzat fins llavors.

Abdelkrim es va rendir i va ser exiliat a l'illa de La Reunió. Va aconseguir escapar i refugiar-se en El Caire, on va morir el 1963.

La guerra del Rif es considera una de les grans epopeies nacionals del Marroc. Als ulls dels nacionalistes àrabs, segueix sent un gran símbol de la lluita anticolonial.

Segona Guerra Mundial[modifica | modifica el codi]

Protectorat del Marroc (1925-1975).

Després de la marxa del General Lyautey el 1925, van disminuir les prerrogatives que França li mantenia als alauites, acudint cada vegada més a la gestió directa. La resistència es va organitzar a partir de joves de les elits urbanes, la Segona Guerra Mundial va assenyalar una treva entre l'oposició nacionalista i França. Durant la guerra, Mohamed Ben Youssef (Mohammad V), que s'havia convertit en Sultà del Regne Jerifià el 1927, va decidir protegir tots als jueus marroquins en contra del règim de Vichy.

El 1942 va tenir lloc el desembarcament dels aliats a Casablanca per rebutjar les ofensives del general Rommel a Tunísia i Líbia. El sultà, després de la victòria sobre les tropes nazis, va donar el suport de les seves tropes a la França ocupada, i va decidir reunir un exèrcit de les forces armades reials marroquines de 100.000 homes, els anomenats "indígenes", per ser homes de les colònies franceses (Àfrica negra, Indoxina i Magrib), que van desembarcar a Itàlia, van ajudar a alliberar aquest país i van seguir el seu avanç cap a Alemanya, alliberant totes les ciutats del sud i de l'est de França, en particular, Lió, Marsella i Estrasburg, pagant un alt preu: 25.000 homes van morir per alliberar França. En tornar, van ser aclamats per una gran munió de gent.

La pressió sobre els colons francesos, saqueig de comerços, sabotatge de les vies fèrries, vagues, augmenta: el 1944 es publicava un manifest de la independència; tres anys després, el sultà Mohamed V es pronunciarà a Tànger (ciutat internacional) al seu favor.

Entre 1940 i 1945 Espanya va ocupar temporalment Tànger, annexió que no va ser reconeguda internacionalment.

El 20 d'agost del 1953 els francesos obliguen a exiliar-se al Sultà alauita Mohammad V, va ser forçat a exiliar-se pel seu suport al moviment nacionalista que, després de la Segona Guerra Mundial, s'estava gestant al Marroc, col·locant en el tron ​​al seu parent Mohammad ben Arafa. Va tornar de l'exili el 16 de novembre del 1955; el febrer del 1956 va negociar amb èxit amb França la independència del Marroc, i el 1957 va prendre el títol de Rei.

El Marroc modern[modifica | modifica el codi]

Regnat de Mohamed V[modifica | modifica el codi]

El 1956 Marroc aconsegueix la independència, i va començar a reclamar alguns territoris, passant alhora de sultanat a regne.

  • Guerra d'Ifni, entre desembre de 1957 i juliol de 1958: forces irregulars marroquines van atacar el territori espanyol i assetgen la ciutat d'Ifni.
  • El 1958 es van signar els acords d'Angra de Cintra (2 d'abril) i Espanya va cedir el Cap Juby al Marroc.
  • El 1961 va morir Mohamed V, pujant al tron ​​el seu fill Hassan.

Hassan II[modifica | modifica el codi]

Hassan II va engegar un sistema parlamentari al, que no obstant això, tenia moltes prerrogatives, i on el Majzen funcionava com un Estat paral·lel. A la pràctica, el sistema polític s'assemblava més a una monarquia absoluta que a una monarquia constitucional de tipus europeu, amb una fèrria repressió política sota la qual van desaparèixer diversos centenars de persones i amb la família reial com a propietària directa de bona part de les terres, indústries i recursos del país.

Va patir diversos intents d'assassinat dels que va sortir il·lès de forma gairebé miraculosa, el que va utilitzar per crear una aura de personatge sant triat per Déu (a més de rei era "príncep dels creients", títol que històricament correspon als califes i que avui en dia només existeix al Marroc).

  • El 1963 el Marroc entra en guerra amb Algèria.
  • El 29 d'octubre del 1965, els serveis secrets marroquins van segrestar a París a Mehdi Ben Barka, líder demòcrata marroquí.
  • El 1969, a causa de la pressió internacional, Espanya cedeix finalment Ifni al Marroc.
  • Hassan II va reinvidicar davant França, Mauritània i la meitat occidental d'Algèria, però França no va reconèixer aquests drets i els va concedir la independència.
  • El 1975, amb la "Marxa Verda" el Marroc va envair el Sàhara Occidental, i se'l va annexionar en contra del dictamen de l'ONU. Cap país ha reconegut la sobirania marroquina sobre aquests territoris, i la qüestió està en mans de l'ONU.
  • El 1976 va esclatar la segona guerra entre Algèria i el Marroc. El 28 de novembre, el Marroc es va apoderar de Smara. El 10 de desembre, l'ONU decideix l'organització d'un referèndum al Sàhara. Soldats marroquins van entrar a Aaiun. Per la seva banda, Mauritània, el 19 de desembre, es va apoderar de Lagouira, a la seva frontera amb el Sàhara espanyol. El 9 de gener de 1976, l'exèrcit marroquí fa la seva entrada a Dakhla (Villa Cisneros). El 12 els últims membres de la Legió espanyola abandonen el Sàhara. Algèria, deixada fora dels Acords de Madrid, va decidir envair el territori del Sàhara occidental. El 27 de gener la guerra esclata entre els dos països en la localitat d'Amgala. El 29 l'exèrcit algerià és obligat a retirar-se de la regió d'Amgala, deixant 100 morts i a 200 presos en mans de les forces armades del Marroc, posteriorment alliberats per Hassan II.
El 1979 Mauritània es va retirar del conflicte, i el Marroc no va trigar a annexionar-se la major part del territori situat al sud, abans reivindicat per Mauritània. Durant els anys vuitanta, l'estratègia del Marroc va consistir a consolidar progressivament el seu control en el territori, i la construcció d'un mur de defensa que supera els 2.500 km, amb unitats de vigilància connectades a les d'intervenció, equipades de radars i protegit amb filferros d'arços. Una zona de diversos centenars de metres amb camps de mines prohibeix l'accés.
  • Al començament de la dècada de 1990, Hassan va començar a reformar l'estat, amb la convocatòria d'eleccions, la introducció d'un sistema parlamentari bicameral i la posada en marxa el 1998 l'anomenat govern d'alternança, ajudat pel dirigent socialista Abderraman Yusufi.

El rei Hassan II va incorporar als islamistes radicals al Govern, legalitzant un partit islamista, Justícia i Desenvolupament, que va aconseguir alguns escons en les eleccions però que compta amb poca autonomia.

Mohammad VI[modifica | modifica el codi]

Fill de Hassan II, va pujar al tron ​​el 23 de juliol del 1999, després de la mort del seu pare. Va declarar que la Justícia, l'educació i els drets humans formaran l'esquelet de la seva política.

Problemes socials[modifica | modifica el codi]

Els principals són de tipus econòmic:

El Marroc era fins a la reforma de Hassan II un estat feudal, fonamentalment agrícola, però amb les terres en mans de la corona i d'alguns grans terratinents, de manera que ha iniciat un ampli programa de privatitzacions i d'obertura a inversions estrangeres.

La població analfabeta supera la meitat, i l'atur se situa oficialment en el 19% de la població activa, de manera que el govern es proposa la creació de 250.000 llocs de treball a l'any, intent difícil perquè més del 50% del pressupost nacional està destinat a despeses d'Estat, mentre que la sanitat i l'educació reben petites partides.

En el pla internacional les relacions marroquines es mouen en el triangle Magrib, Orient Mitjà i Europa. Amb el problema del Sàhara pendent, el Marroc s'enfronta al Front Polisario i a la seva protectora, Algèria.

El regne alauita sempre ha mantingut una bona relació amb els Estats Units, i és membre de la Lliga Àrab.

Les relacions amb la seva veïna del nord, Espanya, estan condicionades per la pesca, l'emigració il·legal i les disputes territorials: l'11 de juliol del 2002 el Marroc va ocupar l'illa de Perejil amb una dotzena de gendarmes. Espanya va desallotjar als soldats marroquins el 17 de juliol, informant prèviament al Consell de Seguretat de l'ONU i als seus aliats internacionals. L'illa es manté deserta en l'actualitat. Tot i això, Mohamed VI i Joan Carles I mantenen bones relacions personals.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Scullard, Howard Hayes. A History of the Roman World. 753 to 146 BC. Routledge, 2002, p.310 i 316. ISBN 0-415-30504-7. 
  2. Ferrer i Mallol, Maria Teresa. La frontera amb l'Islam en el segle XIV cristians i sarraïns al país Valencia. Editorial CSIC, 1988, p. 148. ISBN 8400068149. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • D. Rubella, Environmentalism and Pi Paleolithic economies in the Maghreb (ca. 20,000 to 5000 B.P.), in, J.D. Clark & S.A. Brandt (eds.), From Hunters to Farmers: The of Food Production in Africa, Berkeley: University of California Press, pp. 41–56
  • "C. Michael Hogan, Mogador: Promontory Fort, The Megalithic Portal, ed. Andy Burnham". Megalithic.co.uk. http://www.megalithic.co.uk/article.php?sid=17926. Retrieved 2010-01-31.
  • Sabatino Moscati, The Phoenicians, Tauris, ISBN 1-85043-533-2
  • Henri Terrasse, Histoire du Maroc des origines à l'établissement du Protectorat français, Éditions Atlantides, Casablanca, 1949; réédition Éditions Frontispice, Casablanca, 2005
  • Abdelkhaleq Berramdane, Le Maroc et l'Occident : 1800-1974, Éditions Khartala, 1990 (ISBN 2865371719)
  • Jean Brignon, Guy Martinet, Bernard Rosenberg, Histoire du Maroc, Hatier, 1967 (ASIN: B000EFNOV8)
  • Jacques Benoist-Méchin, Histoire des Alaouites (1268-1971), Perrin, 1994.
  • Bernard Lugan, Histoire du Maroc, Perrin, 2000 (ISBN 2-262-01644-5)
  • Bernard Rosenberger, Le Maroc au XVIe siècle. Au seuil de la modernité., Fondation des Trois Cultures, 2008, (ISBN 9954-0-1368-7)
  • Michel Abitbol, Histoire du Maroc, Paris, Perrin, 2009
  • Charles Saint-Prot, Jean-Yves de Cara, Frédéric Rouvillois, dir., Le Maroc en marche, Paris, CNRS éditions, 2009.
  • David Bensoussan, Il était une fois le Maroc : témoignages du passé judéo-marocain, www.iuniverse.com, (ISBN 978-1-4759-2608-8), 620p. ebook (ISBN 978-1-4759-2609-5).
  • Charles Saint-Prot, Mohammed V ou la monarchie populaire, Paris, Le Rocher, 2012

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història del Marroc