Història de Burkina Faso

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Aquest article tracta sobre la història de Burkina Faso. El país és poblat d'ençà del 7000 aC per comunitats caçadores-recol·lectores que segueixen els costums locals. S'han trobat restes dels Dogon.

El segle XV s'incorpora a l'Imperi Songhai, una de les potències de la regió. El segle XIX va ser dominat pels Mossi fins que esdevingué un protectorat francès.

Depèn de França del 1919 fins al 1960, amb el nom colonial d'Alt Volta mantingut fins a l'agost de 1984. Actualment és una república multipartidista. S'ha deixat enrere la inestabilitat política de la dècada dels 80 i actualment regna la democràcia.

Abans de la colonització[modifica | modifica el codi]

Nens de la revolució de 1983-1987.

Poques coses es coneixen sobre la història antiga de Burkina Faso. Una civilització neolítica va produir allà pedres tallades, motius gravats i ceràmica al I mil·lenni a.C. Més endavant va aparèixer l'agricultura desforestant les terres. Un grup de genets va constituir una aristocràcia militar sobre aquesta estructura. Detentors del poder polític, aquests genets van arribar a pactes amb els indígenes que van seguir sent els propietaris del sòl. Aquesta organització encara es pot veure a la forma dels caps de cantó i caps de la terra.

Igual que tota la regió oest d'Àfrica, Burkina Faso va ser poblada en èpoques primerenques, caçadors-recol·lectors es van establir a la part nord-oest del territori uns 12.000-5.000 anys a.C., eines (raspadors, punxons i puntes de fletxes) d'aquests grups van ser descobertes el 1973. Existeixen registres d'assentaments d'agricultors produïts entre el 3.600 i el 2.600 a.C., les traces de les estructures trobades donen la impressió d'edificis relativament permanents. L'estudi de restes de tombes descobertes indica que l'ús del ferro, ceràmiques i pedres polides es va desenvolupar entre 1.500 i 1.000 anys a.C., com també la preocupació sobre temes espirituals.

S'han trobat relíquies dels dogon a les zones central-nord, nord i nord-oest. Però aquest poble va abandonar la regió cap al 1.500 a.C., per assentar-se en els penya-segats de Bandiagara.

Diverses onades d'immigrants van portar fins allà als Mossi entre els Segles XI i XIV. La seva integració amb les tribus locals va donar lloc al naixement de quatre regnes dels quals el més septentrional i important, el Yatenga va mantenir relacions conflictives amb el seu poderós veí, el Sudan, arribant fins i tot a conquerir Tombouctou el 1329. Dotat d'una administració centralitzada i d'una defensa eficaç, Yatenga va resistir la islamització que tractava d'imposar l'imperi dels Songhai.

Altres invasions van modificar la població de l'actual Burkina Faso: Gurmanché, BWA, senufos, Gan, Bambaras i al nord Tuaregs, Peuls, Songhais i Djerma.

Altres ones d'immigració al Segle XIX porten a la zona a musulmans. Entre ells estan els Peuls que van controlar l'est del riu Volta a partir del 1810. El Mogoo Naaba d'Ouagadougou està sota pressió constant.

Període colonial[modifica | modifica el codi]

De les primeres colònies a la creació d'una colònia autònoma[modifica | modifica el codi]

El 1888 una primera expedició francesa arriba al territori de l'actual Burkina Faso, al comandament del capità Binger, a Ouagadougou, aquest és rebut pel Mogho Naaba. Dos anys més tard, el doctor Crozat travessa la regió i s'atura a Bobo-Diulaso, on és rebut per la princesa Guimbi-Uattara, i a Ouagadougou, on també és rebut pel Mogho Naaba. L'ambient entre occidentals i indígenes s'enrareix el 1891, amb l'expedició del capità Monteil: visita Segú i Sikaso, però a Ouagadougou, el Mogho Naaba es nega a rebre'l. A aquesta li segueixen altres missions, especialment les de Ménard i Beaulot el 1891-1892. El 1894 les tropes franceses entren a Ouagadougou.

El Mogho Naaba d'Ouagadougou accepta el 1896 el protectorat dels francesos, que estan embarcats en una carrera colonial amb els britànics. Els altres regnes mossi donaran més problemes. Mentre es constitueix l'Àfrica Occidental Francesa fins al 1919, els territoris mossi formaran part d'una entitat anomenada Alt Senegal-Níger. Durant la Primera Guerra Mundial, tot i que es resisteixen a ser enrolats, els Mossi formen la part més gran del contingent dels tiradors senegalesos.

Alt Volta entre 1919 i 1958[modifica | modifica el codi]

El 1919 es constitueix la colònia de l'Alt Volta en l'actual territori de Burkina Faso; abasta set cercles: Gaua, Bobo-Diulasso, Dedugu, Ouagadougou (capital), Dori, Say i Fada N'Gouma. No obstant això, determinats elements fan que l'autonomia de l'Alt Volta sigui problemàtica: d'una banda, les colònies veïnes desitjaven fer-se amb aquesta reserva de mà d'obra, i la colònia no té sortida al mar, per altra banda, l'administració colonial ha de restringir les seves despeses de funcionament. Per aquesta raó al setembre de 1932, l'Alt Volta es desmembra per beneficiar el Sudan francès (actual Mali), a Costa d'Ivori i el Níger, malgrat les protestes del Mogho Naaba. Però després dels serveis prestats durant la Segona Guerra Mundial, es va reconstituir l'Alt Volta el 1947, el Mogho Naaba Kom, el més rellevant cap tradicional burkinès, inicia nombroses gestions per aconseguir-ho, especialment escrivint al President de la República Francesa, Vincent Auriol.

La creació de noves infraestructures polítiques contribueix a associar als autòctons a la gestió del territori. Es trien els primers consells municipals, així com una Assemblea Territorial; s'envien representants al Parlament metropolità, a l'Assemblea de la Unió Francesa i al Gran Consell de l'AOF. El 31 de març de 1957 es tria per sufragi universal la nova Assemblea territorial, i designa un govern de dotze membres. Daniel Ouezzin Coulibaly, diputat de Costa d'Ivori però nadiu de l'Alt Volta, és elegit vicepresident, i després president d'aquest govern, tot i que mor el 7 de setembre de 1958.

Cap a la independència[modifica | modifica el codi]

La Comunitat Francesa, proposada per referèndum el 28 de setembre de 1958, és aprovada pel 99,5% dels votants, i el 75% dels inscrits. L'11 de desembre del mateix any es proclama la República Voltaica, que immediatament s'adhereix a la Comunitat. El 1959 la República passa a ser autònoma, i ja en el mes de març es produeix la retirada del projecte de la Federació de Mali que reunia l'Alt Volta, el Sudan francès, Dahomey i el Senegal. L'Assemblea territorial de 1957 passa a ser l'Assemblea Constituent i elabora una Constitució, adoptada per referèndum el 15 de març de 1958.

A les eleccions legislatives del 19 d'abril de 1959, el Reagrupament Democràtic Africà (RDA) triomfa amb un ampli avantatge del 70% dels vots, i ocupa 65 dels 75 escons de l'Assemblea (i després 71 després de dimissions: el PRA, molt minoritari, desapareix poc després. El senador Koné Begnon és elegit president de l'Assemblea, i Maurici Yaméogo, que havia succeït a Ouezzin Coulibaly a la presidència del govern, es converteix en President del Consell de Ministres. Després d'un període de relativa inestabilitat, l'autoritat de l'Estat es restableix a poc a poc. Yaméogo reforça la seva autoritat en ser elegit cap del Reagrupament Democràtic Africà el 30 de desembre de 1959, el 4 de juny de 1960 l'Alt Volta va demanar i va obtenir la seva independència.

Des de la independència fins als nostres dies[modifica | modifica el codi]

La Primera República[modifica | modifica el codi]

El país accedeix oficialment a la independència el 5 d'agost de 1960, i entra a les Nacions Unides el 20 de setembre. Després de tractar d'imposar la Unió Democràtica Voltaica com a partit únic, el primer president Maurici Yaméogo es veu obligat a dimitir el 3 de gener de 1966 després de diferents aixecaments populars.

Lamizana al poder[modifica | modifica el codi]

En nom de l'exèrcit el tinent coronel Abubacar Sangoulé Lamizana es converteix en President de la República; fa caure la Primera República, instaura un règim militar autoritari i suprimeix els partits polítics. El 12 de febrer de 1969 nacionalitza les escoles privades catòliques. El règim va cedint a poc a poc i el 20 de novembre d'aquest any es tornen a autoritzar els partits polítics. El 14 de juny de 1970 el cap de l'estat fa aprovar per referèndum una nova Constitució. Així comença la Segona República.

Hi ha eleccions legislatives el 20 de desembre de 1970. No obstant això la democràcia dura poc, perquè el 8 de febrer de 1974 Lamizana dóna un nou cop d'estat, suspèn la constitució, dissol l'Assemblea nacional, acabant així amb l'efímera Segona República. L'exèrcit reprèn el poder. A la fi de 1974 es produeix un conflicte fronterer entre l'Alt Volta i Mali.

El 27 de novembre s'aprova per referèndum una nova Constitució, donant lloc a la Tercera República. A les eleccions legislatives es presenten set partits, encara que només es permet que segueixin existint els tres que més vots van aconseguir. Després de guanyar a les eleccions presidencials del maig de 1978, Lamizana s'enfronta a una vaga general el 1980. El 25 de novembre de 1980 és enderrocat pel general Saye Zerbo, que encapçala el Comitè militar de Rellançament del Progrés Nacional (CMRPN).

Des de 1980 fins als nostres dies[modifica | modifica el codi]

No obstant això, dos anys més tard, el 7 de novembre de 1982, aquest és enderrocat al seu torn, i ha de cedir el poder al Consell de Salvació del Poble (CSP) del comandant Jean-Baptiste Uedraogo. Aquest últim escull com a Primer Ministre a Thomas Sankara, que només roman en el poder fins al maig de 1983. A causa d'aquest enderrocament, el 4 d'agost de 1983, una part de l'exèrcit al comandament del comandant Bukari Lingani i dels capitans Blaise Compaoré, Thomas Sankara i Henri Zongo es revolta. El CSP és derrocat, i reemplaçat pel Consell Nacional de la Revolució (CNR). A l'any següent, el 4 d'agost, amb motiu del primer aniversari de la revolució, el país és rebatejat com Burkina Faso (País dels homes íntegres), s'escullen nou himne nacional i nova bandera; també es porta a terme una nova divisió territorial, que origina 25 províncies i 121 departaments.

Després de 4 anys de règim revolucionari, el president Sankara va ser enderrocat al seu torn per Blaise Compaoré, el 15 d'octubre de 1987. Després d'aquest cop d'estat Thomas Sankara mor assassinat. Blaise Compaoré arriba al poder el 1987. El multipartidisme es va instaurar el 1991. Blaise Compaoré va ser elegit per primera vegada el 1991, i reelegit el 1998 i el 2005.

Aixecament de 2014[modifica | modifica el codi]

Article principal: Aixecament burkinès de 2014

El 28 d'octubre de 2014 van començar les protestes a Ouagadougou contra el president Blaise Compaoré que volia esmenar la Constitució per a poder allargar el seu govern que ja durava 27 anys. El 30 d'octubre alguns manifestants incendiar el Parlament[1] i van ocupar la seu de la Televisió Nacional.[2] El mateix dia es va tancar l'Aeroport Internacional d'Ouagadougou i es va suspendre el vot que canviaria la Constitució perquè Compaoré pogués presentar-se a la reelecció el 2015. Posteriorment, l'exèrcit va dissoldre totes les institucions governamentals i van establir un toc de queda.[3] El 31 d'octubre el president Compaoré va dimitir després de 27 anys de ser el president del país i el Gen. Honoré Nabéré Traoré va ocupar el càrrec de Cap d'Estat de Burkina Faso.[4]

Després que Honoré Nabéré Traoré es proclamés cap d'estat interí, com que la gent no estava contenta amb aquest fet, ja que era la mà dreta de l'antic president Compaoré, el tinent coronel Yacouba Isaac Zida es va proclamar nou cap d'estat interí.[5]

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Kambou-Ferrand, Jeanne-Marie, Peuples voltaïques et conquête coloniale, 1885-1914 : le Burkina Faso, L'Harmattan, ACCT, 1994
  • Nassa, G., Madiéga G., La Haute-Volta coloniale, témoignages, recherches, regards, Paris, Khartala, 1995
  • Bila Kaboré, Roger, Histoire politique du Burkina Faso, 1919-2000, L'Harmattan, 2000

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de Burkina Faso