Història del Sudan

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La història del Sudan recull tots els esdeveniments ocorreguts al Sudan des dels primers pobladors, malgrat que la regió no s'anomenava així en altres èpoques.

Piràmides núbies del nord del Sudan.

Conegut a l'Antiguitat com Núbia, el Sudan va ser incorporat paulatinament al món àrab durant l'expansió islàmica del segle VII. El sud es va escapar del control musulmà i va patir les incursions dels caçadors d'esclaus.

Entre 1820 i 1822, el Sudan va ser conquerit i unificat per Egipte, i va entrar, posteriorment, en l'esfera d'influència britànica. El Regne Unit li va concedir la total independència al 1956. Des d'aleshores, és el país més extens d'Àfrica i ha patit la guerra civil els últims 46 anys, motivada en gran part pels conflictes entre el govern musulmà i les faccions cristianes i animistes que s'oposen a la xaria, o llei musulmana.

A l'Edat Antiga van instal·lar-s'hi diversos regnes, que formaven part de Núbia. La vida d'aquestes civilitzacions girava entorn del Nil i dels hafirs i tenia molta relació amb els faraons d'Egipte.

El cristianisme hi va arribar al segle III, però va ser substituït per l'islam ja des del 640, amb una influència creixent. El sud del país va romandre cristià, però aquesta religió es barrejà amb l'animisme.

Egipte va envair el país el 1820. Seixanta anys després, el Mahdi, autoproclamat messies, va encapçalar la revolta per la independència, aconseguida el 1956 després de lluitar amb egipcis i britànics. La inestabilitat política ha dominat des de llavors, amb contínues guerres civils (primera i segona guerra civil sudanesa). Es volia instaurar una teocràcia islàmica, cosa que va atreure l'atenció d'Osama bin Laden, que hi va invertir grans sumes per tractar de modernitzar el país. El govern actual es pot qualificar d'inexistent.

Prehistòria[modifica | modifica el codi]

Cap al vuitè mil·lenni abans de Crist, els pobles de cultura neolítica s'havien assentat en pobles fortificats de tova, en l'actual territori del Sudan, els quals complementaven la caça i la pesca al Nil, amb la recol·lecció de cereals i la ramaderia. Investigacions antropològiques i arqueològiques indiquen que durant el període predinàstic Nagadan, les poblacions de Núbia i l'Alt Egipte eren ètnicament i culturalment gairebé idèntiques, així com els sistemes d'evolució de la reialesa faraònica cap al 3300 aC.[1]

Cultures antigues i clàssiques[modifica | modifica el codi]

Baix relleu d'una de les piràmides de Meroe.
Articles principals: Regne de Cuix, Meroe, i Nobàtia

El primer registre històric del nord del Sudan prové de fonts egípcies, que descriuen la terra aigües amunt de la primera cascada del Nil, anomenada Cuix, com un zona "miserable", que daten del tercer mil·lenni aC. A través dels segles, es va desenvolupar el comerç cap a les actuals terres del Sudan. Caravanes provinents d'Egipte portaven gra a Kus i tornaven riu avall, a Aswan, amb ivori, encens, cuirs i cornalina (una pedra usada tant en la joieria com a les puntes de fletxa). Els governadors d'Egipte en particular valoraven Núbia pel seu or i pels soldats que ampliaven les files de l'exèrcit del faraó. Periòdicament, durant l'Imperi Antic, expedicions militars egípcies van penetrar Kus.

Tres regnes cuixites i meroítics, incloent el de Napata i la cultura de Ballana, es van establir al nord i al centre del territori que avui és el Sudan. Des de temps antics, la regió va ser anomenada també com el Regne de Núbia i aquestes civilitzacions van florir, principalment, sobre el riu Nil des de la primera fins a la sisena cascada. Aquests regnes van ser influenciats per l'antic Egipte, i després, ells van influenciar l'antic Egipte. De fet, les fronteres de l'Antic Egipte i els regnes sudanesos fluctuaven bastant i el que és ara el terç superior del nord del Sudan va ser durant temps antics indistingible de l'Alt Egipte.

Durant l'Imperi romà, la frontera sud d'Egipte va patir diverses incursions de guerrers nubis. Intentant pacificar la zona, l'emperador Dioclecià va reconèixer els meroítics com a federats (foederati) de l'Imperi. En tot el període, hi va haver un important vincle comercial entre ambdós, i es van arribar a formar unitats militars romanes amb mercenaris nubis. En aquell període, es va dur a terme l'expedició d'un general romà des d'Egipte fins a Khartum. Cap a l'any 298 els romans van abandonar la zona fronterera amb Núbia.

Cristianisme a Núbia[modifica | modifica el codi]

L'any 350 el regne meroític va ser envaït i desfet pel regne etíop d'Aksum. A partir d'aleshores, Núbia va donar pas a tres nous regnes: Nobatia, Makuria i d'Aloa, que van esdevenir els hereus polítics i culturals del regne meroític, en els quals el cristianisme era la religió oficial. Nobatia, al nord, tenia la seva capital a Faras, on avui és Egipte; Makuria tenia la capital a Dunqulah, l'antiga ciutat a la vora del Nil a uns 150 quilòmetres al sud de la moderna Dunqulah, i Aloa, al cor de la vella Meroe, al sud, tenia la seva capital a Sawba. En els tres regnes, aristocràcies guerreres governaven poblacions meroítica de les corts reials, on els funcionaris portaven títols grecs emulant la cort bizantina.

Fragment d'un antic manuscrit nubi.

Les primeres referències dels regnes successors de Núbia figuren en les narracions dels autors grecs i coptes sobre la conversió dels reis de Núbia al cristianisme al segle VI. Segons la tradició, un missioner enviat per l'emperadriu bizantina Teodora (esposa de Justinià I) va arribar a Nobatia i va començar a predicar l'evangeli al voltant del 540. És possible que el procés de conversió hagués començat abans, però, sota l'ègida dels missioners coptes d'Egipte. Els reis de Núbia van acceptar el cristianisme monofisista que es practicava a Egipte, i van reconèixer l'autoritat espiritual del patriarca copte d'Alexandria sobre l'església de Núbia.

Una jerarquia dels bisbes nomenats pel patriarca copte i consagrada a Egipte va dirigir les activitats de l'església i va exercir un poder secular considerable. L'església va determinar una monarquia sacerdotal, fet que confirma la legitimitat de la seva línia real. Alhora, el monarca protegia els interessos de l'església.

L'aparició del cristianisme a Núbia va reobrir els canals cap a les civilitzacions de la mediterrània, i es van renovar els llaços culturals i ideològics de Núbia amb Egipte. L'Església va promoure l'alfabetització, a través del clergat egipci entrenat, per mitjà d'escoles monàstiques i catedralícies. L'ús del grec en la litúrgia amb el temps va donar pas a la llengua núbia, que va ser escrita amb un alfabet local, que combinava elements d'escrits coptes i meroítics antics. La llengua copta, de fet, va començar a aparèixer col·loquialment en cercles eclesiàstics i seculars. A més, antigues inscripcions indiquen l'existència d'un ampli coneixement de grec col·loquial, que va continuar a Núbia en dates tan tardanes com el segle XII. A partir del segle VII, però, l'àrab va guanyar importància en els regnes de Núbia, especialment com un mitjà per al comerç.

Els regnes cristians de Núbia, que sobrevisqueren durant molts segles, van aconseguir el seu punt més alt de prosperitat i poder militar en els segles IX i X. No obstant això, els invasors musulmans àrabs, que el 640 havien conquerit Egipte, plantejaren una seriosa amenaça per als regnes cristians de Núbia, ja que el país es va trobar separat de la cristiandat europea i asiàtica.

Islamització de Núbia[modifica | modifica el codi]

L'islam va començar a fer-se present al voltant del 640 dC, arran de la invasió musulmana d'Egipte, quan va començar a pressionar cap al sud. Cap a l'any 651, el governador musulmà d'Egipte va llançar una campanya cap al sud, que va arribar fins a Ciutat de Dongola. Els exèrcits àrabs i musulmans es van trobar amb una forta resistència i amb poca riquesa. Es va signar un tractat de pau entre els àrabs i el regne de Makuria, el qual va ser vigent gairebé set segles.

Una classe de mercaders àrabs es va establir i va dominar l'economia en el Sudan feudal. Importants regnes en els 1.200 anys incloïen els ja esmentats de Nobàtia, Makuria i Alodia. Quan va finalitzar l'edat mitjana, aquests regnes es trobaven ja suplantats per l'islàmic Sultanat de Sennar.

Segle XIX[modifica | modifica el codi]

Sudan turc (1821-1885)[modifica | modifica el codi]

El 1820, el Sudan va caure sota el domini egipci quan Mehmet Alí, virrei otomà d'Egipte, va enviar exèrcits sota el seu fill Ismail Pasha i Mahommed Bey a conquerir l'est del Sudan a la recerca d'or i esclaus. Els successors del virrei van controlar la totalitat del territori sudanès i van instaurar una burocràcia centralitzada a la ciutat de Khartum. Així mateix, van implementar un sistema impositiu que constituïa la virtual confiscació de l'or i de la producció agrícola, alhora que van establir rutes comercials. Aviat el Sudan va caure, com Egipte, en l'esfera d'influència del Regne Unit. El nomenament, el 1877, del general britànic Charles Gordon com a governador del Sudan per part del virrei d'Egipte, va respondre tant a compromisos financers d'aquest últim amb Anglaterra com a la corrupció dels jerarques egipcis ocupants. Per tal d'implantar una economia capitalista al Sudan, Gordon es va abocar a garantir el compliment d'una Convenció (de 1877) per posar fi al lucratiu comerç d'esclaus. La pèrdua d'aquesta font d'ingressos, la repressió arbitrària per part de les tropes angleses i el descontentament general dels sudanesos enfront dels impostos i les imposicions de pràctiques religioses alienes (l'islamisme ortodox egipci i el cristianisme a la britànica) van propiciar l'emergència del líder espiritual sufi Mohammad Ahmad, que es va proclamar mahdi (salvador) del seu poble, el 1881.

Estat Mahdista (1885 - 1899)[modifica | modifica el codi]

El 1881 el líder religiós Muhammad ibn Abdalla, autoproclamat mahdi (messies), va intentar unificar les tribus de l'oest i centre del país. Va iniciar una revolta nacionalista contra el domini egipci, que va culminar amb la caiguda de Khartum el 1885, en la qual el General britànic Charles George Gordon va ser assassinat i es va implantar una teocràcia nacionalista.

L'estat Mahdista va sobreviure fins a ser derrotat el 1898 per una força anglo-egípcia, sota el comandament de Lord Horatio Kitchener, a la batalla d'Omdurman. El Regne Unit va enviar les seves forces armades al Sudan, amb la intenció d'anticipar-se als intents de França, Bèlgica i Itàlia d'establir la seva influència sobre diferents sectors del territori sudanès. Per la seva banda, Egipte volia mantenir la seva influència a la zona a causa de l'important accés que té el Sudan a l'aigua del riu Nil, fonamental per sostenir l'activitat agrícola de la regió.

Sudan Anglo-Egipci (1899 - 1955)[modifica | modifica el codi]

Després de l'enfrontament armat, es va fundar al 1899 una nova administració política al territori, en la qual formalment el Regne Unit va acceptar la demanda egípcia sobre el Sudan, i va declarar un protectorat anglo-egipci, encara que les majors atribucions van quedar en mans britàniques, ja que els britànics tenien l'última paraula i tots els governadors en general durant el transcurs del condomini van ser britànics. Els britànics van dividir el Sudan en dues colònies separades, el nord i el sud, fins al 1956, mitjançant un règim de closed districts (districtes tancats), en què les tropes egípcies i britàniques impedien tot contacte entre ambdues regions. En els primers anys d'aquesta ocupació, els britànics van introduir el cultiu extensiu de cotó (principal producció del Sudan fins a l'actualitat), van expandir les comunicacions, alhora que van atorgar llibertat de culte per tal d'eliminar la religió com a font de disturbis. Així mateix, van obrir escoles primàries i tècniques i, el 1902 van inaugurar el Gordon Memorial College, on una elit va començar a adquirir educació curricular britànica. Molts van ser designats per a llocs clau i pertanyien al Congrés General de Graduats, entitat que va evolucionar fins a esdevenir organització política. Al 1936, el Regne Unit va exigir al Regne d'Egipte la signatura d'un acord per prohibir l'entrada al Sudan de militars egipcis, que al 1924 havien encapçalat un aixecament en unió amb nacionalistes compatriotes i tribus sudaneses. A diferència dels caps tribals locals, el Congrés General de Graduats del Gordon Memorial College va pretendre participar en aquestes converses. Com que no va ser reconegut pels britànics, el Congrés es va dividir en dos grups: un de moderat i procliu al Regne Unit, que va comptar amb la majoria, i un altre de radical liderat per Ismael al-Azhari, que es va bolcar cap a Egipte. Cap al 1943, Azhari i els seus seguidors van obtenir la majoria al Congrés i van conformar el primer partit polític sudanès, Ashiqa (Germans-Partit Nacional Unionista-PNU) a partir de 1951. Poc després, els moderats es van organitzar en el partit Ummah (Nació) liderat per Arman al-Mahdi, el fill pòstum del mahdi desplaçat pels anglesos el 1898. El 1951, hostil a la possible incorporació de representants de la regió cristiana i animista del sud al Congrés, Egipte va derogar el Tractat de condomini anglo-egipci i es va proclamar sobirà absolut del territori del Sudan. No obstant això, el 1953, el Caire va haver d'acordar amb el Regne Unit l'autogovern del Sudan.[2]

Independència[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Primera guerra civil sudanesa

El febrer del 1953, Egipte i el Regne Unit van signar un acord amb vista als futurs autogovern i autodeterminació del Sudan. El període de transició cap a la independència va començar amb la inauguració del primer parlament, el 1954. Amb el consentiment dels governs britànic i egipci, el Sudan va aconseguir la independència l'1 de gener del 1956, data en la qual es va dotar d'una constitució provisional. Els Estats Units va ser un dels primers països a reconèixer la independència del nou estat. No obstant això, el govern àrab de Khartum no va complir les promeses fetes als habitants del sud de crear un sistema federal, fet que va provocar una rebel·lió d'oficials del sud que va portar a una guerra civil que va finalitzar l'any 1972. En el període inicial de la contesa van ser massacrats centenars de buròcrates, professors i altres funcionaris del nord que treballaven al sud del país.

El Partit Nacional Unionista, sota la direcció del primer ministre Ismail al-Azhari, dominava el primer gabinet sudanès, que va ser aviat reemplaçat per una coalició de forces polítiques conservadores. El 17 de novembre del 1958, després d'una època de dificultats econòmiques i de rivalitats entre partits que van provocar la paràlisi de l'administració pública, el mariscal Ibrahim Abbud va dur a terme un cop d'estat incruent que va acabar amb el règim parlamentari.

El mariscal Abbud no va complir la seva promesa de tornar el govern del Sudan als civils, de manera que es van produir una sèrie de motins i vagues a finals d'octubre de 1964 que van portar al derrocament del règim militar. Després d'un breu període de govern provisional, en les eleccions d'abril de 1965 va accedir al poder el Front Nacional Unit, àmplia coalició que incloïa al Partit Unionista, l'Umma, sindicats, representants del sud, i fins i tot comunistes. El primer ministre va ser Muhammad Ahmad Mahjub. Tanmateix, les dissensions internes en el si de la coalició, en la qual van ser postergats els comunistes (el Partit Comunista sudanès va ser dissolt el 1965) i els representants del sud, van fer que entre 1966 i 1969 es succeïssin una sèrie de governs inestables que van fracassar en el seu intent de dotar el país d'una constitució i de resoldre les dissidències internes, i el 25 de maig de 1969 es va produir un nou cop militar.

Govern de Numeiry[modifica | modifica el codi]

El líder colpista, general Yaffar al-Numeiry, es va convertir en primer ministre. El nou règim va abolir el parlament i va prohibir tots els partits polítics. Les disputes entre les faccions marxistes i no marxistes dins del govern militar van portar el juliol de 1971 a un alçament militar de caràcter esquerrà, dirigit pel Partit Comunista del Sudan. Numeiry va ser destituït, però tres dies després, amb el suport de Líbia i Egipte i dels elements anticomunistes del seu govern, va aconseguir recuperar el poder i va exercir una violenta repressió dels comunistes.

El febrer de 1972, el govern de Numeiry va aconseguir signar un acord, a Addis Abeba, que posava fi a la rebel·lió del sud. La guerra civil, que durava des de 1955, es va interrompre durant deu anys.

Numeiry procurà millorar les seves relacions amb les potències occidentals, i molt especialment amb els Estats Units, amb qui va restablir relacions diplomàtiques al juliol de 1972.

Les pretensions d'un Sudan unificat s'enfronten al nord àrab i musulmà, amb un sud on coexisteixen el cristianisme i l'animisme. Des d'un any abans de la independència, el 1955, els sudanesos del sud es van embarcar en una guerra civil.

Aquest llarg conflicte entre el govern musulmà i els guerrillers cristians i animistes del sud reflecteix les realitats culturals oposades de la nació. La guerra, juntament amb llargs períodes de sequera, ha deixat un milió i mig de morts.

La introducció de la xaria va provocar la fugida de més de 350.000 sudanesos cap a països veïns.

El 2005 va rebre la declaració de guerra del seu veí Txad.

Articles relacionats[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. http://www .homestead.com/wysinger/keita-1993.pdf
  2. Història de Sudan

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història del Sudan Modifica l'enllaç a Wikidata