Tetuan

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Tetuán».
Tetuan
Tetwān تطوان
Localització
Tetuan situat respecte Marroc
Tetuan
Localització de Tetuan al Marroc
Església de Tetuan
Església de Tetuan
Estat
• Regió
• Prefectura
Marroc Marroc
Tànger-Tetuan
Tetuan
Altitud 90 msnm
Població (2004)
  • Densitat
320.539 hab.
Coordenades 35° 34′ 12″ N, 5° 22′ 12″ O / 35.57000°N,5.37000°O / 35.57000; -5.37000Coord.: 35° 34′ 12″ N, 5° 22′ 12″ O / 35.57000°N,5.37000°O / 35.57000; -5.37000

Tetuan (en àrab تطوان Tetwān, del tamazight Tittāwīn i originalment Tetteiguin) és una ciutat del nord del Marroc, la capital de la regió Tànger-Tetuan, i l'antiga capital del Protectorat Espanyol al Marroc (1913-1956). El nom original berber vol dir 'ulls' o 'fonts'. A vegades és anomenada amb l'epítet «El colom blanc». La Medina de Tetuan, o barri antic, fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1997.[1]

Direcció llevant hi ha la ciutat pesquera d'Azla. Es troba al flanc de les muntanyes al-Darsa que són part de la cadena del Rif, i a la desembocadura del riu Martil (Wad Ras, antic Wad Madjaka).

Història[modifica | modifica el codi]

La presència humana a la regió està testimoniada al Neolític (5.000 aC) segons resulta de les troballes d'indústries lítiques ibero-mauritanes a la cova de Taht El Ghar al sud de la ciutat i a El Ghar Lakhal prop de Ceuta.

Els fenicis hi van establir una factoria comercial a la desembocadura del riu Martil. Com a població existeix des del segle III aC; s'hi han trobat vestigis cartaginesos i romans procedents de l'antiga població de Tamuda. Aquest oppidum és a uns 8 km de la moderna ciutat.

El lloc és esmentat per primer cop el 828 en la successió d'Idris II, i després pel geògraf andalusí Abu Ubayd al-Bakri al segle XI (que li atribueix una funció militar i la qualifica d'Hisn o fortalesa més que de madina o ciutat), i més tard per fonts almohades al segle XII però la seva història abans del segle XV és gairebé desconeguda; les fonts són escasses i la cronologia incerta. El intercanvis comercials amb l'Àndalus entre els segles X i XIV van provocar una urbanització del nord del Marroc, però Tittawin no apareix esmentada quasi gens mentre la propera Sabra a 34 km prosperava.

El 1286 el sultà marínida va fundar la kasaba i una mesquita, però no se sap si la fortalesa fou una nova fundació o una restauració. El 21 de juny de 1308 el sultà Abu-Thàbit Àmir ibn Yússuf va fundar un camp fortificat anomenat al-Afrag, per lluitar contra els nàsrides de Granada que havien ocupat Ceuta. Després de la caiguda d'aquesta a mans dels portuguesos el 1415 va tornar a tenir un paper principalment militar. El cronista portuguès Azurara afirma que els portuguesos van desmantellar el 1437 les fortificacions de Tittawin i la ciutat va quedar abandonada i va restar deserta fins a 1484/1485.

Caiguda Granada (fins al 1492) el príncep de Shafshawan (Xauen) Ali ibn Rashid va acollir refugiats andalusins i va poder restaurar Tittawan i una segona restauració es va iniciar amb els darrers exiliats a partir del 1493, dirigida per Ali al-Madhari un dels darrers defensors de Granada la família del qual va governar Tittawan durant algunes generacions aliat als prínceps de Xauen. El successor d'Ali al-Madhari es va casar es va casar amb la princesa Sayyida al-Hurra que va governar la ciutat del 1525 al 1541 (amb algunes interrupcions) i va organitzar la lluita contra els portuguesos; aquestes activitats van provocar la reacció portuguesa; portuguesos, castellans i marroquins van negociar amb Sayyida. Finalment el triomf de la dinastia sadita va posar fi al poder dels madharites i la ciutat va passar a la família Naksi, fidel a la nova dinastia. Els Naksis, la família dels Ashash i finalment la dels Riffi van governar la ciutat en els següents segles, lleials a la dinastia però de fet autònoms.

La prosperitat iniciada al segle XVII va seguir el segle XVIII. D'aquest període són la majoria dels monuments de la ciutat; es treballava el lli, el cotó, la seda, l'or, la plata, els curtits, les babutxes, la ceràmica, el armament, i altres, el que va donar reputació a la ciutat en tot el Marroc. A final del segle XVIII va començar la crisis. Els diplomàtics europeus establerts allí van començar a marxar cap a Tànger. La fundació de Mogador la va acabar d'arruïnar; la població es va revoltar el 1821-1822. El bombardeig de Tànger de 1844 va iniciar el camí cap al final de la sobirania del sultanat. El 1860 la guerra amb Espanya (anomenada Guerra de Tetuan o Guerra d'Àfrica) amb la victòria de les tropes catalanes del general Joan Prim al Wad Ras, va suposar l'ocupació de Tetuan que va durar 27 mesos, fins al 2 de maig de 1862. Van seguir disturbis contra els jueus acusats de cooperar amb els catalans; la comunitat (un 10% de la població) va marxar cap a Tànger o a Gibraltar; els comerciants musulmans van abandonar la ciutat cap als ports atlàntics; l'artesanat s'enfonsa al no poder resistir la competència de productes fets a les fàbriques d'Europa; la sericultura desaparegué.

Després del acord de la Conferència d'Algesires (1906) que repartia el protectorat del Marroc, definit pel tractat hispano-francès de 1912, Tetuan va passar a ser la capital del Marroc espanyol; un khalifa hi fou designat per representar al sultà. L'administració espanyola va ser combatuda políticament pels nacionalistes locals del Partit de la Reforma Nacional (Hizb Al Islah Al Watani), dirigits per Abdelkhalek Torrès. Després de la independència el 1956 la ciutat va perdre aquest estatus de mitja capital.

Personatges il·lustres[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tetuan Modifica l'enllaç a Wikidata