El naixement de Venus

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El naixement de Venus
El naixement de Venus
Sandro Botticelli, 1482-1486
Tremp sobre tela
172,5 × 278,5 cm
Galleria degli Uffizi, Florència

El naixement de Venus és un quadre del pintor italià Sandro Botticelli. Està realitzat en tremp sobre tela. Va ser pintat entre el 1482 i 1486, i actualment es troba a la Galleria degli Uffizi, de Florència.

Datació[modifica | modifica el codi]

Tradicionalment s'ha cregut que aquesta obra, com La primavera, va ser encarregada per Lorenzo di Pierfrancesco de Mèdici, nebot de Lorenzo de Mèdici, per adornar Villa di Castello a la campanya florentina. La idea sorgeix de què va ser allà on les va contemplar Giorgio Vasari anys després. Estudis recents indiquen una altra cosa: la Primavera es va pintar per a la casa de Lorenzo a la ciutat de Florència i El naixement de Venus va ser un encàrrec d'una altra persona per a un lloc diferent. Per tant, no es coneix la data exacta de la seva composició, ni tampoc el comitent per al qual va ser executat. Actualment es considera que es va pintar entre 1482 i 1484, en qualsevol cas, després de l'estada romana de Botticelli.

Només està documentat que, per a l'any 1499, ambdues estaven instal·lades a Castello, llavors propietat d'aquesta branca secundària dels Médicis.[1]

Anàlisi del quadre[modifica | modifica el codi]

Segons explica la llegenda Venus, deessa de l'amor, va néixer dels genitals del déu Urà, tallat pel seu fill Cronos i després llançat al mar. El títol de l'obra no és, per tant, exacte, ja que el quadre no representa el moment del naixement de la deessa, sinó que mostra l'arribada de Venus, sobre una petxina, a la platja d'una de les illes que tradicionalment se li dediquen, com Xipre, Pafos o Citera. La deessa és empesa per la bufera dels déus alats, entre una pluja de flors.

A l'esquerra apareixen els primers dos personatges de l'obra. Un d'ells és Zèfir (Déu del vent de l'oest); al seu costat hi ha Cloris (que significa pàl·lid). És la nimfa de la brisa i esposa de Zèfir a qui els romans van anomenar Flora. També s'ha identificat amb Aura, deessa de la brisa. Zèfir i Cloris, fortament abraçats simbolitzen la unió de la matèria i l'esperit. Al seu voltant cauen roses, flors que segons la llegenda després es convertiran en éssers.

Detall de Venus

El centre de la composició l'ocupa la deessa Venus sobre una petxina que flota en un mar verdós. Té l'actitud d'una Venus púdica: una mà sobre el pit i una altra sobre el sexe. Cobreix amb els seus cabells llargs i rossos les seves parts íntimes, encara que la llarga cabellera, col·locada a l'entrecuix, acaba recordant el borrissol púbic, la representació del qual estava prohibida. El cabell és un ornament eminentment eròtic; Botticelli el pinta amb llargs arabescos que freguen l'anatomia de la deessa amb una delicada carícia. Amb el seu braç dret tracta delicadament i gairebé innocentment de tapar-se els pits.

La seva actitud curvilínia continua sent pròpia del gòtic. Ara bé, el contrapposto, amb tot el pes a la cama esquerra i el peu dret una mica endarrerit i lleugerament aixecat, es considera una actitud inspirada en les estàtues antigues en particular les de l'hel·lenisme. Es representa, tanmateix, el prototip de bellesa botticelliana semblant a la que apareix en La calúmnia d'Apel·les; es creu que en aquesta Venus va poder representar Simonetta Vespucci, glorificada en les Stanze de Poliziano, encara que la qüestió ha de quedar oberta. El rostre recorda el de les verges de Botticelli: molt jove, de boca tancada i ulls clars. La seva expressió malenconiosa és impròpia de l'Antiguitat, i associa més aviat a l'expressió d'una bondat d'arrelam cristià. La pell de Venus és de color marfil, un blanc amb una lleugera tonalitat groguenca i amb ocasionals matisos rosa. Aquesta tonalitat no recorda a la pell, no suggereix carn tèbia i flexible, sinó la superfície i la fermesa d'una estàtua.

Des dels temps de la Roma clàssica no s'havia tornat a representar aquesta deessa pagana nua i de tals dimensions: el nu femení, considerat pecaminós en l'art medieval cristià, es recupera en el Renaixement com a símbol d'immaterialisme. Aquesta Venus no representa l'amor carnal o el plaer sensual sinó que, amb la seva actitud i les seves faccions fines, s'apropa més a l'ideal d'intel·ligència pura o saber suprem. Venus substitueix la Verge, expressant una fascinació cap a la mitologia comuna a molts artistes del Renaixement.[2]

Una de les Hores o Nimfes que espera la deessa a la platja, per cobrir-la amb un mantell vermell amb motius florals, es creu que es tracta, específicament, de la Primavera, l'estació del renéixer. Porta un vestit florit: és blanc i està brodat de blauets. Un cinturó de roses envolta la seva cintura i al coll llueix una elegant garlanda de murta, planta sagrada de Venus i símbol de l'amor etern. Entre els seus peus floreix una anèmona blava.

El paisatge no rep especial interès pel pintor, la qual cosa és una característica de Botticelli, com ell mateix va reconèixer davant de Leonardo da Vinci. Els arbres formen part d'un petit bosc de tarongers en flor, això correspon al sagrat jardí de les Hespèrides en la mitologia grega. No obstant això, els tarongers, el mateix que el llorer, també present, poden entendre's com al·lusions a la família Mèdici. Destaquen les robes, caracteritzades per tenir una gran marcació de plecs. Aquesta composició és d'estructura més rigorosa, plena de línies i de moviments harmònics.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: El naixement de Venus Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Smith, Webster: On the Original Location of the Primavera. «JSTOR: The Art Bulletin, Vol. 57, No. 1 (Mar., 1975), pp. 31-40».
  2. Guía visual de Italia, Aguilar, 1997. ISBN 84-03-59439-9