Periodisme científic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El periodisme científic és una disciplina periodística especialitzada en la transmissió d'informació sobre ciència i tecnologia a una audiència pública i generalment no especialitzada. El periodisme científic és proper a altres activitats com ara la divulgació científica, encara que les dues disciplines divergeixen en el fet que el periodisme científic procura reflexionar o discutir sobre ciència i tecnologia, tenint en compte la seva relació amb la societat.

Manuel Calvo Hernando[1] defineix el periodisme científic com l'especialització informativa que consisteix a divulgar la ciència i la tecnologia a través dels mitjans de comunicació de masses. Apunta també que un dels problemes que planteja la definició d'aquesta disciplina periodística és precisament el seu nom. “Periodisme científic” pot portar a interpretar que la seva finalitat és estudiar el periodisme com a ciència o conjunt de tecnologies que tenen com a objectiu final la informació, la qual cosa no és certa.

El periodisme científic ha d'ésser considerat com una activitat estrictament periodística, que obeeix als objectius, mètodes, valors, interessos i ètica del periodisme.

Fonts[modifica | modifica el codi]

Les fonts principals del periodisme científic són:

  • Revistes científiques: Les principals revistes científiques d'abast mundial disposen del seu propi gabinet de comunicació, que difon notes de premsa dirigides als mitjans (per exemple, Nature, Science, The Lancet[2] i The New England Journal of Medicine (NEJM). Són importants, ja que, a més de gaudir d'un alt prestigi en la comunitat científica, poden controlar quan apareixeran els diferents temes científics a l'agenda mediàtica. Per aconseguir-ho, la majoria compten amb la norma Ingelfinger i els embargaments. La norma Ingelfinger és un acord entre la revista i el científic que impedeix que aquest últim pugui fer declaracions a la premsa sobre l'article o sobre l'objecte d'estudi de què tracta l'article fins que s'hagi publicat el número de la revista on ha d'aparèixer. D'aquesta manera, la revista s'assegura l'exclusiva del descobriment. La revista també pot enviar notes de premsa embargades. Això significa que el periodista no podrà publicar res sobre el tema de la nota de premsa enviada fins a una data que determina la mateixa revista, que sol coincidir amb la data de publicació del número on apareix l'article de què parla la nota de premsa. Les notes de premsa embargades serveixen perquè els periodistes puguin tenir temps per contextualitzar i ampliar la notícia que acabaran publicant al mitjà de comunicació. A diferència de la norma Ingelfinger, els embargaments són acords entre la revista científica i el periodista o mitjà, encara que l'objectiu sigui el mateix: garantir l'exclusiva.
  • Universitats i centres d'investigació: Els centres d'investigació i universitats solen tenir un gabinet de premsa que difon els resultats i troballes dels científics que hi investiguen, que fan arribar a les agències de notícies o directament als mitjans de comunicació.
  • Ministeri: El ministeri de Ciència i Innovació[3] i el de Sanitat i Consum també són fonts d'informació científica per als periodistes. Hi sol haver notes de premsa, dossiers, discursos, biografies, butlletins, informes tècnics, estadístiques i enllaços a les campanyes sanitàries que habitualment porten a terme, com ara la llei antitabac, la prevenció de malalties, epidèmies, etc.
  • Congressos científics: Són també una font d'informació científica, ja que moltes vegades s'hi donen a conèixer primícies d'investigació. De congressos, se'n celebren durant tot l'any, i de temàtica variada.
  • Institucions estadístiques: Malgrat que les dades estadístiques sobre activitat científica solen aparèixer en les pàgines d'economia dels diaris, ja que es consideren variables econòmiques d'un país, el cert és que els periodistes científics també tenen la responsabilitat d'informar-ne. En l'àmbit estatal espanyol, hi ha cinc institucions importants que publiquen en els seus webs el resultat d'estudis i estadístiques, i que el periodista científic ha de tenir en compte com a font: el Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS),[4] els Eurobaròmetres, l'Institut Nacional d'Estadística, la Fundació COTEC i la Fundació Espanyola de Ciència i Tecnologia (FECYT).[5] Un dels estudis més coneguts que porta a terme la Fundació Espanyola de Ciència i Tecnologia (FECYT) és l'enquesta nacional de Percepció social de la Ciència i la Tecnologia. Es realitza cada dos anys i té l'objectiu de mesurar l'interès que desperta la ciència en la societat espanyola.
  • Agències de notícies: En l'actualitat existeixen agències de notícies dedicades exclusivament a la informació científica. Una de les més importants a Espanya és la Plataforma SINC.[6]
  • La llista de distribució de l'Associació Catalana de Comunicació Científica: Aquesta associació manté una llista de distribució en què es publiquen moltes notícies i es mantenen debats en què participen professionals del periodismes i la comunicació científica i del món de la recerca; és oberta a tothom que tingui interès per la difusió de la ciència.

Problemes de les fonts en el periodisme científic[modifica | modifica el codi]

Les fonts habituals del periodisme científic, que acabem de descriure, presenten alguns problemes relacionats amb la neutralitat. Aquest és el cas de les notes de premsa i els dossiers que envien les revistes científiques, els centres d'investigació i universitats a les agències o als mitjans de comunicació. De vegades, els gabinets de comunicació intenten magnificar la rellevància científica d'una investigació, motivats pels propis interessos econòmics de la institució que representen, a fi d'obtenir un major ressò mediàtic i social. Quant al contingut, a vegades aquestes notes de premsa no tenen en compte les implicacions de la recerca per a la societat o el medi ambient, com tampoc parlen de finançament, aspectes clau per comprendre totes les conseqüències del que s'explica.

A més, algunes institucions internacionals també depenen directament del poder polític del país on es troben, fet que pot tenir implicacions ideològiques en referència a les temàtiques d'estudi, a les conclusions i resultats que s'extreuen de les investigacions. Per a aquestes organitzacions, també és molt important la visibilitat de la seva feina, ja que en funció dels resultats obtinguts en les investigacions poden optar a més o a menys subvencions o a línies de finançament privat. D'altra banda, el pes de la ciència espanyola sobre el total de la comunitat científica internacional és molt baix, per la qual cosa la major part de revistes, publicacions i butlletins científics estan escrits en anglès o altres idiomes. Per aquest motiu, és vital que el periodista científic tingui un bon coneixement d'anglès per tal de poder accedir sense problemes a la font original de les informacions, que solen ser els articles publicats a les revistes científiques. Per escriure un bon article de periodisme científic és necessari complementar la informació que s'obté de les notes de premsa amb aportacions d'altres fonts que ajudin a contextualitzar-lo millor.

El periodisme científic i la divulgació científica: diferències i similituds[modifica | modifica el codi]

El periodisme científic i la divulgació científica han estat tradicionalment conceptes confusos, però malgrat que comparteixin una vocació clarament informativa, tenen característiques i objectius diferenciats. No es pot divulgar o informar sobre ciència i tecnologia sense tenir en compte que a l'altra banda hi ha una persona que sovint està mal informada i mal preparada en aquests temes, fet que suposa un obstacle afegit en la professió de periodista científic i en la de divulgador.

En una societat en què la ciència i la tecnologia tenen cada vegada més pes, la tasca del periodista científic és especialment important. Tot i que el periodista científic generalment no té una formació en ciència, al llarg de la seva trajectòria professional ha assolit una bona base científica. Manuel Calvo Hernando[1] explica que el periodista científic compleix tres funcions:

  • Informar sobre ciència i tecnologia, fent una recerca prèvia i dotant la notícia d'un enfocament social. Aquesta és la gran diferència entre el periodisme científic i la divulgació científica. El periodista científic ha de procurar contextualitzar socialment la informació, i explicar allò que interessa realment al públic. El periodista, a l'hora d'exercir la seva professió, ha de tenir al cap el receptor de la informació: el públic i la societat. En canvi, la divulgació científica sovint posa l'èmfasi en la qüestió científica a comunicar.
  • Interpretar i traduir la informació científica. El periodista científic ha de precisar el significat i el sentit dels descobriments científics i de les seves aplicacions, sobretot si poden tenir una aplicació real en la vida quotidiana.
  • Funció de control de la ciència. A diferència del divulgador, el periodista científic ha d'exercir, en nom del públic, una vigilància (watchdog) sobre el món científic, per tal d'aconseguir que les decisions polítiques es prenguin tenint en compte els avenços tecnològics, amb la vista posada en l'ésser humà i especialment al servei de la seva qualitat de vida i del seu enriquiment cultural.

A més de la projecció social que ha de tenir el periodisme científic, i que no té la divulgació científica, una altra de les diferències més significatives és que la divulgació sovint la fa la font de la informació, i, en conseqüència, té com a objectiu beneficiar el seu entorn. El periodista científic, en canvi, ha de tenir la voluntat de beneficiar la societat i no la font.

Segons Carlos Elías,[7] professor de Periodisme en la Universitat Carlos III de Madrid, un periodista científic sempre ha de fer referència a la font, és a dir, “ha d'explicar per què, en un moment determinat, la font científica es decideix a utilitzar els mitjans de comunicació, o per què en altres casos no volen parlar amb els mitjans tot i ser científics públics.” Elías afegeix que en aquest sentit, “el periodisme científic no ha de ser diferent al periodisme polític o l'econòmic”.

Periodisme científic i Internet[modifica | modifica el codi]

L'adveniment d'Internet i les noves TIC a l'àmbit del periodisme han causat un gran canvi en les rutines de producció de notícies i reportatges. L'especialitat científica no n'ha estat una excepció essent una de les àrees que més s'ha beneficiat dels avenços tecnològics.

En primer lloc, la irrupció de la xarxa ha permès que el periodisme científic ampliï de forma evident el nombre de fonts disponibles. Però al mateix temps, també ha crescut la dificultat per diferenciar aquelles fonts fiables d'aquelles que no ho són, sobretot si parlem de l'esfera dels blocs. Els blocs especialitzats poden resultar útils als periodistes per comprendre millor certs esdeveniments o descobriments relacionats amb la ciència i la tecnologia, però en aquest cas, és encara més important que comprovi quina fiabilitat real té la font. El periodista pot trobar blocs molt bons, escrits per científics especialitzats, o blocs de dubtosa credibilitat. Una nova tasca del periodista digital (i científic) és aprendre a valorar la qualitat de la informació a la xarxa i saber transmetre aquesta valoració a la seva audiència.

En segon lloc, Internet fa possible que les fonts siguin més internacionals que mai. Fins fa vint anys, no era concebible ni habitual que el gabinet de comunicació de les grans institucions científiques internacionals, com ara la NASA, mantingués contacte amb un periodista espanyol. Ara, a través de les pàgines web i del correu electrònic, els periodistes de tot el món es poden subscriure al servei d'enviament de notes de premsa. D'aquesta manera, els corresponsals a l'estranger dels mitjans de comunicació (sobretot als Estats Units) no s'han d'ocupar de la informació científica, afavorint la figura del redactor especialitzat en ciència que ocasionalment es desplaça com enviat especial.

Estudis de periodisme científic a Catalunya[modifica | modifica el codi]

Els estudis de periodisme científic a Catalunya es restringeixen a les llicenciatures i graus de periodisme de les universitats, moltes vegades en forma d'assignatures optatives o en postgrau. Aquesta és la llista de les universitats que ofereixen assignatures de periodisme científic i postgraus a Catalunya:

  • Grau de periodisme Universitat Autònoma de Barcelona (UAB): Dins de la llicenciatura, hi ha tres assignatures optatives relacionades amb la ciència i la comunicació: “Periodisme científic”, “Periodisme mediambiental i de viatges” i “Comunicació i salut”.
  • Llicenciatura de periodisme Universitat de Vic (UVic): Hi ha dues assignatures optatives de quart curs que estan vinculades amb la ciència i la tecnologia. Són “Periodisme Científic i Tecnològic” i “Comunicació Mediambiental”.
  • Grau de periodisme Universitat Pompeu Fabra (UPF): Hi ha diverses assignatures que aborden la temàtica del periodisme científic. Són “Periodisme especialitzat en ciència i salut” (optativa de segon cicle), “Periodisme especialitzat en tecnologia i medi ambient” (optativa de segon cicle) i “Història de la Ciència i de la Cultura Científica” (assignatura obligatòria de segon curs dins l'itinerari humanístic).
  • Màster en comunicació científica, mèdica i ambiental de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Un postgrau especialitzat en periodisme científic.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 CALVO HERNANDO, M. Manual de periodismo científico. Bosch comunicación: Barcelona, 1997.
  2. [enllaç sense format] http://www.thelancet.com/
  3. [enllaç sense format] http://www.micinn.es/
  4. [enllaç sense format] http://www.cis.es/cis/opencms/ES/index.html
  5. [enllaç sense format] http://www.fecyt.es/fecyt/home.do;jsessionid=BFF959153D85355E3D9E1F60F906536F
  6. [enllaç sense format] http://www.agenciasinc.es/
  7. ELÍAS, C. Fundamentos de periodismo científico y divulgación mediática. Alianza: Madrid, 2008

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Periodisme científic Modifica l'enllaç a Wikidata